Seguint l’habitual línia d’acos­tament a tota mena de vies alterna­tives per a l’expressió dramàtica, la Sala Beckett col·laborà, el pas­sat febrer, en la realització d’un taller de creació radiofònica organitzat pel Centre d’Iniciatives i d’Experimen­tació per a Joves (CIEJ).

José Iges -director de l’espai Ars Sonora (RNE – Radio 2), con­ferenciant, músic i “indagador” te­naç dels virtuals usos creatius dels objectes sonors -conduí el curs i el centrà en allò que, amb desafortunat reduccionisme i òbvia mala traça, solem anomenar “radioteatre”, ate­nent tant els aspectes pràctics com les qüestions teòriques que el tema suscitava.

Les activitats pràctiques -con­dicionades, sens dubte, per alguns problemes tècnics i la premura tem­poral que la duració del taller im­posava- varen tenir un interès mera­ment il·lustratiu. Consistiren en uns exercicis d’improvisació fonamen­tats substancialment en la veu hu­mana I en l’assistència a la gravació i el muntatge d’una “peça-per-escoltar” basada en El Doble de Blas-Ramón Armas ([1]) que s’emetrà en un dels futurs programes d’Ars Sonora.

En un altre ordre de coses, les nocions teòriques que serviren d’introducció al curs -acompanyades d’un mostreig d’autors tan hetero­genis com Dick Higgins, Richard At­tree, Pietro Formentini, etc.- tot i el seu caràcter volgudament divulga­tiu, aportaren elements de reflexió cabdals que remetien a múltiples qüestions d’interès: el caràcter híbrid dels “audiodrames” on hi conver­geixen codis d’altres manifestacions artístiques, les peculiaritats de la dramatúrgia radiofònica que admet “l’auditivitat” com una condició crea­tivament fecunda, no com una insufi­ciència, la utilització referencial o mimètica dels objectes sonors en relació amb usos retòrics o sugges­tius d’aquests mateixos materials, la pertinència dels diversos contex­tos acústics, els imperatius tecno­lògics, etc, etc. El mòbil que guiava el taller era, en definitiva, el de pro­curar una aproximació a les especi­ficitats d’un llenguatge artístic ra­diofònic i estimular noves iniciatives de creació. La singularitat i brevetat d’aquesta experiència valgueren -com a mínim- per posar-nos la mel als llavis. Si ha servit per impulsar treballs més ambiciosos, el temps ens ho dirà.

 

[1] Aquesta obra va obtenir el Premi de Ficció Radiofònica convocat pel CIEJ l’any 1989. La direcció i realització de J. Iges va comptar amb el suport tècnic de Jordi Rossinyol i Enric Garcia i amb la col·laboració artística de Raquel Carballo, Enric Llinàs i Josep Pere Peyró.