No deixa de ser curiós que un dels textos més profusament citats, especialment des de l’àmbit escènic, durant la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 en què ens trobem immersos hagi estat El teatre i la pesta, una conferència  d’Antonin Artaud escrita l’any 1933 i recollida posteriorment dins del cèlebre El teatre i el seu doble (Le Théâtre et son double, 1938). Llegit avui en dia, el text d’Artaud manté vigent la seva rotunda força poètica i prefigura amb força claredat algunes línies de pensament desenvolupades posteriorment per Michel Foucault al voltant del control polític. Atès el seu indubtable interès, tot i allunyar-se de la naturalesa dels altres materials que hem anat publicant els darrers mesos dins del dossier Més enllà del confinament, des de (Pausa.) ens ha semblat pertinent aprofitar l’avinentesa per publicar-lo per primer cop en català, gentilesa del seu traductor, Joan Casas.

Aquesta traducció de El teatre i la pesta va ser estrenada, amb direcció i dramatúrgia de Jordi Coca i interpretada per Esther Bové, el 9 de juliol del 2015 al Teatre Akadèmia de Barcelona dins de la programació del Grec-Festival d’Estiu de Barcelona.

Traducció de Joan Casas.

 

 

Els arxius de la petita ciutat de Càller, a Sardenya, contenen la relació d’un fet històric i sorprenent.

Una nit de final d’abril o de primers de maig de 1720, vint dies abans si fa no fa de l’arribada a Marsella del vaixell Grand-Saint-Antoine, el desembarcament del qual va coincidir amb la més meravellosa explosió de pesta que mai va esborronar les memòries de la ciutat, en Saint Rémys, virrei de Sardenya, les reduïdes responsabilitats de monarca del qual havien sensibilitzat potser als virus més perniciosos, va tenir un somni particularment dolorós: es va veure empestat i va veure la pesta fent estralls en el seu minúscul estat.

Sota l’acció del flagell, els quadres de la societat es liquiden. L’ordre cau. El virrei assisteix a tots els extraviaments de la moral, a tots els desastres de la psicologia, sent en el seu interior el murmuri dels humors, esquinçats, en plena desfeta, i que, en una vertiginosa deperdició de matèria, esdevenen feixucs i es metamorfosen de mica en mica en carbó. És massa tard doncs per conjurar el flagell? Fins i tot destruït, fins i tot anorreat i orgànicament fet pols, i cremat fins al moll de l’os, sap que no ens morim en els somnis, que la voluntat hi juga fins a l’absurd, fins a la negació d’allò que és possible, fins a una espècie de transmutació de la mentida amb la qual es refà una veritat.

Es desperta. Totes aquelles brames de pesta que circulen i aquells miasmes d’un virus vingut de l’Orient, ell sabrà mostrar-se capaç d’allunyar-los.

Un vaixell absent de Beirut des de fa un mes, el Grand-Saint-Antoine, demana entrada i es proposa desembarcar. És llavors quan dona l’ordre boja, l’ordre judicada delirant, absurda, imbècil i despòtica pel poble i per tots els qui l’envolten. Sense pensar-s’ho gens envia al vaixell que presumeix contaminat la barca del pràctic i uns quants homes amb l’ordre per al Grand-Saint-Antoine de virar immediatament i de fer força de veles allunyant-se de la ciutat, si no vol ser enfonsat a canonades. La guerra contra la pesta. L’autòcrata no s’ho rumia gens.

Cal observar de passada la força particular que aquell somni va exercir damunt seu, perquè li va permetre, malgrat els sarcasmes de la gent i l’escepticisme dels més propers, perseverar en la ferocitat de les seves ordres, passant per damunt no només del dret de gents, sinó del més simple respecte de la vida humana, i de tota mena de convencions nacionals o internacionals, que, davant de la mort, no tenen res a dir.

Fos com fos, el vaixell va continuar la seva ruta, va tocar Liorna i va penetrar a la rada de Marsella, on li fou permès desembarcar.

De què es va fer de la seva càrrega d’empestats, els serveis de l’administració de Marsella no n’han conservat el record. Se sap més o menys què va passar amb els mariners de la tripulació, que no tots van morir de la pesta i es van escampar per diferents indrets.

El Grand-Saint-Antoine no va portar la pesta a Marsella. Ja hi era. I en un període de particular recrudescència. Però s’havia aconseguit localitzar-ne els focus.

