Les Passions que es representen a diversos indrets de Catalunya són una evolució lògica dels Misteris d’origen medieval en els quals eren escenificats passatges de la vida de Crist, de la Mare de Déu o d’algun sant. Les primeres mostres d’aquest gènere poden ser datades del començament del segle X, al nord d’Occitània, on diverses esglésies van introduir a la litúrgia pasqual seqüències dialogades, representades per personatges dels evangelis. Fins al segle XII, no s’introdueix la llengua vulgar i el diàleg no cantat.

Amb el pas dels segles el gènere va evolucionar: l’escenografia es va complicar, les representacions van sortir de les esglésies cap a les places, la música va abandonar el seu paper preponderant, els clergues van deixar de ser els únics actors dels misteris, es van constituir confraries entre els diversos estaments socials, etc. Aquesta evolució continuada va fer que, al segle XIV, els misteris ja s’haguessin convertit en autèntics espectacles teatrals.

Per pressions de la jerarquia eclesiàstica aquests espectacles han seguit un recorregut per diversos espais, bona mostra dels quals encara són vius a alguns indrets dels Països Catalans. Les representacions d’El Misteri d’Elx són una bona mostra de com eren utilitzats els presbiteris de les esglésies. Moltes processons i especialment la que se celebra a Verges i que inclou La Dansa de la mort són exponents de com aquests espectacles van ocupar les places públiques. A finals del segle XVIII es traslladen als escenaris dels edificis que van bastir a quasi totes les poblacions les societats culturals i recreatives. La pràctica continuada d’aquestes representacions, que localitats com Cervera, Esparreguera, Olesa o Ulldecona han assumit com a tradició, va impulsar a partir dels anys seixanta la construcció de teatres “gegantins” capaços d’afavorir la complexitat tècnica i d’encabir un major nombre d’espectadors. Allò que s’esdevé en aquests teatres durant una representació és un fet peculiar. Hem concretat la nostra anàlisi en el teatre de La Passió d’Esparreguera.

 

La representació teatral com a excusa d’una festa

El desenvolupament de l’espectacle de la Passió constitueix un fet molt particular que el diferencia substancialment d’una representació teatral convencional. No entrarem en consideracions referides al fet comunicatiu entre l’espectacle i el públic, tals com que l’espectador coneix perfectament la línia narrativa de l’espectacle i que se’n fa còmplice en reiterats i escaients aplaudiments, sospirs, silencis o llagrimetes. Més enllà de reflexions dramatúrgiques l’assistència a una representació de la Passió suposa una activitat festiva. La funció comença a un quart d’onze del marí i acaba a les sis de la tarda i d’aquest fet se’n desprèn tot un ritual. Els espectadors han hagut de matinar, han viatjat fins a trobar la població. Saben que la representació, repartida en 32 escenes, dura més de cinc hores i que serà interrompuda amb un extra gastronòmic a qualsevol restaurant, per potenciar-ne el caràcter lúdic.

 

El teló, línia divisòria d’un altre cerimonial

Potser en cap altre tipus de representació teatral el teló marca una línia divisòria entre dues realitats de categoria diferent. El que passa entre bastidors no té res a veure amb allò que l’espectador contempla emmarcat en l’escena. Sovint hom s’ha referit a la soledat de l’actor al seu camerino un cop finalitzada la representació quan el públic l’ha abandonat després de la darrera aparició per rebre les glòries. Aquesta soledat només s’entén perquè tot allò que ha fet l’actor des del moment que va prendre la decisió de dedicar-se a aquest ofici fins la funció del darrer dia tenia com a destinatari l’espectador. Aquesta solitud no existeix darrera el teló on s’ha representat la Passió perquè s’ha tractat l’espectador com un convidat foraster a qui s’ha deixat mirar per una finestra enganyosa. El testimoni més clar d’això és que al final de representació no puja i baixa el teló, ni ningú no surt a saludar reverentment per rebre les lloances. Simplement quan a l’escenari ja no hi queda ningú, es fa córrer la cortina i l’espectador és convidat a visitar un edifici que s’ha convertit en un magatzem silenciós i buit.

