Partint de la metàfora que transforma l’Obrador de la Sala Beckett en un llevataps (obridor), l’autora relata els efectes positius que aquest exerceix sobre l’escriptura dels seus alumnes.
QUE QUÈ ÉS L’OBRIDOR DE LA SALA BECKETT?
Hi ha dramaturgs prolífics, a qui no els costa escriure. Es posen allà i apa, a crear! Crec que se’ls hauria de torturar en algun moment de les seves vides, però és un tema que podem discutir més endavant. Després hi ha la resta. Pertànyer a aquest grup és caminar cap a l’agonia. Perquè, és clar, no se t’acudeix deixar-ho, no, tu segueixes allà, com una mosca collonera a l’entrada d’artistes d’un teatre. Si en seria de fàcil entrar per davant, pagant una entrada, si tant t’agrada el teatre, però no, tu allà, mirant-te la porta del darrere i odiant els que la travessen (vés-t’hi acostumant, per cert…).
És aquí on l’Obridor entra en acció. Imagineu-vos-el com un superheroi llevataps. I els autors en potència com unes ampolles plenes de pols que fa anys i panys que s’esperen. Evidentment, ara segur que espereu que continuï aquesta patètica metàfora pillada pels pèls dient que de vegades, quan obres una ampolla, el vi surt picat, o avinagrat, i no patiu que no us decebré, però hi afegiré una obvietat: no pots saber-ho si no ho fas, i fer-ho és molt important!
Si no les trobes pel teu calaix, algú t’ha de deixar les eines… I l’Obridor de la Sala Beckett, com qualsevol superheroi, en té moltes. El problema és que és com una navalla suïssa: sovint barreja una llima amb una navalla, i un llevataps amb unes tisoretes d’ungles. Una invitació que cadascú triï i remeni i trobi la que millor li funcioni. I això no és necessàriament bo per
a tu, perquè pots acabar tallant-te les ungles amb una navalleta…. Però és millor que res, i en tot cas és una manera de començar, i començar també és molt important.
De fet, el més important que pots aprendre a l’Obrador (ara sí) de la Sala Beckett és a començar i a deixar-te estar de ximpleries. Si vols escriure, escriu. Si escrius, ensenya-ho. Si pot ser, en veu alta. I encara millor, implica-hi actors, directors. Comparteix, aprèn en comunitat, deixa’t criticar, critica constructivament, aprèn a tallar-te un dit o, encara més dolorós, aprèn a tallar aquella rèplica de deu línies que tant t’agrada. I així et llevaràs el tap. A poc a poc t’aireges, descobreixes altres caps de suro com tu i fins i tot sospites que el que portes tant de temps fermentant per dintre (prou d’això!) pot agradar a algú.
Un cop has passat per les mans de l’Obrador, et fa l’efecte que tot és més fàcil. I és que no només tens eines dramatúrgiques. T’has trobat amb les ovelles del teu ramat. Així que un cop o dos a la setmana postergueu conjuntament l’escena que s’ha d’entregar d’aquí a dos dies, com només algú que escriu sap fer, i completeu nocturnament i en un temps rècord l’escena de l’endemà, com només algú que escriu sap fer.
L’Obrador t’ajuda a començar, però i després? Després arriba l’agonia de la qual us parlava. El paper en blanc no fa por. El que fa por són les hores en blanc. Anar i venir de la cadira, aquell ara poso una rentadora que si no demà ja veuràs i espera que bereno i de passada baixo a comprar cafè que no en queda i mira que tard s’ha fet millor que ho deixi per demà. Mirar l’hora. Ja han passat dues hores? Això sí que fa por! El triangle de les Bermudes de les hores d’escriure. I decidir que ja està. I tancar l’arxiu. Ai. Vols dir que ja està?. Torna a obrir l’arxiu! Pàgina 16? Només pàgina 16? Què ha passat amb el número 20, que no arriba mai? I finalment, quan acabes, quan ja no aguantes més aquell text i mataries a tots els personatges, poses «Fí» perquè mola posar «Fí». I l’hi deixes una estona. I després l’esborres, és clar, perquè mirant-t’ho una estona decideixes que noranteja, això de posar «Fí»…
I arriba el dia. Perquè arriba. Un dia o altre arriba el dia de l’estrena, en què uns actors i un director es confabulen perquè aquella ficció que viu al teu cap de manera perfecta es faci de carn i ossos. I aquell dia, sense adonar-te’n, et converteixes en el gran buda somrient. Tu ets allà. No saps ben bé què hi fas, allà, però hi ets, perquè hi has de ser, perquè vols ser-hi, perquè formes part de l’equip. Però no tens absolutament res a fer. I el que és pitjor: ningú sembla adonar-se’n, perquè tothom et fa preguntes. Preguntes que haurien de fer al director, preguntes que haurien d’haver fet dos mesos abans o preguntes absurdes que són pura xerrameca nerviosa. S’apaguen els llums de sala i tothom observa com un gran buda somrient ocupa el seu lloc i es mira la representació.
Però reprenem si us plau l’apassionant tema de la tortura a dramaturgs. Unes quantes idees. Quan acabi la funció, busqueu l’autor i lloeu l’escenografia. Després d’això, digueu-li que el text té «cosetes». I per acabar, comenceu la frase «I perquè no vas fer què…», i completeu-la com millor us abelleixi. Abans d’acomiadar-vos, demaneu-li que us enviï el text. És una sort que l’Obridor et deixés la navalleta, perquè amb les ungles llargues n’hauries desgraciat més d’un.
I ep, si cal alguna eina més contundent, sempre pots tornar a l’Obrador a buscar-ne, que tant de bo hi sigui per molts anys.