La pesta portada pel Grand-Saint-Antoine, era la pesta oriental, el virus originari, i de la seva arribada i difusió per la ciutat en data l’aspecte particularment atroç i l’incendi generalitzat de l’epidèmia.

I això inspira uns quants pensaments.

Aquesta pesta, que un virus sembla reactivar, era capaç per ella sola d’exercir uns estralls sensiblement iguals; ja que de tota la tripulació, el capità va ser l’únic que no va agafar la pesta, i d’altra banda, no sembla pas que els empestats nouvinguts vagin estar mai en contacte directe amb els altres, confinats en barris tancats. El Grand-Saint-Antoine, que passa a tocar de Càller, a Sardenya, no hi diposita la pesta, però el virrei en recull en somnis certes emanacions; perquè no es pot negar que entre la pesta i ell no s’establís una comunicació ponderable, per bé que subtil, i és massa fàcil d’acusar en la comunicació d’una malaltia com aquesta, el contagi per simple contacte.

Però aquestes relacions entre en Saint-Rémys i la pesta, prou fortes per alliberar-se en forma d’imatges dins del seu somni, no ho són tanmateix prou per fer aparèixer en ell la malaltia.

Fos com fos, la ciutat de Càller, assabentant-se un temps després que el vaixell expulsat de les seves costes per la voluntat despòtica del príncep miraculosament il·luminat, era a l’origen de la gran epidèmia de Marsella, va recollir el fet als seus arxius, on qualsevol el pot anar a trobar.

 

La pesta de 1720 a Marsella ens ha valgut les úniques descripcions dites clíniques que posseïm del flagell.

Però ens podem preguntar si la pesta descrita pels metges de Marsella era ben bé la mateixa que la de 1347, a Florència, d’on va sortir el Decameron. La història, els llibres sagrats, i entre ells la Bíblia, alguns vells tractats mèdics, descriuen des de l’exterior tota mena de pestes de les quals semblen haver retingut no tant els trets mòrbids com la impressió desmoralitzadora i fabulosa que van deixar en els esperits. Probablement són ells els qui tenien raó. Perquè la medicina tindria molta feina per establir una diferència de fons entre el virus que va matar Pèricles davant de Siracusa, en cas que el virus fos més que una simple facilitat verbal, i el que manifesta la seva presència en la pesta descrita per Hipòcrates, que recents tractats mèdics ens donen com una espècie de falsa pesta. I per a aquests mateixos tractats no hi hauria cap altra pesta autèntica que la pesta vinguda d’Egipte, que puja dels cementiris descoberts pel desinflament del Nil. La Bíblia i Heròdot estan d’acord en assenyalar l’aparició fulgurant d’una pesta que va delmar, en una nit, els cent vuitanta mil homes de l’exèrcit assiri, salvant així l’imperi egipci. Si el fet és veritat, caldria llavors considerar el flagell com l’instrument directe o la materialització d’una força intel·ligent en estreta relació amb allò que nosaltres anomenem fatalitat.

I això, amb o sense l’exèrcit de rates que es va llançar aquella nit sobre les tropes assíries de les quals en poques hores va rosegar els arnesos. El fet s’ha de relacionar amb l’epidèmia que va esclatar l’any 660 abans de Crist a la ciutat sagrada de Mekao, al Japó, amb l’ocasió d’un simple canvi de govern.

La pesta de 1502, a la Provença, que va proporcionar a en Nostradamus l’oportunitat d’exercir per primera vegada les seves facultats de sanador, va coincidir també en l’ordre polític amb els trasbalsos més profunds, caigudes o morts de reis, desaparició i destrucció de províncies, sismes, fenòmens magnètics de tota mena, èxodes de jueus, que precedeixen o segueixen en l’ordre polític o còsmic, uns cataclismes i uns estralls que aquells qui els provoquen són massa estúpids per preveure, i no són prou perversos per desitjar-ne realment els efectes.

Siguin les que siguin les divagacions dels historiadors o de la medicina sobre la pesta, jo crec que ens podem posar d’acord en la idea d’una malaltia que seria una espècie d’entitat psíquica i que no seria portada per cap virus. Si es volguessin analitzar de prop tots els fets del contagi pestífer que la història o les Memòries ens presenten, ens seria difícil isolar un sol fet veritablement confirmat de contagi per contacte, i l’exemple citat per Boccaccio de porcells que haurien mort per haver ensumat llençols amb els quals havien estat embolicats empestats, no fa gaire més que demostrar una espècie d’afinitat misteriosa entre la carn de porcell i la naturalesa de la pesta, cosa que caldria encara analitzar de molt a prop.

