T5

de Simon Stephens

 

Traducció: Violeta Roca

 

T5 ha de ser llegit per una dona d’uns trenta anys.
Són tres quarts de tres de la tarda. El sol comença a cremar tot travessant els núvols prims i dibuixa miratges a les altes torres de vidre. No he enllestit cap ni una de les coses que havia de fer avui.

El brunzit i el so pesat del trànsit encara omplen la ciutat. Hi ha nens. No haurien de ser aquí a aquesta hora del dia. Hi ha gent boja. Hi ha gent que treballa. Hi ha gent que no treballa. Hi ha mares. Amb els cotxets. Hi ha centenars de milers de persones aquí.

He d’anar al veterinari. He de resoldre allò dels gatets. He de recollir la roba de la tintoreria. He de comprar més cafè. He de comprar gelat per al cap de setmana. He de preparar l’escabetx del xai. Necessito sucre.

Necessito sucre. Necessito agafar el cotxe. Necessito anar al supermercat. Necessito renovar la targeta d’aparcament. Necessito arreglar el radiador. Necessito inscriure’m per poder votar. Necessito omplir el dipòsit de líquid de frens. He de trucar la mare.

He de trucar la mare. He de buscar una casa per a les vacances. He de mirar què faig amb les seves ulleres. He de trobar temps per llegir. He de mirar Gavin i Stacey abans que Sky Plus es pengi. He d’anar a casa ara mateix i recollir la Cassie a l’escola.

Aquesta tarda no faré res de tot això.

Aquesta tarda giraré a la dreta en comptes de girar a l’esquerra.

Aquesta tarda baixaré amb el metro.

This aint rock and roll. This is genocide.[1]

Cada mínima part de cada múscul del meu cos se sent amenaçadora i amenaçada al mateix temps just quan passo per davant del quiosc ignorant els immigrants polonesos que intenten encolomar-me estúpids diaris gratuïts. Tinc la sensació que m’equivoco a cada pas que faig, arrossegant els peus entre les cues de turistes despistats que miren d’entendre el funcionament de la targeta del metro. La meva manera de moure els malucs i girar el cap quan pico la targeta per anar a l’andana em fa sentir sobretot una mica indecent.

Aquesta tarda el metro és ple de robots. Aquesta tarda el metro és ple de diaris. No puc seure. No puc bellugar els ulls. No puc bellugar les mans. No puc bellugar el pit per respirar perquè cada vegada que ho provo hi ha tres-cents robots aquí asseguts farcits de diaris mirant-me.

Tancaran les portes de l’escola. S’enduran la Cassie al despatx.

Tinc la sensació que sento tota la roba contra la meva pell. Noto per on tiba quan m’assec i m’aixeco, per on es doblega i per on estira. Duc un jersei blau. És de caixmir. És estret. Duc una camisa de seda. Duc una faldilla més llarga del que porto normalment.

Tanco els ulls quan el metro passa rabent per sota terra pel lloc on va petar la bomba d’Aldgate, pel cor antic de la Torre i del temple. Passem el riu vorejant-lo i el moviment comença a fluir. Algú em va dir una vegada que entre Westminster i St. James el tren passa directament per sota de les cases del Parlament. És veritat? Estàs segur que és veritat? Et sembla que pot ser veritat? Deia que si entraves amb una bomba al tren per sota de St. James i Westminster- És possible? Ho sento. Em sembla que hi ha un error. Em sembla que algú s’ha equivocat.

A hores d’ara ja deuen haver trucat a casa. No haurà contestat ningú. Trucaran a ma germana. Ma germana hi anirà i la recollirà. Ma germana li dirà alguna mentida sense amoïnar-s’hi gaire, tot jugant. A ella li agrada la casa de ma germana. Tot és millor a casa de ma germana. Pot jugar amb les joguines velles de la seva cosina. Poden treure la caixa de les joguines velles.

La seva cosina, la meva neboda, ara té tretze anys. M’hi jugo el que vulguis que de vegades ella m’ho nota en la mirada.

I won’t lie to you baby. It’s mainly a physical thing. This feeling that I’ve got for you baby. It makes me want to sing.[2]

Quan faig transbord a Hammersmith i surto a la superfície se m’omple el pit amb l’energia de l’oxigen.. L’aire fresc em colpeja amb una claredat aterridora i m’agafen moltes, moltes ganes de trucar a casa.

Em queden tres ratlletes al mòbil. Tinc set missatges sense llegir. Tinc quatre missatges de veu. Tinc dotze trucades perdudes.

Sembla que el metro que va a l’aeroport de Heathrow trigui setmanes en arribar. I quan finalment s’apropa deixo perplexa tota la gent que hi ha a l’andana quan llenço com si res el mòbil sota les rodes del metro. El conductor parpelleja i fa una ullada cap a mi amb un aire de pànic esmorteït. Atura el metro per deixar-nos entrar com si no hagués passat res.