 

Descripció de l’edifici

Arquitectònicament el teatre de La Passió d’Esparreguera està dividit en dos edificis Un gran mòdul que constitueix la sala amb una cabuda per a 1800 espectadors té una forma perfectament circular que culmina en l’embocadura de l’escenari (105 metres quadrats) i que serveix com de cordó umbilical per unir-se a una altra edificació.

Aquest segon edifici, que hom anomenaria dependències, és el que realment ens interessa perquè els dies de representació acull un cerimonial molt peculiar. Ocupa un solar de 850 metres quadrats i està compost d’un soterrani i cinc plantes. S’hi accedeix per una porta al costat diametralment oposat a l’entrada dels espectadors. D’aquesta manera la relació entre ambdós grups és altament improbable.

La primera planta és destinada a l’activitat de maquillar-se i s’ha convertit en un singular saló de bellesa atès per onze senyoretes i presidit per sis sillons provinents d’una antiga barberia. No hi falta una saleta per esperar-se on s’hi pot fullejar tota la premsa del dia.

Al segon pis hi ha deu camerinos, distribuïts en línia recta, les portes dels quals conformen un passadís vodevilesc que després d’un ràpid transformisme és freqüentat per una gran munió de sants, jueus, romans i armats. Els camerinos són austers i petits (5 metres quadrats) llevat del destinat a les senyores que és una mica més gran (25 metres quadrats).

El tercer pis és ocupat pel vestuari compost de 618 disfresses. És atès per 8 persones que, des de cinc taulells, com en una botiga de roba, distribueixen entre els actors la vestidura, el calçat i els complements d’acord amb el personatge.

El quart pis és un espai prohibit i mena a dos abocadors, a banda i banda de l’escenari, situats a 10 metres d’alçada des d’on els maquinistes manipulen el teler per fer aparèixer i desaparèixer més de 30 decorats; també accionen els mecanismes per fer volar l’àngel i perquè Jesús venci el principi de la gravetat i al final de l’espectacle pugi màgicament fins a la teulada.

El soterrani d’aquest edifici es correspon amb l’escenari que és el lloc on, com en una plaça pública, conflueixen les dues realitats: el fruit de l’activitat i una representació de La vida pública, la passió, la mort i la resurrecció de Jesús, que encuriosirà l’espectador durant tota una jornada.

Ultra l’escena pròpiament dita que ocupa 304 metres quadrats aquesta planta és composta de dos hombros de 72 metres quadrats cada un, una gran sala de 270 metres quadrats adherida a un costat de l’escenari que serveix de magatzem pels decorats corporis i des d’on surten a les fosques i quan s’escau unes plataformes mòbils carregades amb decoració que amb pocs segons apareixen a la vista dels espectadors. En aquesta planta hi ha un recambró, cuidat amb zel per dues persones, on es guarda i es distribueix la utilleria prescrita per a cada una de les escenes. En aquesta cambra encara hi sobreviu aquella atmosfera de les sagristies, de quan aquests espectacles es representaven a les esglésies. Entre els més de 150 objectes es té cura de l’encens, de la cera, dels calzes, dels joiells per a les concubines, de les crosses per als esguerrats, del colom que farà d’esperit sant i de la corona d’espines.

Més avall encara hi ha un altre nivell de subsol, construït per les trampes que en un moment determinat faran emergir del terra de l’escena pans i peixos, un càntir regalimós d’aigua o el personatge mateix de Jesús que s’apareixerà fantasmagòricament davant dels seus apòstols; des d’aquí també es recull l’aigua de la pluja que cau vehementment del teler quan expira el protagonista. En aquest subsol també hi fan vida els músics i els cantaires quan no tenen l’obligació d’executar les il·lustracions musicals des del fossat de l’orquestra que ocupa 160 metres quadrats.

Aquesta descripció no quedaria completa sense fer esment d’un recambró on habita durant tot l’any l’únic professional d’aquest espectacle, un ase de color blanc necessari perquè Jesús entri a Jerusalem.