Com que la idea d’una veritable entitat mòrbida no existeix, hi ha unes formes sobre les quals l’esperit es pot posar provisionalment d’acord per caracteritzar determinats fenòmens, i sembla que l’esperit es pugui posar d’acord sobre una pesta descrita de la manera que segueix.

Abans de cap malestar psíquic o psicològic massa caracteritzat, tot de taques vermelles esquitxen el cos, que el malalt no remarca de sobte més que quan viren al negre. No ha tingut temps d’espantar-se que el cap se li posa a bullir, a esdevenir gegantí pel seu pes, i cau. És llavors quan una fatiga terrible, la fatiga d’una aspiració magnètica central, de les seves molècules escindides pel mig i portades al seu anorreament, s’empara d’ell. Els seus humors enfollits, trasbalsats, en desordre, li semblen galopar a través del cos. L’estómac se solleva, l’interior del ventre sembla voler sortir per l’orifici de les dents. El seu pols que tan aviat s’alenteix fins a esdevenir una ombra, una virtualitat de pols, com va al galop, segueix les ebullicions de la febre interna, el regalimós extraviament del seu esperit. Aquell pols que batega a cops precipitats com el seu cor, que esdevé intens, ple, sorollós; aquells ulls vermells, incendiats, i després vidriosos; aquella llengua que panteixa, enorme i gruixuda, de primer blanca, després vermella, després negra, i com carbonosa i clivellada, tot anuncia una tempesta orgànica sense precedents. Ben aviat els humors solcats com una terra pel llamp, com un volcà treballat per tempestes subterrànies, busquen la seva sortida a l’exterior. Entremig de les taques, uns punts més ardents es creen, al voltant d’aquests punts la pell s’aixeca en butllofes com bombolles d’aire sota l’epidermis d’una lava, i aquestes bombolles són envoltades per cercles, l’últim dels quals, semblant a l’anell de Saturn al voltant de l’astre en plena incandescència, indica el límit extrem d’un bubó.

El cos en queda ple. Però igual com els volcans tenen els seus punts d’elecció damunt la terra, els bubons tenen els seus punts d’elecció en l’extensió del cos humà. A dos o tres dits de l’entrecuix, sota les aixelles, en els indrets preciosos on unes glàndules actives acompleixen fidelment les seves funcions, uns bubons apareixen, per on l’organisme es descarrega, o bé de la seva podridura interna o bé, segons els casos, de la vida. Una conflagració violenta i localitzada en un punt indica molt sovint que la vida central no ha perdut res de la seva força, i que una remissió del mal, o fins i tot la curació és possible. Com la còlera freda, la pesta més terrible és aquella que no divulga els seus trets.

Obert, el cadàver de l’empestat no presenta lesions. La bufeta de la fel encarregada de filtrar els residus afeixugats i inerts de l’organisme, és plena, inflada a rebentar d’un líquid negre i viscós, tan compacte que fa pensar en una matèria nova. La sang de les artèries, de les venes, és també negra i viscosa. El cos és dur com una pedra. Sobre les parets de la membrana estomacal semblen haver-se despertat innombrables fonts de sang. Tot indica un desordre fonamental de les secrecions. Però no hi ha ni pèrdua ni destrucció de matèria, com en la lepra o la sífilis. Els mateixos budells, que són el lloc dels desordres més sagnants, on les matèries arriben a un grau mai no vist de putrefacció i de petrificació, els budells no són orgànicament atacats. La bufeta de la fel, de la qual gairebé cal arrencar el pus endurit que conté, com en certs sacrificis humans, amb un ganivet esmolat, un instrument d’obsidiana, vidriós i dur, —la bufeta de la fel està hipertrofiada i fràgil en algun punt, però intacta, sense cap partícula que falti, sense lesió visible, sense matèria perduda.

En alguns casos tanmateix, els pulmons i el cervell lesionats es tornen negres i es gangrenen. Els pulmons estovats, trinxats, que cauen en encenalls de no se sap quina matèria negra, el cervell fos, llimat, polvoritzat, reduït a pols, desintegrat en una espècie de polsim de carbó negre.

D’aquest fet s’han de desprendre dues remarques importants, la primera és que les síndromes de la pesta són completes sense gangrena dels pulmons i del cervell, l’empestat ha begut oli sense la podridura de cap membre. Sense subestimar-la, l’organisme no reivindica la presència de cap gangrena localitzada i física per determinar-se a morir.

