INTRODUCCIÓ

Eduard Planas

 

El text que ara presentem constitueix el guió original que redactà Joan Brossa l’any 1981, perquè fos posat en escena per l’il·lusionista Hausson al Teatre Romea de Barcelona, la temporada 1986/1987.

Com totes les propostes teatrals de Joan Brossa, aquesta és també força singular. L’espectacle s’estructura en dues parts i un intermig, en les quals es presenten vint-i-set números de màgia i jocs de mans entre els que s’intercalen altres números de ball i de circ.

En el text no hi ha diàlegs sinó l’habitual descripció acotada de les accions que, d’ençà del “Postteatre”, Brossa vol veure materialitzar-se en escena, per a que esdevinguin moments reals de poesia. Si entenem el teatre com un punt de les coordinades espai/temps on I’excepcionalitat fa possible l’esdevenir del meravellós, no ens ha de sobtar que un poeta prescindeixi del “verb” en consideració al “fet” poètic.

D’altra banda, la poesia no té sols un registre i Joan Brossa ho sap. Com que pot aparèixer en el moment i circumstància més insòlites, amb un total transformisme, obliga el poeta a experimentar amb diversos mitjans a fi de no perdre la seva capacitat per copsar-la. La poesia -com el teatre- és mutació, és trànsit i és màgia, és acció. Si són certs els orígens sacres del teatre, si constituïa un ritual mistèric encaminat a formular o resoldre els interrogants que plantejava l’existència, és perquè l’home cercava, limitades i esgotades sempre les vies racionals, altres canals per accedir a les veritats preguntades: l’art, la màgia, la poesia i el teatre.

Ens trobem doncs davant d’un text que reivindica, per a aquests temps, quelcom que és ben inusual; la possibilitat de viure uns instants de poesia d’il·lusió en els quals la màgia retroba el seu més alt grau de validesa, com a significant i significació.

Aquest és un text de poesia en què la màgia no és als trucs, perquè la poesia no surt de cap copalta. El joc amb els objectes de la litúrgia blanca que se’ns proposa, és el mateix que juga el poeta amb les paraules: el del suspens, el de la suggerència i la sorpresa. Un temps de festa que es juga al marge del temps ordinari, potenciant la manifestació de l’impensable, de tot el que és estranyat de la realitat més pregona perquè contravé la convencional apreciació del món i de les coses.

Des de sempre, poetes i mags han estat simultàniament enaltits o despreciats en funció del grau d’imposició dels sistemes de poder; com més forta s’ha volgut l’opressió i la mediatització de les activitats humanes, més han estat marginades màgia i poesia. No és estrany doncs, que a l’actualitat ambdues es trobin tan desprestigiades; la prosa i la ciència són ara els arguments dialèctics amb què s’arraconen.

No ens hauria de sorprendre -per tot això- que el mag i el poeta vagin de la mà, si encara no veiem que són la mateixa cosa. Des de l’origen, ambdós han estat ben identificats per totes les cultures. En ells era depositat el poder de veure més enllà i de formular l’oracle mitjançant un llenguatge extraordinari. Bruixots i bufons, mags i poetes, coneixen les mixtures necessàries, les al·locucions precises, els objectes, l’abillament, l’escenografia i el ritme necessaris que els permeten de descobrir el plaer d’asseure’s en els vèrtexs del dir; allà on és possible veure sovint la imatge inefable i romandre en el perpetu desig, en un temps d’espera i seducció en les formes rituals que no acaba mai de consumar-se.

Això és el que ara se’ns proposa. Hausson-Brossa actuen de mestres de cerimònia, invoquen i desafien una altra esfera de la consciència. Per la via lúdica de la festa, ens conviden a participar en un joc, en un ritual col·lectiu que evoca el que és irracional i irresoluble, aproximant-nos a un enigma que no podem més que compartir per superar l’angoixa de l’absència de sentit.
No es tracta doncs d’endevinar cap truc, és tan sols un cop de màgia, un cop de teatre que parodia la mutabilitat de les persones i les coses en un art essencial de metamorfosi, en el qual tot es resol per l’escamoteig. A diferència de la religió, no ens obliga a creure, no estableix dogmes de fe, no comporta una mística reverencial alienadora.

Tenim absoluta necessitat de creure no en un dogma, sinó en un llenguatge vàlid i suggerent, irracional, verosímil, al nivell de la pura seducció, enfrontat a la monòtona proliferació dels monòlegs dels mèdia. L’espectacularitat dels discursos en ús no radica en la seva capacitat de sorprendre’ns, ans al contrari, en la seva repetició, en el seu previsible desenllaç.

És per això que Joan Brossa es decanta cap als llenguatges més insòlits, més atípics; cap als que estan al marge de constituir-se en eines mediàtiques de l’establert. És per això que la poesia i la màgia com a llenguatges i com a jocs, són importants. Perquè posen en alerta els sentits i la percepció proposant una participació activa, enfront a la passivitat amb què acceptem la sobredosi d’incomunicació amb què obscenament se’ns paralitza. La seducció de l’endevinalla és incontenible perquè constitueix una oferta de comunicació real i col·lectiva que enyorem.

El sentit d’aquest espectacle és el de la possibilitat de crear un llenguatge veritablement comunicatiu. No es tracta doncs de llegir un poema, ni de veure jocs de mans. Dèiem que la poesia no és al text ni en la tècnica física o mecànica del truc; sinó en l’articulació de tots dos en el moment de presentar-los. O sia, en la creació d’un llenguatge, d’un signe escènic que, entre el dir i el no dir, esdevingui essencial o poètic.

