Diàleg d’ombres de Lluïsa Cunillé i Junichirô Tanizaki
La filòloga i escriptora, Laia de Ahumada, planteja un diàleg entre algunes peces de Lluïsa Cunillé i Elogi de l’ombra de Junichirô Tanizaki. De Ahumada valora la capacitat de trobar bellesa dins les profunditats ombrívoles de l’ànima humana, tan present en els textos de Tanizaki com en els de Cunillé, on “allò que s’amaga té tant o més valor que allò...
El banquete de las consecuencias
L’assagista Víctor Lenore, a partir de la lectura d’algunes de les obres més representatives del teatre explícitament sociopolític escrit per Lluïsa Cunillé al llarg dels darrers dotze anys, posa en valor el discurs crític amb què Cunillé retrata una realitat política endèmicament corrupta marcada per unes dinàmiques sentimentals que contribueixen a silenciar l’augment de desigualtat...
«Vull que la meva escriptura sigui fotografiada per explicar el moviment de la meva mà»
[Aquest article es va publicar per primer cop en anglès a la revista online Rosa Mercedes del Harun Farocki Institut, núm. 2. (N. de l’e.)] Traducció de Marc Villanueva Mir Se m’ha convidat a donar la meva opinió com a artista sobre el moment actual, ara que la majoria d’espais artístics estan tancats i...
‘La nit’ de Lluïsa Cunillé: parece un obituario pero es un informe de vida laboral
L’escriptora Cristina Morales s’aproxima a l’obra La nit (2006) de Lluïsa Cunillé. En una època en què el treball es filtra fins als espais més íntims, Morales evidencia la crítica irònica implícita en uns personatges que viuen asfixiats per un món laboral precari que ni és vida ni els permet ser lliures. Salí en...
Alguns apunts per a repensar el teatre
Susan Sontag va arribar a Sarajevo a mitjans de juliol de 1993. Va trobar-hi un paisatge en runes, arrasat per una guerra fratricida, i una població desolada. L’autora de Contra la interpretació sabia, però, on anava: ja hi havia passat un parell de setmanes l’anterior mes d’abril, hi havia fet amics i connexions, s’havia implicat...
L’emergència del teatre en temps del coronavirus
[Aquest text es va publicar per primer cop en italià el 14 d’abril de 2020 a la pàgina web de l’editorial Fandango Libri.] Traducció d’Albert Arribas En aquest període d’alentiment forçat de les activitats humanes, per no dir de l’economia, sentim que es repeteix obsessivament que la cultura no ha de morir —i, si...
«La crisi infligida pel coronavirus és un assaig general»
[Aquesta entrevista de Rodolfo di Giammarco a Milo Rau va ser publicada originàriament el 18 d’abril de 2020 al diari italià La Repubblica.] Traducció de Ferran Dordal Lalueza Autor i director escènic d’un teatre documental marcadament polític amb testimonis d’àmbit internacional, en què es qüestiona l’art i l’activisme i es denuncien injustícies...
![Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània]](https://www.revistapausa.cat/wp-content/uploads/2020/04/42_01_article.jpg "Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània]")
Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània]
«Quin és l’espai i el potencial de la dramatúrgia i, per tant, del teatre en general en el nostre món contemporani, digital, globalitzat i cada dia més populista i anti-democràtic?» Partint d’aquesta pregunta l’estudiós alemany Peter M. Boenisch analitza quatre espectacles recents: Five Easy Pieces, de Milo Rau; Paisajes para no colorear, de La Re-sentida;...
«La quarta paret ja no existeix, tot el que en queda és una ferida». Una conversa amb Krystian Lupa
En aquesta entrevista, Krystian Lupa repassa la seva trajectòria professional durant els darrers trenta anys; des de la transició política a Polònia, del règim comunista al capitalista —amb totes les implicacions teatrals i socials que això va comportar—, a la relació del director amb els autors que més ha admirat i/o adaptat —Bernhard, Kantor, Dostoievski,...
No tinc la certesa de res
Per a Josep Maria Miró, afrontar l’escriptura teatral és d’entrada una actitud política i ideològica ineludible. Ser lliure no és fàcil. La incertesa intrínseca de la vida el porta a fer un teatre interrogatiu, amb un enorme respecte i responsabilitat, en què la paraula és una de les matèries primeres fonamentals.
El teatre de Victoria Szpunberg: una microfísica del poder. Sobre L’aparador, La màquina de parlar i Boys don’t cry
L’autor analitza tres peces de Victoria Szpunberg basant-se en la idea que, a diferència de la majoria de les obres de la dramatúrgia catalana actual centrades en els conflictes...
Dramaturgias de lo real en la escena contemporánea
En aquest article s'analitza com el teatre contemporani ha intentat bastir ponts entre teatre i realitat, esdevenint aquesta relació una obsessió pels diferents dramaturgs i escenes teatrals occidentals. Així doncs, aquesta fixació vers la realitat pretén construir una subjectivitat alternativa a la que des del sistema s'intenta imposar de forma totalment homogeneitzadora, en una societat...