La segona remarca és que els únics dos òrgans realment atacats i lesionats per la pesta: el cervell i els pulmons, resulten estar tots dos sota la dependència directa de la consciència i de la voluntat. Podem deixar de respirar o de pensar, podem precipitar la respiració, ritmar-la com vulguem, fer-la a voluntat conscient o inconscient, introduir un equilibri entre les dues menes de respiració; l’automàtica, que està sota el comandament directe del gran simpàtic, i l’altra, que obeeix als reflexos forçats a ser conscients del cervell.

També podem precipitar, ralentir i ritmar el pensament. Podem reglamentar el joc inconscient de l’esperit. No podem dirigir el filtratge dels humors que fa el fetge, la redistribució de la sang dins l’organisme pel cor i les artèries, controlar la digestió, aturar o precipitar l’eliminació de les matèries al budell. La pesta doncs sembla manifestar la seva presència en els llocs, afeccionar tots els llocs del cos, tots els emplaçaments de l’espai físic, on la voluntat humana, la consciència, el pensament són pròxims i poden manifestar-se.

 

El 1880 i tants, un metge francès que es diu Yersin, que treballa sobre els cadàvers d’indoxinesos morts de la pesta, isola un d’aquells capgrossos de crani arrodonit, i amb la cua curta, que només són visibles al microscopi i diu que allò és el microbi de la pesta. Per a mi allò no és més que un element material més petit, infinitament més petit, que apareix en un moment qualsevol del desenvolupament del virus, però no explica de cap manera la pesta. I jo m’estimaria més que aquell doctor em digués com és que totes les grans pestes tenen, amb virus o sense, una durada de cinc mesos, després dels quals la seva virulència minva, i com aquell ambaixador turc que passava pel Llenguadoc a la darreria de 1720, va poder indicar una espècie de línia que, per Avinyó i Tolosa de Llenguadoc, unia Niça amb Bordeus, com el límit extrem de desenvolupament geogràfic del flagell. I en això els fets li van donar la raó.

De tot plegat se’n desprèn la fisonomia espiritual d’un mal del qual no es poden precisar científicament les lleis i que seria idiota voler-ne determinar l’origen geogràfic, ja que la pesta d’Egipte no és la d’Orient, que no és la d’Hipòcrates, que no és la de Siracusa, que no és la de Florència, la Negra, a la qual l’Europa de l’Edat Mitjana deu els seus cinquanta milions de morts. Ningú no dirà per què la pesta colpeix el covard que fuig i estalvia el vividor que s’aprofita dels cadàvers. Per què l’allunyament, la castedat, la solitud són sense acció contra els atacs del flagell, i per què aquella colla de disbauxats que es van isolar al camp, com en Boccaccio amb dos companys ben tabolaires i set devotes luxurioses, pot esperar en pau els dies càlids enmig dels quals la pesta es retira; i per què en un castell pròxim, transformat en ciutadella guerrera amb un cordó d’homes armats que en barren l’entrada, la pesta transforma tota la guarnició i els ocupants en cadàvers i estalvia els homes d’armes, únics exposats al contagi. Qui explicarà igualment que els cordons sanitaris establerts amb grans reforços de tropes, per Mehmet Ali, cap al final del segle passat, en l’ocasió d’una recrudescència de la pesta egípcia, es vagin mostrar eficaços per protegir els convents, les escoles, les presons i els palaus; i que focus múltiples d’una pesta que tenia totes les característiques de la pesta oriental, vagin poder esclatar sobtadament a l’Europa de l’Edat Mitjana en indrets sense cap contacte amb Orient.

Amb aquestes extravagàncies, amb aquests misteris, aquestes contradiccions i aquests trets, cal composar la fisonomia espiritual d’un mal que treballa l’organisme i la vida fins a l’esquinçament i l’espasme, com un dolor que, a mesura que creix en intensitat i que s’aprofundeix, multiplica les seves avingudes i les seves riqueses en tots els cercles de la sensibilitat.

Però d’aquesta llibertat espiritual, amb la qual la pesta es desenvolupa, sense rates, sense microbis i sense contactes, en podem extreure el joc absolut i ombrívol d’un espectacle que ara provaré d’analitzar.

