Es tracta d’un conjunt d’apunts i reflexions arran del Simposi Facin joc, formats, dispositius i aparells d’interacció (en l’escena relacional), celebrat a l’Institut del Teatre el 13, 14 i 15 d’octubre. L’article planteja un seguit de preguntes: Què és l’escena relacional en temps de pandèmia? On són els límits del joc? Com es crea l’espai lúdic a través de la paraula? I alhora, com es defineixen els límits de relació entre l’íntim i el col·lectiu?

 

 

Dimarts, 9:40 del matí. L’Óscar Cornago, investigador del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) i membre organitzador del Simposi, des de Madrid i en una pantalla en streaming, es disculpa per no poder ser-hi de forma presencial: les noves restriccions li han impedit agafar un AVE i venir cap a Barcelona. Després es tapa el rostre virtual amb una tassa de cafè i comparteix un PowerPoint sobre l’Internacional Situacionista, John Cage i la capacitat que té la teoria de fagocitar la pràctica. Acte seguit es posa un «gorro» de piscina i projecta un mantra sobre la pantalla: «Una cosa son las ideas, otra es lo que pasa»; ens fa repetir-ho i els assistents l’obeïm al peu de la lletra. «Tampoco hay que hacer lo primero que alguien te dice por una pantalla», diu l’Óscar. Després ens parla de fenòmens com el happening, la museïtzació de la performance, el Black Mountain College o Tucuman Arde (1968), organitzat pel grup d’artistes argentins que sota el nom Ciclo de arte Experimental i dins del festival Ia Bienal de Arte de Vanguardia buscaven transcendir l’espai galeria i visibilitzar la lluita dels obrers azucareros indígenes. L’Óscar Cornago es torna a posar el «gorro» de piscina i acaba la seva intervenció recitant novament el mantra del principi, que els assistents repetim seguint la seva cantarella : «Una cosa son las ideas, otra cosa es lo que pasa».

D’aquesta manera s’encenta el Simposi Facin joc, formats, dispositius i aparells d’interacció (en l’escena relacional), un conjunt de conferències, presentacions i dispositius lúdics (agrupats sota el nom «Gran Casino») que van tenir lloc a l’Institut del Teatre els passats 13, 14 i 15 d’octubre.

Un dels trets que crida més l’atenció del títol, i alhora ha generat més debat des de l’inici, és justament la paraula «relacional». L’antropòleg Manuel Delgado ens ho comenta tot referint-se a Derrida: «El signe no existeix sinó en relació amb una altra cosa, la diferència és allò que percebem»; i després el filòsof Jordi Claramonte quan diu: «Lo relacional siempre es situado». Aquesta perspectiva situada, contextualitzada i en relació amb alguna cosa, es fa present de forma constant en un Simposi en què, més enllà del joc i les regles i convencions que el mateix joc «Simposi» comporta, s’imposen protocols de distanciament i restriccions de relació social que confereixen a tot plegat una estranya atmosfera distòpica. Entre macrosimulació o simulacre i control hyperreal gens irònic i lúdic dels cossos dels participants (ciutadans) que hi estan cada vegada més avesats.

 

Les restriccions covid impedeixen també que tots els assistents als dispositius lúdics del Simposi puguin accedir a participar-ne de forma activa. Aquest fet genera una situació imprevista: apareix una nova mirada d’un espectador passiu respecte a uns «dispositius-jocs» que no han estat creats per ser mirats sinó per ser «fets», és a dir, jugats.

A les propostes «lúdiques» el públic queda, per tant, diferenciat entre «jugadors» i «no jugadors» o participants i espectadors passius del joc. La majoria d’aquestes propostes escèniques, com és el cas de El Candidat (o candidata) de Marc Villanueva i Gerard Valverde, no estan pensades per ser mirades sinó per ser jugades. L’espectador (o espectadora) passiu coneix les regles del joc, però no hi pot jugar, una mica com un nen que mira com el seu avi juga a cartes amb un grup de jubilats i entén qui perd o qui guanya en funció de les reaccions físiques o verbals que fan, però es manté al marge i observa en silenci.

La majoria dels espectadors passius del Simposi, però, davant la impossibilitat de jugar, s’aixequen i marxen en silenci: la di(f)ferència entre participar i mirar es fa massa evident i aquests acaben abandonant la sala.

La imatge d’un grup de jugadors agrupats davant d’una taula guanya interès més enllà del que pugui despertar el propi desenvolupament del joc, es converteix en una representació imprevisible d’una coreografia creada a temps real. Els cossos reaccionen de forma més o menys estrident en funció del seu grau d’implicació emocional, apareixen sons com el riure nerviós o petits crits pel fet d’haver perdut o guanyat alguna fitxa. Espasmes. Qui perd, dins del joc, també passa a ser un espectador passiu i es converteix en una mena de jutge garant de les regles. Però quin és el nivell d’implicació dels jugadors? Saben que estan sent observats? Quins rols adopten dins de la ficció del joc? Realment s’ho prenen seriosament? S’ho estan passant bé? Algú té ganes de plorar? Estan jugant a vida o mort?

