Teatre i discurs públic
El teatre és un discurs públic.
Si realment ho és, ens haurem de preguntar què vol dir discurs públic.
No tot discurs és públic, i no tot discurs públic és teatre.
Quan és públic un discurs, i per què el teatre és un discurs públic?
Repetició subversiva (coreografies de la dominació israeliana i la diàspora jueva)
L'artista interdisciplinar Li Lorian analitza la capacitat del cos d’involucrar-se en el procés de producció de significat, reivindicant el caràcter explícitament social, històric i polític de la coreografia. Aplicant aquests principis a l'anàlisi de la peça Archive d'Arkadi Zaides, Lorian examina la capacitat del cos en el marc de dos contextos socials i polítics diferents: l’israelià...
El cant creixent dels bocs (fragments)
Podeu consultar l’article original aquí. El text de Strauss segueix amb dues lectures crítiques d’Andreas Kilb i Peter Glotz. (…) ¿Quina capacitat de transformació li queda a allò que és nostre, en el punt crític on hem arribat? Segons sembla, cap. Hem entrat a la continuïtat del sistema que es corregeix a si mateix....
Roba vella, vestit nou
El text de Botho Strauss, “El cant creixent dels bocs”, publicat a Der Spiegel el 8 de febrer de 1993, va tenir un ressò ampli a Alemanya. Les reaccions no es van deixar esperar, com ho demostren les respostes a Wochenpost (25 de febrer)ia Die Zeit (12 d’abril), entre d’altres. També han arribat fins aquí...
Remor de bocs o la tragicomèdia de la confusió
Si hom vol caracteritzar en poques paraules la impressió que produeixen les anàlisis de la societat i de la cultura europees els darrers temps caldria utilitzar termes com “perplexitat”, “ambigüitat”, “incorrecció” o, fins i tot, “desconcert” i “confusió”. Aquests són alguns dels mots que evoca una primera lectura de l’article publicat pel crític i dramaturg...
Qüestionari
Sobre la polèmica provocada per l’article de Botho Strauss vam fer arribar un breu qüestionari a les persones següents: Joan Anguera, Sergi Belbel, Josep Maria Benet i Jornet, Albert Boadella, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Francisco Fernández Buey, Rosa Victòria Gras, Joan Ollé, Carme Portaceli, Jorge Riechmann, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies i...
Vassiliev: La íntima comunicació
Barcelona, juliol de 1989. Des de fa ben bé dos anys assistim al que podríem anomenar gairebé “redescobriment” del teatre soviètic. Després de l’exili de Liubimov i el seu posterior fracàs en el món occidental, l’interès pel teatre soviètic ha vingut del bracet de la “perestroika” i s’ha centrat en un director que ha vist...
