Albert Mestres, director

Aina Calpe

Contes estigis o El cabaret dels morts, d’Albert Mestres va ser l’enllaç que va fer possible el primer encontre entre el propi autor i una servidora en un temps ja bastant pretèrit. El jove director Iban Beltran va voler posar sobre l’escenari els contes de Mestres; i així, dit i fet, ens vam reunir en l’espai i el temps una jove estudiant desorientada d’art dramàtic i un escriptor de poques paraules.

En efecte, corria l’any 2004 i la Sala Muntaner de Barcelona va acollir sobre l’escenari el propi Albert Mestres, convertit en un personatge dels seus propis contes navegant pel llac de la mort en la barca de Caront.

Diuen que les primeres vegades solen deixar petjada; tanmateix, no crec que sigui insignificant el fet d’haver conegut primerament l’Albert com a poeta i no com a director teatral. Perquè no ens hem de deixar enganyar: l’Albert Mestres és poeta i morirà poeta, encara que de vegades es disfressi de director d’escena o de dramaturg o d’escriptor; en fi, un poeta polifacètic, és a dir, un poeta en perill d’extinció. Però com que no sóc ni crítica literària ni doctorada en arts escèniques, ni crítica de crítics, tan sols comparteixo la meva modesta opinió-vivència envers la figura de l’Albert Mestres generada a partir del vincle intèrpret-director que ja dura més d’una dècada. Però l’Albert és un poeta-director teatral que no dirigeix en el sentit etimològic del terme, sinó que des de la humilitat i la generositat se situa davant l’intèrpret en una esfera del tu al tu, transversal, sense relacions de poder paternalistes ni patriarcals, sense introspeccions ni anàlisis psicologicodramàtiques a la recerca del «personatge», sense guàrdies civils ni egos inflats que se situen a esferes gairebé celestials.

L’Albert Mestres traspua humanitat, qualitat intrínsicament humana però paradoxalment poc visible avui dia. Però sobretot per a mi sempre serà aquell barquer de poques paraules que des del silenci acompanya en el procés creatiu, aquella mirada que no jutja i que transmet la confiança necessària per capbussar-se en aquest mar incert anomenat teatre.

 

Dirigir el límit

Albert Pijuan

No cal estendre’s en els detalls. Un text d’un autor no estrenat va a parar a mans d’un director, i el director decideix muntar-lo. El text és Nix tu, Simona, meu, i el director, no cal ser Sherlock Holmes, és en Mestres. Això passava cap al 2010. Aquest no és l’espai per comentar la decisió d’en Mestres de llançar-se a produir, dirigir i publicar a la seva editorial una obra que és la primera d’un autor que ni ell ni ningú coneixia. Aquí, potser, el factor Calafell va tenir alguna incidència. Ho dic pel fet de fixar-se en un dels molts textos que passen per les mans d’un director. Jo sóc de Calafell, i en Mestres hi té una relació especial. Va passar-hi part de la infantesa i la seva família manté els vincles amb aquest tros de costa maltractat —amb tot això, us recomano que llegiu la seva novel·la Els colors dels dies, un retrat deliciós del que implica ser nen, l’estiu, la platja, la nostàlgia de l’Edèn. Però aquí ens toca parlar del director, no de la persona. Potser aquest fet va ser decisiu per fixar-se en aquest manuscrit i no un altre. O potser s’hi hauria fixa’t igualment, vés a saber.

 

«Nix tu, Simona» Dir. Albert Mestres. Sala Beckett (2012)

Nix tu, Simona. Dir. Albert Mestres. Sala Beckett (2012). Foto: Bernat Mestres.

 

En qualsevol cas parlàvem de la Simona. Quan la vaig escriure, no tenia gaire fe que fos representable… que no és el mateix que representada. Perquè la Simona és el monòleg d’una mena de nena entre deficient i salvatge que utilitza una mena d’idioma inventat per ella mateixa per explicar a no sé sap qui un rosari de vexacions i fenòmens quasi-fantàstics. De fet, és el primer que em va preguntar a la primera trobada:

Tu, aquest text, com te l’imagines a escena?

