Si per alguna cosa s’ha caracteritzat l’any 2020 que ara s’acaba ha estat per fer entrar en crisi la nostra manera de viure. El nostre dia a dia, els nostres hàbits, la manera de relacionar-nos entre nosaltres, s’han vist alterats de manera tan profunda que, passi el que passi els propers mesos, serà complicat tornar a viure tal i com ho fèiem abans de l’emergència sanitària en què inevitablement estem immersos. Dit d’una altra manera, la crisi provocada per l’aparició de la Covid-19 ens ha fet posar en qüestió el concepte de normalitat. Però, ¿què és allò que podríem definir com a normal? ¿No és la normalitat només una construcció, més o menys consensuada socialment? Aquesta situació ens ha obligat, tant a nivell personal com col·lectiu, a repensar-nos, a reflexionar sobre tot allò que donàvem per descomptat.

 

Des d’una revista destinada a la reflexió escènica contemporània com és (Pausa.) no hem volgut eludir la nostra responsabilitat amb el present més immediat. Per aquest motiu, ens ha semblat pertinent i necessari —gairebé imprescindible— dedicar bona part d’aquest número 42 a articles que reflexionen sobre algunes de les grans qüestions sorgides durant els darrers mesos. Així, el dossier Més enllà del confinament recull una selecció de materials que esbossen un panorama de reflexions escèniques sorgides durant la pandèmia, però la naturalesa de les quals pensem que la transcendeixen. I pensem que la transcendeixen perquè la pandèmia és només el punt de partida d’aquests pensaments. A la seva carta a les artistes escèniques, Bojana Kunst posa l’èmfasi en la necessitat de les cures i en el seu caràcter no unívoc en aquesta situació d’emergència. A la seva entrevista amb Rodolfo di Giammarco, el creador i activista suís Milo Rau fa una lectura de la crisi provocada pel coronavirus dins del seu discurs crític contra el capitalisme globalitzat. Davide Carnevali advoca per aprofitar aquesta crisi per redescobrir les potencialitats del teatre. Gerko Egert realitza una lectura coreogràfica de les mesures de distanciament social. Per la seva banda, Isaias Fanlo reivindica la necessitat del caràcter comunitari de les arts escèniques en els moments de crisi. Un dels textos més profusament citats en l’àmbit escènic durant la pandèmia ha estat el ja clàssic El teatre i la pesta, d’Antonin Artaud. Per aquesta raó, ens ha semblat també pertinent publicar-lo per primer cop traduït al català, gràcies a la gentilesa del seu traductor, Joan Casas, com a material complementari del dossier.

 

Malgrat la situació d’emergència que vivim, també ens ha semblat necessari, perquè estem convençuts de la seva importància, no aturar les línies de pensament que havíem iniciat anteriorment. Així, aquest número 42 inclou també diferents articles que segueixen les reflexions i anàlisis apuntades en els darrers números, posant el focus en la transversalitat del fet escènic i les seves diverses manifestacions. En aquest sentit, ens fa especial il·lusió poder presentar per primera vegada en català les reflexions de Florian Malzacher en un article centrat en el potencial performatiu del comissariat, o la reivindicació que fa Peter M. Boenisch del teatre com a espai de resocialització a partir de l’anàlisi d’espectacles de Milo Rau, els xilens La Re-sentida, els mexicans Teatro Línea de Sombra i els catalans Agrupación Señor Serrano. També presentem per primer cop en català un article de la teòrica alemanya Sibylle Peters, que rastreja els orígens del teatre conferència (o lecture performance), així com un article inèdit de la performer interdisciplinària Li Lorian sobre la coreografia i les pràctiques corporals com a generadores d’ideologia. La dramatúrgia més textual també està present en aquest número amb dos articles del dramaturg grec Dimitris Dimitriadis i les seves reflexions sobre el llenguatge i el teatre com a discurs públic. El circ també torna a estar present en aquest número de (Pausa.) amb la conversa entre Vivian Friedrich i Johnny Torres sobre la dramatúrgia en el circ contemporani. També presentem les impressions d’Andrea Bel sobre el simposi Facin joc, formats, dispositius i aparells d’interacció (en l’escena relacional) que va tenir lloc a l’Institut del Teatre el passat mes d’octubre.

 

No volem acabar l’editorial d’aquest número 42 sense un record per a dos autors estimats i presents en números anteriors de la nostra revista que ens han abandonat aquest 2020 víctimes de la Covid-19. Ens referim a Josep Maria Benet i Jornet i a Antonio Tarantino.

 

Com sempre, esperem que tot plegat sigui del vostre interès.

 

Desembre de 2020

 

 

 

Més enllà del confinament: una carta a les artistes escèniques, de Bojana Kunst

«La crisi infligida pel coronavirus és un assaig general». Rodolfo de Giammarco entrevista a Milo Rau.

L’emergència del teatre en temps del coronavirus, de Davide Carnevali

El règim coreogràfic de la Covid-19 de Gerko Egert

Alguns apunts per a repensar el teatre, d’Isaias Fanlo

El teatre i la pesta, d’Antonin Artaud

Feeling Alive [El potencial performatiu del comissariat], de Florian Malzacher

Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània], de Peter M. Boenisch

La conferència com a performance (Per la implantació d’un Teatre Conferència), de Sibylle Peters

Repetició subversiva (coreografies de la dominació israeliana i la diàspora jueva), de Li Lorian

Les paraules mortals, de Dimitris Dimitriadis

Teatre i discurs públic, de Dimitris Dimitriadis

Desengranando el circo, de Vivian Friedrich i Johnny Torres

Escena relacional i xiuxiuejos a cau d’orella. Notes sobre el simposi “Facin joc, formats, dispositius i aparells d’interacció (en l’escena relacional)”, d’Andrea Bel