Partint de la seva experiència personal com a alumne de dramatúrgia de Xavier Albertí a l’Institut del Teatre, l’autor analitza i valora les múltiples facetes d’Albertí com a pedagog dins l’àmbit de les arts escèniques catalanes en els darrers temps, establint una visió transversal on aquestes diferents facetes s’interrelacionen harmònicament.

 

1.

Corria la tardor de l’any 2003 quan una dotzena de joves estudiants que tot just iniciàvem el segon curs de direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre vam ensopegar-nos amb un autèntic mestre. Vist amb la distància dels anys, resulta difícil delimitar en què consistia exactament l’assignatura Dramatúrgia 2, que en Xavier Albertí ens impartia en aquells moments. Recordo que les classes duraven tres generoses hores els divendres a la tarda, però no tinc un record gaire precís de com es desenvolupaven aquelles sessions. El que no vam trigar a descobrir és que no s’assemblarien a res del que havíem fet fins aleshores. La proposta d’en Xavier era tan simple com ambiciosa: durant el curs cadascú de nosaltres realitzaria una dramatúrgia pròpia i singular prenent com a punt de partida Hamlet. No es tractava simplement de remetre’ns al Hamlet de Shakespeare, sinó de rastrejar els orígens del personatge des de les seves fonts primigènies fins als nostres dies a través d’un apassionant viatge per la seva tradició de recepció hermenèutica, descobrir-ne l’evolució al llarg dels segles entenent els perquès profunds dels múltiples rostres que ha anat adquirint Hamlet al llarg dels temps, per acabar finalment dotant el personatge en el nostre acostament dramatúrgic d’una fisonomia decididament pròpia, però plenament conscient dels seus il·lustres antecessors. D’aquesta manera podem afirmar que es tractava d’un exercici que agermanava la teoria amb la pràctica, el coneixement i la reflexió amb la creativitat, teixint ferms lligams entre allò que tendim a considerar com a clàssic i la nostra estricta contemporaneïtat. En el seu recent Projecte artístic per al Teatre Nacional de Catalunya, trobo unes paraules d’en Xavier que em penso que poden ajudar a entendre el sentit profund d’aquell exercici: «Foucault afirma que una obra d’art sempre és una “teoria de representació d’una època”. Si alguna cosa defineix precisament el teatre és el fet de ser una teoria de representació de l’època que el veu néixer, i sense aquest fet no podem entendre què és un clàssic universal. Per aquesta raó, és importantíssim que tinguem molt present que els clàssics ens han de visitar amb consciència de ser teories de representació d’una època que tenia uns valors estètics i ètics diferents dels nostres. […] Allò veritablement important serà com llegim l’obra amb els seus valors ideològics i com entenem que aquella “teoria de representació d’un temps” encara és una teoria de representació del nostre propi temps. […] un clàssic ha de ser tractat com una peça clau per entendre encara la nostra contemporaneïtat, perquè representa l’aprenentatge profund que el temps ens ha llegat per relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb les nostres pròpies arrels ètiques, estètiques i ideològiques. Acostar-se a un clàssic és doncs submergir-se en la tradició de representació que l’ha legitimat. […] Si una obra es manté com a clàssic i d’altres no, és perquè en programar aquella obra s’està programant també la seva tradició de representació, s’està reforçant el discurs sobre el seu discurs»[1].

D’aquesta manera les sessions es vertebraven a partir del personatge de Hamlet, desenrotllant-se rizomàticament a través de múltiples direccions, sense un centre fix però sense desordre, acostant-se a qualsevol àmbit imaginable de les arts escèniques. Es tractava d’unes sessions fèrtils en què és cert que en Xavier parlava molt i de moltes coses, però en què sobretot destacava la seva gran capacitat d’escolta. Ens conferia atenció, i aquest fet, no tan comú dins de l’àmbit acadèmic com seria desitjable, ens convertia en responsables d’allò que poguéssim pensar o verbalitzar. Per una vegada no servia el recurs fàcil d’expressar qualsevol vaguetat o ximpleria per sortir del pas. Tot allò que dèiem era escoltat, analitzat i discutit profusament, i s’iniciava un fèrtil diàleg tant amb en Xavier com amb la resta de companys. No es tractava d’una escolta destinada merament a la reafirmació o la contradicció convencional dels nostres arguments, sinó que, gràcies a ser escoltats de manera crítica, érem convidats a ampliar i enriquir les nostres argumentacions, variant-les per complet quan fos necessari, però en tot cas fent-les créixer i desenvolupar-se. Suposo que la tasca pedagògica en els àmbits artístics és difícil d’acotar, perquè cal transmetre una sèrie de coneixements concrets i, al mateix temps, generar un esperit crític, fins i tot contestatari, un esperit aventurer que alhora sigui exigent i rigorós. Amb en Xavier, aquesta sensació s’oferia des d’un principi, atès que quan t’escoltava et senties completament responsable d’allò que deies, però acompanyat en aquesta responsabilitat per l’evidència que en Xavier no deixava d’assumir mai la seva pròpia responsabilitat com a oient i conversador.