Jo… no me l’imagino.

Però ell, aquesta síntesi d’home del Renaixement de recursos postmoderns, sí que la va imaginar. I la va muntar, i l’espectacle va començar a voltar per aquí i fins a latituds insospitables. Amb el temps, a mesura que vaig anar veient espectacles d’en Mestres vaig adonar-me que estava acostumat a aquests impossibles. Ho dic tant pels muntatges de textos propis (Vides de tants, Zwdu o el dubte, Temps real) com d’altres textos de teatralitat quimèrica, com el Do’m d’Enric Casasses. De debò, llegiu el Do’m i intenteu trobar-hi una peça de teatre a sota.

I és des d’aquesta impressió que amollo la tesi: Mestres, el director del límit. Si hi ha un text que sembli irrepresentable, que en Mestres se’l miri perquè és gairebé segur que ell ho sabrà fer. Sabrà descobrir la potencialitat teatral d’un text encara que es trobi en la subterraneïtat més recòndita.

Ara, per culpa seva, l’espectre de les peces teatrals que més m’interessa s’ha concentrat en aquelles que es troben al límit de l’escenificabilitat. Que són les peces, aquestes i no unes altres, que eixamplen la idea del que creies que era o podia arribar a ser el teatre. Els límits que es desplacen perquè alguns valents els empenyen.

 

L’AM

Iban Beltran

L’agost de 2003, poc després d’haver saltat pels aires —gentilesa d’un cotxe que es va saltar un semàfor— estava jo immobilitzat en un llit quan va i apareix l’Albert Mestres. Explico això perquè havia conegut l’Albert pocs dies abans, i havíem tingut un intent de conversa que va ser totalment conduït pel Ricard Salvat; a ell li he d’agrair el mestratge que va exercir, que em donés la primera oportunitat de tantes a poder-me equivocar, que ens presentés amb l’Albert i, sobretot, que aquell dia parlés per nosaltres. Quan va venir a l’hospital, ni hi havia el Ricard ni jo estava per a converses, i l’Albert parla poc…

És un paio que encara a hores d’ara em sorprèn i em desconcerta a parts iguals: comparteixo amb ell tanta afinitat com divergència de gustos, especialment pel que fa a teatre. Però amb ell he viscut un grapat de primeres vegades que —com les nòvies— encara fos amb la més lletja, mai no oblides, et semblen extraordinàries i estaràs sempre disposat a repetir:

és seua la primera obra que vaig dirigir jo solet, i això converteix l’Albert en un temerari, més encara si tenim en compte que em va deixar triar entre els Contes estigis o El cabaret dels morts i La partida o Còctel de gambes. Vaig triar el primer text. L’altre (feliçment) va anar a parar al Marc Chornet, que té una mica més d’imaginació que jo;

és ell, precisament amb La partida…, que em descobreix el Marc Chornet. La qual cosa també és d’agrair;

és d’una trucada seua que entro per primera vegada a una armeria, demano una metralladora AKG, provo diversos models. I l’última vegada que tindré una arma a la mà;

és treballant junts que plega del muntatge pocs dies abans de l’estrena perquè

ha d’exercir de pare;

és l’home que persegueix sense fatiga les propostes més inversemblants, com —la més recent— aquell Aquil·les del Grec 2015 amb una quarantena de persones a l’escenari (ITDansa, un compositor noruec, una coreògrafa extraterrestre, una viola de roda i una ballarina fent d’actriu… entre altres sorpreses). I, a sobre, aconsegueix sortir-se’n;

…les situacions més diverses que expliquen aquest personatge de mil cares i un silenci infinit. Atrevit, temerari, generós i que sempre es mourà pels marges, també de la creació. Potser és per això que ens hem trobat i m’agrada compartir amb ell tots els rols possibles.

Reprenent la trobada que explicava al començament, trobo que ningú no hauria donat ni un duro pel quadro silenciós que fèiem ell i jo allà en aquella clínica. I ves mira que per molts anys més, Albert!