"ofici"
Contràriament al que sembla...

Contràriament al que sembla…

Contràriament al que sembla, si sabéssim mirar la tradició d’una manera més oberta, podríem ser més «moderns». La tradició no és res més que una acumulació de creativitat i d’aprenentatge de les cultures. Però, malauradament, sovint és entesa com allò que és antic i passat de moda, i per tant és desprestigiada sistemàticament per moviments...
Tradició i procés creatiu

Tradició i procés creatiu

La tradició sempre et diu com ho han fet els altres, els que ho han fet abans que tu. Directors, actors, «tramoies»…; fins i tot l’espectador, quan es tracta d’espectacles populars, espera i reconeix senyals més enllà de l’actor que fa el personatge. És com si els personatges passessin de mà en mà, com si...
Joc de miralls, intensitat de contrastos

Joc de miralls, intensitat de contrastos

Com es pot definir l’efímer? Com poden, els professionals de l’escena, parlar del seu art més enllà de la tècnica, de l’ofici? La majoria tendeix a refugiar-se en la pràctica teatral i, sovint, es malfia de la teoria. No són tan intel·lectuals els actors o els directors d’escena com, posem per cas, els professors o...
El naixement d'un concepte

El naixement d’un concepte

La consideració de l’escenificació com a art autònom alliberat de la literatura, única detentora del sentit, suposa l’aparició d’un nou artista: el director. Si més no, d’un cap visible que du les seves funcions més enllà d’una simple traducció, fidel i convencionalitzada, del text dramàtic al text espectacular. Tanmateix, si mirem enrere, ens adonarem que no...
El teatre bicèfal

El teatre bicèfal

Des de la seva aparició, la figura del director teatral entès com a responsable últim del procés de creació de l’espectacle ha estat més que problemàtica, fonamentada com està en una paradoxa de difícil solució: nascuda de la voluntat de renovació estètica, de la necessitat de dotar d’unitat i de veritable entitat artística l’espectacle, és...
Hi ha dues escriptures? (una conversa entre Jaume Melendres i Sergi Belbel)

Hi ha dues escriptures? (una conversa entre Jaume Melendres i Sergi Belbel)

Jaume Melendres (1941) és un dels més significatius de la que s’ha anomenat “generació dels premis Sagarra”, fa temps que no escriu teatre, però n’ha anat dirigint amb una certa regularitat. Sergi Belbel (1963) s’ha convertit en l’emblema d’una nova irrupció de l’escriptura teatral, i ha dirigit ell mateix la major part de peces que...
Qüestionari a directors

Qüestionari a directors

Així com el número passat interrogàvem sobre el seu ofici una mostra prou ampla d’autors, aquesta vegada la coherència ens obliga a proposar un qüestionari similar a un cert nombre de directors. No hi busquéssiu els “consagrats”, no els hi trobareu. Ens ha semblat més interessant que contestessin els d’incorporació més recent o que, en...
“El teatre sóc jo”, crònica d’una impostura històrica

“El teatre sóc jo”, crònica d’una impostura històrica

Loui Jouvet assegurava que “el director és indescriptible perquè les seves funcions són indefinides”, i que per tant, tot això que s’ha dit, “jardiner dels esperits, metges dels sentiments, rellotger de les paraules, enginyer de la imaginació, cuiner dels diàlegs, regidor de les ànimes…”, només són definicions inútils. Tanmateix, la selecció d’expressions no sembla gratuïta,...
Qüestionari a autors

Qüestionari a autors

Tal i com indicàvem a l’Editorial, la reflexió dramatúrgica que pretén suscitar aquest número no aspira a presentar una panoràmica exhaustiva dels autors catalans contemporanis. Impossible parlar de tothom, impertinent seleccionar els més representatius (de què?). No obstant, hem considerat interessant escoltar la veu d’una mostra diversificada de diverses promocions -el seu ventall d’edats no...
Dramaturgia contemporánea en Cataluña: la insoportable escasez del orégano en el monte

Dramaturgia contemporánea en Cataluña: la insoportable escasez del orégano en el monte

Uno, a veces, se encuentra con compañeros de oficio o de vicio, teatreros, en fin, o gente aficionada al teatro, lo que sea, del resto de España. Sobre todo de Madrid, pero ya no digamos de cualquier otra parte. Y siente, apenas la conversación entra en los raíles del tema, inevitable en colegas de oficio...