Per a Fran i per a Jan

[1]S’abaixa el teló.

XAVIER RIPOLL i un altre ACTOR s’apropen a prosceni i s’asseuen còmodament a terra, les cames penjant. XAVIER RIPOLL taral·leja una cançó, la mateixa que cantava a plens pulmons fa un no-res, abans d’abaixar-se el teló. L’ALTRE ACTOR, que encara no ha sortit a actuar a la funció, pot ser indistintament un home o una dona.

XAVIER RIPOLL: Està emocionant, oi?
L’ALTRE ACTOR: Uf, molt!
XAVIER RIPOLL: No patiu, benvolgut públic, canviem els decorats i seguim.
L’ALTRE ACTOR: Que maca aquesta cançó teva.
XAVIER RIPOLL: Veritat?
L’ALTRE ACTOR: Sí. Pensaran quins dropos, aquest parell, aquí asseguts, fent petar la xerrada mentre al darrere suen la samarreta.
XAVIER RIPOLL: Ho pensaran de tu, que encara no sap ningú què hi pintes, però jo ja fa una bona estona que sóc damunt l’escenari. En tot cas, senyores, senyors, sapigueu que aquest soroll que sentiu al darrere no és res comparat amb el terrabastall que fèiem nosaltres quan ajudàvem amb el canvi d’escenografia.
L’ALTRE ACTOR: Tot ho trencàvem.
XAVIER RIPOLL: Això si arribàvem a tocar res.
L’ALTRE ACTOR: Sí!
XAVIER RIPOLL: Per això ens envien aquí davant a fer la forbína, per no molestar.
L’ALTRE ACTOR: Desterrats!
XAVIER RIPOLL: Aquests actors joves… Qualsevol oportunitat l’aprofiten per exhibir les seves ínfules hamletianes. «Desterrats!»
L’ALTRE ACTOR: Ho sento.
XAVIER RIPOLL: Bé, què expliqueu? No m’ho digueu, ja sé què us esteu preguntat tots!
L’ALTRE ACTOR: Què?
XAVIER RIPOLL: Qui és el beneit que m’acompanya?
L’ALTRE ACTOR: Xavier!
XAVIER RIPOLL: És normal, encara no t’han vist! Segurament ni sospiten que ets actor, amb aquesta fila.
L’ALTRE ACTOR: Encara no m’he canviat, tinc temps. Surto al final, fixeu-vos-hi.
XAVIER RIPOLL: Ja et veuen ara, acabes de sortir, beneit!
L’ALTRE ACTOR: Actuant, vull dir.
XAVIER RIPOLL: Si del que en fas se’n pot dir actuar.
L’ALTRE ACTOR: Què vols dir?
XAVIER RIPOLL: No t’ho prenguis com a res personal, però el teu personatge gairebé no és ni un personatge. Fa tres passes i cau mort.
L’ALTRE ACTOR: Ja.
XAVIER RIPOLL: No tinc res en contra que un personatge no sigui un personatge. De fet, en aquesta obra jo faig de mi mateix. Com ja deveu saber, en Carlos la va escriure per mi. Ningú més pot protagonitzar L’egoisme a l’espasa.
L’ALTRE ACTOR: Vejam…
XAVIER RIPOLL: Vejam què? Fins i tot me l’ha dedicat: «Per a Xavier Ripoll». Per a mi, per a en Xavier Ripoll. I com es diu el protagonista?
XAVIER RIPOLL: Quants Xaviers Ripolls més coneixes?
L’ALTRE ACTOR: Xavier…
XAVIER RIPOLL: No, no n’hi ha cap altre! Vosaltres en coneixeu cap?
Oi que no? Veus?
L’ALTRE ACTOR: Els has intimidat.
XAVIER RIPOLL: No. De tota manera, haig de reconèixer que això no et lleva la raó en el que dius del teu personatge.
L’ALTRE ACTOR: Però si jo no he dit res, tot ho has dit tu…
XAVIER RIPOLL: El teu paper podria ser una mica més extens. Ni que fos per poder dir hola i adéu abans de dinyar-la!
L’ALTRE ACTOR: Tampoc parlo, ja ho veureu.
XAVIER RIPOLL: Ni obre la boca i, fins i tot així, t’equivoques.
