Aquesta obra neix per un encàrrec del Festival Quartieri dell’Arte de Viterbo, que en 2010 em va demanar escriure una dramatúrgia per teatre-dansa, a partir d’una fotografia. La foto, ben coneguda (l’ús de la qual ha estat polèmica), retrata un home que es llença d’una de les torres bessones en flames durant els atacs del setembre 2001. Un tema delicat, però que es combina bé amb l’essència del teatre-dansa: la indagació sobre el cos i el joc entre la seva presència i la seva absència, i el seu “pes” en el món.
Si tu i jo ens perdéssim demà l’un a l’altre
(una fotografia de l’11 de setembre)
de Davide Carnevali
(2010)
Traducció d’Albert Arribas
Primera publicació:
Si tu i jo ens perdéssim demà l’un a l’altre
traducció al català d’Albert Arribas
en “(Pausa.)”, XXXIV, Barcelona, gener 2012, pp. 50 – 65
Primera presentació al públic:
Viterbo, Spazio ProgettArte, 7 agost 2010, Festival Quartieri dell’Arte
Direcció de Jochen Strauch
Coreografia de Beatrice Magalotti
Tanzdramtaurgie de Anna Lea Antolini
Amb Beatrice Magalotti i Salvatore Langella
Producció: Festival Quartieri dell’Arte i Teatri di Vetro
Primera presentació del segon muntatge:
Sirolo, Teatro Cortesi, 2 juliol 2011
dins de l’espectacle L’Italia s’è desta, a partir de texts de Davide Carnevali, Stefano Massini, Giovanni Meola, Vitaliano Trevisan
Direcció de Davide Bulgarelli
Producció: Centro Studi Internazionali Franco Enriquez, Regione Marche, Comune di Sirolo i Sted
- Arquetips de la infància: l’absència del pare
La Dona agafa l’Home de la mà, com una mare agafa de la mà el seu fill.
Als seus peus, un llençol.
Darrere d’ells, una finestra s’obre pel vent.
Fora la finestra cau un cos.
La Dona posa una mà sobre els ulls de l’Home.
Se sent el soroll d’un avió.
Fora la finestra cau una fulla.
- Teràpia de grup per afrontar el sentiment de pèrdua
L’Home i la Dona es balancegen a l’ampit de la finestra. Cada cop que s’aboquen a l’exterior són a punt de caure. A sota seu hi ha el buit.
Home El meu somni recurrent és el següent: camino pel marge de la vorera fins que, sense una raó concreta, o millor dit, per una raó banal, banalíssima, ensopego i caic, però quan caic no caic a l’asfalt, caic en un precipici que sembla que no s’acaba mai, i mentre caic penso en la raó per la qual he ensopegat, que és banal, banalíssima.
Dona El meu somni recurrent és la següent: estic fugint però no aconsegueixo córrer, o millor dit, aconsegueixo córrer però el meu pas és lent, lentíssim, perquè em pesen les cames, em pesa tot el cos, un vent fort bufa en direcció contrària, i l’aire oposa una enorme resistència al meu cos, una resistència antinatural.
Home La meva por més gran és la següent: quan em trobo en un lloc situat a gran altura, i a sota meu la terra és lluny i al meu davant l’espai està lliure, tinc por de caure, o millor dit, no tinc por de caure, tinc por de llançar-me voluntàriament al buit.
Dona La meva por més gran és la següent: no m’ha sabut explicar mai ningú com s’ho fan els avions per volar, jo no hi entenc gens, d’aerodinàmica, i continuo trobant antinatural que l’home pugui volar.
Home La meva recança més gran és la següent: una vegada vaig anar de vacances a una gran ciutat plena de gratacels i no tenia la càmera de fotos, o millor dit, la tenia però s’havia trencat. Havia caigut a terra just després de baixar de l’avió. No recordo gairebé res d’aquelles vacances. És natural.
Dona La meva recança més gran és la següent: haver-te perdut.
L’Home i la Dona tanquen la finestra. Fa un dia de sol esplèndid.
III. Allò natural i allò antinatural
La finestra s’obre pel vent.
L’Home va a tancar la finestra.
L’Home surt.