Recordo especialment una classe en què en Xavier ens va preguntar quins eren els nostres referents entre els directors d’escena, els quals per un motiu o altre admiréssim. Algú de nosaltres va dir Peter Brook o Giorgio Strehler, potser Tadeusz Kantor, Robert Wilson o Pina Bausch, noms tots ells dels quals algú altre ens havia parlat anteriorment en alguna classe d’escenificació, però que almenys en aquell moment a penes coneixíem, i que probablement des de la nostra innocent ignorància admiràvem com a tòtems pràcticament desconeguts. Aleshores en Xavier ens va fer adonar que tot i que tots aquells creadors eren mereixedors de la màxima admiració i respecte, el seu moment de màxima puixança feia molt de temps que ja havia passat i que en aquell moment, per molt que alguns d’ells seguissin en actiu i que naturalment els poguéssim seguir admirant, pertanyien més als llibres d’història que a la realitat teatral del segle XXI en què vivíem. Així que va delimitar la pregunta i ens va demanar quins eren els nostres referents entre els directors d’escena no catalans amb menys de cinquanta anys. El silenci va envair lentament l’aula. Aclaparats pel silenci de la nostra ignorància algú va dir un nom. En Xavier el va apuntar a la pissarra. Potser algú altre va dir un altre nom i en Xavier el va apuntar també a la pissarra, una pissarra, la buidor de la qual esdevenia en aquells moments un descomunal abisme d’ignorància. En Xavier va comentar irònicament que li semblava realment sorprenent que uns joves que pretenien dedicar-se a les arts escèniques mostressin un desconeixement tan ampli de la realitat teatral del seu temps. Aleshores va començar a omplir la pissarra amb els noms d’un munt de directors que per una raó o altra ell admirava, mentre ens els anava presentant succintament amb tres o quatre dades que ens ajudessin a situar-los. Nom rere nom va omplir per complet la pissarra, que es convertí en pocs minuts en un catàleg personal de referents, i al mateix temps en una celebració de les infinites i múltiples possibilitats que ens oferien les arts escèniques contemporànies. Personalment no vaig sentir aquest fet ni com un qüestionament de la nostra ignorància, ni com un exercici d’arrogància o exhibicionisme, sinó com una autèntica invitació al coneixement de noves realitats teatrals fins aleshores inimaginables. L’assumpció compartida del nostre desconeixement a través d’aquesta petita provocació no va resultar en absolut frustrant o coercitiva, sinó que va generar en nosaltres unes ànsies de conèixer, un autèntic i entusiasta vertigen cognitiu. És cert que s’havia desemmascarat la nostra ignorància, però no menys cert era que s’obrien davant nostre mil horitzons de possibilitats. Suposo que el més important, i el que sospito que en Xavier pretenia des d’un inici, era aconseguir disparar el nostre entusiasme per tot allò que encara no coneixíem, però que ja no estàvem disposats que restés inconegut.

 

2.