L’ALTRE ACTOR: Només a l’estrena.
XAVIER RIPOLL: Atenció! Tres passes i caure mort. Ho teniu? Tres passes i caure mort. Sí? Doncs arriba el dia de l’estrena i… Una, dues, tres… i quatre! En fa quatre! Rectifica! En fa una enrere! I aleshores cau mort. Cap el costat que no toca!
L’ALTRE ACTOR: No hi ha dia que no m’ho recordin. El que volia dir és…
XAVIER RIPOLL: Digues.
L’ALTRE ACTOR: Volia dir que encara que l’obra l’hagin escrit per a tu i comptin amb tu com a protagonista, qualsevol actor podria interpretar-la, no?
XAVIER RIPOLL: Qualsevol?
L’ALTRE ACTOR: Ja m’entens.
XAVIER RIPOLL: No seria el mateix.
L’ALTRE ACTOR: Per això són els actors, per fer d’un altre. Per cert, has llegit la crítica d’ahir? L’heu llegida? En…
XAVIER RIPOLL: Xxxt! No diguis el seu nom! En aquest país tenim un crític innombrable, ho sabíeu? El seu nom no es pot
pronunciar damunt l’escenari. Com xxxt!, l’obra innombrable, en aquest país tenim a més a més un crític innombrable, en xxxt!
L’ALTRE ACTOR: Doncs en xxxt! escriu que en aquesta obra qualsevol actor podria fer millor de tu que tu mateix.
XAVIER RIPOLL: I ho signa i continua gratant-se els collons, amb perdó, davant el televisor. Aquest me la té jurada, me la té jurada de fa temps. Mai no evidenciïs en públic la ignorància d’un crític. Va ser el meu error. Mira la platea. Tu creus que algú fa cas d’aquestes crítiques? La crítica és una cosa i el públic, una altra. El que et dóna el públic mai no t’ho donarà una crítica. Un aplaudiment per a aquest públic! Bravo!
L’ALTRE ACTOR: En xxxt! també carrega contra l’autor.
XAVIER RIPOLL: Sembla que no pertanyis a la companyia, tu. Què et passa?
L’ALTRE ACTOR: No res…
XAVIER RIPOLL: És el teu sogre o què em vols dir?
L’ALTRE ACTOR: Només em preocupo, és tot…
XAVIER RIPOLL: És perquè no surts fins al final?
L’ALTRE ACTOR: No!
XAVIER RIPOLL: Si vols li demano a en Carlos que reescrigui el teu personatge i parli i es digui com tu…
L’ALTRE ACTOR: Em conformaria que tingués nom. I que parlés una miqueta estaria bé, sí.
XAVIER RIPOLL: Això, i que t’inclogui també a la dedicatòria. «Per a Xavier Ripoll i…»
L’ALTRE ACTOR: Almenys constaria el meu nom en algun lloc.
XAVIER RIPOLL: Ara escolta’m bé. Sincerament, i no t’enfadis amb el que et diré, saps que som amics, jo penso que a l’autor tant se li’n fot qui interpreta aquest personatge teu. Fins i tot et diria que penso que se li’n fot el personatge.
L’ALTRE ACTOR: Segurament.
XAVIER RIPOLL: A la revisió nal se’n devia descuidar de suprimir-lo.
L’ALTRE ACTOR: Gràcies, però crec que ja ho he entès. Acabo de perdre la poca xavalla d’autoestima que em quedava després de l’estrena.
XAVIER RIPOLL: Així de clar està escrit.
L’ALTRE ACTOR: Ni tan sols és rellevant si sóc un home o una dona.
Quina merda de paper. Vosaltres no ho sabeu, però a les acotacions, que són els textos que només es llegeixen, que no es diuen en escena, l’autor indica que el meu personatge «pot ser indistintament un home o una dona». «Indistintament». Com si fos el mateix.
XAVIER RIPOLL: No és rellevant. Per fer tres passes i caure mort, no és rellevant. No beses ningú ni vas despullat. No és rellevant.
L’ALTRE ACTOR: Surto més ara, aquí, a la forbína, que a l’obra.
XAVIER RIPOLL: I no t’hi acostumis. Demà la faig amb en Roger, m’ho ha demanat. A més, té més sentit de l’humor que tu i una forbína cal que sigui animada, divertida, espontània, i tu ens estàs enfonsant l’obra.
