La crisi econòmica i les noves tecnologies de la informació i la comunicació han canviat el rol dels espectadors. Considerats abans el costat fosc de la sala,  assumeixen ara més protagonisme. Segons Colomer, la reflexió sobre quin tipus de relació s’estableix amb els espectadors –com a clients, com a usuaris d’un servei públic o com a col·laboradors actius- és de vital rellevància per al teatre contemporani.

 

Després de molts anys de considerar que els espectadors només eren attrezzo, amb la crisi i l’increment de l’ús social d’Internet els espectadors han passat a primer terme. En alguns casos perquè, amb la reducció dels recursos públics, han esdevingut el principal factor de sosteniment de molts projectes escènics. En altres casos, perquè els espectadors han començat a reclamar un paper actiu en la planificació i desenvolupament de projectes escènics.

Els espectadors ja no són, com deia Lucina Jiménez, «el lado oscuro de la sala». Han passat a ser la pedra filosofal de l’èxit de molts espais escènics i de moltes formacions artístiques i productores. Per això convé, abans d’incorporar les tecnologies de gestió que ofereix el mercat, reflexionar sobre quina relació volem tenir amb ells.

 

Els espectadors com a clients

El desenvolupament de cultura empresarial en el sector de les arts escèniques ha portat a aplicar metodologies i eines de màrqueting, especialment de màrqueting i comunicació relacional com les aplicacions CRM i la segmentació per perfils de consum. L’abandó de la relació anònima i massificada en un model de màrqueting transaccional ha donat pas a models de relació personalitzada one-to-one d’acord amb les propostes de Don Peppers. Ara els espectadors ja són tractats en molts organitzacions escèniques com a persones singulars, amb hàbits i interessos específics i diferenciats, i això és un pas important. Els responsables d’aquestes organitzacions volen conèixer els seus hàbits, interessos i beneficis cercats i ja no se’ls tracta només com a compradors d’entrades, sinó com a clients amb els quals es vol construir relacions de llarg recorregut basades en la confiança mútua.

 

Els espectadors com a usuaris de serveis públics

La concepció dels espectadors com a clients és pròpia de les organitzacions empresarials més avançades, però el sector públic, encara que també va adoptant progressivament metodologies de màrqueting relacional, se sent incòmode amb el discurs dels espectadors com a clients. Per això els anomena usuaris, beneficiaris, participants… De fet, els espectadors de projectes escènics municipals no són només clients, ja que el dret d’accés no l’adquireixen només com a conseqüència d’una transacció econòmica sinó que es deriva de la seva condició de ciutadans. A més de clients també són inversors ja que aporten amb els seus tributs el capital que s’inverteix en la producció de serveis escènics.

 

Els espectadors com a col·laboradors actius

Des de diferents fronts s’ha anat considerant que els espectadors eren més que clients i usuaris. Que el binomi actors-espectadors ja no era tan nítid ni rígid com abans. Des del màrqueting col·laboratiu i el crowdsourcing, d’una banda, i des del mateix discurs teatral, de l’altra, s’ha començat a considerar els espectadors com a col·laboradors actius dels projectes escènics.

En aquesta perspectiva hem de citar el discurs d’Augusto Boal, el dramaturg brasiler, que va considerar que el teatre no el feien només els actors, tesi que va desenvolupar en el discurs social del Teatro del Oprimido. També hem de citar l’important programa d’Europa Creativa que desenvolpen deu organitzacions de diferents països amb el nom de «Be Spectative!» i que vol analitzar el valor afegit d’experiències de participació activa dels espectadors en processos de cocreació i en el procés de programació d’espais escènics.

Els darrers anys, uns quants espais escènics han començat a proposar fòrmules de participació dels espectadors en el seu funcionament. Hem de citar, en primer lloc, la gran aportació de l’Associació El Galliner en la gestió del Teatre Kursaal de Manresa, però també altres experiències com el Teatre del Mercat Vell de Ripollet o el cas de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.

En el sector, però, no hi falten detractors d’aquest model que promou la participació. Alguns creadors històrics consideren que perquè els espectadors puguin assaborir la màgia de l’experiència escènica cal mantenir les distàncies i que no és bo que participin en «la cuina» de la creació i la producció d’una obra, com tampoc no és bo que tinguin relació amb els autors, directors i intèrprets abans o després d’una funció. Consideren que l’únic moment de trobada és la representació, i que les vides d’uns i altres han de ser distants i paral·leles. Neguen, doncs, el valor afegit de la participació i de la interacció entre artistes i públics.

Des del discurs del màrqueting col·laboratiu es considera que la implicació activa dels espectadors en un projecte és la principal garantia de continuïtat, que en aquesta opció els espectadors deixen de ser consumidors i esdevenen prosumidors, que el projecte esdevé responsabilitat compartida d’una comunitat d’interessos en què cada part aporta els seus actius per aconseguir els beneficis cercats. El crowdsourcing, que proposa la participació dels clients en el procés de producció d’un bé o servei, es basa en l’aprofitament del talent de molts i en un millor coneixement dels interessos de les parts, factors claus per aconseguir l’eficiència.

Les tres perspectives són legítimes, però porten a resultats diferents i requereixen metodologies específiques. Abans de definir un model de gestió dels espectadors, hem de preguntar-nos quina relació volem construir amb ells per saber la intenció i la direcció del que fem. Però hem de tenir en compte també que Internet ha potenciat en els públics culturals les ganes de participar en la cuina dels projectes i la disposició a prendre compromisos, fins i tot de finançament, tal com mostra l’emergència de plataformes de crowdfunding.