Quan la pesta s’estableix en una ciutat, les estructures regulars s’enfonsen, ja no hi ha transports, exèrcit, policia, municipalitat; s’encenen fogueres per cremar els morts, a l’atzar dels braços disponibles. Cada família vol tenir la seva. Després, quan la llenya, l’espai i la flama es rarifiquen, hi ha lluites de família al voltant de les fogueres, seguides aviat d’una fugida general, perquè els cadàvers són massa nombrosos. Els morts ja cobreixen els carrers, en piràmides insegures que els animals roseguen per les vores. La pudor s’alça en l’aire com una flama. Hi ha carrers sencers barrats per amuntegaments de morts. És llavors quan les cases s’obren, quan empestats delirants, amb l’esperit carregat d’imaginacions terribles, s’escampen udolant pels carrers. El mal que els treballa les vísceres, que roda per tot el seu organisme, s’allibera a raig fet per l’esperit. D’altres empestats que, sense bubons, sense dolor, sense deliri i sense petèquies, es miren orgullosament als miralls, sentint-se rebentar de salut, cauen morts amb la bacineta d’afaitar a les mans, plens de menyspreu pels altres empestats.

Damunt dels regalims sagnants, espessos, nauseabunds, color d’angoixa i d’opi, que brollen dels cadàvers, passen estranys personatges vestits de cera, amb nassos de mitja cana, ulls de vidre, i enfilats dalt d’una espècie de sabates japoneses, fetes d’un doble agençament de tauletes de fusta, les unes horitzontals, en forma de soles, les altres verticals, que les aïllen dels humors infectats, salmodiant lletanies absurdes, la virtut de les quals no els impedeix d’anar a caure també dins de les brases. Aquests metges ignorants només demostren la seva por i la seva puerilitat.

A les cases obertes, l’escòria de la població immunitzada, sembla ser, pel seu frenesí ple de cupiditat, entra i s’apodera de riqueses que prou que veu que no li faran cap profit. I és aleshores quan el teatre s’instal·la. El teatre, és a dir la gratuïtat immediata que empeny a actes inútils i sense profit per a l’actualitat.

Els últims vivents s’exasperen, el fill, fins aleshores submís i virtuós, mata el seu pare; el continent sodomitza els seus proïsmes. El luxuriós esdevé pur. L’avar llença el seu or a grapats per les finestres. L’heroi guerrer incendia la ciutat que en altre temps es va sacrificar per salvar. L’elegant es guarneix i se’n va a passejar sobre les fosses comunes. Ni la idea d’una absència de sancions, ni la de la mort pròxima, no basten per motivar actes tan gratuïtament absurds entre unes persones que no creien que la mort fos capaç d’acabar res. I com explicar aquesta pujada de febre eròtica en uns empestats curats que, en lloc de fugir, es queden on eren, provant d’arrencar una voluptuositat condemnable a moribundes o fins i tot a mortes, mig esclafades sota l’amuntegament de cadàvers on les ha entaforat l’atzar.

Però si cal un gran flagell per fer aparèixer aquesta gratuïtat frenètica i si aquest flagell s’anomena la pesta, potser podríem indagar en relació amb la nostra personalitat total allò que val aquesta gratuïtat. L’estat de l’empestat que mor sense destrucció de matèria, portant tots els estigmes d’un mal absolut i quasi abstracte, és idèntic a l’estat de l’actor que els seus sentiments sondegen integralment i capgiren sense profit per la realitat. Tot en l’aspecte físic de l’actor com en el de l’empestat, demostra que la vida ha reaccionat fins al paroxisme, i tanmateix, no ha passat res.

Entre l’empestat que corre cridant a la percaça de les seves imatges i l’actor a la percaça de la seva sensibilitat; entre el vivent que es compon personatges que altrament mai no hauria gosat imaginar, i que els realitza al mig d’un públic de cadàvers i d’alienats delirants, i el poeta que inventa intempestivament uns personatges i els lliura a un públic igualment inert o delirant, hi ha d’altres analogies que donen raó de les úniques veritats que compten, i posen l’acció del teatre com la de la pesta en el pla d’una veritable epidèmia.

Allà on les imatges de la pesta en relació amb un estat poderós de desorganització física són com els últims brolladors d’una força espiritual que s’esgota, les imatges de la poesia al teatre són una força espiritual que comença la seva trajectòria en el camp sensible i prescindeix de la realitat. Un cop llançat a la seva furor, cal infinitament més virtut a l’actor per no permetre’s de cometre un crim que coratge cal a l’assassí per arribar a executar el seu, i és aquí on, en la seva gratuïtat, l’acció d’un sentiment al teatre, apareix com una cosa infinitament més valuosa que la d’un sentiment realitzat.

