El text que segueix és una de les lliçons que el recentment desaparegut Tadeusz Kantor va donar a Milà, entre el 25 de juny i el 25 de juliol de 1986, a l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Paolo Grassi, per a un grup de dotze alumnes de tercer i un nombre restringit d’oients. El seminari culminaria en un espectacle: Un matrimonio alla maniera costruttivista e surrealista, que es va representar tres vegades a la sala de l’escola.

El conjunt dels textos de les lliçons ha estat editat en forma de llibre en italià (Ubulibri, 1986) i en francès (Actes Sud, 1990). He traduït el fragment que publiquem de l’edició francesa.

Kantor és pintor i escultor, abans i alhora de ser home de teatre, i la seva reflexió deu moltes coses a les avantguardes històriques, tal com suggereix precisament el títol de l’espectacle que va néixer del seminari.

En el context del nostre dossier el treball de Kantor proposa un intent de no separar l’espai de la representació de la representació mateixa. La projecció de les idees de Kantor sobre els seus propis treballs que hem tingut ocasió de veure és il·luminadora, però també és productiva la seva reflexió en relació amb algunes de les formes de la dramatúrgia contemporània (digueu-ne “teatre-dansa” si us agrada) que parteixen, precisament, de l’espai com a matèria primordial.

 

LLIÇÓ 3
27 de juny de 1986

L’ABSTRACCIÓ, L’ESPAI, LA TENSIÓ, EL MOVIMENT

Parlàvem de les nocions d’abstracció que es defineixen per nocions geomètriques: EL CERCLE, EL TRIANGLE, EL QUADRAT, LA LÍNIA, EL PUNT…
Abordem una noció d’abstracció més general: L’ESPAI, LA TENSIÓ, EL MOVIMENT.
Aquestes nocions són indispensables pel teatre.

L’ESPAI.
LA UR-MATÈRIA.
Estic fascinat per la idea i la suposició, potser mística o utòpica, que per a cada obra d’art existeix una UR-MATÈRIA, independent de l’artista, que pren forma tota sola i dins la qual viu tota la infinitat de les variants possibles de la vida. Això no rebaixa de cap manera la participació de l’artista en la creació de l’obra, ni disminueix la seva imaginació.
Ben al contrari! Només adreça els seus dons en una direcció justa. La bona.
Em sembla que és precisament en aquesta capa profunda del procés de la creació on neix l’existència autònoma del quadre.

Jo crec en aquesta SIMULTANEÏTAT i en aquesta EQUIVALÈNCIA de la meva acció individual i de la de la MATÈRIA ORIGINAL. Aquesta “unitat”, tanmateix, continua sent el misteri inexplicat de la creació.

L’ESPAI.

Aquesta UR-MATÈRIA és l’espai!
El sento com polsa
L’espai,
que no té ni punt de suport ni frontera,
que amb una velocitat constant s’allunya i fuig,
o bé s’acosta,
per totes bandes, per les vores i pel mig,
s’eleva enlaire, cau en les profunditats,
gira sobre un eix vertical, horitzontal, oblic…
no té por de penetrar en el recinte d’una forma tancada,
de sacsejar-la amb mitges voltes brutals,
fent-li perdre la seva aparença quotidiana…
Els personatges, els objectes esdevenen funcions de l’espai i de les seves peripècies…
l’espai no és cap recipient neutre,
dins el qual barregem els objectes, les formes…
L’ESPAI és en si mateix OBJECTE (de creació)
I el principal!
L’ESPAI carregat d’ENERGIA.
L’ESPAI que s’encongeix i s’estira.
Els seus moviments afaiçonen les formes i els objectes.
L’espai GENERA les formes!
L’espai condiciona les relacions entre les formes i les seves TENSIONS.
LA TENSIÓ és l’actor principal de l’espai.
MULTI-ESPAI…
Obtenir-lo és, ben mirat, infanti.
I malgrat això exigeix la intervenció constant d’una voluntat amb canvis bruscos.
Reduïm L’ESPAI a un PLA.
Imprimim diferents moviments a aquest pla.
MOVIMENTS DE ROTACIÓ,
al voltant d’un eix d’inclinació variable respecte del pla del quadre:
vertical, horitzontal, oblic…
Aquest moviment exigeix una OPOSICIÓ constant.
MOVIMENT PENDULAR
amb una amplitud
una ruptura
i un retorn de L’EQUILIBRI
que en condicionen el desenvolupament,
EL CREIXEMENT de l’espai.
MOVIMENTS DE LLISCAMENT (dels plans)
LLISCAMENT CAP ENDAVANT,
LLISCAMENT CAP ENDARRERE,

