La investigadora Sibylle Peters cerca les arrels de la conferència teatralitzada o lecture performance, tot posant en valor el seu fort component escènic, interdisciplinari i experimental. Partint de la retòrica, la presentació i representació de les classes magistrals de les universitats, es pregunta quins trets diferencien la conferència teatral de la científica i com aquesta es pot desplegar en forma de dispositiu escènic o transformar-se en fet artístic.

 

[Aquest article es va publicar per primer cop en alemany a Zeitschrift für Medienwissenschaft, núm. 10 (1/2014), pàg. 150-154. (N. de l’e.)]

Traducció de Marc Villanueva Mir

 

A les conferències, ponències o classes magistrals[1] es recopilen i transfereixen coneixements; aquesta és la concepció científica que articula la manera d’entendre les conferències avui en dia. Generalment, els coneixements transferits a través d’una conferència es legitimen en relació a altres àmbits de la pràctica científica, que compten com a espais de recerca: ja es tracti del treball realitzat a l’arxiu (si parlem d’Història), al laboratori (si parlem de Ciències Naturals), del treball de camp (propi de les Ciències Socials) o del càlcul estadístic i la generació de simulacions digitals. Des d’aquest punt de vista, la conferència seria només l’escenari per a la presentació i representació de les proves i resultats produïts en aquests espais de pràctica científica —tot obeint, literalment, l’etimologia alemanya de «conferència», segons la qual Vortrag prové de nach vorne tragen («portar cap endavant», des de l’interior de l’arxiu).

Des de la perspectiva crítica de la història del coneixement i l’anàlisi del discurs és evident que aquesta (re)presentació del saber en la conferència no és neutra ni inconseqüent per a la producció del saber en si mateix. Foucault defineix l’anàlisi del discurs com una anàlisi concentrada en els llindars on el coneixement apareix per primer cop com a coneixement[2]. I no és casual que «discurs» (discours) pugui dir també, literalment, «conferència» o «dissertació», ja que el procés pel qual el coneixement apareix per primer cop com a coneixement pot observar-se perfectament en l’escenari d’una conferència.

Avui en dia, trobem aquesta observació sobretot en estudis que posen la Història en perspectiva, com quan per exemple es remarca, des dels Science Studies, com l’aparició de noves constel·lacions epistèmiques ha anat sempre acompanyada pel desenvolupament de nous modes de representació i la interpel·lació de nous públics[3]. Es parla poc en canvi, i encara menys amb una intenció productiva, de com una sensibilitat entrenada en el camp dels estudis teatrals, performatius o dels mitjans de comunicació de masses sempre percep les conferències des d’un doble punt de vista: en relació als coneixements que s’hi vehiculen, però també a com, dins la conferència, es fan manifestos aquests coneixements.

D’acord amb la teoria de sistemes, aquesta falta de tematització pot remuntar-se a la diferenciació entre producció i representació que caracteritza el fer científic[4]: les ciències s’ocupen de dissenyar i controlar les condicions de la seva producció de coneixement, però no les condicions de la representació d’aquests mateixos coneixements. Aquest tret distingeix clarament la ciència de l’art i explica molts dels malentesos que tenen lloc quan representants de tots dos camps es troben per discutir sobre recerca. I és que el tret fonamental de la recerca escènica és la incessant oscil·lació de l’escenificació entre acció i observació, presentació i representació.

El procés a través del qual el coneixement apareix com a coneixement dins una conferència té múltiples dimensions: correlacions temporals, disposicions espacials, marcs institucionals, divisió de rols, figuracions de la interpel·lació i la participació, etc., però també, d’una manera rellevant, d’una dimensió medial, la qual té en compte, per exemple, les relacions entre escriptura, oralitat i corporalitat, el paper del conferenciant com a mitjà o mèdium, o els nombrosos aparells tècnics que fan possible l’actualització de les descobertes i resultats, tot incidint directament sobre el registre de l’episteme[5]. Davant aquest panorama, els estudis dels mitjans de comunicació, així com els estudis teatrals i performatius, farien bé de no passar per alt el qüestionament de la diferenciació entre producció i representació descrita per la teoria de sistemes: com es relacionen el saber històric i la seva medialitat amb la pràctica contemporània de la presentació del coneixement

Wilhelm Swanenburgh, “Das Theatrum Anatomicum in Leiden”, 1610.

