La filòsofa i dramaturga eslovena Bojana Kunst reflexiona sobre el concepte de potencialitat com a manera de repensar o subvertir les nocions habituals de temporalitat. Kunst defensa les arts escèniques com a estratègia per resistir la incessant actualització del present i la constant projecció cap al futur que exigeix el capitalisme.

[Aquest article es va publicar per primer cop en anglès i alemany a Ungerufen. Tanz und Performance der Zukunft/ Uncalled. Dance and Performance of the Future (2009), un volum editat per Sigrid Gareis i Krassimira Kruschkova, amb la col·laboració de Martina Ruhsam.]

 

Traducció de Sandra Luque i Marc Villanueva Mir

La relació del futur amb el passat no és la d’una actualització del seu esdevenir, sinó la d’una ruptura entre el que no ha passat i el que encara ha de passar. Aquesta ruptura temporal és intrínseca a la modalitat de la potencialitat, a la revelació de les formes que adopta la vida en el seu esdevenir. Quan reflexionem sobre la potencialitat, hem de tenir en compte la paradoxa que per a Giorgio Agamben es desprèn inevitablement d’aquest peculiar concepte filosòfic: prenem consciència del nostre potencial per existir, crear i brollar de nosaltres mateixes només quan aquest potencial no es realitza [1]. La potencialitat és una constel·lació temporal que se separa de l’acció, que no es tradueix en absolut en l’acció. La potencialitat només es manifesta quan no es fa realitat: quan el potencial d’una cosa o d’una persona no s’està realitzant. Un cert fracàs, una certa impossibilitat de realitzar-se, són, per tant part intrínseca de la potencialitat. Alhora, només experimentem la nostra duració en el temps, la nostra qualitat d’esdeveniment, quan la potencialitat no es fa realitat. Aquesta experiència ens permet de percebre la pluralitat de formes que la vida adopta en el seu esdevenir, i ens exposa a una pluralitat d’accions possibles [2].

Per aclarir aquesta paradoxa, inherent a aquest concepte temporal, em serviré de tres exemples diferents.


I.

El primer exemple prové del record d’una breu conversa que vaig sentir fa uns anys per casualitat. Era al metro de Manhattan, a l’hora punta, quan vaig quedar atrapada en una multitud de «professionals dels negocis» que tornaven a casa de la feina. Escoltant la xerrameca de la gent, vaig sentir la següent conversa entre dos joves empleats. Semblava que parlaven sobre una entrevista de feina que no havia anat gaire bé, i el que l’havia fet li va dir a l’altre: «És com si no haguessin vist el meu potencial». El seu company va replicar: «No et sàpiga greu, només l’has de mostrar més, un dia se n’adonaran». Si aquells joves homes de negocis usaven el mot potencial en el sentit que dona Agamben a la potencialitat, els seus caps no se n’adonarien mai. Tanmateix, això no vol dir que aquell noi no seria mai descobert ni que no aconseguiria la feina. No parlaven de potencialitat, sinó de possibilitat: quelcom que s’ofereix com a intercanvi, un procés de transacció. El potencial no es revela en un procés de transacció, ni aspira a ser descobert, mostrat, reconegut o realitzat. Altrament, la nostra existència s’entendria només com una realització permanent i despietada del present, on la forma, la temporalitat mateixa (la manera com l’ésser humà esdevé humà) estaria totalment condicionada per la seva conclusió.


II.

Ara m’agradaria presentar un segon exemple que ens pot ajudar a entendre la potencialitat com un concepte profundament relacionat amb la dimensió humana de la temporalitat ―com l’ésser humà esdevé humà. Aquest exemple prové d’un llibre antic, escrit per Al-Jàhidh, un pensador àrab del segle VIII. Dins la tradició dels grans filòsofs àrabs, Al-Jàhidh va escriure una obra monumental anomenada el Llibre dels animals, en la qual volia explicar l’essència de tots els éssers vius. A més de filòsof, Al-Jàhidh era un gran admirador dels animals i va dedicar molts capítols del seu llibre a comparar els animals amb els humans. Al-Jàhdid lloa els animals com a éssers ideals, amb habilitats físiques perfectes. En comparació amb altres animals, els humans poden tenir una formació excel·lent, entrenar-se, disciplinar-se, aprendre noves habilitats… però, tot i la seva disciplina i tota la seva educació, segons Al-Jàhidh, els humans encara són incapaços d’assolir espontàniament el que altres animals aconsegueixen de forma natural. Per a Al-Jàhidh i per al seu traductor, el filòsof Daniel Heller-Roazen, en el text de qui vaig trobar la referència a aquest antic tractat, els humans són, en conseqüència, l’inferior dels animals, entre tots els éssers vius. Al Llibre dels animals, Al-Jàhidh ens provoca a pensar sobre el significat de «fer menys», i suggereix que fer menys podria ser la capacitat distintiva de l’ésser humà, l’essència que el diferencia de la resta d’animals. O, com va escriure ell mateix, «l’ésser humà està fet de tal manera que, quan assoleix un acte difícil de dur a terme, té la capacitat de fer-ne un que és menys difícil» [3].

