Barcelona, març de 1990.
L’actor que s’enfronta a un nou espectacle amb la voluntat de reforçar la projecció del seu personatge a través de la llum tendeix a fer-se un seguit de preguntes com ara de quina manera i en quins moments es realitzarà aquesta potenciació o quina serà la ubicació de la llum per cada efecte, com evolucionarà, etc.
La resposta a aquestes preguntes o a d’altres que es formuli ha de ser sempre clara i concreta perquè de la seva resolució en depèn l’èxit d’un muntatge. La llum ben aprofitada estableix i modula l’enllaç visual entre el públic i l’actor i n’augmenta el seu poder de comunicació.
Amb el benentès que cada espectacle és diferent, em limitaré a comentar alguns tòpics sobre la mecànica habitual per aproximar-se als personatges d’una representació des del punt de vista de l’il·luminador. Abans, però, exposaré alguns conceptes introductoris generals.
La funció prioritària i més bàsica de la il·luminació consisteix a possibilitar la visió de l’actor de manera que l’espectador no perdi cap gest ni expressió significatius. Si coincidim a acceptar la cara com la part més expressiva de l’actor teatral, caldrà que aquesta es destaqui amb perfecta nitidesa, i serà indispensable que, fins i tot, l’espectador de la darrera fila pugui seguir amb detall el moviment de llavis i ulls facilitant així l’aplicació del principi sinestèsic: la dificultat de veure un actor repercutirà en la dificultat de sentir-lo.
S’ha de tenir present que les faccions de cada individu són diferents i que demanen un tractament específic i personalitzat en cada cas, això no treu, però, que hi ha una bona solució per a totes les ocasions: es tracta de fer incidir la llum dels projectors amb un determinat angle sobre la cara de l’actor de forma que les ombres projectades que donen solidesa als volums siguin proporcionades en relació amb els relleus, el resultat és una imatge neutra, però corpòria i expressiva.
D’altra banda, cal tenir en compte el principi essencial que l’atenció de l’espectador sempre és atreta cap al lloc més il·luminat. Aquesta condició s’utilitza per crear una jerarquia visual dins cada composició escènica: des de la taula de llums es pot lograr que un personatge que és al fons de l’escenari passi a un primer pla.
El director, a part de la llum, té altres procediments per bastir la seva composició, però ha d’informar a l’actor de la seva importància visual en relació amb els altres en cada circumstància.
Arribats a aquest punt, potser val la pena enumerar alguns dels criteris generals que es fan servir per a il·luminar els personatges:
- Quan el protagonista és en escena sol ser ell el pol d’atenció, encara que no estigui parlant ja que les seves reaccions poden tenir importància.
- L’entrada d’un personatge a l’escenari ha de subratllar-se encara que sigui momentàniament perquè pot introduir canvis en el curs dels esdeveniments.
- És possible que els pols d’atracció que crea la llum evolucionin amb els personatges, però també és possible dotar-los d’autonomia focalitzant objectes que remeten als propis personatges.
- La il·luminació intenta orientar la recepció del públic. Les subtils modificacions, els canvis d’intensitat actuen, de fet, com un element més de caracterització dels personatges.
- Finalment, la llum pot ajudar a crear relacions d’afinitat entre personatges il·luminats d’una manera similar esdevenint un factor de clarificació en les obres amb una trama complexa.
En el terreny dels efectes puntuals convé que l’actor controli perfectament els seus desplaçaments per l’espai atenent els llocs en els quals la impressió es produeix amb més intensitat. Tanmateix, no hauria d’ésser feina exclusiva de l’actor. Els millors resultats s’aconsegueixen amb una bona entesa per part del dissenyador de llum, els actors i el director.