Contra tot argument, i a diferència dels llenguatges narratius i discursius, se’ns proposa que experimentem i que col·laborem en la gènesi d’un nou codi gestual i visual que no precisa de cap justificació lògica final; que vol veure reconeguda la seva validesa per l’acte comunicatiu en si, perquè esdevé poesia visual en acció que emfatitza una comprensió emocional del llenguatge, que és del tot universal. Estem parlant de poesia, de síntesi, d’exactitud i precisió, a favor d’una catarsi d’alliberament expressiu. Estem parlant de l’exactitud i precisió que requereix el truc per a ésser verosímil, d’un llenguatge en què els gestos i els objectes -les paraules-, per mínims que siguin, estan plens de transcendència simbòlica i que per tant -com en un poema-, esdevenen signe.

Brossa però, arriba als límits i va més lluny. No en té prou amb assolir els pressupòsits de què partíem i, conscient que les sorpreses de la màgia blanca poden semblar a hores d’ara insuficients, potencia els números amb esdeveniments insòlits que retornen al teatre i a la poesia la capacitat d’alterar tot el que era previsible. Els jocs de mans no es consumen; s’ataca tot esbós de rutina mental, tota pretensió d’arribar a una conclusió del desig que marqui la fi del joc i de la seducció. La fi de la vida i del teatre. Com deia en Xavier Fàbregas:

“Brossa substitueix argument per la situació. La situació fixa un moment, adquireix sentit amb els elements lúdics i manca de desenllaç. La felicitat que hom hi assoleix pot semblar indefinida, ja que el moment, tancat dins els propis límits, adquireix els trets d’una paròdia d’eternitat.” [1]

En tot cas, els trucs presentats constitueixen un testimoni històric i cultural que el poeta recupera d’entre una molt vària herència popular per contraposar-la a la fatiga que generen les imatges industrials. I també són la base material objectiva, aquella part de literalitat autoevident i estricta en què es basa tot quefer artístic.

El que és important doncs, és constatar aquí que tots els elements de la representació parlen un llenguatge propi que la realitat dramàtica sintetitza. Que hi ha un predomini de l’acció sobre la narració, i que és palesa la intenció de retrobar i ponderar la realitat de l’home-actor compromès amb la bellesa ritual de la cerimònia teatral, per sobre del treball material mateix. Heus ací la fascinació que el transformista Frègoli exerceix sobre el poeta. Heus ací el perquè de la presència psíquica del personatge més enllà de la presència física de l’espai dramàtic. Tot el que ha estat transformat en signe a través de les característiques físiques i els estris de què es val l’actor, constitueix una adquisició cultural irrefutable.

Per a Joan Brossa, la poesia i l’art són vàlids per se, constitueixen un mitjà en si mateixos; no per la creació d’objectes, ni que siguin màgics, sinó com a recerca al nivell pur de comunicació. Per establir punts de referència en el nostre desig de coneixement i en el llenguatge.

Tot el que és massa gran ha de concretar-se en quelcom que és petit, ha de veure’s contingut en la matèria, en un talismà. Tot el que és complicat de dir ha de mostrar-se per mitjà de la forma més senzilla i desafectada possible.

En el transcurs del nostre segle, com en d’altres èpoques del passat més llunyà, les sessions i els espectacles de màgia foren força habituals. Especialment en el període de les avantguardes històriques, per ètica i estètica, les arts plàstiques cercaren en els dominis de l’irracional i del subconscient, tot allò que pogués contraposar-se a un ordre burgès cada cop més restrictiu. La poesia i el teatre no en foren excepció.

Enfront d’un teatre decimonònic, de base literària, avorrit, lent i caduc, els homes d’aquell temps cercaren un teatre dinàmic. Futuristes russos i italians, dadas i surrealistes, foren els que trencaren definitivament amb el passat creant unes propostes que, més tard, haurien de ser recuperades per a nodrir la dramatúrgia de la segona meitat del nostre segle. Avui encara, assistim a una progressiva recuperació dels gèneres parateatrals, del món del circ… a una integració de mitjans i recursos de molt diversa procedència.

És paradoxal, que l’anomenat postmodernisme s’obstini a fer referència a un passat que ja no li pertany; a enaltir un període històric que a la seva època era rebutjat. Malgrat tot, això de res ens pot servir a no ser que siguin recuperats, juntament amb les seves formes, els seus principis ètics. És això el que és transcendental i el que, a hores d’ara, ens sembla més difícil. Si la poesia i el teatre han de recuperar la validesa de la funció que tenien encomanada, això haurà d’esdevenir-se per la seva radicalitat. Si de quelcom ens podem sentir orgullosos en el nostre segle és del grau de llibertat i voluntat creadora dels artistes de l’avantguarda. I d’avantguardes, en Joan Brossa, en sap un tou.

[1]  Xavier Fàbregas. Introducció al teatre de Joan Brossa. Dins de Joan Brossa. Teatre Complet. Vol. I. Poesia escènica 1945 – 1954 Ed. 62. Barcelona, 1973. p. 24-25

 

1991_07_07

 

Espectacle Hausson-Brossa. Gran sessió de màgia en dues parts.

de Joan Brossa

 

[Text inèdit per al programa; va ser substituït per una presentació de Lluís Permanyer.]

[Una versió d’aquesta obra, empobrida i amb alteracions de base va ser estrenada l’any 1987, a Vic, al Teatre Vigatà, produïda pel Centre Dramàtic d’Osona, sota la direcció de Lluís Solà.]