Heller-Roazen explica que la capacitat de fer menys com a caracterització de l’essència de l’ésser humà rau en una possibilitat de reducció. Sigui gran o petita, la consistència de l’ésser humà depèn de la seva capacitat de ser menys que si mateix. «Per entendre una acció humana com a tal, hem de fixar-nos en les ombres dels actes més diminuts que aquesta projecta inevitablement al seu voltant: aquells actes inconclusos que no arriben a constituir l’acció en si tot i que haurien pogut realitzar-se en el seu lloc, o, alternativament, aquells actes inconclusos en relació als quals l’acció és menys del que hauria pogut ser» [4]. Això no només significa que tota realització de l’ésser humà està sempre en relació amb altres actes inconclusos o que tota realització de l’ésser humà està relacionada amb la potencialitat dels actes inconclusos. També vol dir que la realització d’un ésser humà sempre és menor del que hauria pogut ser. Sempre hi ha una ruptura en com un ésser humà es constitueix. La realitat sempre se supera a si mateixa; sempre queden jugades pendents, que no s’han dut a terme. Podríem concloure, doncs, que allà on hi hagi realitat, també hi haurà potencialitat. No hauríem de veure l’exemple d’Al-Jàhidh com una celebració del fracàs humà o una afirmació de la llibertat de fer menys; tampoc és una reivindicació de l’ociositat. Si fos així, el fracàs humà passaria a ser un acte perfecte en si mateix, i la relació entre humans i animals es reduiria a una simple diferència entre la perfecció de la naturalesa i la llibertat humana de fracassar. La definició d’ésser humà d’Al-Jàhidh té implicacions més profundes. Com que no hi ha cap acte humà que no sigui menys del que podria ser, no podem entendre cap acció per si mateixa, sinó que l’hem d’entendre sempre en relació amb totes les accions no realitzades que l’envolten. La conseqüència que es desprèn de ser un animal menor està relacionada amb la dimensió temporal de l’ésser humà: els actes humans estan sempre entrellaçats amb altres actes humans, en la dimensió d’allò que encara no ha passat. Fer menys permet a l’ésser humà obrir-se al seu ésser històric, al temps en si mateix, on la realitat sempre se supera, sense consumar-se mai del tot. El temps de l’ésser humà és un temps de ruïnes i fragments, de quelcom que encara no s’ha produït. L’essència de l’acte humà està profundament entrellaçada amb quelcom que no ha passat, que no s’ha aconseguit ni completat, quelcom que no s’ha realitzat del tot. En aquest sentit, «fer menys» és una altra manera d’afrontar la paradoxa de la potencialitat, que només pot sorgir quan el potencial no s’ha realitzat, quan l’home s’entén a si mateix com un animal menor. Els actes humans revelen la seva dimensió temporal, la constel·lació històrica de l’ésser humà. L’ésser humà s’obre a la continuïtat de les accions, formades per les restes d’allò que encara no ha tingut lloc.


III.

