Tria de texts i trad. de Joan Casas

  1. Sobre Mystère Bouffe. Frag­ments d’un article de Jean Ristat, L’Humanité, dilluns 1 de desembre de 1986.
    «Perdona’m, lector, no em resulta fàcil escriure allò que he vist. I penso que cadascú, des del seu lloc, ha pogut, segons la seva prò­pia història, els seus somnis, inven­tar-se per al seu propi ús l’especta­cle. No és el mèrit menor de Fran­çois Tanguy aquest de retornar-nos a les nostres imatges, anava a escriure a la nostra infància, “a la nostra pròpia capacitat de crear”.
    L’escenari és com un ventre monstruós on llençol alçat rere llen­çol alçat ens deixen veure el naixement dels mites.
    (…)
    En el nostre seient d’espec­tadors som com criatures que tornen a inventar el món.»
  1. Sobre Jeu de Faust. Fragments d’un article de Jean-Paul Manganaro.
    «”Jeu de Faust” (amb aquest bonic Jeu en singular) és molt especial i molt bell. Costa de parlar-ne, perquè qualsevol comen­tari se superposa a l’obra i l’enterboleix, mentre que tot és clar i joiós quan ho vas a veure tu mateix; és un espectacle que emana una forta sentor de teatre, i aquesta olor emocional i intel·lectual es produeix rarament. Fins al punt que, en lloc de parlar-ne, t’agafen ganes de fer un dibuix que s’assembli a aquest desig de regalar la cosa per compartir-la.(…)
    Situacions esfilagarsa­des, esparracades, que s’estiren, s’allarguen, es bifurquen i es mul­tipliquen en la durada particular amb què s’aferren a la interpretació de l’actor. Un esfilagarsament que es fa concret a través de la posa­da en joc de tot un material teatral fet dels parracs, els amuntegaments, les deixalles que el mateix teatre forneix a les seves caves, als seus soterranis. Hi ha aquí una gènesi monumental que brolla de les en­tranyes, de les del teatre mateix, prou: el resultat és una al·legoria permanent del material teatral, que n’explica la història i l’acompliment: Ara bé, aquesta capacitat que tenen els grans autors-actors de refer davant els nostres ulls una història del teatre diferent, per força, de l’un a l’altre, és sempre impressionant. I en el cas de Jeu de Faust, és del tot convincent. La sublimitat, aquí, rau tota ella en la força de l’impacte poètic, que juga a fer visible la poesia a través de la realitat mateixa de les imatges o bé mitjançant ca­mins de biaix que no pertanyen amb propietat al teatre en la seva essència clàssica; i tanmateix no hauria de ser res més que això. És a dir, barreja de gestos i d’intencions que t’arrossega cap a uns altres dominis expressius de la creació representativa.
    Des d’un altre punt de vista, és l’atracció física, en un sentit tan sensitiu com calgui, allà que es busca en relació amb l’espectador, però una atracció que no menysté arrossegar-lo també dins el camp més específicament subtil d’una comunió d’emocions. Es que aquest espai plural del Radeau i de Tan­guy narra tota l’estona un somni, el somni de fer teatre amb els mil re­cords que són propis del teatre i de res més. Com en un somieig Ininter­romput, amb els ulls ben oberts, just a aquella hora que el crepuscle que acaba d’esborrar l’ombra de les coses encara no les ha engolides en la nit. Es una recerca en el sentit estricte de la paraula, que demana una atenció particularment desperta quant a les essències delicades de la seva alquímia.»
  1. Sobre Fragments Fo­rains. Fragments de l’article Aquest Woyzeck, de François Tanguy. Pu­blicat a “Théâtre públic”, número de novembre-desembre de 1989.
    «Woyzeck és, en primer lloc, un conjunt trobat, format de moment per tres lligalls de manus­crits i uns quants fulls solts; podrien ser tres esbossos d’un drama, una acumulació de materials, o més li­teralment el procés d’una escriptura en moviment.
    Sense pressuposar de cap manera quina hauria estat la volun­tat de Büchner, sinó considerant allò que és, en la forma que la posteritat l’ha recollit, es donen tots els as­pectes d’una escriptura en procés, d’un pensament dins aquesta es­criptura que sembla que busqui, tant en la forma (que aquí és, precisa­ment, fragmentària) com en el mòbil, els trets d’una espècie d’acta suma­rial indefinida.
    Probarem d’entrar en “Aquest Woyzeck” com en una terra en forma d’arxipèlag: no pas un drama reconstituït, no pas una re­cerca arqueològica sobre els ves­tigis d’un text i allò que hauria arribat a ser en la hipòtesi d’una dramatúr­gia, sinó la trobada, o la travessia, de les paraules i dels cossos, allà on els enunciats llegibles penetren per efracció entre paraules ratllades, com un gest al mig de totes les probabili­tats de les quals hauria pogut ser signe, i el caos, la distracció.(…)
    Fragments Forains ser­veix per dir aquest gest; si més no, la nostra voluntat de no apropiar-nos de l’escriptura de Büchner per re­compondre’n voluntàriament la su­perfície, sinó d’esmunyir-nos al seu interior, com si acampéssim, i com resulta que uns relats es lliguen, uns cossos transfuguen, unes ratlles es propaguen. Observar les pregnàn­cies de les paraules en els cossos, del parlar en les matèries, més que no representar-ne les figures. Es­coltar. El text no és “acabat”, la “representació” tampoc.»
  2. Sobre Fragments fo­rains. Fragments de l’article Le Radeau: Woyzeck atted, de Didier Goldschmidt, Publicat a ‘Théâtre public”, numero de novembre-de­sembre de 1989.
    « Veient treballar François Tanguy i els actors del Radeau, copsant les seves gesticu­lacions ralentides en la penombra, sentint les veus que ratllen les boques obertes, ens colpeix aquesta neces­sitat tan sovint traïda en el teatre: allò que veiem no és la vida, sinó una cosa que la vida ens prova de dir i que el teatre ha de transportar. Si és així, frenar la realitat, enfosquir, silenciar, allunyar, són certament les condicions a priori d’aquesta re­cerca que ens ha de permetre, un cop acomplertes, alliberarnos dels codis del teatre.
    Durant els assaigs només velem fragments, és clar. I tanmateix el Woyzeck del Radeau, ja hi és, com arraulit tot ell a la vora de l’escenari. La decisió de Tanguy de posar en escena precisament els fragments d’una obra que Büchner no va tenir temps d’acabar, deixa ben clar que la preocupació no és tant “cantar una tonada coneguda” com deixar filtrar a partir de les situacions, al seu voltant, al seu través, aquesta poesia del fons, de l’interior, omnipresent però constantment eclipsada, rebutjada per la llum enlluernadora i el ter­rabastall contemporani.
    Es més, Woyzeck, el personatge, ho diu tan bé això: aquesta confrontació de l’home que va errat amb el món que té raó.”¿El sí és culpable davant del no, o el no davant del sí? No ho sé, m’ho he de pensar”, fa. I surt…
    Però per fer aparèi­xer Woyzeck, Maria o el Capità, hem d’avançar amb prudència, vigilant de no fixar res, de no glaçar res en la llengua de suro del teatre… no ens hem de refiar de les “troballes”. Posar una tenuta de violoncel d’un concerto de Ligeti en lloc d’uns compassos d’un trio de Beethoven, fer girar un “rínxol” de pluja, afegir una rodeta a un plafó mòbil, cargo­lar, pintar. Un bricolage, com diu Tanguy, on les idees tenen el mateix pes que les coses.»