Pots descarregar l’obra en PDF aquí.

 

Un dia… jo m’afanyava a travessar el carrer, i molt a prop meu hi havia una senyora que s’afanyava a fer el mateix. Vet aquí que se’m gira i diu: “Ai, quin nen més bufó!” Vaig creure que es dirigia a un nen que devia trobar-se darrere meu… i que jo amagava, potser! Doncs no! Es tractava de mi! La senyora que em diu: “Ai pobrissó!… dona’m la maneta, maco que t’ajudaré a passar el carrer”. Jo que li dic: “Però senyora, vostè s’equivoca! Jo no soc cap nen!” “De veritat?” “Oh, i tant, senyora, fixi’s en la meva talla, en la meva corpulència… Jo soc alt!” “Oh sí, però com que hi ha nens petits que són alts…” “ Un nen petit alt és alt, però és un alt petit i jo soc alt, però gran!” Va acabar confessant-me que no n’havia tingut mai de nens, ella… i que no sabia ben bé com anava tot allò! Jo que li dic: “Però senyora, en fi, a la seva edat!” I ella que em diu: “Quina edat em fa?” Jo n’hi hauria fet, diguem-ne que trenta o trenta-cinc. “N’acabo de fer cinc!” em contesta ella. I jo que li dic: “I amb cinc anyets la mama et deixa sortir soleta?” Ella que em diu: “Que en fa de temps que no tinc mama” Jo que li dic: “Pobreta meva… dona’m la maneta”. Llavors la vaig ajudar a passar el carrer. Un cop a l’altra banda, quan li deixo anar la mà, ella m’agafa la meva i m’acompanya fins a casa. Davant de casa meva, quan em deixa anar la mà, jo que l’agafo pel braç i l’acompanyo fins a casa seva! I aquest petit joc va durar setmanes i setmanes! Vostès em diran: “I a què jugàveu?” Ara a fer ralet-ralet, ara a tocar i parar… El que més, al pare carbasser! Fins el dia que ella va voler jugar a papes i mames. Llavors jo li vaig dir: “Escolta! Encara som una mica joves per jugar a això!” Es va entristir molt. Per consolar-la, li vaig prometre que més endavant, quan fóssim grans, ens casaríem! De moment, li he regalat una nina perquè s’hi vagi familiaritzant de mica en mica. Així que… Quan diuen que ja no n’hi ha de nens! De petits, potser sí que no! Però de grans!