 

POESIA EN MOVIMENT

Ja és sabuda la meva afecció a l’il·lusionisme, precisament, entre altres motius, per la proximitat que té amb la poesia, cosa que malauradament ignoren molts poetes i molts màgics. Tinc fetes experiències sobre els jocs de mans i les paraules, a la recerca de noves relacions que ampliïn el fenomen poètic i posin de relleu els seus lligams. Aquesta vegada ha estat diferent. La meva amistat amb un artista com Hausson m’ha portat a poder realitzar un projecte que tenia pensat ja feia temps: l’experiència d’un gran espectacle en aquest cas, visual, ja que he tingut en compte en tot moment la personalitat del meu amic. Una cosa semblant m’hauria plagut fer amb el fregolisme. Tinc escrita, i publicada, una obra en aquest sentit (El gran Fracaroli), però no m’ha estat possible la realització per manca d’un actor transformista (que cal no confondre amb els travestits de moda).

De fet, aquesta “Sessió” ha esdevingut l’ampliació d’uns projectes que van sorgir d’una conversa amb Hausson, ara fa sis anys, precisament quan veníem de l’enterrament del prestidigitador Carles Bucheli, amic, mestre de mestres i propietari de la botiga centenària El Rei de la Màgia. La proposta de l’espectacle consisteix en la troballa d’un llenguatge poètic, fet de sorpreses i suggerències, que creï nous vincles entre els trucs la seva presentació; es tracta de carregar l’accent en l’insòlit d’aquest Ilenguatge, més que no pas en la sorpresa d’uns trucs que tothom ja se sap de memòria. O sigui, mostrar la màgia del teatre i la teatralitat de la màgia.

Però, a l’hora de Ia feina, per motius pràctics i mancances, el meu guió ha estat modificat a favor de trucs reals, amb la qual cosa ha perdut l’equilibri; l’esperit no és el mateix i el clímax se’n ressent fins al punt que he estat temptat de desautoritzar l’espectacle. No ho he fet per consideració als intèrprets.

30. 1. 1987

 

NÚMEROS DE MÀGIA

  1. A manera de principi.
  2. Homenatge.
  3. El combat de les sorpreses.
  4. Copòleg de Hausson.
  5. Ningú no és a part…
  6. L’horitzó desert.
  7. Rapsòdia.
  8. Trànsfuga.
  9. El somni del silenci o el mirall del diable.
  10. El doctor Ix.
  11. Sense oblidar l’aventura…

Intermedi

12. Les flautes del mariner.
13. El camí i el fum.
14. Presagis.
15. L’ampolla amiga o altura de l’ombra.
16. Del color de la màgia vella.
17. Nocturn de Morfeu.
18. Teatre de màgia.
19. Tot perseguint el misteri.
20. Màgia xinesa.
21. Els deu millors ajudants de Hausson.
22. El vidre del pensament o l’higròmetre nigromàntic.
23. El moble de Frègoli.
24. Hausson Holmes.
25. Unes sorpreses més.
26. Estança final o la claredat pintada.
27. Passat festes.

 

PRIMERA PART

1

Fons blavós. Hausson pela una poma. Cap a la dreta, l’Ajudanta I aguanta una gàbia amb un canari. Quan ell ha pelat la poma, ella surt per la dreta. Hausson deixa la poma dins un gobelet de llauna. De l’infern del frac es treu una mascareta negra i se la posa tot aguantant-la amb la mà. Foscor. Pausa. Llum. Hausson té a les mans un drap blanc amb l’alfabet. Pausa. Gira el drap: és negre. Foscor. Llum. Hausson té una bombeta a la mà. Reapareix la noia amb la gàbia buida. Hausson obre la porta de la gàbia, trenca la bombeta i apareix el canari. La noia se’n torna somrient. Hausson es treu de l’infern un mirall de mà de senyora. I mentre fa la rateta al públic entra per esquerra l’Ajudanta II en bata i maquillant-se; li agafa el mirall i se’n torna. Hausson es treu tot de cintes de la boca. S’aixeca el fons blavós. Fons negre. Cap a la dreta, l’Ajudanta I amb un copalta a la mà. Hausson acaba el truc de les cintes. La noia es treu la perruca, la fica al barret i se’n torna. Hausson es treu un clac i se’n va per l’esquena tot posant-se’l. S’aixeca el fons negre. Fons blavós. Hausson (sense el clac) al mig de l’escenari fa bombolles de sabó. Després se’n va cap a la dreta; ran de bastidors, l’Ajudanta I apareix un moment i li dóna dos coloms. Hausson se’n va cap a esquerra. L’Ajudanta II entra un moment: li pren els coloms i li dóna un aparell conegut per “la pandereta”. Ell va cap a la dreta tot passant el braç per la pandereta estripant el paper i assenyala un vetllador situat cap a la dreta. Hausson travessa i destapa una cassola, que hi ha damunt el vetllador, de la qual en surt una flamarada. Es tanca una cortina negra a primer terme. Pausa curta.

 

2

S’aixeca la cortina negra. Teló clar amb el nom ROBERT-HOUDIN escrit cap al mig. Entra l’Ajudanta I i l’esborra amb un drap. Quan ha acabat mostra que el nom ha passat al drap. S’aixeca el teló.

3

Fons vermell. Al mig de l’escenari s’alça un petit cadafal. Al costat, les ajudantes, dretes l’una a cada banda. Entra Hausson per l’esquerra. L’Ajudanta I li allarga roba, que portava al braç, i surt per Ia dreta. Ell es vesteix amb una bata negra llarga, que li arriba fins als peus, i es posa un caputxó que li cobreix la cara. Surt un moment per la dreta i reapareix amb una escala que recolza al cadafal, a la banda dreta. L’Ajudanta II puja al cadafal. Hausson estira una llarga cinta blanca, que ella duu enrotllada a la cintura, cosa que fa giravoltar la noia. Quan la cinta és tota a terra en un munt, Hausson es treu la caputxa: és l’Ajudanta I. Les noies fan un xiscle, i Hausson apareix pel fons del pati de butaques, mentre l’Ajudanta II baixa del cadafal i se situa al seu lloc.
Cortina. Actuació d’una ballarina en tutú blanc.