Davant de la furor de l’assassí que s’esgota, la de l’actor tràgic es manté dins d’un cercle pur i tancat. La furor de l’assassí ha acomplert un acte, es descarrega i perd el contacte amb la força que l’inspira, però que ja no el nodrirà més. Ha adoptat una forma, la de l’actor, que es nega a mesura que es precisa, es fon en la universalitat.

Si ens avenim ara a admetre aquesta imatge espiritual de la pesta, considerarem els humors enterbolits de l’empestat com la cara solidificada i material d’un desordre que, en altres plans, equival als conflictes, a les lluites, als cataclismes i als desastres que ens porten els esdeveniments. I així com no és impossible que el desesper inutilitzat i els crits d’un alienat en un asil, siguin causa de pesta, per una mena de reversibilitat de sentiments i d’imatges, així també podem admetre que els esdeveniments exteriors, els conflictes polítics, els cataclismes naturals, l’ordre de la revolució i el desordre de la guerra, en passar al pla del teatre es descarreguin en la sensibilitat de qui els mira amb la força d’una epidèmia.

Sant Agustí a la Ciutat de Déu acusa aquesta similitud d’acció entre la pesta que mata sense destruir òrgans i el teatre que, sense matar, provoca en l’esperit no solament d’un individu, sinó d’un poble, les més misterioses alteracions.

«Heu de saber, diu, vosaltres que ho ignoreu, que aquests jocs escènics, espectacles de turpituds, no van ser establerts a Roma pels vicis dels homes, sinó per ordre dels vostres déus. Seria més raonable retre els honors divins a Escipió[1] que a uns déus semblants; certament que no valien tant com el seu pontífex!…

»Per apaivagar la pesta que matava els cossos, els vostres déus reclamen en honor seu els jocs escènics, i el vostre pontífex, volent evitar la pesta que corromp les ànimes, s’oposa a la construcció mateixa de l’escena. Si us queda encara alguna lluor d’intel·ligència per preferir l’ànima al cos, escolliu allò que mereixen les vostres adoracions; perquè l’astúcia dels Esperits perversos en preveure que el contagi cessaria en els cossos, va copsar amb joia l’ocasió d’introduir un flagell molt més perillós, ja que no ataca els cossos, sinó els costums. En efecte, és tal l’encegament, tal la corrupció produïda pels espectacles en l’ànima que, fins i tot en aquests últims temps, aquells que posseeix aquesta passió funesta, salvats del saqueig de Roma i refugiats a Cartago, passaven cada dia al teatre, delirant de plaer pels histrions. »

Donar les raons precises d’aquest deliri comunicatiu és innecessari. Seria com buscar les raons per les quals l’organisme nerviós s’uneix al cap d’un cert temps a les vibracions de les músiques més subtils, fins a treure’n una mena de duradora modificació. És important en primer lloc admetre que com la pesta, el joc teatral és un deliri i que és comunicatiu.

L’esperit creu allò que veu i fa allò que creu: és el secret de la fascinació. I sant Agustí no posa en dubte ni per un sol instant, en el seu text, la realitat d’aquesta fascinació.

Tanmateix hi ha unes condicions que cal trobar per fer néixer en l’esperit un espectacle que el fascini: i no és una simple qüestió d’art.

Perquè si el teatre és com la pesta, no és tan sols perquè actua sobre importants col·lectivitats i les trasbalsa en un sentit idèntic. Hi ha en el teatre com en la pesta alguna cosa alhora de victoriós i de venjador. Aquest incendi espontani que la pesta encén per allà on passa, es veu molt bé que no és cap altra cosa que una immensa liquidació.

Un desastre social tan complet, un tal desordre orgànic, aquest desbordament de vicis, aquesta espècie d’exorcisme total que oprimeix l’ànima i l’empeny fins al límit, indiquen la presència d’un estat que és per altra banda una força extrema i on es retroben en carn viva totes les potències de la natura en el moment que aquesta va a acomplir quelcom d’essencial.

La pesta agafa imatges que dormen, un desordre latent i les empeny tot d’un plegat fins als gestos més extrems; i el teatre també agafa gestos i els porta al límit: com la pesta refà la cadena entre allò que és i allò que no és, entre la virtualitat d’allò que és possible i allò que existeix en la natura materialitzada. Retroba la noció de les figures i dels símbols típics, que actuen com batecs de silenci, cops d’orgue, aturades de sang, crides d’humor, abscessos inflamatoris d’imatges en els nostres caps bruscament despertats; tots els conflictes que dormen en nosaltres, ens els restitueix amb les seves forces i dona a aquestes forces uns noms que saludem com a símbols: i vet aquí que té lloc davant nostre una batalla de símbols, llançats els uns contra els altres en un trepig impossible, perquè només hi pot haver teatre a partir del moment que comença realment l’impossible i quan la poesia que transcorre a l’escenari alimenta i sobreescalfa uns símbols realitzats.