Paral·lelament a la seva fructífera carrera com a director, dramaturg i intèrpret, amb més d’una setantena llarga d’espectacles a l’esquena, i a una remarcable dedicació a la gestió cultural (director del Festival Grec, direcció de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, director dels serveis culturals de l’Institut del Teatre, membre de l’equip de direcció del Teatre Lliure, assessor del Gran Teatre del Liceu i director artístic del TNC a partir de la temporada 2013-2014), Xavier Albertí ha desenvolupat una notable tasca com a pedagog, vinculat a les institucions més diverses. Ha estat docent a l’Institut del Teatre de Barcelona, on ha impartit diverses assignatures, va ser coordinador del Conservatori Superior de Dansa en els seus primers temps, així com director i tutor de nombrosos tallers i tesines. També ha impartit diversos cursos a l’Obrador de la Sala Beckett, al Màster Oficial Interuniversitari d’Estudis Teatrals, a la universitat de Girona, a la universitat de Lleida i a la universitat d’Estiu Menéndez Pelayo. Dins de la seva tasca docent cal destacar també que ha estat el principal assessor de l’ERAM de Girona-Salt en l’elaboració del seu ambiciós Projecte de Grau d’Art Dramàtic, així com el mestratge continuat exercit en la formació de diverses generacions d’actors i directors novells com a col·laboradors de les seves creacions dins l’àmbit professional.

No és possible acostar-se al Xavier Albertí pedagog sense assumir que aquest és només plenament intel·ligible si el posem en relació amb el Xavier Albertí creador escènic, el Xavier Albertí gestor cultural i el Xavier Albertí teòric. Els diferents acostaments de Xavier Albertí al món de l’escena configuren un tot complex, múltiple i polièdric, del qual es desprèn una autèntica visió global d’allò que són o haurien de ser les arts escèniques i de com aquestes es relacionen amb la societat que les ha vist néixer, la tradició, el patrimoni i la seva pròpia contemporaneïtat, una visió en què, a pesar de les particularitats pròpies de cadascun d’aquests àmbits, aquests entren íntimament en relació, complementant-se i enriquint-se entre ells. Un bon exemple d’aquest caràcter porós el trobem en la seva etapa com a director del Festival Grec, quan l’Albertí gestor va apostar per alguns dels joves creadors que tenia com a alumnes a l’Institut del Teatre (Roger Bernat, Oriol Broggi o Carlota Subirós) oferint-los la possibilitat de dirigir els seus primers espectacles dins el festival. Un altre àmbit, en què es vincula també de manera permeable el vessant pedagògic amb l’artístic, és en el mestratge exercit sobre diversos joves directors i dramaturgs que en algun moment havien estat també els seus alumnes. Alguns noms interessants de l’escena catalana emergent, com Josep Maria Miró, Carles F. Giua, Xavier Martínez o Albert Arribas, han treballat els darrers anys com a ajudants de direcció d’en Xavier en diversos muntatges professionals, adquirint d’aquesta manera l’experiència necessària per poder prosseguir amb més perícia les seves prometedores trajectòries artístiques. Un cas curiós però extremament simptomàtic de la constant interconnexió entre els diferents acostaments d’en Xavier a les arts escèniques és el de La caiguda d’Amlet (o la caiguda de la H) de Jordi Oriol. Aquest text, sorgit de les classes de dramatúrgia d’en Xavier a l’Institut del Teatre, va ser dirigit pel mateix Xavier amb l’autor com a únic intèrpret, evidenciant a la pràctica, però sense ostentació de cap tipus, com de variables i mudables poden ser els límits convencionalment establerts entre els diferents àmbits escènics. La certesa que els creadors escènics contemporanis cada cop es reconeixen menys en les velles categories estanques tradicionals de director, actor o dramaturg i, en conseqüència, la necessitat d’una formació multidisciplinar a partir d’una experiència creativa híbrida i heterogènia són els dos principis fonamentals que determinen l’esperit del Projecte de Grau d’Art Dramàtic de l’ERAM de Girona-Salt elaborat per en Xavier. Es tracta d’un esperit sense complexes i alhora rigorós que em penso que defineix també de manera àmplia l’experiència escènica d’en Xavier Albertí en la seva ja dilatada carrera professional.

