La dramaturga i guionista Mercè Sarrias explica la seva experiència com a alumna dels cursos d’escriptura  de la Sala Beckett.

 

Crec que al primer taller que em vaig apuntar, ho vaig fer mig per casuali­tat, perquè no m’havia plantejat mai escriure teatre. Escriure novel·la sí, i encara no ho he fet, la qual cosa em porta a pensar que potser fa vint anys m’hauria d’haver apuntat a un curs de novel·la, per ser més coherent amb mi mateixa, però aquest no és un tret que em caracteritzi.

Vaig arribar a la Beckett des de l’Aula de Teatre de l’Autònoma, on havia ar­ribat des dels tallers de teatre del meu institut (no l’Institut del Teatre, sinó un de normal). No els feia perquè vol­gués ser actriu, sinó perquè volia ser periodista i pensava que era una bona manera d’apendre a estar en públic i damunt d’un escenari, perquè els llocs públics em feien pànic (no va servir, perquè encara me’n fan).

També vaig apendre a conduir quan tenia vint-i-vuit anys pensant que em serviria per trobar feina i no vaig agafar un cotxe fins als trenta-sis, i mai ningú, en cap feina, m’ha demanat si sabia conduïr; però això no té res a veure amb el tema que ens ocupa.

Seguint aquesta línia tan coherent, després principalment he estat gui­onista i no he hagut de pujar a cap escenari (per sort) i m’he pogut quedar a casa escrivint tranquil·lament, que es veu que era el que volia. I gairebé sense desplaçar-me en cotxe.

De tot això es podria deduir que apun­tar-se a un curs d’escriptura pot ser­vir per descobrir la teva vocació real, encara que no n’estic del tot segura.

Quan, a la Beckett, el José Sanchis va començar amb els seus tallers i els seus exercicis, per a mi va ser un descobriment. En comptes de posar-me davant l’ordinador i autotorturar-me el cervell, podia anar a reunir-me amb unes quantes persones que s’au­totorturaven a casa i compartir el que escrivíem. El punt d’autoajuda del tema no és gens menyspreable.

Després hi havia la pràctica d’escriu­re. El José Sanchis s’havia inventat un sistema que et permetia no caure en l’autointrospecció, sinó deixar el con­tingut aparent en mans d’una fórmula i «jugar» a escriure. I dic el «contingut aparent» perquè el miracle de la pro­posta d’escriure «A li diu a B el que C sempre ha desitjat sentir, però B li amaga» eren les vuit o nou versions d’aquesta estructura que apareixien damunt la taula el dijous següent. I en el fons de les versions de cadascú hi havia les seves preocupacions, o el tema del qual desitjavem parlar (a ve­gades, no coincideixen gens). Era un molt bon començament per alliberar l’escriptura i passar d’autolimitar-se.

Perquè, per a mi, un altre dels efectes benefactors d’escriure amb fórmules (per cert, hi ha gent que ho ha criticat molt, encara no he entès perquè) era saltar-me el procés d’autolimitació. Sempre, quan començo a escriure, tinc la sensació que la idea es va redu­int i reduint, i moltes vegades no acon­segueixo expandir-la, perquè caic en la meva pròpia trampa tancaportes (la definició d’un tancaportes podria ser qualsevol cosa que autolimita i apaga un text).

Un exemple de tancaportes són els tòpics, el que decidim que sempre fan les persones, coses del tipus «em separo, m’enfoso, i em poso a plo­rar», «m’enfado i em poso a cridar», «traeixo el meu amic i em sento ma­lament per sempre». Tots coneixem mil casos de gent que se separa i se sent eufòrica, s’enfada i parla baixet i traeixen el seu millor amic i dor­men seguit per sempre més. Per tant, saltar damunt les reaccions tòpiques, perseguint ajustar-se a una fórmula,  sempre és un avantatge, com a mí­nim per al tipus de literatura que en general a mi m’interessa. No vull que el que escric sigui previsible, però sí lògic, dintre de la lògica del perso­natge i de la història, que pot ser boja, però també ha de ser coherent.

Parlo dels tallers del Sanchis per­què són els que més he fet, però en general, en tota proposta d’aprenen­tatge d’escriptura, hi ha idees molt interessants, com la de la relaxació, treure-li transcendència a l’escriptu­ra i alleugerir el pes d’haver d’acabar una obra completa.

Un altre tancaportes important per a algú que comença a escriure (i mol­tes vegades per a algú que ja fa molts anys que ho fa, també) és la idea que s’ha d’acabar alguna cosa, que el que estàs escrivint ha de ser una obra com­pleta i estrenar-se el més aviat possi­ble, si pot ser divendres que ve. La pressa mata i és una de les principals raons per les quals un atura la cursa de fons i deixa el foli o la llibreta damunt la taula i no la torna a tocar durant me­sos. No s’han d’esperar mai resultats immediats d’un procés d’escriptura.

Oblidar la necessitat de concloure el text, que estigui bé i trenqui amb tot, i adonar-se que escriure és una cosa molt leeentaaa i que escriure és rees­criure, és un primer pas per dedicar-s’hi (l’altre és que la situació econò­mica del país on vius ho permeti, i no estic del tot convençuda que aquí ens hi puguem dedicar pròximament; bé, els que som normals, els que tenen patrimoni familiar ho podran fer com sempre han fet).

Tornant al tema: escriure en un taller et permet no pensar en la transcendèn­cia del futur ni en la necessitat d’una finalitat immediata. Si surt bé, bé; si no, també. Quin alliberament. Ho provo, ho deixo. Ho llegeixo, miro les cares i escolto els comentaris dels altres. Ho retoco. Ho torno a ensenyar, perquè això no és una obra definitiva, és només un exercici tocat per una proposta, induït per un professor, co­mentat per altres alumnes. Així han sortit les bases, les llavors o les idees col·laterals de moltes obres posteriors.

Un altre dels avantatges d’aterrar un dia davant d’una taula i d’un professor d’escriptura (i d’una cadira, és clar) seria l’efecte mutació. Quan llegeixes el que has escrit davant dels altres, si tens una mica de sort, et mutes en dues persones: una és la que llegeix i l’altra, l’espectador. Jo normalment intento que llegeixi un altre, perquè sóc un desastre llegint, i aleshores em converteixo en un espectador més, no sóc jo, sinó un qualsevol que no sap res del text i que es posa a la pell dels altres que estan escoltant. És alesho­res, com quan ensenyes la casa a un amic i tens la cuina bruta, que veus tots els plats i vasos que estan fora de lloc, i si tens mala sort, fins i tot sents la pudor de la pera podrida al fons de la nevera. Els defectes i les incohe­rències del text salten a la vista i pots tornar a fer i refer amb coneixement de causa, una cosa que es perd sempre quan un està enmig de l’elaboració de qualsevol obra: pots sortir del túnel durant uns moments i veure què nas­sos has estat fent fins ara. Glòria!

Per això crec que té sentit apuntar-se a un taller i té sentit la pedagogia tea­tral, tant com compartir l’escriptura i escoltar les opinions dels altres o anar a fer una cervesa després (això m’ha sonat a tòpic, però és veritat, recordo molt bé la gent que va fer amb mi els primers cursos i sempre em fa il·lusió tornar-los a veure).

Encara que, com tot a la vida, la teva aparició en un curs d’escriptura sigui producte de l’atzar o de la teva incohe­rència, pots apostar el que vulguis que potser la canvia, o si més no, la fa més divertida. I si et pensaves que volies ser novel·lista, potser descobreixes que vols ser electricista, o a l’inrevés.