Aquests símbols que són els signes de forces madures, però mantingudes en servitud fins al moment, i inutilitzables en la realitat, esclaten amb l’aspecte d’imatges increïbles que donen dret de ciutadania i d’existència a uns actes hostils per naturalesa a la vida de les societats.

Una autèntica obra de teatre sacseja el repòs dels sentits, allibera l’inconscient comprimit, empeny a una espècie de revolta virtual i que per la resta només pot tenir tot el seu preu si continua sent virtual, imposa a les col·lectivitats aplegades una actitud heroica i difícil.

És així com a l’Annabella de Ford, veiem per al nostre més gran estupor, i des que s’alça el teló, un ésser precipitat en una reivindicació insolent d’incest, i que aboca tot el seu vigor d’ésser conscient i jove a proclamar-la i a justificar-la.

No s’ho rumia ni un instant, no vacil·la ni un minut; i demostra així que poc que compten totes les barreres que li podrien ser oposades. És criminal amb heroisme i és heroic amb audàcia i ostentació. Tot l’empeny en aquest sentit i l’exalta, no hi ha per a ell ni terra ni cel, sinó la força de la seva passió convulsiva, a la qual no deixa de respondre la passió rebel, també, i igualment heroica de l’Annabella.

«Ploro, diu ella, no de remordiments, sinó de por de no poder arribar a sadollar la meva passió.» Tots dos són falsaris, hipòcrites, mentiders, pel bé de la seva passió sobrehumana que les lleis prohibeixen i contrarien, però que ells faran passar per sobre de les lleis.

Venjança per venjança, i crim per crim. Quan els creiem amenaçats, percaçats, perduts i ens disposem a planye’ls com a víctimes, es revelen disposats a retornar al destí amenaça per amenaça i cop per cop.

Avancem amb ells d’excés en excés i de reivindicació en reivindicació. L’Annabella és feta presa, convicta d’adulteri, d’incest, trepitjada, insultada, arrossegada pels cabells, i el nostre estupor és gran de veure que en lloc de buscar una escapatòria, encara provoca el seu botxí i canta en una espècie d’heroisme obstinat. És l’absolut de la revolta, és l’amor sense treva, i exemplar, que ens fa, a nosaltres espectadors, panteixar d’angoixa davant la idea que mai res no la podrà aturar.

Si busquem un exemple de la llibertat absoluta en la revolta, l’Annabella de Ford ens ofereix aquest poètic exemple lligat a la imatge del perill absolut.

I quan creiem que hem arribat al paroxisme de l’horror, de la sang, de les lleis escarnides, de la poesia en fi que consagra la revolta, ens veiem obligats a anar més lluny encara en un vertigen que res no pot aturar.

Però al final, ens diem, és la venjança, és la mort per tanta audàcia i per un crim tan irresistible.

Doncs no. I en Giovanni, l’amant, que un gran poeta exaltat inspira, es posarà per sobre de la venjança, per sobre del crim, mitjançant una espècie de crim indescriptible i apassionat, per sobre de l’amenaça, per sobre de l’horror mitjançant un horror més gran que derrota al mateix temps les lleis, la moral i aquells que gosen tenir l’audàcia d’erigir-se en justiciers.

Un parany és sàviament ordit, un gran festí és encarregat on, entre els convidats, s’amagaran espadatxins i esbirros, disposats, al primer senyal, a precipitar-se sobre ell. Però aquest heroi acorralat, perdut, i a qui l’amor inspira, no permetrà a ningú de fer justícia d’aquest amor.

Vosaltres voleu, sembla que digui, la pell del meu amor, soc jo el qui us llançarà aquest amor a la cara, el qui us esquitxarà amb la sang d’aquest amor a l’alçada del qual sou incapaços d’elevar-vos.

I mata la seva amant i li arrenca el cor com per menjar-se’l al mig d’un festí on era ell mateix el qui els comensals esperaven potser devorar.

I abans de ser executat, mata encara el seu rival, el marit de sa germana, que havia gosat interposar-se entre aquell amor i ell, i l’executa en un darrer combat que es presenta aleshores com el seu propi sobresalt d’agonia.

