M’agradaria disposar de més espai per comentar els efectes d’emmirallament que va produir la irrupció de Belbel, tan fulgurant, en el panorama teatral autòcton. Un dels seus pares espirituals més conspicus, Sanchis Sinisterra, semblava sobre protegir-lo dels efectes nocius d’un èxit (!) massa ràpid. Benet i Jornet (no fa ni quatre dies) demanava encara en el pròleg d’En companyia d’abisme de no “carregar-li al damunt altres coses de les que ja carrega”.

Els llenguatges nous i els nous espais de l’art teatral a la societat d’avui: vet aquí el que ens hauria d’interessar. Si fos això el que realment ens interessés, podríem revisar sense traumes i sense l’ajut de cap casuística massa elemental, el (relatiu) fracàs de públic que ha enregistrat el muntatge de Tàlem, per exemple, i que no contradiu per res la gloriosa originalitat i contemporaneïtat de la comèdia; potser, pel contrari, les referma. I torno, doncs, al nostre autor.

Estic convençut que la maduresa de Belbel és encara, i per molts temps, el signe d’unes aptituds, d’una sensibilitat i d’una capacitat per a l’anàlisi i la inventiva, que ha de permetre expressions dramàtiques molt diverses i, de cap manera, l’encasellament a fórmules ja ben definides. L’obra de Belbel és una obra oberta, tot i que de terreny de joc ell mateix n’exclogui els llocs comuns, per triar, en canvi, invariablement, els camins del risc. És simptomàtic que en parlar de Koltès, (Pausa Núm. 1) Belbel hagués destacat aquest pensament de l’autor desaparegut el 1989: “el teatre és el contrari de la vida però m’agrada perquè és l’únic lloc on es diu que allò no és la vida”. Les “possibilitats” teatrals que s’amaguen darrera d’aquesta paradoxa, penso que ens podrien dibuixar el territori -els espais de comunicació- que l’art dramàtic pot envair sense complexos en una societat immersa en una cultura telemàtica, abassegadorament “comunicada”, i que ja no reclama la instrumentalització del teatre per resoldre cap de les seves necessitats. En recollir la citació de Koltès, Belbel fa una mena d’acte de fe en els valors de gratuïtat, autonomia i conflicte que hi ha en la creació dramàtica.

Parlar de la maduresa d’un autor que en escriure Dins la seva memòria tindria vint-i-molts pocs anys, suposa referir-nos a un cas clar de precocitat. La gràcia, però, que descobrim en el cas Belbel, és que ha eludit, “ja”, aquells misteriosos laberints de la psicologia pels quals de vegades s’extravien els “nens prodigi” per esdevenir uns “nens problema”. Sergi Belbel ens ha mostrat, amb una rapidesa desacostumada, cartes molt distintes de l’apassionant joc teatral, no com a tempteig, crec jo, d’una possible línia a seguir, sinó com a alliberament un xic desficiat de les tensions/aspiracions múltiples que conflueixen en una vocació d’explicar l’home del nostre temps mitjançant un llenguatge “representable”. Si deslliguéssim el personatge del que tendim a dir-ne una “vocació” teatral insòlita per situar-lo en els dominis de la reflexió antropològica i social contemporànies, les cauteles amb què ens hem mirat l’arracada vertiginosa de la llebre, veuríem que són perfectament vanes. Perquè, què pot prometre’ns un autor que després d’Opera escriu En companyia d’abisme i tot seguit una broma tan malèvola, intel·ligent i enjogassada com Tàlem? De què cal protegir la llebre si aquesta es diverteix canviant de jaç, amb perdó, a la fi de cada carrera?

A mi em sembla que la commoció que va suscitar temps enrere l’aparició de Belbel, es devia, principalment, no tant a la descoberta d’una veu anticonvencional que s’expressava excepcionalment bé, com a la traça en descol·locar-se que tenia l’escriptura del personatge, la qual diria arrelada a una tradició distinta de la que ha reflectit la nostra modernitat teatral. Ja sé que això de la tradició cultural és quelcom del que difícilment se n’escapa l’artista, però, tanmateix, fins dintre d’una eventual generació de “nous novíssims”, Sergi Belbel semblava aterrar des d’una altra pàtria teatral o, a l’inrevés, ens convertia de cop en desconcertats alienígenes.

Ni que sigui telegràficament, voldria apuntar alguns elements que reflecteixen la manera radicalment inusual amb que Belbel es planta davant l’escenari per sorprendre’ns amb un ventall d’interessos molt ample.

 

1er. Interès pel drama interior

Amb Dins la seva memòria, Belbel acompleix el tràmit “adolescent” d’explicar unes dèries personals i explicar-se beckettianament mitjançant un diàleg que té l’ambigüitat d’expressar-se des de dins i alhora des de l’exterior del “protagonista”. A Elsa Schneider l’exploració es fa a partir de l’objectivació dels personatges, però el terreny és el mateix. El personatge literari de Schnitzler i la ruptura tràgica del mite Romy Schneider, se situen en el camp del difícil monòleg interior on el conflicte no té cap altra sortida -inútil sortida- que la seva verbalització. Les circumstàncies són descriptibles però el drama s’escriu sempre al cor de l’individu.

 

2n. Interès per la identitat assetjada

La tensió entre l’exigència del “ser” i l’exigència manefla de “l’altre”, sorgeix reiteradament en les obres de Belbel. Ja és a Dins la seva memòria però es manifesta abastament a En companyia d’abisme i en les peces curtes L’ajudant i Tercet. D’altra banda, què és si no un drama d’identitat el que intenta exposar el personatge d’Elsa Schneider al final de l’obra? Belbel defuig tots els ecos de la misantropia. Admet la “complementarietat” de l’amic, de la dona però no l’apropiació del jo. El ressort d’autodefensa assoleix sovint el llenguatge de la burla sobretot de la gestualitat més gregària.

 

3r. Interès per la mirada irònica.

… les històries ja han estat explicades, la tragèdia ja pertany al passat… ai, que em poso transcendent!” (Elsa Schneider). “Qui diu que no puc prendre com a excusa la inversemblança d’aquest conflicte verbal nostre…” (En companyia d’abisme). La ironia com a signe de maduresa. Sergi Belbel la té sempre a punt per practicar una cirurgia desmitificadora o per fer front al parany de les pròpies paraules. Sergi Belbel és l’autor madur que no es deixa atrapar pels efectes il·lusoris del teatre. “El teatre és el contrari de la vida…

 

4t Interès per la farsa quotidiana.

La mirada irònica és descabdellada devers la sàtira i la paròdia quan l’autor observa el culte a les modes, els mimetismes grotescos que s’entaforen per la societat comunicada. Mínim-mal show, Tàlem. Sergi Belbel es diverteix confonent l’espectador. L’obvietat també insípida la seva crítica. L’observador adult, destranscendelitza les obsessions i les passions més comunes. A la seva biografia d’escriptor no hi ha cap lloc per la ingenuïtat.

 

Amb qualsevol d’aquests elements no hi ha dubte que Sergi Belbel pot cometre errors importants. En veure, no obstant, com aquells actuen amb una persistència coherent, cada cop més “hàbil”, totes les promeses, totes les perspectives favorables són possibles. La llebre coneix massa i massa bé molts terrenys com per deixar-se caçar. No sé què ni qui pot malaguanyar l’ofici de Belbel que no sigui la ruqueria que sovint ataca els qui guarden la clau dels camerinos o del contumaç -avorriment- situacional (alça Manela!) que d’altra banda, ja existia quan a aquest xicot li agafà -ves, pobre,- la mania del teatre.