 

Un espai lúdic darrera el teló

Deu vegades l’any aquestes instal·lacions, que aparentment no es diferencien de les de qualsevol teatre mitjanament ben condicionat, es converteixen en un paratge per a viure-hi deu jornades particulars. Tot allò que hi esdevé està només lleugerament referit a l’espectacle que s’hi representa perquè la gran majoria de gent que hi acudeix no té consciència d’actor. Curiosament es tracta d’un dels pocs espectacles, potser l’únic del món, que quan comença la representació la majoria dels actors que hi intervenen encara són al llit i quan acaba molts ja tornen a ser a casa seva. Naturalment cal excloure d’aquesta curiositat els personatges principals i aquells que porten el pes de l’execució tècnica. Aquests darrers, però, estan en franca minoria. Dels 425 actors que hi intervenen només 83 tenen un personatge definit i la intervenció de la majoria d’aquests es produeix en un moment breu. Així, doncs, el fet de sortir a escena no esdevé la seva principal ocupació. Hom hi cerca una activitat de lleure, una relació entre persones que moltes vegades només són companys d’escenari però que són fidels  a aquesta cita, temporada rere temporada, al llarg de tota una vida per dur a terme aquella sèrie d’actes que el costum ha convertit en celebració.

 

La durada del cerimonial. El pas de les hores

La rutina dels anys ha fet que la maquinària que posa en funcionament un espectacle tan complex com aquest s’engegui d’una manera impulsiva, sense corredisses, ni nervis, ni tensions. Ningú no dona les ordres oportunes i tothom és al lloc on se’l necessita al moment precís.

Si la durada de l’espectacle és de cinc hores, el que en podem anomenar “cerimonial de darrera el teló” ocupa mitja jornada -dotze hores- de les quals podem fer la següent crònica esquemàtica:

7.30 Dues persones obren una petita oficina d’informació per atendre els visitants més matiners.

8.00 Parsimoniosament arriben els tramoies que disposen el decorat del primer quadre. Donen un cop d’ull a la maquinària -anys enrere anivellaven els decorats per compensar l’elasticitat que la humitat havia provocat a les cordes, ara no cal perquè disposen de cables metàl·lics-. Tot seguit desapareixen per anar a fer un bon esmorzar.

9.00 Arriben les tres persones encarregades del control d’accés a l’escenari.

9.15 Les maquilladores es posen la bata i les responsables del vestuari obren la parada.

9.30 Ja s’ha obert sala. Els tramoies fan al cafè al bar del vestíbul per veure l’ambient. Comencen a arribar els actors que interpreten les primeres escenes.

9.45 Van arribant els músics, els encarregats de l’utilleria, els dels llums, els traspunts, els regidors… Ocupen un espai que reconeixen com a propi i que no té res a veure amb el moviment frenètic que provoquen els espectadors enllà del teló: a la sala, al vestíbul o als aparcaments.

10.00 Continuen arribant actors.

10.15 Comença la representació. Els camerinos són plens de gent a mig disfressar-se i el maquillatge s’ha col·lapsat. Alguns demanen prioritat perquè s’acosta el moment de la seva actuació.

10.30 Continuen arribant actors.

11.00 Continuen arribant actors.

11.30 Els actors que no han arribat ja han fet tard perquè és l’hora de l’escena on intervenen més personatges: l’Entrada de Jesús a Jerusalem.

12.00 Els actors comencen a marxar.

12.45 Acaba la primera part de l’espectacle. A l’escenari només hi resten tretze personatges.

13.00 Els tramoies han escombrat l’escenari i tanquen el local.

 

A la segona part de l’espectacle, durant la tarda, l’esquema cronològic pràcticament es repeteix. Els actors, però, no són necessàriament els mateixos. Algunes persones no tenen compromís d’anar-hi a la tarda, d’altres només van donar paraula d’anar-hi havent dinat.

 

La distribució del territori

Com a qualsevol festa de tipus tradicional la distribució del territori és definitòria del ritual. Aquest fet també es produeix en el que hem anomenat “cerimonial de darrera el teló” El personal que participa en la representació es pot dividir en dos grups clarament diferenciats: aquells que interpreten un personatge i aquells que s’encarreguen del funcionament dels mecanismes, dels canvi de decoració i de la logística en general. Aquesta darrera brigada es reparteixen espais clarament vedats dels quals se senten inquilins i des d’on estableixen excel·lents relacions de veïnatge amb la resta de l’equip. En tenim un exemple dalt del teler. Tres homes que han pogut accedir a l’abocador sense ni passar per l’escenari conviuran tot el dia junts gairebé desenfeinats perquè si no haguessin d’esperar el moment oportú la seva ocupació duraria aproximadament un quart d’hora. Des de 10 metres d’alçada contemplen escèptics el tragí de l’escenari. Poden conversar en veu alta de qualsevol cosa i fins i tot escoltar la ràdio. Si algú els visita, naturalment li canten les excel·lències dels contrapesos. Uns altres dos s’estan a un reduït balconet des d’on constantment dirigeixen el raig lluminós d’un reflector sobre la figura del protagonista.