 

4

S’ obre la cortina. Fons blanc. Hausson ensenya un nombre de copes, que arrenglera damunt una taula; són de mides diferents per tal que facin sons diversos. Les afina tirant-los aigua d’un gerro. També mostra un gong penjat d’un bastidor. Copejant les copes i el gong toca una peça musical. De sobte, i sense variar per res els moviments, les copes i el gong deixen de sonar, com si el so s’hagués esfumat. Finalment les copes fan el soroll del gong i viceversa. En acabar
experiment, Hausson es retira.

Cortina. Entra Pierrot i pren les mides de l’escenari. Número còmic.

 

5

S’obre la cortina. Fons groc. Les ajudantes, immòbils a segon terme. Ran de bateria, Hausson agafa un paper blanc i retalla una llufa, que penja a l’Ajudanta I. Després repeteix operació amb un full de paper negre per a la segona. Pausa. Les noies es giren d’esquena i les llufes han canviat de color: la primera la duu negra i la segona, blanca.

Cortina. Entra Arlequí i fa dibuixos amb tot d’agulles de picar, que va clavant damunt una tela blanca.

 

6

S’obre la cortina. Fons blavós. Hausson fica l’Ajudanta I en un sac negre, que Iliga per la boca, lacra les cordes i les segella. Tanca l’escena una cortina verda.

Per l’esquerra entra l’Ajudanta I amb un caçapapallones que aguanta horitzontalment amb les dues mans. Per la dreta entra l’Ajudanta II i, situada a uns metres de la primera, va tirant les cartes d’un joc, que té a les mans, procurant que vagin a parar dins del caçapapallones. Si alguna va a fora, la recull i torna a tirar. Quan ho ha aconseguit, se’n van en fila per l’esquerra. Per la dreta travessa Hausson tot fent voleiar dues papallones de paper amb un ventall xinès. Quan ha sortit, cau un núvol de confeti al mig de l’escenari.

Cortina. Actuació de la ballarina, ara en tutú vermell.

 

7

S’obre la cortina. Fons blanc. Assegudes una a cada banda de l’escenari, les ajudantes cusen una roba, l’una blanca altra vermella. Hausson fa la manipulació de didals: els didals li apareixen i desapareixen dels dits i li muden de color. Finalment fa aparèixer deu didals, que va posant als dits de les ajudantes. Després fa una pilota amb les robes, que esdevenen un gran llenç blanc emmarcat de vermell.

Hausson engega una gramola i surt per la dreta. Sentim el relat del número. En arribar al mot “número” entra l’Ajudanta I per la dreta, para la gramola i llança el disc enlaire. S’apaguen els llums i sona un tret. Projecció d’un arbre una pomera— vist en panoràmica lenta de baix a dalt. En arribar al cimal, foscor. S’obren els llums. Hausson les ajudantes tenen les mans plenes de pomes. S’aixeca el teló de fons. Fons vermell. Hausson mostra que cada poma té una lletra. Les tria per ordre alfabètic, les diposita en una caixa que hi ha damunt un vetllador. Hausson tanca la caixa i, en obrir-la, mostra que les pomes han desaparegut i només hi resta un munt de lletres. Agafa les lletres les posa en una altra caixa més petita, que tanca. Finalment obre i en treu un llibre que mostra al públic tot passant fulls. Darrera Hausson es tanca una cortina negra. Entra un moment una ajudanta per l’esquerra i deixa un vetllador amb uns estris. Hausson fa un truc amb fum. Per exemple, treu fumera de la boca i la fa passar en una copa de vidre que prèviament ha mostrat buida i ha tapat amb un mocador. (Copa de fum). Hausson es retira per la dreta. Per l’esquerra, l’Ajudanta I se’n porta els accessoris. S’obre la cortina. Fons groc. Cap a la dreta, l’Ajudanta II, immòbil. Entra l’Ajudanta I per l’esquerra, deixa una cadira amb roba a l’indret on hi havia el vetllador i se situa cap a l’esquerra a la mateixa distància dels bastidors que la seva companya. Pausa. Entra per la dreta una stripteasista amb vestit de carrer: va de color clar. Es despulla, i es vesteix amb roba igual, però negra, que ha anat agafant de la cadira. A l’últim surt per l’esquerra. Pausa. Hausson apareix per la dreta; fa un senyal als tramoistes i baixa un teló a primer terme.

 

8

Teló amb una inscripció que diu: AIXÒ NO ÉS UN TEATRE. S’encenen els llums de la sala. Se senten tocs de xiulet. Hausson apareix pel pati de butaques. L’empaiten dos policies. Després d’una estona de corredisses, el detenen, emmanillen i se l’emporten cap a fora del teatre. Pausa. S’aixeca el teló.

 

9

Porta tancada al mig. En una banda, Hausson i les ajudantes, asseguts en un banc. Van disfressats. Ell amb bombí i bastó; sembla més vell. Elles duen cadascuna un barret i una pell de color diferent i una bossa negra penjada al braç. Tenen aire de velles antiquades.Pausa llarga. S’obre la porta i apareix un doctor calb i bigotut, en bata blanca. Amb mímica pregunta qui és el primer de visitar-se. La vella I s’aixeca. El Doctor la fa passar i tanca la porta. Pausa llarga. Reapareix el Doctor i es repeteix l’escena amb la vella 11. Pausa. A l’últim reapareix el Doctor i fa passar el vell. (Tot aquest número ha de tenir un aire grotesc). S’aixeca la decoració. Fons negre. El Doctor, dret al mig de l’escena. De sobte es treu la perruca i els bigotis: és Hausson.

Cortina. Pierrot té un diàleg amb ell mateix tot posant-se als llavis uns “fumetti” que es va traient de les butxaques.