La finestra es torna a obrir.
Entra l’Home i va a tancar la finestra.
L’Home surt.
La finestra es torna a obrir.
Entra l’Home i va a tancar la finestra.
L’Home surt.
La finestra es torna a obrir.
Entra l’Home i va a tancar la finestra.
La finestra es torna a obrir.
L’Home surt per la finestra.
La Dona s’aboca a l’ampit de la finestra.
Del cel cauen objectes.
La Dona comença a fer fotografies dels objectes que cauen, a través de la finestra, utilitzant la finestra de marc.
L’Home està cansat. Li costa respirar.
El joc de la finestra pot continuar tant com es vulgui.
- IV. Algunes lleis de l’aerodinàmica
L’Home i la Dona s’alternen. Escriuen en els vidres de la finestra, com en una pissarra.
– La llei de gravitació universal elaborada per Newton sosté que dos cossos, respectivament de massa m1 i m2, s’atrauen amb una força d’intensitat directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Aquesta força té una direcció paral·lela a la recta que uneix els baricentres dels cossos considerats. Per tant:
– en què F2 1 és la força amb què l’objecte 1 és atret per l’objecte 2; G és la constant de gravitació universal, que equival aproximadament a 6,67 × 10-11 Nm2 kg-2; m1 i m2 són les masses dels dos cossos; r1 i r2 són els vectors posició de les masses.
– La llei general de la caiguda lliure sosté que els cossos, en caure verticalment cap a la superfície terrestre, experimenten una acceleració calculable com a:
– on G és la constant de gravitació universal; M és la massa de la Terra; mg és la massa de l’objecte que experimenta la força gravitatòria; r és la distància del cos respecte al centre de la Terra.
– Però en el buit, és a dir. en absència de matèria en un volum d’espai, els cossos cauen tots amb la mateixa acceleració, independentment de llur massa.
– Una fulla i un home, per exemple, si es deixessin caure exactament en el mateix moment des del marge d’un precipici que descendís en el buit, tocarien el fons del precipici exactament en el mateix moment.
– No hi ha diferència entre cos i cos.
– És un principi molt senzill.
Silenci.
– Tot i així el buit no és experimentable a la natura.
– És reproduïble només artificialment.
– És una cosa extremadament antinatural.
Fora la finestra, cau un llençol.
Després cau una pluja de fulles, que cobreix el llençol.
- V. La reificació del cos en la societat global
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona. Al lloc de la Dona hi ha una càmera de fotos.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home. Al lloc de l’Home hi ha una fotografia.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona. Al lloc de la Dona hi ha una fulla.
Silenci.
Fosc sobre la Dona. Llum sobre l’Home. Al lloc de l’Home hi ha un avió en miniatura.
Silenci.
Fosc sobre l’Home. Llum sobre la Dona. Al lloc de la Dona hi ha una pluja de fulles. Silenci.
Llum també sobre l’Home. Al lloc de l’Home hi ha la finestra.
Silenci.
Queden en la llum la finestra d’una banda i la pluja de fulles de l’altra, allunyades entre si.
L’Home i la Dona en canvi són a la foscor. Només se sent la seva respiració.
El joc de les substitucions pot continuar tant com es vulgui.
- V La limitació de la idea de política segons Hanif Kureishi
Dos cossos fan l’amor en un soterrani i recreen el món en la seva totalitat.
VII. Dixi inherent i interpretació de la imatge
Al voltant de la Dona hi ha llum.
Allunyat de la Dona, l’Home s’ha quedat en l’ombra.
Dona A casa de la meva mare s’han conservat els retrats de família. Quan era petita m’atreien les fotografies d’un home que no havia conegut mai. Jo li preguntava a la meva mare: «Mamà, però aquest senyor sempre ha viscut aquí?». I cada vegada la meva mare m’explicava la mateixa història, la història de com el meu pare havia construït aquella casa amb les seves pròpies mans, i que el meu pare era part d’aquella casa, i que es quedaria en aquella casa per sempre més. La idea era bonica i la història emocionant. Però la meva mare no entenia que quan jo deia «aquí», no em referia a aquella casa. Quan jo deia «aquí», em referia a la fotografia.