També em sembla remarcable com en la seva àmplia experiència dins del món acadèmic en general i universitari en particular ha apostat sempre per renunciar a la pura i sovint vàcua transmissió de coneixements per fomentar decididament les bases que haurien de convertir l’acadèmia en un autèntic i rigorós fòrum de reflexió i discussió, connectada íntimament tant amb la realitat de l’escena contemporània com amb la revisió del fons patrimonial. De fet, podem detectar múltiples fils que s’entrellacen i es retroalimenten en el seus diversos acostaments al fons patrimonial del nostre país i a la seva recuperació. A banda d’haver dirigit, i sovint interpretat, una sèrie d’espectacles que apostaven mitjançant diverses estratègies dramatúrgiques pel redescobriment d’alguns gèneres o àmbits musicals oblidats, com la sarsuela (El dúo de la africana, 2007, o La corte del Faraón, 2008) o la revista (Vida privada, 2010), Xavier Albertí també ha estat comissari (conjuntament amb Eduard Molner) de l’exposició El Paral·lel, 1894-1939 (CCCB, 2012), on s’apostava per una anàlisi històrica i sociològica de caràcter reflexiu per tal d’intentar copsar l’autèntica naturalesa d’aquest fenomen popular premeditadament oblidat. Tanmateix, també ha reivindicat la necessitat de reflexió i recuperació d’aquest patrimoni desconegut des de l’àmbit acadèmic. Alhora, sembla que aquest esperit estarà també presenten la gestió d’en Xavier Albertí com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya els propers anys, a partir de la idea de vincular cada temporada a un epicentre patrimonial «que es dedicarà a normalitzar la presència d’un determinat autor o gènere teatral que, per les raons que siguin, ha quedat  fora del cànon teatral català, malgrat la seva rellevància artística»[ii]. Sense voluntat d’estendre’m en una anàlisi del Projecte artístic per al Teatre Nacional de Catalunya o les Línies d’actuació de la Direcció Artística donades a conèixer recentment, resulta evident la voluntat d’aquest nou equip artístic sota el lideratge d’Albertí d’establir nous lligams entre el Teatre Nacional de Catalunya i l’àmbit universitari a través de la difusió i redescobriment del patrimoni, així com la determinació de vincular també aquest nou projecte a l’àmbit pedagògic d’una manera àmplia. Per una banda, a través dels llicenciats en art dramàtic amb els quals es pensa emprendre el projecte d’una companyia jove dedicada a la relectura d’aquest fons patrimonial i, per l’altra, a través d’un públic ampli, destinatari natural d’aquest projecte de companyia jove que aspira a superar les estrictes fronteres de l’edifici teatral i recórrer espais no estrictament teatrals de la geografia catalana a la recerca de nous públics.

 

3.

El món del teatre a Catalunya, com evidencia la situació actual, ha pecat freqüentment i en molts dels seus àmbits d’una preocupant estretesa de mires, que l’han condemnat, per una banda, a l’establiment de multitud de parcel·les isolades mancades de qualsevol tipus d’interdependència entre elles i, per l’altra, a una visió reduccionista, sovint vergonyosament subordinada a l’estricte immediatesa del taquillatge o la mera subsistència. No em sembla exagerat afirmar que, a pesar d’algunes honroses i benintencionades iniciatives, en general tant des de les institucions públiques com des de l’empresa privada i des dels mateixos professionals, a Catalunya ha mancat l’ambició d’esbossar un panorama global que analitzi quines són les causes de la situació present de les arts escèniques, que s’obri en perspectiva cap al futur i sobretot reflexioni sense temors ni apriorismes sobre la seva autèntica necessitat, naturalesa i funció dins la societat.

Potser un dels trets més singulars d’en Xavier Albertí ha estat la seva incombustible disposició a vincular-se a una inabastable quantitat d’heterogènies iniciatives connectades amb qualsevol àmbit de les arts escèniques i la seva capacitat de teixir ponts entre elles, esbossant una visió global coherent personal i pròpia, i alhora compromesa amb el seu temps. «un teatre compromès ideològicament no és aquell teatre polititzat, sinó que és un teatre que tingui la capacitat de transformar la nostra societat i el nostre compromís amb aquesta societat.»[3] Sincerament segueixo sense recordar què vàrem aprendre exactament a les classes d’en Xavier. Pot ser allò més important que ens va ensenyar és a tenir la gosadia de pensar el teatre.

[1] Albertí, Xavier, Línies d’actuació de la Direcció Artística, p. 3 [www.tnc.cat]. Disponible a (enllaç). Últim accés: 16/07/2013.
[2] Albertí, Xavier, Projecte artístic per al Teatre Nacional de Catalunya, 2012, [www.tnc. cat]. Disponible a (enllaç). Últim accés: 01/04/2015.
[3] Albertí, Xavier, Projecte artístic per al Teatre Nacional de Catalunya, 2012, [www.tnc.cat]. Disponible a (enllaç). Últim accés: 01/04/2015.