L’autor repassa  la seva àmplia experiència com a alumne de l’Obrador de la Sala Beckett, i destaca la importància d’accedir a un espai on sigui possible trobar complicitats i regular afinitats.

 

L’Obrador em sembla una mena de botiga de regals per a qualsevol apas­sionat del teatre. Per a mi és com un quiosc freak de còmics per a drama­turgs. Difícilment exportable. Ubicat a un carrer petitó i amagat de la resta de comerços. Una botiga especialit­zada. No només per l’oferta de cursos, lectures, xerrades i tertúlies, sinó pel fet de ser un lloc de reunions, un lloc per trobar-te amb aquests freaks, una mica esnobs fins i tot, però dels quals de vegades tinc la sensació que formo part. En aquest sentit, enca­ra que en nombroses ocasions m’he trobat renegant d’aquesta endogàmia, al meu parer, és important envoltar-te de gent que tingui les teves matei­xes «neures», a qui puguis preguntar l’opinió. Si per a un autor jove es­criure quelcom social és pretensiós… O com ser suficientment personal sense que el text faci una certa flaire de diari personal… Si és el moment de ser irreverent amb les estructu­res o fins a quin punt treballar a la televisió afecta l’escriptura de la teva última obra. Sí, en conjunt, un mica freack. Fins i tot antipàtic si agafem distància i ho analitzem des d’una perspectiva profana. Però totalment calmant i curatiu pels malalts de l’es­criptura dramàtica.

L’Obrador ofereix la possibilitat de trobar complicitats i regular afinitats. Sempre he cregut més en els pro­fessor que en les assignatures. I en aquest sentit, l’Obrador ofereix una variada gamma de professors amb

les seves respectives i atractives re­ceptes. Manuals que els han fet servei en algun moment de la seva carrera professional.

Tot per aprendre… Motivació… Dis­curs… Revelacions… Qualsevol eina d’un col·lega pot ser bona per incen­tivar alguns d’aquests factors.

El meu itinerari fou el següent: Car­les Batlle, del qual vaig rebre la poca teoria que sé, indispensable, per altra banda; Albertí, amb el seu punt de vista clarivident sobre el teatre actual i la importància de la musicalitat de les paraules… I després doble dosi de dramatúrgia argentina per destruir els clixés narratius: Daulte i Spre­gelburd. A qualsevol dels quatre els recomano amb escreix.

Enmig, algun seminari internacional: Michel Azama i Simon Stephens… A la col·lecció del freack, dos cursos de prestigiosos autors estrangers sempre queden bé.

Hi ha qui col·lecciona música o com­pra compulsivament moda, l’Obrador em proporciona la possibilitat d’enfo­car el meu consumisme cap a la cul­tura. Em posa col·leccionar cursos de dramatúrgia o direcció, com el que col·lecciona cinema porno dels vui­tanta. Els faig amb l’esperança que algú em doni un ingredient més per a la composició de la meva anhelada recepta màgica. Si existeixen la mà­gia i les receptes. El tipus de freack al qual pertanyo creu en totes dues coses, en la màgia i en les receptes.

Aquest ingredient màgic, de vegades, no ve per part d’un professor, ve d’un company, una conversa, una lectura… En qualsevol cas, aquesta convivèn­cia em permet integrar-me dins d’un col·lectiu i reafirmar les meves se­nyes de distinció respecte a la resta.

És per tot això que aquest freack pen­sa que el format de cursos i seminaris, i sobretot, el meu preferit, l’Obrador d’estiu, és simplement collonut. Amb aquest format no tens temps de satu­rar-te. Com qualsevol activitat freack, aquesta té sentit fora de la teva activi­tat diària. L’endogàmia, l’estimulació creativa i de curiositat, les converses intel·lectuals i autocomplaents no tin­drien sentit si estiguéssim practicant les durant tot l’any. És per això que crec que el format intensiu, un curs compacte i de temps reduït, és ideal.

Penso que l’oferta és molt més atrac­tiva que qualsevol ensenyança amb esperit de carrera universitària o es­tudis reglats.

Al tipus de freack al qual pertanyo li va més poder consumir tres cursos de tres autors diferents que no pas fer una carrera reglada amb molts pro­fessors que et poden interessar més o menys.

Sí, segurament, tot això té quelcom d’elitista. Tan elitista com pot ser el teatre. En relació amb aquesta afir­mació potser és important no obli­dar-nos de les ajudes o beques. Potser s’hauria de reforçar això, per ampliar les possibilitats d’accés a aquest tipus de cultura ràpida però de primera qualitat. També crec que és impor­tant mantenir l’esperit que hi ha dar­rere d’aquestes jornades, de reforçar la dramatúrgia catalana no només com a aparador, sinó per dotar els seus components d’eines per conèi­xer els seus col·legues internacionals.

Fa pocs mesos vaig estar a Madrid i vaig tenir la possibilitat de conèixer la sala del Microteatro. Després vaig parlar amb un dels seus socis fun­dadors. M’explicava com s’havia es­devingut el fenomen i com el format havia progressat fins a l’èxit rotund. Em deia que ells, de cada entrada a cadascun dels espectacles de petitís­sim format, no es quedaven res i que havien trobat el veritable negoci en el moviment que generava el bar. Em va confessar que li havia sorprès la ne­cessitat de la professió de compartir inquietuds i perspectives de feina, i que la mateixa afluència d’aquests guionistes, actors, directors havia atret tot tipus d’admiradors del sector.

Potser el fenomen del Microteatro, en algun sentit, i si em permeteu la com­paració, té alguna cosa a veure amb el que es genera a l’Obrador. Potser amb una dosi diferent de glamour. El fet de poder-te trobar a la bella Belén Rueda o al bell Rafael Duque prenent una cervesa té un component diferent a trobar-te els meus admi­rats companys dramaturgs catalans. Sembla que una de les dues fórmules funciona millor com a reclam de fans i groupies. Però també vaig trobar que el Microteatro era un bon lloc de reunió per a la gent de la professió i, per tant, un possible formiguer d’ini­ciatives.

 

En una xerrada amb l’actor i amic David Selvas, tot sabent que el Mi­croteatro arribaria tard o d’hora a Barcelona, especulàvem sobre la di­ferència de caràcters dels professio­nals de Madrid i de Barcelona. I ens preguntàvem si a Barcelona podria mantenir-se el mateix tipus de fun­cionament.

En qualsevol cas, el Microteatro tam­bé ha arribat a Barcelona i podrà cer­car les seves pròpies senyes d’identi­tat. I encara que amb un «look» i una vocació diferents, sembla que també tindran la possibilitat de potenciar la dramatúrgia autòctona, fomentar la interrelació professional i, fins i tot, importar dramatúrgies d’altres països.

Algunes similituds i algunes o moltes diferències. Potser un grau diferent en els drets d’admissió. Potser un ta­rannà diferent o la necessitat de per­tinença a diferents col·lectius freaks.

De moment, tot i que trobo virtuts en totes dues bandes, posats a consumir compulsivament dramatúrgia em quedo amb la fórmula de l’Obrador. La del festival més que la del cinefò­rum. Que tot això continuï emmasca­rant una essència consumista, encara que sigui cultural, no he aconseguit justificar-ho. Però em compensa pen­sar que en tota col·lecció freak, el motor sempre és l’amor o, si més no, la passió. En tot col·leccionista hi ha alguna cosa ingènua, hi ha quelcom de romàntic.