L’exemple d’Al-Jàhidh, especialment pel que fa a la relació intrínseca entre actes inconclusos i potencialitat, que revela l’ésser humà com a ésser històric (un ésser en el temps), ens apropa al filòsof Walter Benjamin. Les seves reflexions sobre la història, plasmades de manera fragmentària a Sobre el concepte d’història, escrit el 1940, són extremadament importants per entendre el concepte de potencialitat. Benjamin va escriure aquests fragments mentre experimentava els primers horrors de la Segona Guerra Mundial, i gairebé com una anticipació dels que encara havien d’arribar. Escrits poc després del seu alliberament del camp de presoners de Nevers i abans del seu tràgic intent de fugir d’Europa, Benjamin hi reflexiona sobre l’experiència revolucionària del temps i la història, tot apropant-s’hi des d’un punt de vista messiànic, en què el materialisme històric va de bracet amb la teologia, tal com il·lustra el seu famós exemple del fals autòmat que juga a escacs. Benjamin sosté que l’historiador tradicional aspira a reviure una època, tot fent un esforç per «oblidar tot el que sap de la història posterior», per tornar a experimentar empàticament el passat tal com va ocórrer. Benjamin rebutja aquest desig hermenèutic d’ignorar el present, i el considera un producte de «la peresa del cor, l’accídia, que renuncia a apoderar-se de l’autèntica imatge històrica, la que llampegueja fugaçment» [5]. En lloc d’aquesta aproximació tan limitada, Benjamin proposa d’acostar-se al passat des del materialisme històric, com descriu bé el famós «quart fragment»: 

«Articular històricament el passat no significa saber “com va ser realment”. Significa apoderar-se d’un record tal com llampegueja en l’instant d’un perill. El materialisme històric tracta de retenir una imatge del passat tal com aquesta es presenta d’improvís al subjecte històric en l’instant del perill. El perill amenaça tant les dades de la tradició com els seus destinataris. Per a tots dos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. A cada època cal tractar d’arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la.» [6]

Aquest punt ressona amb el que Slavoj Žižek descriu com una de les aportacions teòriques fonamentals de Benjamin: el materialisme històric fa que sigui el present, i no el passat, el que es relativitza i s’obre a la possibilitat de ser reescrit en el futur. Com diu Žižek:

«El que una posició històrica adequada (en contraposició a l’historicisme) relativitza no és el passat (sempre distorsionat pel nostre punt de vista actual) sinó, paradoxalment, el present en si mateix; el nostre present només es pot concebre com a resultat (no del que va passar realment al passat, sinó també) dels potencials esmicolats per al futur que estaven continguts en el passat.» [7]

Apoderar-nos de la memòria, que llampegueja en l’instant d’un perill, ens pot revelar aquells potencials esmicolats del passat. Benjamin defensa que el present explota el continu de la història, i potser aquesta explosió de la continuïtat està relacionada amb els fragments d’aquells actes menors i inconclusos sobre els quals Al-Jàhidh medita en el seu tractat. En l’instant d’un perill, les restes del que encara no ha passat es revelen amb tota la seva potencialitat. Aleshores, el potencial relativitza el nostre present, precisament perquè no es va realitzar i es va mantenir sempre com un acte que era menys que ell mateix. El filòsof rus Artiom Magun també descriu el potencial com quelcom que ha tingut lloc en el passat. L’exortació de Benjamin a mirar enrere per veure el futur està relacionada amb el que encara no ha passat. Magun diferencia la idea de potencialitat de Benjamin de l’aproximació al passat d’Alain Badiou, en què els esdeveniments passats són de caràcter positiu. Per a Badiou, trobem quelcom important en el passat i ens movem des d’allà. Per a Benjamin, en canvi, l’esdeveniment del passat és l’esdeveniment d’avui [8]. L’esdeveniment, o més aviat, el caràcter d’esdeveniment de l’ésser humà (quelcom que esdevé), té lloc ara mateix, i només desperta com quelcom que encara no ha passat; és un present que desperta com a vestigi del temps: «La veritable imatge del passat fuig com una exhalació» [9].


IV.