 

Des d’un punt de vista històric, la pregunta pel caràcter poiètic de la conferència (com la conferència produeix activament el coneixement que transmet) no és nova en absolut. De fet, trobem una reflexió equivalent al mateix cor del qual sorgeix la universitat moderna, entesa com un centre de recerca. Wilhelm von Humboldt sosté que cal partir de la idea que la conferència o lliçó, des del moment que és impartida davant un públic còmplice format per ments pensants, inspira noves idees i descobriments també en aquell que la imparteix[6]. Per tant: universitat en comptes d’acadèmia, unitat en comptes de divisió entre recerca i ensenyament. En l’entorn de la reforma universitària humboldtiana es multipliquen les veus que parlen sobre com l’obtenció de coneixements, entesa com «una producció gradual de pensaments mentre es parla», té lloc en l’individu[7]. En aquest context és inevitable fer referència a llampecs creadors, a genis en qualsevol cas, a càrregues i descàrregues d’inspiració —el pas a la teoria de l’electricitat i la fisiologia, tal com es desenvolupen al segle XIX, és irrefrenable[8]. Tot i que o potser precisament perquè el model dominant d’aquesta època és el d’una conferència dictada sense suport escrit, la qual preveu i valora l’espontaneïtat i la improvisació, avui en dia no podem dubtar que tot aquest discurs conforma una manera de tematitzar la medialitat de la conferència, del conferenciant i del seu públic. El debat històric sobre la medialitat poiètica d’aquestes lliçons espontànies es concentra en la tradició retòrica; més específicament, en el tòpic de l’evidentia. Des de Quintilià, l’evidentia representa primerament la mesura per la qual hom pot discernir si un discurs o una conferència —per exemple, a través de l’autoafectació emocional de qui la profereix— exposa amb prou intensitat allò de què parla, de manera que arribi a fer-se perceptible. Si aquesta mesura se satisfà, el públic de la conferència queda convençut de l’existència d’una relació d’inseparabilitat entre allò que es diu i allò que es mostra[9]. En la tensió entre l’evidentia retòrica i l’evidència científica, el caràcter irreductiblement retòric de tot esclariment de la veritat en l’escenari de la conferència espontània queda al descobert des d’una nova perspectiva: la clàssica oposició i correlació entre veritat i estil està incrustada en un dispositiu performatiu, el qual circumscriu cossos i signes, públic i mitjans. El coneixement i el descobriment es revelen, a través seu, com una pràctica innegablement material, la qual «es manifesta sempre en forma de representació i situació escenificada, a través de pràctiques medials i en esferes d’interactivitat social»[10].

Podríem passar d’aquestes reflexions històriques i teòriques sobre el caràcter poiètic de la presentació del saber al disseny d’intervencions conscients sobre la pràctica actual? Com podríem transformar aquesta consciència històrica i potser també pràctica en un plantejament de recerca experimental?

Sense comptar amb metodologies de recerca etnogràfiques ni performatives, la teoria de 1810 no va arribar a elucidar aquesta pregunta. Avui és —si més no teòricament— més fàcil de respondre: primer cal establir una forma de descripció, d’enregistrament, de seguiment, quaderns d’apunts, registres, etc., en els quals les investigadores puguin consignar amb la major exactitud possible tot allò viscut durant una activitat de presentació de coneixements (una classe, una ponència, etc.). A partir d’aquí, poden començar-se a aïllar determinats aspectes de l’escenificació d’aquesta activitat i a modificar-los a partir de criteris escènics per tal de produir situacions experimentals. Finalment, caldria un intercanvi i interrelació entre diferents investigadores que treballin amb aquestes situacions experimentals. Però tot i que aquests passos són fàcils d’enumerar, fins ara ha estat impossible que poguessin tenir lloc al si d’una pràctica científica qualsevol —la qual, no podem oblidar-ho, és també una pràctica disciplinària. Tampoc podem oblidar, però, que la interdisciplinarietat és una característica genuïna de la poiètica del saber que trobem a les conferències. La producció de coneixements que té lloc a l’escenari d’una conferència es nodreix d’un continu d’experiències de descobriment que, necessàriament, sobrepassa les fronteres que tradicionalment defineixen una única disciplina. El que plantejo és la possibilitat d’una confluència interdisciplinària: els estudis teatrals i dels mitjans de comunicació, o, més extensament, les arts escèniques, disposen de la capacitat (no només per a si mateixes sinó també en benefici d’altres disciplines) de transformar una aula en un laboratori.