La finestra s’obre pel vent.
Fora la finestra hi fa un dia de sol esplèndid.
Se senten, cada cop més clarament, sorolls d’objectes caient del cel.
VIII. La belleza es tu cabeza
L’Home i la Dona passen corrents a través de la finestra. De tant en tant se sent el soroll d’un avió que passa sobre els seus caps. S’alternen.
– la proporció de les formes
– l’harmonia de les línies
– la profunditat dels camps
– el contrast, aquest contrast
– entre primer pla i segon pla
– l’absència
– d’espai
– de temp
– la mesura del moment precís en què el que és animat perd l’ànima i n’adquireix una altra, la mesura del moment precís en què es fa impossible entendre si el cos és viu o no
– el cos del subjecte
– qui és?
– per què es troba aquí, en aquest moment?
– què vol dir «aquí»?
– i quan és «aquest moment»?
– el pas
– del món real
– fora del marc
– al món ideal
– en el seu interior
– amb què es mesura la bellesa d’una fotografia?
– amb el que mostra
– o amb la seva voluntat d’amagar?
– amb el que queda tancat a l’interior
– o amb el que queda exclòs a l’exterior?
– amb la capacitat de fer d’una imatge el món en la seva totalitat
– o amb la capacitat de fer imaginar la totalitat del món que no està comprès en aquella imatge?
– què és una fotografia al cap i a la fi
– sinó la mesura d’una absència?
La corredissa s’atura quan l’Home ensopega i cau.
Sobre el seu cap passa un avió en miniatura.
L’Home es queda a terra.
La Dona li fa una foto.
Cau un llençol i cobreix el cos de l’Home.
- IX. La limitació de la idea de política segons Hanif Kureishi (2)
Fosc.
Dos cossos fan l’amor en un soterrani i recreen el món en la seva totalitat.
Llum.
Un dels dos cossos és el de la Dona.
L’altre està cobert amb un llençol.
- X. Iconofília i interpretació de la imatge
Al voltant de l’Home hi ha llum.
Allunyada de l’Home, la Dona s’ha quedat en l’ombra.
Home Quan era petit, la bossa de la meva mare estava plena de fotografies. Fotografies dels avis, del pare, i fins i tot una foto meva. Jo no entenia per què tenia a la butxaca i no a la tauleta de nit totes aquelles fotografies. «Mamà, per què vols totes aquestes fotografies si sempre les tens aquí tancades?», li preguntava. I ella em responia que gràcies a les fotografies no trobava a faltar les persones que estimava. La meva era una foto de quan vaig néixer, jo no m’havia vist mai així de petit abans, i no trobava cap semblança entre aquell nadó i jo. De manera que un dia li vaig dir: «Mamà, em sembla que no trobes a faltar la persona equivocada».
Se sent el soroll d’una finestra que s’obre pel vent.
Tot i així la finestra es queda tancada.
- X El consum d’imatges en la societat global
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre una fotografia de la Dona.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre una fotografia de l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre una fotografia de la Dona.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre una fotografia de l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre una fotografia de la Dona.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre una fotografia de l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre una fotografia de la Dona.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre una fotografia de l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre una fotografia de la Dona.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre una fotografia de l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre la fotografia d’una càmera de fotos. Silenci.
Fosc sobre la fotografia d’una càmera de fotos. Llum sobre la fotografia d’una fotografia.
Silenci.
Fosc sobre la fotografia d’una fotografia. Llum sobre la fotografia d’una fulla. Silenci.
Fosc sobre la fotografia d’una fulla. Llum sobre la fotografia d’un avió en miniatura. Silenci.
Fosc sobre la fotografia d’un avió en miniatura. Llum sobre la fotografia d’una pluja de fulles.
Silenci.
Fosc sobre la fotografia d’una pluja de fulles. Llum sobre la fotografia d’una finestra. Silenci.
Fosc sobre la fotografia d’una finestra. Llum sobre una fotografia de la Dona. Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre una fotografia de l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre una fotografia de la Dona.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de la Dona. Llum sobre l’Home.
Silenci.
Fosc sobre una fotografia de l’Home. Llum sobre la Dona.
