Pots descarregar l’obra en PDF aquí.

 

Un dia, en un saló, jo xerrava amb gent. Tenia les dues mans ficades a les butxaques i, tot d’una… -aixo amb les dues mans sempre ben bé a dins de les butxaques – em vaig sorprendre en l’acte de gratar-me l’orella. Moment d’angoixa. Em vaig dir: “Raonem amb calma… Una de dues! O bé tinc una mà de més… i llavors me n’hauria hagut d’adonar més aviat… o bé n’hi ha una que no em pertany!” Discretament vaig posar-me a comptar les mans amb els dits… vaig constatar que el senyor que tenia al costat, i que aparentment tenia les mans a les seves butxaques, n’havia posat una a la meva, per inadvertència. Què fer? No podia pas dir-li: “Senyor! Retiri la seva mà de la meva butxaca!…” Això no es fa! Em vaig dir: “Només tinc una sortida, i és gratar-li l’orella. Així veurà que està passant alguna cosa insòlita.” Li vaig gratar l’orella… i el vaig sentir que murmurava “Raonem amb calma… Una de dues! O bé tinc una mà de més… i llavors me n’hauria hagut d’adonar més aviat… o bé n’hi ha una que no em pertany!” I va fer allò mateix que jo havia fet. Va treure la mà de la meva butxaca i es va posar a gratar-me la cama! Què fer? Tampoc no podia dir-li: “Senyor! Deixi’m de gratar la cama!” Ell m’hagués respost: “Bé prou que em grata l’orella vostè!” I hagués tingut raó… I, a més, això no es fa! I, sobtadament, em vaig adonar que la meva butxaca era buida, perquè ell havia retirat la mà. Així que jo ja podia tornar a ficar-hi la meva! Ell tornaria la seva mà a la seva butxaca, i tots contents. Vaig retirar la mà de la seva orella… que ja no tenia cap raó de gratar… ja no es justificava! I quan m’afanyava a ficar la mà a la meva butxaca, ell va retirar la mà de la meva cama… i me la va tornar a posar a la butxaca! Tossut! A més, jo, tenia una mà que quedava en suspens! On la posava jo llavors? Una mà no es col·loca així com així! “Ah!” -em vaig dir- “Mira, què hi farem!…” i la vaig entaforar a la seva butxaca! És cert que, momentàniament, això equilibrava les coses! Però…! I és el que jo em vaig dir: “Ara… quan ens separem… aquí passarà alguna cosa!” Doncs bé, senyores i senyors, no va passar res. Res. Se’n va anar amb la meva mà a la seva butxaca. Llavors, jo… vaig córrer darrer seu, vaig atrapar-lo, el vaig insultar, ell va insultar-me a mi i…. mica en mica, vam arribar a les mans! Quan es va treure la meva mà de la seva butxaca, jo li vaig pescar al vol, i li vaig clavar la seva a la cara, d’un revés… tot dient: “Senyor meu! Estem en paus!