Una succinta introducció a la figura i obra dramàtica de l’autor britànic Simon Stephens

Què vol dir ser humà? Què s’amaga al fons de la societat contemporània? Quines són les pors dels britànics? Aquestes preguntes ben bé podrien ser el punt de partida del procés d’es­criptura de Simon Stephens, drama­turg britànic amb una obra tant ex­tensa que en poc més d’una dècada ja ha aconseguit recopilar tres volums d’obres completes, i segueix escri­vint i estrenant, tant a casa seva com a l’estranger.

 

S’estrenà amb Bluebird al Royal Court Theatre l’any 1998 —tot i que no fou la seva primera obra escrita— i no ha deixat d’escriure des de llavors. El seu darrer projecte Three kingdoms (2011), dirigit per Sebastian Nübling, és una coproducció internacional que ja s’ha pogut veure a Estònia (Teatre NO99, Tallin) i Alemanya (Kam­merspiele, Munic) i és a punt d’estre­nar-se als escenaris anglesos dins el festival World Stages London (Lyric Hammersmith, Londres).

 

Músic ocasional, professor, drama­turg, Stephens ha continuat lligat tant a la música —no de manera pro­fessional— com a la docència, amb­dues eines que han alimentat la seva pròpia escriptura. Ha estat professor del programa d’escriptura per a jo­ves del teatre Royal Court, ha im­partit classes a la presó i en escoles privades, i des del 2009 coordina el taller internacional de dramatúrgia de l’Obrador d’estiu de la Sala Bec­kett. Així mateix, és director artístic associat al Lyric Hammersmith de Londres, teatre reconegut entre d’al­tres per dedicar un espai de la seva programació als joves.

 

Pel que fa a la música, aquesta pas­sió que alimenta des de la seva època com a membre del grup de punk es­cocès Country Teasers, ha influenciat de manera notable la seva escriptu­ra. En les seves obres, especialment Country music (2004) i Punk rock (2009), l’estructura dramàtica res­sembla la d’una peça musical. A T5, el text que acompanya aquest dossier i que es representà la temporada pas­sada juntament amb Paret marina, el monòleg d’una mare que ha vist com apunyalaven un adolescent en un parc i emprèn una fugida endavant, s’emmarca en una sèrie de referèn­cies musicals a David Bowie, Nick Cave, Blondie i Johnny Cash que funcionen alhora com a estructura i marc referencial, enriquint un text punyent i ple de lirisme.

 

La geografia dramàtica de Simon Stephens està minada de petits acci­dent biogràfics, no debades els tres reculls d’obres complertes editats fins al moment a Anglaterra estan escrupolosament introduïts per una narració de l’autor en què escriptu­ra i biografia s’entortolliguen creant nusos de significat que el posicionen en els textos com quelcom més que un simple observador del que passa al seu voltant. Stephens traça una mena d’alter-biografia puntuada pels esdeveniments que succeeixen a les seves obres i pels moments que les van veure néixer. Les preocupa­cions que mouen les històries que ens explica no són, però, únicament personals, i en cap cas s’han de lle­gir els seus textos amb l’ànima de realitzar-los l’autòpsia necessària per diagnosticar de quins mals pa­teix l’escriptor, sí que hi trobarem, però, les claus necessàries per di­agnosticar de quins mals pateix la Gran Bretanya del segle xxi. Stephens ressegueix els temors de la societat britànica i en els seus textos podem identificar-hi reminiscències dels tics, tabús i traumes dels darrers vint anys: la preocupació excessiva per la seguretat, la presència malal­tissa de càmeres de videovigilància, l’assassinat de James Bulger, la de­safecció, la por per l’amenaça terro­rista… L’escriptura de Stephens, com ell mateix ressalta a l’entrevista que segueix, excava les pors, tant indivi­duals com socials, per intentar ex­treure’n sentit.

Alhora, l’obra de Simon Stephens és una exploració de l’espai: espais físics, temporals i metafòrics. Una gran part dels seus textos estan si­tuats en contextos urbans, l’espai de la ciutat, amb una idiosincràsia i un funcionament propis, esdevé un personatge més que es va construint amb cadascun dels seus textos. Com tot bon escriptor, Simon Stephens és obsessiu i en aquesta ciutat que és la seva obra temes i personatges persisteixen i s’emmirallen creant un paisatge recognoscible, una ciutat contemporània plena de buits, imper­feccions i reductes per explorar.

 

Trobem també nombrosos salts temporals entre escenes, carregats d’acció i significat. Sovint hi situa els esdeveniments que, aparentment, funcionen com a motor narratiu de l’obra. Especialment en els seus pri­mers textos, Herons (2001) i One minute (2003). El que veiem damunt l’escenari són, no aquests esdeveni­ments principals, sinó les reaccions que provoquen, la cara B del disc.

 

A un nivell més metafòric, Stephens considera el teatre com un espai, un interstici entre la llei i la justícia. És aquest espai el que cal treballar per­què el que passa damunt l’escenari sigui quelcom més que un entreteni­ment i arribi a tocar l’audiència. Les obres de Stephens mostren una clara voluntat d’involucrar l’espectador i si­tuar-lo en la postura d’haver de pen­sar i fer-se preguntes a vegades incò­modes. Tal com apunta Jordi Faura a l’article que segueix, és precisament aquest concepte, la incomoditat, el que juntament amb l’honestedat tra­vessa el teatre d’aquest dramaturg que crea des d’un espai alliberat al qual ni justícia ni llei arriben, i des d’on es pot preguntar: «Què vol dir ser humà?»