La paradoxa de la potencialitat rau en la misteriosa relació entre el rebuig i la urgència de la realització, dues parts fonamentals de la dimensió temporal de l’ésser humà. Fins i tot si la potencialitat només apareix quan no es realitza, l’intent fracassat d’actuar obre contínuament l’ésser humà al temps i a la història. Experimentar la potencialitat està d’alguna manera relacionat amb la urgència del present o, com diria Benjamin, amb l’instant del perill en què podem apoderar-nos de la nostra memòria. Com podem, doncs, enllaçar aquesta exigència de realització amb la fràgil revelació del que «podria ser»? La revelació de la potencialitat s’esdevé sempre gràcies a la urgència del nostre temps present, ja sigui personal, col·lectiu o comunitari. El temps present queda en suspensió (Stillstellen) per revelar el passat, o com va escriure Benjamin: «A cada època cal tractar d’arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la» [10]. La manifestació de la potencialitat està, doncs, estretament lligada a la suspensió del present, a una certa urgència que ve donada pel perill. Quin és, avui en dia, aquest instant de perill en què el passat fuig com una exhalació, i així i tot pot fer volar el present pels aires? És evident que, per a Benjamin, va ser l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’horrible ceguesa de l’esquerra, que no es va adonar del que ja havia arribat. La urgència del present està estretament lligada al moment de coexistència, convivència i activitat col·laborativa propi de l’acció humana, al moment de convivència que defineix la contemporaneïtat. L’instant del perill es manifesta, per a Benjamin, en el moment que un model dominant de la realització redueix la potencialitat humana mitjançant l’exclusió totalitària de qualsevol altra manera d’esdevenir i d’existir.


V.

Com podem enllaçar aquest instant del perill amb el nostre present, des del qual voldríem expressar els nostres pensaments sobre el futur? M’agradaria descriure el perill actual com l’apropiació i l’explotació despietades de la potencialitat humana. Experimentem el present mitjançant la realització de tots els seus potencials, i els humans ens passem el temps mostrant el nostre potencial, com els joves homes de negocis del primer exemple. La realització del potencial s’ha convertit en una força primària per generar valor al mercat cultural, artístic i econòmic contemporani. Per dir-ho d’una altra forma: amb l’auge del treball immaterial, el llenguatge, la imaginació i la creativitat s’han convertit en fonts de valor primàries per al capitalisme. Aquesta transició s’ha produït de moltes formes diferents i es manifesta clarament, per exemple, en el constant qüestionament de les condicions de treball que produeix incessantment noves condicions de treball. El nostre present, definit per una realització contínua, està alterant profundament les formes com percebem i experimentem el temps, tot convertint el present (cada cop més condensat) en l’únic temps que tenim, el passat en la nostàlgia del record, i el futur en un espai privat de tota potencialitat imaginativa.

És urgent que les arts escèniques rebutgin també els processos contemporanis de realització constant i no participin en l’explotació de la totalitat de l’experiència. En aquest sentit, les arts escèniques del futur han d’oposar-se a la consumació de l’experiència, a l’experiència que no deixa restes, com va ser de vital importància (tant estèticament com política) per a la performance contemporània del segle XX (tot donant lloc a estètiques més o menys radicals). Tot i que les arts escèniques s’experimentin la major part del temps com un esdeveniment, definit per la copresència d’intèrprets/ballarins/actors/performers i espectadors, això no vol dir que consisteixin exclusivament en una actualització o consumació del present. Qui es dedica a les arts escèniques coneix molt bé la intensitat de què la paradoxa de la potencialitat disposa en la pràctica creativa, la seva profunda relació amb una realitat que sempre se supera a si mateixa, i amb l’anticipació del que encara no ha arribat. El nostre instant de perill actual es manifesta, justament, a través de la violència de l’actualització constant, la qual vincula el procés de realització amb la mateixa noció de contemporaneïtat, de fer l’obra en el moment actual, una obra contemporània. Per tant, imagino la performance com un camp de potencialitat, un cert trencament en el temps, i un marc temporal alternatiu on no hi ha cap diferència entre la possibilitat i la impossibilitat d’un esdeveniment. Imaginar aquest futur per a la performance no significa que aquesta pràctica no existeixi actualment. El que passa és que no vull «actualitzar» aquesta pràctica, tot consumant-ne l’existència en anomenar-la; no vull mostrar-la com l’única finalitat de la pràctica actual de les arts escèniques, una així anomenada pràctica contemporània. Tot el contrari: per poder imaginar la potencialitat de la performance, abans hem d’esborrar la idea de contemporaneïtat. Hem d’oposar-nos fermament a les seves implicacions afectives i emocionals, que també s’estan infiltrant en la nostra pròpia pràctica col·laborativa. Hem d’inventar i donar veu a la nostra pràctica actual, que no s’ajusta a l’exclusivitat afirmativa del temps en què vivim i creem. És important reconèixer i analitzar l’ansietat i crisi implícites en la noció de contemporaneïtat. Aquesta implica l’explotació despietada de la potencialitat creativa del nostre present, tot imposant i apoderant-se de les formes de ser i treballar juntes. En comptes d’obrir els processos col·laboratius i creatius com a potencialitats, les nostres forces creatives i col·laboratives s’han realitzat i apropiat constantment com processos econòmics i culturals per produir i afegir valor al mercat.