L’ALTRE ACTOR: Algun dia m’agradaria poder cansar-me de parlar de mi mateix, com tu…
XAVIER RIPOLL: Jo mai no me’n canso!
L’ALTRE ACTOR: … però mai no en tinc ocasió.
XAVIER RIPOLL: Difícil parlar d’algú que no és ningú.
L’ALTRE ACTOR: Tu, com t’ho fas?
XAVIER RIPOLL: Mira, oi que a tu mai no t’ha dit ningú que ets el
millor actor de la teva generació? També el més desaprofitat, això també m’ho han dit, però, en qualsevol cas, el millor actor de la teva generació? Oi que no? Doncs a mi, sí. I això dóna per xerrar i molt.
L’ALTRE ACTOR: No preguntarem qui t’ho ha dit.
XAVIER RIPOLL: En Carlos, és clar, i té raó.
L’ALTRE ACTOR: Què li has fet a aquest home?
XAVIER RIPOLL: Mira, no ho sé… Sé que em va veure a Diktat de l’Enzo Cormann i des d’aleshores no m’ha perdut la pista. Sabeu que vam néixer el mateix dia? El mateix dia del mateix mes del mateix any. L’hora no la sé. Ell a dos quarts de vuit del matí però jo la meva no la sé. I encara n’hi ha més. Jo sempre porto un mitjó foradat, per no oblidar els meus orígens.
L’ALTRE ACTOR: No m’hi havia xat…
XAVIER RIPOLL: Com en Carlos.
L’ALTRE ACTOR: És veritat! Ho va dir en una entrevista.
XAVIER RIPOLL: Quan ho vaig llegir em va sorprendre molt. De sobte trobes una persona que, sense saber-ho, fa el mateix que tu i, a més, des de sempre. Un mitjó foradat per no oblidar els orígens i l’altre no, per no oblidar els somnis. I no penseu que el conec de fa molt, la primera vegada que ens vam trobar en persona va ser fa no gaire, al carrer, a un bar, jo pensava que ell no em veuria, això pensava, però el lligam entre nosaltres es va establir allà, el dia del nostre aniversari, a més a més. En feia trenta-cinc. Sí, trenta-cinc. Ara en tinc uns quants més, però sé que em conservo molt bé, moltes gràcies, encara que això no m’alleugerís gens el neguit d’aquell dia. Amb trenta-cinc anys acabats de complir em vaig adonar que començava a trobar respostes a massa preguntes. Massa respostes, massa preguntes respostes, potser massa poques preguntes? Em vaig espantar, amb trenta-cinc anys i sol, sol per no voler celebrar-ho amb ningú. Amb qui vols celebrar que t’estàs quedant sense preguntes a la vida? Que només t’esperen respostes? Necessitava aire i molt, molt d’aire, i caminar, caminar i caminar. Vaig creuar la ciutat en línia recta, sense rumb però en línia recta, volia esquinçar-la per la meitat. No sé quant de temps vaig caminar, havia sortit de casa al matí i era mitja tarda quan em vaig aturar, necessitava un cafè. Vaig entrar a un bar qualsevol, un bar d’estació, un bar qualsevol, típic d’estació de trens, i allà me’l vaig trobar. El vaig reconèixer de seguida, d’alguna foto suposo. Seia a una taula amb els seus pares i la seva parella i parlaven molt uix, es notava que estaven tots molt seriosos i en un moment donat ell va aixecar el cap i em va clavar els seus ulls plorosos i jo no vaig poder apartar els meus ulls dels seus i ens vam quedar perduts l’un dins l’altre i ell em va mirar ràpid les mans i va descobrir que feia estona que feia el mateix que ell i el tovalló de paper era una mena de rosa rebregada que vam deixar caure tots dos alhora damunt la taula i la seva parella es va aixecar i li va agafar el braç i van aixecar-se tots i allà va quedar la seva rosa rebregada davant la meva taula amb la meva rosa rebregada.
L’ALTRE ACTOR: Eren els seus pares?
XAVIER RIPOLL: Sí.
L’ALTRE ACTOR: Encara eren vius?
XAVIER RIPOLL: Sí.
L’ALTRE ACTOR: Perdona, t’he interromput.