Textos dels “fumetti”:

No aquesta; altra.
No altra; aquesta.

No la primera, la darrera.
No la darrera, la primera.

Quan fa mala lluna
no vulguis les estrelles

Menja, menja, gat, sardina, que ja et picarà espina.

 

10

S’obre la cortina. Fons negre.

A.) Hausson mostra una placa de timbres de casa de pisos. L’Ajudanta I té una pissarra a la mà. Hausson fa sonar els timbres un per un: tots sonen diferent. La noia traça una ratlla vertical a la pissarra de color distint per cada so. Una vegada llesta l’operació, la noia assenyala amb una vareta de vidre cada una de les ratlles, a atzar, Hausson endevina a quin timbre correspon el color. Acabada l’experiència, la noia surt amb tots els estris.

B.) Hausson mostra un paraigua sense tela, el qual té a la punta de cada barnilla un mocador blanc; els despenja un per un, en fa una pilota i finalment els transforma en un guant blanc enorme.

C.) Hausson se’n va al fons de l’escenari i torna amb una canya de pescar. Mentre la branda, travessa l’Ajudanta I amb una peixera. Hausson enganxa a l’ham una sabata baixa d’home. Entra un personatge amb vestit de carrer i desenganxa la sabata, se la posa i se’n torna. Hausson deixa la canya damunt un vetllador. Per esquerra entra l’Ajudanta II amb un globus terraqüi. Hausson fa jocs malabars amb tres boles. A l’últim la noia obre el globus per la meitat, i ell tira les boles a dins. Ella tanca el globus i se’n toma. Hausson es treu de l’armilla un rellotge amb cadena i mira l’hora. Se senten tres campanades. Baixa un teló blanc a primer terme. Hausson reapareix per la dreta amb un frac vermell. Es treu de l’infern del frac una bola negra i la desplega a poc a poc: resulta ser una gran A de roba. En penjar-se-la al braç esquerre, entra un moment l’Ajudanta I per la dreta i li dóna un paraigua plegat, que ell es penja al braç on duu penjada la A. Per l’esquerra entra un moment Ajudanta II i li posa un guant blanc. Hausson obre el paraigua: en cau confeti blanc. Deixa a terra el paraigua obert i se’n va cap al fons de l’escenari; amb la mà enguantada assenyala un arc iris que apareix projectat en colors, i surt per la dreta. Entra l’Ajudanta II per esquerra i recull els atuells. Foscor. Projecció d’aquest número. Al final de la pel·lícula, quan Hausson surt de la pantalla, apareix real a l’escenari seguint l’acció cinematogràfica. S’encenen els llums i saluda al mig de l’escena.

Cortina. Entra Arlequí i fa un número amb un diàbolo.

 

11

S’obre la cortina. Fons negre. Tres personatges, asseguts davant una taula de joc, juguen una partida de cartes utilitzant tota mena de trampes. Escena grotesca. Els jugadors acaben barallant-se; el guanyador s’aixeca i surt per l’esquerra, seguit pels altres dos, contrariats i amenaçadors. Per la dreta, l’Ajudanta I retira la taula, la cadira i els estris.

Entra Hausson per l’esquerra i al mig de l’escenari, fa manipulació de monedes. En acabar, s’aixeca el teló de fons.

L’escenari està partit en dos espais per una cortina verda que fa angle amb el fons, també verd. A cada espai, una ajudanta dreta ran de bastidors. Hausson se situa a l’espai de la dreta i es posa una banda blanca i una capa que li allarga l’Ajudanta I. Travessa la cortina del mig i se situa al cantó esquerre. Es treu la capa i mostra que la banda ha mudat de color: ara és vermella.
L’Ajudanta II surt amb els accessoris (la banda i la capa). Hausson passa al cantó dret. L’Ajudanta I té un llibre a la mà i llegeix en veu alta la descripció d’un truc de prestidigitació, per exemple: “Els ninots que es fan servir per a aquest joc són de cartó. Els membres d’aquests ninots van lligats amb filferros. Totes les figures cal que siguin pintades de negre per darrere. A cada banda de la taula, s’hi posen dos canelobres; en un, hi lligareu un fil que passa per una anella fixada a altre i va a parar a mans d’un ajudant amagat entre bastidors. En aquest fil és on heu de penjar els ninots de manera que tinguin els peus damunt la taula. I així que l’orquestra comença a tocar, l’ajudant estira el fil i posa els ninots en moviment.” Hausson torna a l’espai esquerre. L’Ajudanta II diu: “El joc dels gobelets és el joc d’escamoteig més antic, però encara resulta un dels més interessants per l’aspecte imprevist dels seus prestigis. Els següents títols de passos us podran servir de guia per a la composició d’actuacions semblants: Fer passar una bola de l’un gobelet a altre. Posar una bola sota cada gobelet i trobar-les totes tres sota el gobelet del mig. Manipulació de boles fins a l’infinit. També podem…” Hausson indica amb un gest que ja en té prou i la noia calla. La cortina del mig desapareix pel sostre. Les noies surten una per cada banda. Hausson va a primer terme, al mig de l’escenari, i mostra la butxaca esquerra dels pantalons buida tot girant-la a l’inrevés. Per l’esquerra entra un tramoista i avisa Hausson que se situi una mica més endarrera perquè, si no, li caurà el teló al damunt. Hausson ho fa i li agraeix l’advertiment amb un gest. El tramoista se’n torna i baixa el

TELÓ

SEGONA PART

S’aixeca un teló pintat que figura un jardí.