Tenia setze anys. Tres nois se li van acostar en un parc a prop de casa meva. Sortíem de l’escola i anàvem cap a casa. Un d’ells el va empènyer per fer-lo caure. Un altre li va clavar vuit coces al cap. Em va semblar que un altre l’apunyalava repetidament a la part de dalt de la cuixa. No en vaig saber el nom fins més tard. No en vaig saber l’edat fins que vaig parlar durant quatre hores amb la policia. Li vaig dir a la Cassie que mirés cap al canal. Mira. Mira, Cassie. Hi ha ànecs. Veus la seva mare? I els aneguets, Cassie? Que els veus, Cassie? Mira l’aigua.

Quan el metro torna a anar per sota és fa evident que tots els passatgers que queden porten equipatges voluminosos. Molts d’ells van vestits d’un inadequat color pastel. La majoria porta ulleres de sol.

Hi ha una dona asiàtica que em mira fixament. Porta quatre maletes que calculo que deuen pesar el mateix que ella, i potser fan la seva talla i tot. Totes les maletes porten rodes.

Avui dia totes les maletes porten rodes.

Per un moment em quedo meravellada per la meravella de la roda.

And the Mercy Seat is waiting. And I think my head is burning. And in a way I’m hoping to be done with all the consequence and truth. An eye for an eye and a tooth for a tooth. And anyway I-[3]

Quan la Cassie tingui setze anys estarà a punt de començar el batxillerat. Quan la Cassie tingui setze anys s’avorrirà mortalment amb mi. Quan la Cassie tingui setze anys ja estarà prenent la píndola. Quan la Cassie tingui setze anys em robarà el maquillatge. Quan la Cassie tingui setze anys em demanarà el cotxe. Quan la Cassie tingui setze anys ja li hauran trencat el cor i durà el cor trencat d’un noi a la mà com si fos un ocellet i es preguntarà què es deu sentir si l’aixafa.

La seva cama es va sacsejar amb moviments espasmòdics durant un instant brevíssim. Semblava que lluités per respirar. No em vaig moure d’on era. Diria que no em va veure. Segur que no em va veure. Els nois van travessar corrent cap a les cases de l’altra banda del nostre carrer.

El meu marit es va treure les ulleres per fregar-se els ulls. El meu marit es va posar les ulleres un altre cop i em va mirar fixament d’aquella manera. Em va tornar a preguntar una vegada i una altra si havia tornat enrere. Exactament en quin moment havia tornat enrere? Exactament en quin moment havia tornat enrere per assegurar-me’n. Exactament en quin moment havia tornat enrere per assegurar-me que estava bé? Vaig tornar enrere per assegurar-me que estava bé?

No vaig- No vas- No vaig- No vas- No vaig- No vas- Et vas quedar allà i prou? Te’n vas anar i prou? Te’n vas anar caminant i prou?

Una vegada el meu marit va escriure a la seva amant, que encara que no estigués a casa nostra, encara que no l’hagués vista en molts dies ell en podia sentir l’olor a les mans. Sortia de la seva pròpia pell, l’olor d’ella.

Tonight. Oh your hair is beautiful. Tonight. Make it right.[4]

La Secretària d’Estat Britànica de Sa Majestat demana en nom de Sa Majestat a tots aquells a qui pugui correspondre que permetin al portador passar lliurement sense obstacles ni destorbs i que donin al portador l’ajuda i la protecció que siguin necessàries.

Em vaig quedar al jardí de darrere tota la tarda fins que la tarda es va convertir en nit i em preguntava què es deu sentir quan s’esqueixa la pell fins al múscul amb un ganivet i si quan es fa amb força es nota el cop de la punta contra l’os de la cama. Deu ser com desossar una cuixa de pollastre? O com tallar l’espina d’un peix en dues meitats per coure-les per separat, potser?

Surto a l’estació de la Terminal 5 i les presses i els cromats i el vidre i la desproporció i el soroll i l’aire i el terrabastall i l’espai i l’espai i l’espai i les onades i el combustible i la teulada i la llum i l’aigua i l’espai i l’espai i la mida i l’espai no s’assemblen a res que hagi conegut abans.

No tinc ni idea de quina hora és. No tinc ni idea d’on és ara el meu marit. No tinc ni idea de què fa la Cassie en aquest mateix instant. Porta una samarreta de ratlles blaves i uns texans blaus curts amb mitges blaves i blanques. I als cabells últimament necessita quatre clips perquè se li aguantin a lloc.

No ho puc fer. Em sembla que no.

Calling out around the world are you read for a brand new beat? Summer’s here and the time is right for dancing in the street.[5]

No tinc cap bitllet. No sé quants diners em queden al compte del banc. Ja no tinc ni la més lleugera idea d’on m’agradaria ser.

I keep a close watch on this heart of mine. I keep my eyes wide open all the time.[6]

Disculpi, senyora; la puc ajudar, senyora? Sap on ha d’anar? Vol comprar un bitllet, senyora?

Em baixen tres regalims de suor per sota del braç. Noto l’olor del teu desodorant que llisca amb la suor. La dona de l’altra banda del taulell fa una mena de sorollets que no aconsegueixo entendre.

