![Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània]](http://www.revistapausa.cat/wp-content/uploads/2020/04/42_01_article.jpg "Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània]")
Re-membrant el demos [Dramatúrgies de fets i afectes a la performance contemporània]
«Quin és l’espai i el potencial de la dramatúrgia i, per tant, del teatre en general en el nostre món contemporani, digital, globalitzat i cada dia més populista i anti-democràtic?» Partint d’aquesta pregunta l’estudiós alemany Peter M. Boenisch analitza quatre espectacles recents: Five Easy Pieces, de Milo Rau; Paisajes para no colorear, de La Re-sentida;...
Repetició subversiva (coreografies de la dominació israeliana i la diàspora jueva)
L'artista interdisciplinar Li Lorian analitza la capacitat del cos d’involucrar-se en el procés de producció de significat, reivindicant el caràcter explícitament social, històric i polític de la coreografia. Aplicant aquests principis a l'anàlisi de la peça Archive d'Arkadi Zaides, Lorian examina la capacitat del cos en el marc de dos contextos socials i polítics diferents: l’israelià...
«La quarta paret ja no existeix, tot el que en queda és una ferida». Una conversa amb Krystian Lupa
En aquesta entrevista, Krystian Lupa repassa la seva trajectòria professional durant els darrers trenta anys; des de la transició política a Polònia, del règim comunista al capitalista —amb totes les implicacions teatrals i socials que això va comportar—, a la relació del director amb els autors que més ha admirat i/o adaptat —Bernhard, Kantor, Dostoievski,...
La mirada del director o el focus en els personatges dins el procés de creació
L’actriu i investigadora teatral Ruth Olaizola, que ha format part durant vint-i-dos anys de la Compagnie Louis Brouillard, liderada pel director francès Joël Pommerat, ens ofereix una perspectiva dels processos de creació de la companyia, posant especialment èmfasi en l’aspecte actoral. La invitació de la revista (Pausa.) a participar en el número dedicat a Joël...
Tres mirades personals sobre Albert Mestres
Tres mirades personals sobre Albert Mestres.
Sobre textualitat contemporània
Per a Feixas, el text és una partitura, alhora que també pot ser tractat com a material. Divideix el procés de creació en tres grans fases: la primera, —més solitària i individual— de gènesi de la primera versió del text; la segona, de reescriptura (fruit d’un treball conjunt amb la direcció escènica), i la tercera,...
Consideracions poelítiques (II)
[1] Poètica La dimensió poètica del teatre no es redueix, i tampoc no cal que sigui així, a la situació fictícia i a la seva representació —tot i que considero com a essencialment poètica l’operació que consisteix a inventar la realitat. El teatre també té a veure amb la llengua, o, més concretament, amb la...
Joc de miralls, intensitat de contrastos
Com es pot definir l’efímer? Com poden, els professionals de l’escena, parlar del seu art més enllà de la tècnica, de l’ofici? La majoria tendeix a refugiar-se en la pràctica teatral i, sovint, es malfia de la teoria. No són tan intel·lectuals els actors o els directors d’escena com, posem per cas, els professors o...
Respecte/llibertat: dominar les coaccions de la partitura
Sovint abordem el problema de la posició del director davant les obres de Samuel Beckett en termes de«respecte» i «llibertat». La posició de Samuel Beckett sobre la posada en escena és molt coneguda: el director s’ha d’ajustar a les indicacions precises que ell va procurar proporcionar als seus textos. Samuel Beckett va patir tota la...
El ciutadà Rousseau i el teatre
J. J. Rousseau va completar la redacció de La nouvelle Héloïse l’any 1758, al mateix temps que escrivia la seva rèplica indignada a D’Alembert sobre la proposta que aquest darrer havia fet, des de les pàgines de l’Enciclopèdia, d’instaurar el teatre a la ciutat de Ginebra. La carta a D’Alembert és el text de Rousseau...
Del barret al pentinat
«No hi ha ningú —diu Rousseau per boca de Saint-Preux—que vagi al teatre pel plaer de l’espectacle, sinó per veure la gent, perquè els vegin, per recollir xafarderies per a després de la funció; i la gent només pensa en allò que veu per decidir allò que diran. Per a ells l’actor és sempre l’actor, mai...
L’esperit dels teatres petits
Conferència pronunciada per Jacques Copeau a Nova York, la primera de 1917, a la seu dels Washington Square Players. Editada en francès per primera vegada als Cahiers de la Compagnie Madeleine Renaud – Jean-Louis Barrault (1954, 2è année, 4ème cahier), d’on la traduim. Traducció de Joan Casas i Maria Zaragoza. Senyores i senyors, he...