12

Fons negre. Hausson surt per la dreta, porta a la mà una cadena llarga penjant, que branda com un bastó. Entra un moment per l’esquena l’Ajudanta I. Hausson li dóna la cadena i ella li allarga una flor vermella. Hausson olora la flor i se la posa al trau. Entra l’Ajudanta II per la dreta. Hausson es treu un mocador vermell de l’infern del frac. La noia se situa al mig de l’escena i deixa que Hausson li tapi els ulls amb el mocador. Entra l’Ajudanta I per l’esquerra i se situa davant la segona tot aguantant un vidre emmarcat en negre; el vidre i el marc són completament bruts. Hausson agafa un drap groc i els neteja. La noia se’n torna amb l’objecte completament net. Hausson retira el mocador dels ulls de l’Ajudanta II. Ella li dóna un dau negre amb els punts blancs i se’n torna. Hausson avança ran de bateria i transforma el clau quadrat en un de rodó. Entren les noies una per cada banda: l’una porta a la mà una cadena penjant; l’altra una corda. Hausson nua la cadena i la corda per un extrem, que cobreix amb el mocador vermell; es treu la flor del trau, l’olora i la posa sota el mocador. Pausa. En retirar el mocador, els nusos s’han desfet i la rosa ha desaparegut. Les noies se’n tornen una per cada banda amb la cadena i la corda penjants.

Baixa un teló que figura un laberint. Per l’esquerra entra un mag amb túnica, cucurulla, ulleres i barba. Amb una vara llarga assenyala damunt el dibuix el camí que cal recórrer per a sortir del laberint. Se’n va per la dreta.

 

13

S’enlaira el laberint. Fons negre. Hausson arriba amb una maleta, que deixa al mig de l’escenari. Per l’esquena entra l’Ajudanta I i deixa una galleda a terra. Mira Hausson i per senyes li fa adonar que té un faldó del frac estripat. Ell es treu el frac, i la noia l’hi cus asseguda en una cadira. Mentrestant Hausson agafa un quadrat de paper blanc i plegant-lo i desplegant-lo fa diverses figures: un ocell volador, un vaixell, un barret, una góndola, una granota, una fletxa, etcètera. La noia acaba la feina i li torna el frac. Hausson se’l posa, obre la maleta i en treu un doll d’aigua que aboca a la galleda. La noia se’n torna amb la galleda.

Hausson mostra una flauta que no té cap forat. Es posa uns guants que tenen un forat a cada punta de dit i toca Ia flauta fent-li fer totes les modulacions imaginables.

Hausson ensenya una caixa de cigars plena. En treu un, estripa l’anella i l’encén. Després mostra una altra caixa buida, que deixa separada de la primera. Fuma una estona i obre la primera caixa de cigars: han desaparegut totes les anelles. Finalment ensenya que les anelles, formant una cadena, han passat a Ia segona caixa. Fuma.

Entra un moment l’Ajudanta I i li posa una capa negra. S’apaguen els llums. Pel foc del cigar veiem que Hausson recorre l’escena. S’obren els llums. Hausson s’ha transformat en l’Ajudanta II, que es treu la capa i es retira tot llançant glopades de fum. Pausa.

S’aixeca la cortina del fons. Fons blau. Al mig de l’escenari Hausson i les ajudantes, immòbils. Pausa. Les noies se’n van per l’esquerra tot enduent-se’n Hausson reproduït en figura de cera. Entra Hausson per la dreta i saluda.

Cortina. De sobte, dels dalts de l’escenari salta un personatge tot vermell i desapareix per l’escotilló (o surt per la dreta si no n’hi ha).

 

14

S’obre la cortina. Fons blanc. Hausson entra i, al mig de l’escena, mira a contraclaror una cinta cinematogràfica. Pausa. L’aguanta contra el fons. S’apaguen els llums i es projecta una tempestat de trons i llamps. La seqüència acaba amb eI mot SATURN. S’encenen els llums. L’escena, buida. Pausa. Baixa una bola violeta resta suspesa en l’aire. Travessa un cèrcol de dreta a esquerra. Hausson apareix per la dreta brandant una escombra. Una de les ajudantes travessa d’esquena a dreta tot emportant-se’n la bola. L’escombra de Hausson fuig enlaire. El fons blanc es despenja. Fons negre. Hausson es treu el frac. Una de les noies li porta un batí de seda blanc, que Hausson es posa. Foscor. Escena de cambra negra. Esquelets que ballen. Objectes que volen. Vetlladors blancs que es desplacen. De sobte s’encenen els llums. El secret de la cambra negra resta a la vista. Els ajudants, vestits de negre, es queden immòbils. Una cortina verda es tanca darrere Hausson, que fulleja un llibre. Pausa. D’esquerra a dreta travessa una de les ajudantes; li pren el llibre i li dóna un copalta. Hausson el mostra buit i de seguida en treu uns metres de cinta cinematogràfica. Se’n va pel mig de la cortina. Travessa de dreta a esquerra un àrab; en sortir es treu la disfressa: és l’Ajudanta II.

Baixa un bosc a primer terme.

 

15

S’alça el bosc. Fons de quadres blancs i negres. Hausson entra per l’esquerra amb un arc i dispara una fletxa en direcció a angle superior dret de l’escenari. S’alça el fons, que acaba en dos peus retallats. Fons vermell. Damunt un vetllador, un castell de cartes. Hausson es treu de l’infern del frac un mapa, el desplega i el consulta. Pausa. Per la dreta entra l’Ajudanta I amb una raqueta i una pilota de tenis. Hausson agafa Ia raqueta i engega cap a l’esquerra la pilota, que cau entre bastidors. La noia se n’ha tornat. Per l’esquerra entra un moment l’Ajudanta II i, després de desfer el castell de cartes, deixa damunt el vetllador una safata amb una ampolla de xampany i una copa. Hausson destapa ampolla i a poc a poc se serveix unes copes. Mentre beu, baixa al seu darrere una sala. Baixa al seu davant un bosc. S’aixeca el bosc. Hi ha posada Ia sala, però l’escena és buida. Baixa un carrer. Altra vegada eI bosc. La sala. El carrer.