When they kick at your front door, how you gonna come? With your hands on your head or on the trigger of a gun?[7]

Estic mig decidida a anar-me’n. No puc. Em quedo enganxada al terra. Veig com tot es desplega davant meu sota el sol del parc, darrere de les cases de l’altra banda de casa meva.

Penso en com serà la Cassie quan tingui la seva edat i noto que la sang de sobte em corre més ràpidament per les venes, com si fos un riu. Quan fumes un cigarret per primera vegada en molts anys se te’n va la sang de la cara de cop. Doncs això és una mica igual.

I’ve got a girl named Bony Maronie. She’s a skinny as a stick of macaroni.[8]

Em quedo parada quan m’adono que al cap d’una estona la gent deixa de mirar-me. Em quedo parada quan m’adono que al cap d’una estona la gent es belluga al meu voltant com si jo no hi fos. Em quedo completament parada quan m’adono que al cap d’una estona els peus comencen a aixecar-se’m del terra.

Juro per Déu que no faig res per afavorir o provocar o per contribuir a això en cap sentit. Juro per déu que no és culpa meva. Juro per Déu que voldria que no hagués ni començat. Però tot i així…

Comença amb els talons que s’alcen fins que només els dits toquen a terra. I després les puntes dels dits s’aixequen i només hi toquen les ungles. I després les ungles també s’alcen del terra. Al principi és menys d’un centímetre. I després va augmentant fins a uns deu centímetres. Augmenta encara més, força ràpidament, fins a mig metre.

Al cap d’uns segons els nens petits ja poden passar per sota meu. Puc veure allà a baix els taulells de lloguer de cotxes i els taulells d’informació d’hotels. Puc veure la part de dalt de l’equipatge de la gent. Puc veure què menja per dinar el personal que tragina les maletes.

Al cap d’un minut o dos ja sóc molts metres enlaire.

Si moc les cames és com si flotés a l’aigua.

Veig el món amb una claredat que mai no hauria pogut ni arribat a imaginar. I vaig més amunt i més amunt i més amunt. A sota meu veig tot de gent de color pastel amb ulleres de sol que corre amunt i avall. Han trigat molt més que jo a sortir del metro. Potser han baixat a la Terminal equivocada. Ells han de canviar diners. Han de comprar xecs de viatge.

Des d’aquí dalt també puc veure tot de dones asiàtiques amb maletes enormes i la policia amb metralladores i els guies turístics amb aquells rètols desgastats, avorrits i anònims.

Puc volar per damunt del control de duana i per damunt de la zona que separa les arribades de les sortides. Puc veure els venedors d’entrepans exòtics i picants (en aquesta terminal es venen més entrepans exòtics dels que s’han venut mai alhora en un sol lloc). Puc veure el personal del control de passaports i gent que duu a la mà bosses de plàstic transparent per als líquids de menys de cent mil·lilitres i gent que pren cafè i gent que ven diaris i pilots i maleters i tripulants de cabina i homes de negocis que treuen l’ordinador portàtil i noies que no han estat mai al Regne Unit i un nombre exagerat de persones amb armilla groga reflectant i policies en bicicleta i sanitaris en bicicleta i algú que torna a casa seva després de molts anys per anar a un casament i nens que van cap al nord per passar un temps amb els avis i una dona gran que odia viatjar sola ara que se li ha mort el marit i els encarregats del circuit tancat de televisió i els homes que miren detingudament a través dels falsos miralls del Control d’Immigració i gent que canvia lliures per euros i lliures per dòlars i lliures per iens i lliures per rúpies i gent que mira en els aparadors cotxes que encara no es veuen a les nostres ciutats.

Tanco els ulls. Quan tanco els ulls sento l’olor de la pell d’ella a les mans d’ell encara que no s’hagin vist des de fa dies. Veig la cama que es belluga amb espasmes i el pit que intenta respirar amb dificultat. Veig la Cassie als setze anys, amb un cor a la mà com si fos un ocellet. Ho veig tot. No sé com fer-m’ho per baixar. No sé com fer-m’ho per baixar. No sé per què t’estimo, però t’estimo.[9] No sé com fer-m’ho per baixar.

 

[1] Aquesta frase correspon a la cançó ”This aint rock and roll. This is genocide” (David Bowie).

[2] Pertany a la cançó I feel for you (Duke Special)

[3] Aquestes frases corresponen a la cançó The Mercy Seat (Nick Cave).

[4] Correspon a la lletra d’Atomic (Blondie)

[5] Aquestes frases són part de la cançó Dancing in the street (Martha Reeves).

[6] Correspon a la lletra de I walk the line (Johnny Cash)

[7] Correspon a la lletra de Guns of Brixton (The Clash)

[8] Correspon a la lletra de Bonnie Maronie (Dr. Feelgood)

[9] Aquesta frase (No sé per què t’estimo, però t’estimo) podria ser de la cançó I don’t know why I love you (but I do), de Clarence Frogman Henry.

 

T5, de Simon Stephens