A peu d’escenari la defensa del territori es torna més feréstega. Els regidors es mouen pertot arreu supervisant allò que funciona de rutina. l’avisador, càrrec ocupat tradicionalment per una dona, pràcticament no es mou d’una superfície de quatre metres quadrats, des d’on manipula els timbres que adverteixen tothom del final i del començament de cada escena, també acostuma a guardar la criatura d’algun amic que assegut a terra s’embadaleix d’allò que veu. És un lloc on acostuma a haver-hi una bona conversa.

L’equip més compacte és constituït pels 15 tramoies que amb gran habilitat disposen els elements escenogràfics. S’han de moure d’un costat a l’altre però quan estan inactius en petits grups acostumen a acudir a una cita que es produeix sempre al mateix lloc, darrera un determinat paravent. També ocupen un espai propi els traspunts, els utillers, els que fan córrer els núvols, etc.

El grup més nombrós de participants és format pels que interpreten personatge. Quan no han d’actuar no s’acostumen a estar als camerinos. Cadascú té l’hàbit de freqüentar una zona determinada de l’escenari -sota l’escenari, al corredor de darrere el ciclorama, al hombro de la dreta o al de l’esquerra, al magatzem dels decorats enmig de les oliveres i les columnes, o per les escales que, normalment són plenes de criatures. Un dels llocs més sovintejats és la sala de maquillatge. Quasi es pot dir que tothom té un lloc de residència. Fins i tot a les fosques és fàcil de torbar algú perquè se sap on s’està.

 

Els clans o la duplicitat de la personalitat

Des d’un altre punt de vista, l’aspecte més remarcable del ritual és la simbiosi que s’estableix entre l’intèrpret i el personatge. La gent intervé en aquest espectacle des de petits, això fa que tothom es comporti amb una perfecta simplicitat malgrat d’anar disfressat amb una túnica o de portar barba postissa. És molt semblant a la naturalitat amb què els clergues es revesteixen per a les celebracions litúrgiques. Fosos en una doble personalitat tothom es coneix i és reconegut. Els actors mantenen una relació espontània que inclou també qualsevol tipus de conversa o de joc, en el cas dels infants, que molt sovint es manté quan ocupen l’escena i els espectadors els identifiquen com a habitants de Jerusalem.

Al mateix temps, el tarannà d’una relació que podem anomenar civil -parentiu, veïnatge, companyonia…- es veu modificada per la representació. En molts casos la gent s’agrupa durant tot el dia d’acord amb l’estatus social del personatge que encarna. Els governant, els sanderites, els apòstols, les concubines, els criats, els servents, la soldadesca, els botxins i el poble ras reprodueixen físicament un escalafó social que es manté igualment fora d’escena. En aquest nou ordre sovint se subverteix la realitat de la societat civil de la població. En aquest sentit podríem aprofundir molts matisos i inventaria multitud d’anècdotes. Fora el cas de parlar de qui-dona-a-qui la bufetada a l’escena de Jesús davant d’Anàs.

 

L’espai irradiat

Com en d’altres manifestacions de tipus popular i tradicional el ritual desborda l’espai que li és propi i els efectes de la celebració envaeixen altres llocs. Es materialitza un espai irradiar fora de l’edifici on té lloc la representació. Els participants es troben pel carrer en moments determinats i, amb una parsimònia particular, fan el trajecte junts fins al local. Molts no tornaran a passejar plegats en tot l’any. També hi ha qui, calmós, porta els xais o el cavall fins al teatre. Qui els veu en comenta: van a la Passió.

Molt sovint, les persones que han tingut una missió semblant, volen prolongar la relació i organitzen algun àpat. Es va donar el cas que una vegada l’any una colla es quedaven a dinar a l’escenari i utilitzaven la mateixa taula del Sant Sopar. D’aquesta manera prolongaven el cerimonial darrere el teló.