 

16

S’aixeca el carrer. Fons negre. L’Ajudanta II treu d’un cove cartes de joc de roba i les estén amb agulles de fusta en una corda que travessa l’escenari. En acabar agafa el cove i se’n va per la dreta. La corda amb cartes desapareix enlaire.

Hausson entra per l’esquerra amb barba; deixa un mirall damunt un vetllador, es posa un drap al coll i s’afaita. Quan ha acabat, es treu el drap i se’n va per la dreta; abans de sortir, ran de bastidors unes mans li donen un arc i una sageta. Hausson dispara la fletxa en direcció a l’esquerra i surt. Pausa. Per l’esquerra entra l’Ajudanta I, que mostra una carta de joc amb una fletxa travessada, al mateix temps que reapareix Hausson amb barba.

Cortina. Pausa. Se senten els cops de martell i les veus dels tramoistes.

 

17

S’obre la cortina. Fons fosc al qual falten tres pams per a arribar a terra. Velem tot de peus calçats amb sabates blanques femenines que transiten amunt i avall. A l’últim desapareixen.

S’aixeca el fons. Fons blau. L’Ajudanta I, estirada damunt quatre cadires situades en filera; a la dreta, una bola vermella a terra. Pausa. Entren Hausson per l’esquerra i l’Ajudanta II per la dreta. Ella cull la bola i la tira a Hausson. Escena de passar-se la bola durant uns minuts. A l’últim la noia, amb la bola a les mans, se’n torna. Hausson resta dret cap a l’esquerra. L’Ajudanta I s’asseu, es frega els ulls, estira els braços tot badallant i es grata esquena. Hausson se li acosta i fan uns passos de ball mentre reapareix l’altra ajudanta i se’n porta les cadires una per una.

A primer terme s’encén un focus de cara al públic per tal d’enlluernar-lo durant la transmutació.

 

18

S’obre la cortina. Fons vermell. Al mig de l’escena, les ajudantes mostren un tronc gros rectangular posat damunt dos cavallets de fusta. Veiem que a les cares hi ha pintats els mots AIGUA, TERRA, FOC, AIRE. Hausson, dret cap a l’esquerra, va dirigint l’escena amb gestos. Les noies serren el tronc en quatre parts amb una serra de mà. Hausson surt per l’esquerra, i elles retiren els atuells. S’aixeca el teló de fons. Habitació. Hausson en batí de seda vermell, seu en un balancí tot mirant un televisor que funciona damunt una tauleta. Duu un pinça-nas i una perruca amb la clenxa al mig. Emeten anuncis. Pausa llarga. De sobte apareixen un moment les ajudantes, una per cada banda, amb una pistola a la mà i disparen sobre Hausson. El televisor s’apaga a l’instant i Hausson roda per terra.

Cortina. Pausa llarga.

 

19

Fons negre. Hausson entra amb una gorra de ferroviari i una banderola vermella plegada sota el braç. Toca un xiulet i entren les noies, per la dreta, l’una darrera l’altra. La primera porta una roda de bicicleta, la segona un parell de sabates altes d’home a la mà, Hausson surt per l’esquerra i elles el segueixen. S’aixeca el fons. Fons blanc amb tot de lletres negres. Pausa. Les lletres van caient una per una i desordenadament, de manera que l’espectador no pugui preveure quina caurà. Foscor.
Cortina, projectada. De sobte la projecció es desenfoca. La cinta es ratlla, es descentra i es peta. Foscor.

 

20

Foscor. La rotllana oscil·lant del focus ve a fixar-se damunt el número 20 d’un calendari de bloc. Hem endevinat, a través de les pampallugues, que el porta Hausson, que ha entrat per l’esquerra i ara resta al mig de l’escenari. Pausa. Amb una mà aguanta el bloc de fulls i amb altra els fa lliscar de manera que van caient a terra en forma de cascada. A l’últim se’n va per la dreta. La rotllana del focus s’eixampla. Apareixen unes mans i fan ombres xineses: un gos, un gat, un conill, un cavall, una oca, etcètera. En acabar el número, s’apaga el focus i s’encenen els llums. Fons blanc. L’operador, Hausson, apareix per la dreta vestit amb una bata de mandarí, amb les mànigues arromangades i accionant els dits. Saluda al mig de l’escenari. Per l’esquerra entra un moment l’Ajudanta I i li dóna un paraigua. Hausson l’obre i del sostre li cau al damunt una pluja de serpentines.

Cortina. Pausa. De les bambolines cau un barret de copa. Pausa. Hausson (ja de frac) entra a collir el barret tot travessant de dreta a esquerra.

 

21

Fons negre. Al mig de l’escena, les ajudantes aguanten un llençol per les puntes de dalt. De sobte s’hi projecta una silueta de perfil grotesc; la projecció desapareix, i Hausson apareix de darrere el llençol tot traient-se un nas de cartó. Les noies retiren per la dreta el llençol i un fanal de mà que ha servit per a fer la projecció.

Hausson treu un joc de cartes i fa ventalls.

En acabar es renta les mans en una palangana que hi ha a la banda dreta, damunt la tauleta. S’eixuga amb una tovallola, saluda i surt per l’esquerra. Per la dreta, l’Ajudanta I substitueix la tauleta per un vetllador amb uns atuells.