Imaginem-nos una universitat que posés una de les seves aules a disposició de la recerca sobre i a través de la conferència, entesa com a format de presentació i producció simultània de coneixements. Simplement a partir d’aquí, un equip de treball interdisciplinari, degudament dotat d’un pressupost per a honoraris, aspectes tècnics i documentació, podria implementar un Teatre Conferència (Lecture Theatre), que permetés tant a les treballadores de la universitat com a un públic molt més ampli experimentar la presentació de coneixements no com una activitat obligatòria lligada a una pràctica lectiva, sinó com l’escenari d’una creació i experimentació artística amb el saber. L’objectiu no seria ni defensar un discurs superficial de divulgació i popularització de la ciència, tot mirant d’expulsar l’ensopiment tradicional de les classes universitàries, ni intentar optimitzar l’actuació de les conferenciants tot donant-los eines i consells d’interpretació. Al contrari: per ser rellevant per a la recerca, les variacions experimentals implementades pel Teatre Conferència haurien de ser precises i clarament definides en relació a cadascun dels factors que constitueixen la presentació convencional del saber. No es tractaria, per tant, de dissenyar formats de presentació completament nous, sinó més aviat de posar a prova variacions mínimes i, per tant, observables. Es podria començar, per exemple, amb el principi de la repetició: es podria convidar les treballadores de la universitat a fer una tria d’entre totes les classes i activitats del semestre, però també de classes magistrals històriques[11] per tal que poguessin ser repetides o reencarnades al Teatre Conferència, en forma de re-enactment. Un altre aspecte del Teatre Conferència seria la focalització en els dispositius tecnològics: imaginem-nos, per exemple, un seminari sobre mitjans i comunicació audiovisual que no només parlés sobre els efectes epistèmics produïts per la utilització d’un determinat aparell en un determinat moment històric, sinó que també utilitzés l’aparell en si mateix per demostrar-los de manera experimental. El Teatre Conferència acolliria també l’experimentació amb nous formats col·lectius de conferència, així com la investigació sobre noves maneres de documentar i publicar les presentacions, tot fixant-se, per exemple, en la creixent interrelació entre el format de la conferència i Internet[12]. Per últim, un Teatre Conferència com aquest seria també un espai per recollir reflexions i observacions provinents dels sectors professionals i acadèmics que ocupen activament els escenaris de les conferències per tal d’incrementar la sensibilitat general per la conferència o la classe magistral com una pràctica poiètica de creació de coneixement. S’ha discutit molt sobre si, a banda de promoure la recerca teòrica o històrica, els estudis teatrals o dels mitjans de comunicació poden o han de desenvolupar mètodes de recerca experimental, però pocs cops s’ha dut aquesta pregunta a la pràctica. El camp sembla massa ampli; els mètodes massa vagues. La creació d’un Teatre Conferència al si de la universitat és una proposta concreta per canviar això.

 

Aula de la Humboldt-Universität a Berlín.

 

[1]El terme alemany Vortrag (com l’anglès lecture) designa, de manera àmplia, conferències, ponències, presentacions, lliçons o classes magistrals; és a dir, qualsevol situació escenificada encaminada a produir una transferència de coneixement unidireccional. El fet que la majoria de llengües romàniques no disposin d’un concepte tan genèric per referir-se a aquest tipus de format explica la dificultat de traduir el nom d’una pràctica artística tan estesa com la lecture performance. (N. del t.)

[2]Michel Foucault (1969). La arqueología del saber. Buenos Aires/ Mèxic: Siglo XXI, 1970.

[3]Cf. Jan Golinski (1992). Science as Public Culture. Chemistry and Enlightenment in Britain 1760-1820. Cambridge: Cambdrige University Press. Cf. també Simon Schaffer i Steven Shapin (1985). Leviathan and the Air Pump. Hobbes, Boyle and the Experimental Life. Princeton: Princeton University Press.

[4] Cf. Sibylle Peters (2011). Der Vortrag als Performance. Bielefeld: transcript, p. 183.

[5] Cf. per exemple Silke Wenk (1999). «Zeigen und Schweigen. Der kunsthistorische Diskurs und die Diaprojektion». Dins: Sigrid Schade i Georg Christoph Tholen (eds.), Konfigurationen. Zwischen Kunst und Medien. Munic: Fink, pàg. 292-305.

[6] Wilhelm von Humboldt (1809). «Sobre la organización interna y externa de las instituciones científicas superiores en Berlín». Logos. Anales del seminario de metafísica, vol. 38 (2005), pàg. 283-291.

[7] Heinrich von Kleist (1966). Werke in einem Band (ed. Helmut Sembdner). Munic: Hanser, pàg. 810.

[8] Cf. Peters, op. cit., pàg. 83.

[9] Cf. Rüdiger Campe (2000). «Affizieren und Sebstaffizieren. Rhetorisch-anthropologische Näherung ausgehend von Quintilian Institutio oratoriaVI 1-2». Dins: Josef Kopperschmidt (ed.), Rhetorische Anthropologie. Studien zum Homo Rhetoricus. Munic: Fink, pàg.135-153.

[10] Robert Felfe (2002). «Schauplätze des Wissens. Rückblick auf zwei Tagungen in Berlin». Kunstexte, núm. 3/2002, www.kunsttexte.de

[11] Aquest apunt s’entén millor si tenim en compte el fet que, a diferència del cas espanyol, en què els plans d’estudis universitaris marquen amb molta rigidesa el contingut de cada curs, l’oferta d’assignatures de les universitats alemanyes sovint varia cada semestre i, per tant, genera molts continguts «irrepetibles». (N. del t.)

[12] Cf. Peters, op. cit., pàg. 151.