Totes aquestes preguntes es dilueixen una vegada la ficció del joc s’acaba i els jugadors abandonen el taulell amb un somriure adrenalínic mentre s’adonen que la sala ha quedat completament buida.

 

El canidat (o candidata) de Marc Villanueva i Gerard Vallverde ©Sílvia Poch

 

Mes enllà del mot «relacional», un dels temes més repetits i comentats al Simposi és justament aquest: els mots, la paraula. El llenguatge i els seus mecanismes de construcció es converteixen en focus d’investigació i joc; la parla, amb els seus codis i regles, i els processos de memòria a través de l’articulació de relat i la fragmentació dels mots. El filòsof Jordi Claramonte comentava a la presentació del llibre El Desenterrador. Mètode per a l’excavació de paraules: «Encontrar entre todos el trozo de una vasija». Es tracta d’un procés col·lectiu de re-memorar o «excavar» paraules, presentat per Sociedad Doctor Alonso; aquest consisteix en la recerca comuna de l’origen de les paraules mitjançant unes regles bàsiques amb l’objectiu d’arribar fins al moll de l’os del mot que es proposa. Els participants es disposen en dos cercles de cadires concèntrics: el primer, on seuen els que intervenen, i el segon, on seuen els que observen. Sempre hi ha una cadira buida al primer cercle per tal que els que observen des de fora puguin entrar-hi quan vulguin intervenir en el procés verbal de l’excavació.

Tot plegat pren un to pausat i calmat, un volum baix que recorda a l’audiència que mira des de les grades que aquesta no és una acció pensada per ser mostrada a un públic: es tracta d’una investigació col·lectiva que té com a finalitat el procés com a objectiu principal de la seva pràctica.

 

La paraula, murmurada, xiuxiuejada o dita a cau d’orella, es converteix en un acte de relació íntim, el qual en el context de pandèmia i pel simple fet de la proxèmia dels cossos esdevé revolucionari. En aquest sentit, el ponent i investigador gallec Anxo Abuín comenta la peça The Quiet Volume. Es tracta d’una performance «d’Autoteatro» per a dos espectadors creada per Tim Etchelles en col·laboració amb Ant Hampton i realitzada en biblioteques públiques dins del marc Ciudades Paralelas comissionat per Lola Arias i Stefan Kaegi. Els espectadors reben la peça per mitjà de textos aparentment inconnexos i discontinus xiuxiuejats a cau d’orella a través d’uns auriculars. Segons Abuín, tant els textos com l’escolta d’una font sonora no visible i el seu «volum silenciós» invoquen la presència d’un cos.

 

 

 

The Quiet Volume de Tim Etchells ©Tim Etchells

 

El joc del xiuxiueig i la paraula crea, d’una forma senzilla i ràpida, un vincle de relació nou i proper, el qual pot esdevenir lúdic i, alhora, voluntàriament o involuntàriament obscè. De la prohibició i secretisme del joc infantil a l’estímul físic del joc sexual. La relació íntima que es construeix a través de la proximitat de la paraula em fa pensar en la peça realitzada en diversos espais i ciutats des del 2010 Time has fallen asleep in the afternoon sunshine, que vaig poder veure dins del festival Today is Our Tomorrow l’octubre de l’any passat a Hèlsinki. La seva creadora, la coreògrafa noruega Mette Edvarson, busca crear una llibreria de llibres en viu on un grup de gent, no necessàriament actors professionals, memoritza el fragment d’un llibre i l’explica a un lector. L’espectador tria un llibre com qui agafa un volum d’un prestatge i busca un lloc tranquil on «rebre’l» en veu alta. En el meu cas, per exemple, va ser en un tamboret i una butaca d’un racó de la nau on tenia lloc el festival. Qui explica el llibre se situa al costat de l’espectador, creant d’aquesta manera una relació íntima a través de l’acte de la parla amb algú anònim i completament desconegut. Una història que parteix del fragment d’un llibre, però que es veu modificada cada vegada pel context de la relació, l’espai on s’inscriu, el receptor i els mecanismes de desenterrar de la memòria.

 

El Simposi acaba amb una sèrie de dubtes i preguntes que queden obertes, sobretot, pel que fa al fet «relacional» en context de pandèmia i l’obediència dels jugadors respecte a unes normes que no poden desobeir si volen que el joc segueixi endavant. Apareix el concepte ciutat com a taulell de joc i, alhora, s’estableix una relació estreta entre jugador-participant i ciutadà. La simulació il·lusòria d’acció que el mecanisme del joc implica es trasllada, per contrast i de forma irònica, al context de falta de participació o accés real dels ciutadans dins dels òrgans de poder i decisió. Un fet que, a més a més, se suma al control hyperreal actual de la mobilitat i relació dels cossos que, de forma exponencialment alarmant, restringeixen els espais de trobada o tot allò considerat lúdic, és a dir, amb un perillós potencial íntim i imprevisible. En definitiva, un atemptat contra totes aquelles normes de relació i proxèmia que provoca, en conseqüència, l’actual tancament de casinos, parcs temàtics i teatres.