 

22

Hausson entra per l’esquerra i desplega una tira de paper blanca on hi ha escrits verticalment els mots CALENT, HUMIT, SEC, MOLT SEC, PLUJA FORTA, VARIABLE, PLUJA, BON TEMPS. Clava la tira al fons amb una agulla; surt un moment per la dreta i reapareix amb un frare alt que se situa de perfil al costat de la tira de paper. Hausson ensenya vint cartons cadascun dels quals porta escrit un dels noms que veiem a la tira. Hausson ho fa remarcar i baveja hàbilment els com si es tractés d’un joc de cartes. Els reparteix entre el públic, i el frare endevina el cartó que té cada espectador assenyalant amb el dit el mot corresponent. Repeteixen l’experiència unes quantes vegades. En acabar, Hausson saluda junt amb el frare i surten per la dreta. Per l’esquerra, l’Ajudanta I retira els accessoris.

Teló transparent d’un to grogós, corn de vidres d’ulleres de sol, de manera que l’espectador pugui veure el canvi d’escena.

 

23

S’aixeca el teló transparent. Un armari al mig de l’escenari nu. Pausa llarga. Hausson travessa d’esquerra a dreta tot fent una volta entorn de l’armari. Pausa. Reapareix, obre les portes de l’armari i n’ensenya l’interior, completament buit. Se’n torna. Reapareix amb l’Ajudanta I, que es fica a armari. Hausson el tanca, torna a voltar entorn del moble i l’obre. La noia ha desaparegut. Hausson surt per la dreta i reapareix amb l’Ajudanta II, que fa entrar a armari. Tanca les portes, les obre a l’instant i veiem l’armari buit. Pausa. Hausson es fica al moble. S’obren les portes i apareix l’Ajudanta I amb un altre vestit. Surt del moble i hi fa una volta a l’entorn. Tanca les portes
en obrir-les quasi instantàniament, apareix l’Ajudanta II també amb un altre vestit. Les dues noies fan notar que no hi ha res al voltant del moble i tornen a tancar les portes, ara amb clau. Se sent un dispar i en obrir les portes es troben amb Hausson vestit de cuiner. Saluden plegats, i les ajudantes se’n van una per cada banda. Cau un teló vermell davant l’armari. Hausson es treu el barret i el davantal de cuiner. De l’infern del frac es treu un sobre; l’obre i se’n va per la dreta a poc a poc tot llegint una carta.

Cortina. Música.

 

24

S’obre la cortina. Fons groc. Hausson mostra un globus terraqüi amb dos sabres travessats en forma d’aspa. Retira els sabres de la bola, en treu una oca. Travessa de dreta a esquerra l’Ajudanta I amb un petit ramat d’oques que condueix amb una canya. Mentrestant Hausson demana que pugi a l’escenari un espectador, el fa seure en una cadira i, tot donant-li un rellotge de butxaca, li demana que deixi passar tres minuts. Hausson es retira. Pausa. Cortina davant l’espectador. Pausa. Continuació de la música. Pausa. L’espectador surt ràpid pel mig de la cortina i se’n torna a la butaca.

S’obre la cortina. Fons negre. Al mig, al fons, una llarga escala de fusta, d’estisora, on hi ha enfilada l’Ajudanta II; només se la veu de mig cos en avall. Després d’una pausa, baixa l’escala amb un penell (la fletxa amb els punts cardinals) i surt per la dreta. Hausson amb macfarlan, gorra de viatge, pipa i una lupa a la mà, sembla seguir un rastre que el porta a un aparell, anomenat caixa de les espases, que hi ha a l’esquerra de l’escena. L’aparell és obert, buit i travessat amb una llança i deu espases. Hausson el tanca i en treu les espases, l’Ajudanta I apareix dins la caixa i salta al mig de l’escenari. Cau un teló vermell entre Hausson i la noia, que surt per l’esquerra. S’aixeca el teló. Hausson (ja de frac) ensenya un bastó i el fica en una funda que dóna a aguantar a l’Ajudanta II. Damunt un vetllador té una copa gran plena de tinta, que remena amb un cullerot. Pausa. Quan Hausson pica de mans, la tinta esdevé aigua on neden peixos de colors; al mateix temps la noia obre la funda i en treu una ombrel·la vermella que obre tanca alegrement i es recolza a l’espatlla.
Cortina. Se sent passar un reactor.

 

25

S’obre la cortina. Fons verd. Veiem Hausson dret entre un clown i un august que somriuen. Són força alts. De sobte Hausson els treu les caretes rialleres. Els pallassos van maquillats a la inversa. Surten en fila per l’esquerra. Hausson s’acosta a un vetllador situat a la dreta; agafa un diari i l’estripa. Mostra tot de caixes que es fiquen l’una amb altra. Travessa d’esquerra a dreta un personatge amagat sota un llençol. Hausson retira el llençol; és l’Ajudanta II. Hausson mostra una llimona enfilada a un cordill que aguanta per les puntes. De dreta a esquerra les ajudantes travessen amb un paravent xinès fosc que instal·len al mig de l’escenari. Pausa. Hausson se situa darrere el paravent.

Cortina. Entren per esquerra els dos pallassos, ara amb els maquillatges corresponents. L’august porta una gallina agafada per les potes. El clown trenca una guardiola amb un martell i es queda les monedes. Fan rialles i escatainen. L’escena dura fins que puja a l’escenari un acomodador i els fot fora d’escena a empentes.

En sortir del teatre, trobem al vestíbul Hausson i les ajudantes, tots en vestit de carrer, que surten del teatre amb tota naturalitat barrejats entre el públic i corn uns espectadors més.

 

Juny de 1981

 

Pablo Minguet. Juegos de manos o sea, el acto de hacer diabluras. (Presentación de J. Brossa) Ed. Altafulla. Barcelona, 1981

Joaquin Partagás. El prestidigitador Optimus o Magia Espectral. (Presentación de Joan Brossa). Ed. Altafulla. Barcelona, 1982