Pots descarregar el text en PDF aquí.

 

El món es divideix en dos grans grups de persones: la gent que llegeix i la gent que llegeix. Entre els primers, trobem gent que llegeix teatre i gent que no llegeix teatre de la gent que llegeix teatre també se’n poden fer dues parts: els que saben llegir teatre i els que no en saben… I ara arriba el més difícil de la qüestió: com saber a quin grup pertanyem?

Fa un parell d’anys, en aquesta mateixa revista, José Sanchis definia el «bon lector» de teatre. «Es aquél —deia— que configura su reprentación imaginaria en un espacio escénico preciso, delimitado, sólido y altamente sensorial, aunque no responda a las convenciones y límites vigentes, y es capaz de tener presentes, en el curso de su lectura, todos los elementos, humanos o no, que ocupan este espacio; de percibir la simultaneidad y la interacción de todos los sistemas de signos que están ahí, funcionando, aunque el discurso textual no los focalice o ni siquiera los mencione.»

«Dígame, doctor, ¿cómo me ve? ¿Used cree que soy de los elegidos…?» He plantejat l’interrogant en algunes classes i els meus alumnes, enlluernats per la sobtada consciència d’unes incapacitats fins ara no reconegudes, no han tingut cap més alternativa que esdevenir culpables; és a dir: mals lectors. M’agradaria, tanmateix, passar la responsabilitat a l’autor. O potser no és responsabilitat de l’autor proporcionar eines, mecanismes més o menys explícits, que ajudin a fer una lectura productiva?

Al número anterior de (Pausa.), he definit, a grans trets i amb una gran provisionalitat, els camins per on circula el teatre català del moment. Segons que dic, el dramaturg contemporani vol assumir la seva part de responsabilitat. Permeteu-me la immodèstia de citar-me: «Rere una aparent disposició no natural del llenguatge, de vegades enmig d’un joc de rèpliques visiblement absurdes o d’una irritant manca de didascàlies (acotacions), sense cap mena d’indicacions de moviment o d’intenció, l’autor ens convida a concebre mentalment una situació versemblant on aquest estrany diàleg sigui possible, a convertir en discurs un enunciat al qual ningú no ha garantit d’entrada unes condicions d’enunciació clares. En poques paraules, el dramaturg ens convida a participar, a fer una recepció activa de l’obra.» Conclusió: la dramatúrgia actual desitja una «lectura productiva» i, paradoxalment, està disposada a garantir-la eliminant informació. L’element més emblemàtic d’aquesta sostracció és l’absència d’acotacions. És probable que els lectors poc dotats per a la «bona lectura» abandonin a la poca estona d’haver iniciat l’aventura; els ben disposats, en canvi, alentiran el ritme, suaran, maleiran i, finalment, tancaran el llibre satisfets i feliços.

I ara ve en Casas i em plantifica al davant un text de Michel Vinaver i em diu: «Tu, al final dels setantes ja escrivien sense acotacions, què et sembla?»

He llegit Dissident, és clar i he quedat fortament impressionat. És molt bo. No sé si he fet o no una lectura productiva; en tot cas, sé que l’autor ha procurat que la fes. No només ha prescindit de les acotacions —n’ha deixat (visca la ironia!) quatre— sinó que ha prescindit dels signes de puntuació. Algú podrà pensar que la cosa és il·legible i que, per tant, passa de basquejar-s’hi gaire. A mi m’ha passat tot el contrari: a mesura que, obligat per les contraintes, la meva lectura s’alentia, la percepció que feia de la situació s’anava expandint, es multiplicava, es matisava, es redefinia… prenia vida pròpia. Gràcies, Joan!

He fullejat algunes cosetes que tenia per endreçar: l’any 1978 —el mateix any que Vinaver escrivia la seva obra— Josep M. Benet i Jornet enllestia Descripció d’un paisatge. No hi posava acotacions. L’autor —deia— és sempre, un director soterrat sora les insinuacions del text, un director que es descara inevitablement en el parèntesi de les acotacions. Dintre del possible, i només dintre del possible, voldria per una vegada desaparèixer, amagar-me, no manifestar directament cap proposició escènica. Escriure un text. I prou.