recobriment i descobriment.
MOVIMENTS de CAIGUDA i d’ELEVACIÓ.
MOVIMENTS de RE-LLANÇAMENT cap als costats, fins a desaparèixer.
MOVIMENTS d’APROXIMACIÓ i d’ALLUNYAMENT.
La BRUTALITAT i la RAPIDESA d’aquests moviments creen uns altres valors.
TENSIÓ
i
canvi d’ESCALA.
La tradició pictòrica que comença al Renaixement amb l’aplicació de les lleis òptiques de la perspectiva, només coneixia  un sol espai que s’imposava a tot el camp del quadre.
La TENSIÓ es creava gracies justament a aquestes lleis de la perspectiva i a la unitat d’aquest espai únic.
L’ABSTRACCIÓ ha descobert i ha fet servir les lleis del MULTI-ESPAI.
(És la meva interpretació del nou espai.)
En el paràgraf precedent he definit tots aquests aspectes.
En aquest cas formem la TENSIÓ en el quadre (ho subratllo: en el quadre, la pintura) ja no mecànicament, com abans, per raons d’il·lusió òptica, de disminució i de creixement de l’escala dels objectes i dels personatges.
La TENSIÓ es crea aquí gracies a la dinàmica, a l’energia, gracies a la vida de L’ESPAI.
Però, atès que tot això es redueix i és “transposat” com a característica d’una superfície de tela plana, i que és fàcil en aquesta situació barrejar els efectes de la dinàmica d’un espai viu amb els efectes de la il·lusió de la perspectiva, he establert (segons, ho recordo, la meva interpretació personal de l’espai múltiple) que la TENSIÓ és creada per l’energia de l’espai que “manipula el creador del quadre”, que esdevé així quasi un demiürg.
Aquest ESPAI, dirigit per la voluntat del creador
s’estreny, es dilata, s’enlaira, cau, perd l’equilibri, s’allunya i s’acosta…

En el teatre la TENSIÓ té valors semblants i causes semblants.
És creada per les relacions entre els personatges,
per les direccions de les mans, dels peus, de tot el cos,
per les distàncies entre els personatges, que disminueixen o augmenten…
per la utilització dels objectes apropiats…

Estudi: “L’HOME I LA SEVA OMBRA”

Un home dret al centre. Immòbil. La llum és mòbil. La llum prové de diverses direccions i de diverses alçades,
L’ombra canvia. És de vegades molt llarga, de vegades curta i ampla, s’encongeix, creix…
L’ombra és viva!
De vegades agressiva, amenaçadora, de vegades arrupida, inquietant, després novament estrafolària, deformada per una ganyota de dolor o pel crit mateix…

Segona part: no hi ha llum, un actor s’ajau a terra, talment l’ombra d’un home dret; l’home dret executa successivament moviments de mans, de peus, del cos, del cap; l’altre actor fa la mateixa cosa, repeteix els moviments però en la posició horitzontal de l’ombra, un segon actor es llança a terra com una segona ombra,
després un tercer. Ara hi ha tres ombres; l’home dret executa els seus moviments successivament en relació amb cadascun dels tres actors-ombres ajaguts, cada vegada més de pressa, finalment “es fon” amb ells en una sola entitat…