Com la pesta el teatre és doncs una formidable crida de forces que porten l’esperit, pel seu exemple, a la font dels seus conflictes. I l’exemple passional de Ford no és més, prou que ho veiem, que el símbol d’un treball més grandiós i del tot essencial.

L’aterridora aparició del Mal que en els Misteris d’Eleusis era donada en la seva forma pura, i era veritablement revelada, respon al temps negre de certes tragèdies antigues que tot veritable teatre ha de retrobar.

Si el teatre essencial és com la pesta, no és perquè sigui contagiós, sinó perquè com la pesta és la revelació, la presentació, la sortida cap a l’exterior d’un fons de crueltat latent pel qual es localitzen sobre un individu o sobre un poble totes les possibilitats perverses de l’esperit.

Com la pesta és el temps del mal, el triomf de les forces negres, que una força encara més profunda alimenta fins a l’extinció.

Hi ha en ell com en la pesta una espècie de sol estrany, una llum d’una intensitat anormal on sembla que les coses difícils i fins i tot les impossibles esdevinguin de sobte el nostre element normal. I l’Annabella de Ford, com tot teatre veritablement vàlid, està sota l’esclat d’aquest sol estrany. S’assembla a la llibertat de la pesta on graó rere graó, d’escaló en escaló, l’agonitzant infla el seu personatge, on el vivent esdevé de mica en mica un ésser grandiós i sobretensat.

Ara es pot dir que tota autèntica llibertat és negra i es confon indefectiblement amb la llibertat del sexe que és negra també sense que sapiguem ben bé per què. Perquè ja fa molt de temps que l’Eros platònic, el sentit genèsic, la llibertat de vida, ha desaparegut sota el revestiment ombrívol de la Libido que s’identifica amb tot allò que hi ha de brut, d’abjecte, d’infamant en el fet de viure, de precipitar-se amb un vigor natural i impur, amb una força sempre renovellada cap a la vida.

I és així que tots els grans Mites són negres i que no podem imaginar fora d’una atmosfera de carnatge, de tortura, de sang vessada, totes les magnífiques Faules que conten a les multituds el primer repartiment sexual i el primer carnatge d’essències que apareixen en la creació.

El teatre, com la pesta, és el reflex d’aquest carnatge, d’aquesta essencial separació. Deslliga conflictes, desprèn forces, desencadena possibilitats, i si aquestes possibilitats i aquestes forces són negres, això no és culpa de la pesta o del teatre, sinó de la vida.

Nosaltres no veiem que la vida tal com és i tal com ens l’han feta presenti gaires motius d’exaltació. Sembla que per la pesta i col·lectivament un abscés gegantí, tant moral com social, es buidi; i a l’igual que la pesta, el teatre és fet per buidar col·lectivament abscessos.

Pot ser que el verí del teatre abocat damunt del cos social el desagregui, com diu sant Agustí, però aleshores ho fa a la manera d’una pesta, d’un flagell venjador, d’una epidèmia salvadora en la qual les èpoques crèdules han volgut veure el dit de Déu i que no és cap altra cosa que l’aplicació d’una llei natural on tot gest és compensat per un gest i tota acció per la seva reacció.

El teatre com la pesta és una crisi que es resol amb la mort o amb la curació. I la pesta és un mal superior perquè és una crisi completa després de la qual no queda res més que la mort o que una extrema purificació. Així mateix el teatre és un mal perquè és l’equilibri suprem que no s’adquireix sense destrucció. Convida l’esperit a un deliri que exalta les seves energies; i podem veure per acabar que des del punt de vista humà, l’acció del teatre com la de la pesta, és benefactora, perquè empenyent els homes a veure’s tal com són, fa caure la màscara, descobreix la mentida, la feblesa, la baixesa, la hipocresia; sacseja la inèrcia asfixiant de la matèria que guanya fins les dades més clares dels sentits; i revelant a unes col·lectivitats la seva potència obscura, la seva força amagada, les convida a adoptar davant del destí una actitud heroica i superior que d’altra manera mai no haurien tingut.

I la qüestió que ara es planteja és saber si en aquest món que llisca, que se suïcida sense adonar-se’n, es trobarà un nucli d’homes capaços d’imposar aquesta noció superior del teatre, que ens retornarà a tots l’equivalent natural i màgic dels dogmes en els quals ja no creiem.

 

[1] Escipió Nasica, pontífex màxim, que va ordenar que els teatres de Roma fossin arrasats, i els seus soterranis reblerts.