XAVIER RIPOLL: A fora de l’estació, en sortir, no sé, em sentia pitjor, inquiet, com amb una comitiva muda dins meu que no aconseguia esbrinar què volia, què cridava. Hi ha coses en aquesta vida que no es poden explicar i la majoria d’elles, encara que no ho semblin, són veritat. I el que em va passar aleshores és veritat, de debò, tan de veritat i tan inexplicable com si ara us dic que aquestes paraules que van ser escrites per primera vegada i precipitadament en un quadern, en un quadern esclafat per la força del pols sobre una creu daurada que hi ha a l’ampit d’un pont de Praga, senyal del lloc exacte des d’on van llençar Jan Nepomucè al riu Vltava l’any 1393, fa més de set segles, sé que sembla mentida però és veritat, tan veritat i inexplicable com quan en sortir de l’estació, massa tard, ja no els vaig trobar, ni a ell ni a la seva parella ni als seus pares, i al meu darrere les roses rebregades damunt les taules i al davant el cel ferit, mai no he vist
res semblant, el cel ferit davant meu i el capvespre aturat i jo allà quiet, palplantat, sota aquell cel ferit, quiet, i de sobte la comitiva muda d’endins comença a cridar i el cel es desfà i tot és un i sé que a la ens hem trobat. Aquesta és la veritat d’aquesta forbína. Que a la ens hem trobat.
L’ALTRE ACTOR: Diuen que tota forbína conté una veritat.
XAVIER RIPOLL: De vegades viatjo en autobús, o taxi…
L’ALTRE ACTOR: Mi-te’l ell, en taxi!
XAVIER RIPOLL: No sé conduir… Com en Carlos… Vaig en autobús, o taxi, i de sobte sento un cop al vidre i giro el cap i rere el vidre sempre hi ha el mateix cel aturat, quiet. No t’ha passat mai?
L’ALTRE ACTOR: No.
XAVIER RIPOLL: Hi has de parar atenció. Saps, sabeu el més increïble de tot això? Jo mai no he parlat amb ell, però sé que ell se’n recorda, se’n recorda, de la nostra trobada a l’estació, i la té present i en algun lloc ho deu haver escrit, potser de veritat al damunt d’aquesta creu daurada que dic que hi ha a un pont de Praga, i sap que jo sé, o sospito, perquè les veritats tan inexplicables més aviat es sospiten, que aquest text existeix, el text que parla d’aquella interrupció en les nostres vides que ens va unir. Quan la vida s’interromp, què hi ha? Al teatre hi ha la forbína, però a la vida, què hi ha?
L’ALTRE ACTOR: No se sent res. Ja han acabat al darrere.
XAVIER RIPOLL: Què hi ha?
L’ALTRE ACTOR: El mateix que a la forbína.
XAVIER RIPOLL: Què?
L’ALTRE ACTOR: T’ho dic?
XAVIER RIPOLL: Sí!
L’ALTRE ACTOR: Noves preguntes rere la veritat?
XAVIER RIPOLL: M’ho respons o m’ho preguntes?
L’ALTRE ACTOR: T’ho pregunto!
XAVIER RIPOLL: En qualsevol pregunta capaç d’aturar la vida, s’hi amaga una veritat digna d’una forbína.
L’ALTRE ACTOR: Xavier, ens esperen per reprendre la funció.
XAVIER RIPOLL: Som-hi, doncs?
L’ALTRE ACTOR: Som-hi!
XAVIER RIPOLL: Som-hi![2]

Aquesta obra es va escriure a Praga i Barcelona entre febrer i maig de 2011.

[1] El mot bohemi forbína prové de l’alemany Vorbühne, que es tradueix com a «prosceni». Les forbíny, en plural, són escenes teatrals curtes, còmiques i improvisades que serveixen per entretenir l’audiència mentre l’escenografia es canvia rere el teló. L’autoria de les primeres forbíny s’atribueix a la companyia d’avantguarda Osvobozené Divadlo (Teatre Lliure), fundada la dècada dels anys vint a Praga. A causa de la seva naturalesa espontània, la forbína mai no s’escriu ni es prepara per endavant.
[2] Abans de reprendre la funció principal, tota forbína es tanca amb el crit a l’uníson de «som-hi!» (en l’original bohemi, «Do toho!»).