La filòloga i escriptora, Laia de Ahumada, planteja un diàleg entre algunes peces de Lluïsa Cunillé i Elogi de l’ombra de Junichirô Tanizaki. De Ahumada valora la capacitat de trobar bellesa dins les profunditats ombrívoles de l’ànima humana, tan present en els textos de Tanizaki com en els de Cunillé, on “allò que s’amaga té tant o més valor que allò que es veu”

 

A partir de les obres:

Lluïsa Cunillé, Barcelona, mapa d’ombres (2003), dins Deu peces, Edicions 62,

Barcelona, 2008, pp. 383-448.

Après moi, le déluge (2007), dins Deu peces, Edicions 62, Barcelona,

2008, pp. 449-508.

Sud (2016), dins Lluïsa Cunillé (2007/2017), Arola Editors, Tarragona, 2017, pp. 351-362.

 

Junichirô Tanizaki, Elogi de l’ombra, Angle Editorial, Barcelona, 2006.

 

Laia de Ahumada

Filòloga i escriptora

 

El diàleg que enceto en aquestes línies no és un diàleg dialèctic, fet des del pensament, sinó un diàleg que el filòsof Raimon Panikkar anomenava dialògic, que és aquell que té lloc en les profunditats de la persona, que tracta amb el jo profund i no únicament amb el seu pensament: «Quan dialoguis amb algú, considera el teu interlocutor com una experiència reveladora»; i aquest és el repte que assumeixo en esprémer els textos de Cunillé i Tanizaki: descobrir, entre les ombres, enfilalls d’aquesta «experiència reveladora» que ens volen transmetre. I per què ha de ser justament Tanizaki qui dialogui amb Cunillé? Doncs perquè quan llegeixes el seu Elogi de l’ombra sospites que Cunillé s’arrecera en les ombres elogiades per Tanizaki per fer-se forta en les seves propostes escèniques: la creació d’un espai d’ombres adient perquè surti a la llum el que s’amaga en la penombra; o millor dit, perquè l’ombra cobreixi amb la seva pàtina de clarobscurs allò que s’hi amaga, donant-li així una nova llum.

El primer que sobta en ambdós autors és que s’ocupen de detalls, i de profunditats, que aparentment no tenen cap importància en una societat façana com la nostra, però la seva insistència ens fa canviar de parer ben aviat i ens porta a descobrir de la seva mà la vàlua d’aquesta «inutilitat» que és capaç d’afavorir àmbits de silenci i d’intimitat en què la vida es mostra amb tota la seva densitat. Tanizaki busca el joc d’ombres, o la llum, adients per a fer aflorar la bellesa d’un objecte, o d’una habitació. I Cunillé crea l’espai vital adequat per a fer emergir les ombres que conformen cada personatge. Així ens demostren, a l’uníson, que allò que s’amaga té tant o més valor que allò que es veu; són petits detalls que afaiçonen la persona i la mostren tal com és, malgrat que no agradi allò que mostren, perquè és massa íntim, vergonyós o inconfessable.

L’ombra honora el llustre de mobles i personatges, però és aquesta mateixa deferència la que els aboca al que són sense misericòrdia. L’ombra no deixa lloc a la mentida, sempre, però, que s’estigui preparat per a entomar-la; i si no s’hi està, és obvi creure que no hi ha prou llum per veure-hi clar. En canvi, la foscor absoluta amaga als ulls allò que no es pot —o no es vol— veure. En tots dos casos, com diu Tanizaki, només cal posar-hi una espelma per descobrir «el color que té la foscor il·luminada amb una flama»; una llàntia que a Cunillé li permet mostrar les persones tal com són.

Cunillé il·lumina l’ànima de cada personatge des de la necessària penombra on el situa, però no només s’endinsa en aquesta part més íntima del ser, sinó en tot allò que la implica en el món, des de la tendresa fins a la denúncia d’uns models econòmics i socials injustos. Crea un escenari ple d’ombres per poder fer sortir a la llum allò que és «brut», i que forma part també de la humanitat: l’espoli sense escrúpols dels països mal anomenats del Tercer Món, la injustícia, l’especulació, la misèria, la guerra, l’abundància sense límits dels rics i el dolor i la misèria dels més pobres. En les seves obres la denúncia és molt punyent, però no se l’estalvia —tot i que podria fer-ho—, potser perquè sap «que l’ànima es troba a les mans més que als ulls», i aquestes mans són les que converteixen les seves reflexions en acció, el seu dolor en art.

La malaltia terminal i la proximitat de la mort són l’interval d’ombra on Cunillé situa els seus personatges, un no-lloc que els permet despullar-se, treure’s la disfressa, i mostrar allò que són sense por. La salut és un estat passatger que comporta la banalització d’una vida que té encara molt per viure, mentre que la malaltia l’aboca a la fi: és una vida que ja no té temps per perdre, ni res a perdre. És una sala d’espera on es pot triar: deixar-se anar i mostrar-se tal com s’és, o fingir que res no passa i seguir sense escrúpols espeternegant sobre el món.

L’autora, com Tanazaki, és capaç de trobar la bellesa en uns personatges «estranyament tèrbols», perquè no els espanta l’ombra, ni la pròpia ni la dels altres, i els agraden més «les coses que tenen una ombra profunda que les que tenen una brillantor superficial». No només pel que significa submergir-se en la interioritat humana, profunda i infinita, sinó per la necessitat també de valorar l’exterioritat, encara més humana, per vulnerable i finita. D’aquesta manera, a diferència de la majoria d’occidentals, Cunillé aposta com Tanizaki per acollir «la brutícia» i embellir-la, en comptes d’eliminar-ne el rastre. Una brutícia que no és més que la pàtina que diposita en objectes i persones el pas de la vida.

Cunillé ens mostra la pàtina de cada personatge, però no ho fa només amb una finalitat dramàtica, sinó que és un camí experiencial que la porta a endinsar-se més i més en abismes interiors, en els quals penetra, no esgarrapant sinó disseccionant, com ho faria un expert cirurgià, a la recerca de l’ànima. I a diferència del metge de Barcelona, mapa d’ombres que confessa que es va fer cirurgià per poder buscar l’ànima, però que no la va trobar enlloc, perquè «no hi era», Cunillé acaba trobant l’ànima, una ànima atea, que malgrat les runes de tantes guerres segueix buscant deus infinites. I ho fa des de la llibertat de qui no espera res, ni deu res; de qui va a fons perquè sap fer-ho. I és que quan hom escriu i es deixa endur per l’escriptura acaba accedint a les ombres que el conformen, escrivint allò que raja de deus internes que no sabia ni que existien perquè mai abans no havien estat visibilitzades i menys encara, raonades. És quelcom conscient o inconscient al que se li dona paraula i, per fer-ho, s’ha de ser molt agosarat i no tenir por dels abismes infinits als quals hom s’aboca.

Així és Cunillé, i a diferència, ara sí, de Tanizaki, valora «el simple espai buit» que queda si «eliminéssim les ombres de tots els racons», perquè ella no el considera buit, sinó ple de possibilitats. I és que no es tracta només de contemplar les ombres i acceptar-les com una part de la nostra humanitat, sinó d’aconseguir buidar-nos-en per arribar a aquest simple espai buit, ple de qui som.