Al cor de tota performance hi ha una resistència a la realització, a la consumació, una forma de treball col·laboratiu que es resisteix a la suposada «immediatesa» de la performance. Una performance és el resultat d’un procés creatiu que està interrelacionat amb el que podria ser i que apunta el que encara ha d’arribar. Tota performance tracta sobre la ruptura del que encara ha de passar i del que encara no ha passat, tot donant lloc a una mena d’exposició del temps d’un altre esdevenir. Imagino la performance, per tant, com un camp experimental i inventiu del treball col·laboratiu, que paradoxalment es manifesta amb tot el seu poder transformador quan no es realitza. És una continuació i una revelació d’actes menors, actes que no acaben en la seva pròpia conclusió, una mena de present actiu que s’entrellaça amb el pensament inconclús d’allò real. Així doncs, puc imaginar la performance com una mena d’estat perceptiu, sense experiència total i sense consumpció. Una performance que ens oferiria una sèrie d’intensitats físiques, però que també ens permetria somiar despertes. Una performance que podria ser un camp experimental de modes afectius i perceptius d’esdevenir. Un esdeveniment que també es permetria no ocórrer, que quedaria sempre interromput, o suspès, a la meitat de la frase.

 

[1] Un dels conceptes clau d’aquest text és el d’actualisation, que pot traduir-se com «realització», «actualització» o «consumació». En el sentit en què l’empra l’autora, actualisation es refereix sempre al pas d’una acció «virtual» o «potencial» a una acció «factual» o «realitzada», en oposició a altres accions que romanen en el pla de la potencialitat. «Realització» ha estat la traducció més usual que n’hem fet al llarg d’aquest article, amb algunes excepcions: en certs passatges on s’insisteix sobre el caràcter temporal de la realització o sobre la idea del present com l’espai de les realitzacions, hem optat per traduir actualisation com a «actualització». Amb això, volem reforçar la idea que el present s’actualitza recursivament, a base de realitzar-se. En altres contextos, en què es destaca com la realització d’una acció bloqueja o condemna altres accions possibles, hem apostat per «consumació». (N. dels t.)

[2] Agamben, Giorgio (1990). La comunidad que viene. Traducció de José L. Villacañas i Claudio La Roca. València: Pre-textos, 1996.

[3] al-Jahiz, Amr ibn Bahr (s.d.). Book of Living Things. París: Sinbad, 1988. Citat a Heller-Roazen, Daniel (2005). Echolalias. On the Forgetting of Language. Nova York: Zone Books, p. 131.

[4] Heller-Roazen, Daniel (2005). Echolalias. On the Forgetting of Language. Nova York: Zone Books, p. 132.

[5] Benjamin, Walter (1940). Sobre el concepte d’història. Traducció de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons. Barcelona: Flâneur, 2019, p. 41.

[6] Ibíd., p. 39.

[7] Žižek, Slavoj (2000). Fragile Absolute; Or, Why Is The Christian Legacy Worth Fighting For?. Londres/ Nova York: Verso, p. 90.

El relativisme sobre el passat també es pot descriure com una multiplicitat postmoderna de punts de vista: un relativisme històric banal, o rebuig a fer judicis de valor definitius sobre el passat perquè no es poden conèixer les seves veritats en darrer terme. Aquesta negativa implica una acceptació de facto de la narració històrica dominant, escrita des de la perspectiva de la classe dirigent. De la mateixa manera, per a Žižek, això produeix un atzucac posthistòric beneficiós per al statu quo capitalista: un «present etern de múltiples narracions» en què «el dinamisme total i l’activitat frenètica» coincideixen amb un «immobilisme encara més profund».

[8] Magun, Artiom; Skidan, Alexander; Vilensky, Dmitry (2007). «A conversation about possibilites, about power and powerlessnes». Potentialities, Beyond Political Sadness, diari del col·lectiu CHTO DELAT. 16 de març.

[9] Benjamin, Walter (1940). Sobre el concepte d’història. Traducció de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons. Barcelona: Flâneur, 2019, p. 37.

[10] Ibíd., p.39.