Silenci.
L’Home i la Dona estan il·luminats, l’un al costat de l’altre, però allunyats entre si.
El joc de les substitucions pot continuar tant com es vulgui.
XII. El fracàs de la teràpia de grup per afrontar el sentiment de pèrdua
L’Home i la Dona són l’un al costat de l’altre, però no es veuen.
Dona Si jo et perdo demà
el nostre món imaginat
quedarà tancat
dins del marc
d’una fotografia,
cada dia
la mateixa imatge,
cada dia,
i dia rere dia
la meva mirada consumirà
la imatge de tu,
fins que
no quedi ni el teu cos,
ni la imatge del teu cos,
ni el seu record,
sinó només la marca
de la seva absència.
L’Home i la Dona s’apropen l’un a l’altre, cada cop més, cada cop amb més força. Els dos cossos s’atrauen amb una força d’intensitat directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa.
Aquesta força té la direcció paral·lela a la línia que uneix els baricentres dels cossos desitjats.
XIII. La limitació de la idea de política segons Hanif Kureishi (3)
Dos cossos fan l’amor en un soterrani.
Llum.
Cap dels cossos no és present, ambdós cossos són només imaginats.
És el món en la seva totalitat.
XIV. El món en la seva totalitat
L’Home i la Dona miren els seus cossos imaginats.
Dona Dos cossos fan l’amor en un soterrani. Si aconsegueixes imaginar els dos cossos l’un sobre l’altre, l’un dintre l’altre, la manera en què es mouen, la forma que prenen, si aconsegueixes imaginar-los, si aconsegueixes fer de la imaginació una finestra al món, aleshores has recreat el món en la seva totalitat.
Home Però si en canvi els veus, si veus amb els teus propis ulls aquests dos cossos, l’un sobre l’altre, l’un dintre l’altre, si mires deliberadament aquests dos cossos, la manera en què es mouen, la forma que prenen, si els veus, aleshores el món que has creat queda tancat a l’interior del marc limitat d’una sola imatge.
Dona Una imatge antinatural.
Home Amb què es mesura la bellesa d’una imatge? Amb el tema que representa o amb la mirada de qui observa?
Dona Intenta imaginar:
Home Un home baixa ràpid els pisos d’un edifici altíssim. L’edifici està en flames, per la qual cosa l’home ha d’utilitzar les escales. Corre per les escales, un esglaó rere l’altre, un pis rere l’altre, fora la finestra hi fa un dia de sol esplèndid. L’home baixa ràpid, ja no compta els esglaons de l’edifici i sembla que no hi hagi diferència entre el punt per on l’home passa en aquest moment i el punt d’on havia sortit. Per a l’home, l’única cosa que ho diferencia és que un pis rere l’altre el seu pas es torna més lent, lentíssim, perquè li pesen les cames, li pesa tot el cos. Fins que l’home es veu obligat a aturar-se.
Tot i així, l’home no s’ha aturat perquè està cansat.
L’home s’ha aturat perquè s’han acabat les escales. A sota d’ell hi ha un precipici que sembla que no s’acaba mai. I aquesta serà per a ell, fins al final de la seva vida, la imatge de la fi del món.
L’home gira cua, torna a pujar els esglaons un a un, a poc a poc, sense pressa, perquè el camí de tornada sempre és més curt que el trajecte recorregut a l’anada. De mica en mica torna a pujar tots els esglaons i arriba al replà d’on havia sortit. Obre la finestra, perquè ja costa respirar. Fora la finestra hi fa un dia de sol esplèndid. Ara, en la baixada no perd força, sinó que guanya velocitat.
Dona Observa aquesta imatge:
Home Un home baixa ràpid els pisos d’un edifici en flames. Cada cop més ràpid.
Càmeres de fotos disparant.
- XV. Perdre’s demà l’un a l’altre
L’Home allarga el braç en direcció a la Dona.
La Dona s’inclina cap a l’Home.
Les seves mans ara estan estirades l’una cap a l’altra.
Però no aconsegueixen tocar-se.
L’Home i la Dona es queden així, drets, poc separats l’un de l’altre, sense poder-se ni fregar.
