A l’editorial del primer número de (Pausa.) explicàvem, tot fent una declaració d’intensions, que la revista no només pretenia deixar constància del treball realitzat a la Sala sinó que intentava recollir i mostrar diverses pràctiques i diferents discursos al voltant del teatre. De mica en mica, això es va fent. Tenint en compte aquesta voluntat, el número 4 de la revista presenta, a més de les seccions habituals, un breu dossier sobre algunes iniciatives del que ens agradaria batejar com a teatre alternatiu. I entenem alternatiu com a renovador, sense claudicacions. Un teatre quasi sempre minoritari.

Per fer això, hem triat tres exemples aparentment desconnectats. No són de la mateixa època ni responen a circumstàncies similars. Són tres casos que, d’una manera o d’una altra, ens són propers, que formen part de la nostra tradició dramàtica i que -en alguna mesura- ens justifiquen: El Caracol de Rivas Cherif, El Teatre Íntim d’Adrià Gual i Teatre Experimental Català (TEC) durant la postguerra. Proporcionem, a més, una nova aportació per a l’estudi de Sergi Belbel, un autor vinculat a la Sala. També transcrivim una entrevista amb Toni Cots que aclareix força punts de les propostes i iniciatives del Teatre Obert.

Com podeu veure, tot plegat ha sortit un número ben de casa nostra. I per què no? Així com la realitat teatral estrangera pot servir per analitzar la nostra existència dramàtica (o dramàtica existència), una mirada directa sobre les iniciatives teatrals més pròximes pot ajudar-nos a valorar la globalitat del fet teatral.