Tot i que la crisi ha afectat de manera greu el sistema teatral turc, arribant a posar en joc la supervivència dels teatres públics i subvencionats i qüestionant la necessitat del teatre com a servei públic, també ha provocat la consolidació d’una escena alternativa al marge del teatre institucionalitzat, que es troba oberta a novetats formals i temàtiques i a autors estrangers fins ara desconeguts a Turquia. Aquesta escena alternativa ha suposat per al panorama escènic turc un autèntic impuls modernitzador malgrat la crisi.

 

Per tal de comprendre els problemes que pateix el teatre turc des de fa dos anys, abans de res caldria tenir una idea general de com funcionen els teatres subvencionats per l’Estat, de la mena de relació que mantenen amb els governs i ajuntaments des de la seva fundació i del nou moviment teatral creat per la jove generació cansada de la monotonia d’aquestes institucions.

No hi ha dubte que el teatre més antic i important de l’escena turca és el Teatre Nacional fundat el 1942 a Ankara, el qual actualment continua la seva aventura en 22 ciutats diferents amb més de 60 escenaris. Aquest teatre, que integra centenars d’actors i tècnics, ha patit moltes crisis tenint com a única font de finançament el Ministeri de Cultura i continua tenint una direcció central a Ankara, encara que els escenaris de les diferents regions tenen els seus propis directors. Durant anys, el teatre s’ha vist immers en judicis per culpa de l’administració fraudulenta d’alguns dels directors generals artístics i, de vegades, s’ha substituït un director per un altre en una sola nit. Els teatres nacionals que mai no ha pogut afirmar la seva autonomia sempre han actuat sota la influència dels governs al poder a través d’ingerències en el seu repertori o obres censurades. El fet que els actors acceptats per concurs rebin la mateixa paga sense fer cap distinció entre les representacions ha provocat la desmotivació dels professionals que s’han vist obligats a treballar en fulletons o en pel·lícules, menystenint així el seu treball al teatre. Per tant, molts actors jubilats, després d’haver rebut anys de sou sense ni tan sols haver pujat a un escenari, han estat el blanc de les crítiques. A pesar de tots aquests aspectes negatius, els escenaris del Teatre Nacional, molt ben equipats des del punt de vista tècnic, no només a Istanbul, sinó també a la resta de les grans ciutats, han presentat al públic obres clàssiques i contemporànies per un preu de aproximat de 4 euros. El 2012 es van vendre 2 milions d’entrades. A més, el Teatre Nacional ha exercit un paper important en la forja d’una identitat del teatre turc des de 1960 fomentant la representació d’obres de nous dramaturgs. Amb l’amenaça d’un possible tancament pel seu qüestionament des de fa dos anys, el Teatre Nacional, que ha sabut divulgar el teatre a les ciutats d’Anatòlia gràcies a festivals internacionals, esdeveniments per al públic jove i gires organitzades en diferents ciutats i que, actualment, té un paper important en la nostra vida cultural, dóna fe d’una de les crisis més importants de la història. La controvèrsia que va suscitar l’anunci d’un projecte de privatització dels teatres mitjançant un fons de 46 milions d’euros l’any es va veure agreujada amb la declaració que el primer ministre va fer el mes d’abril de 2012, quan va dir: «el teatre no es pot fer subvencionat per l’Estat». En virtut d’aquest projecte de llei, es preveu el tancament del Teatre Nacional, l’Òpera i el Ballet Nacional a causa de la jubilació anticipada dels funcionaris i l’agrupació del teatre, de l’òpera i el ballet en una institució autònoma anomenada «El Consell Nacional de l’Art».

El Teatre Municipal d’Istanbul, creat per André Antoine el 1914 amb el nom de Darülbedayi, és la segona institució de la capital subvencionada per l’Estat. Des de fa molts anys, el Teatre Municipal d’Istanbul es veu perjudicat pel fet d’estar sota l’autoritat de l’Ajuntament d’Istanbul, que és la seva única font de finançament. El teatre, que compta amb un total de 10 escenaris repartits per la riba europea i la riba asiàtica i que de vegades assoleix la xifra de 200espectadors, arrossega les profundes ferides de la crisi de 2011. Com a conseqüència de la decisió que l’Ajuntament d’Istanbul va prendre l’abril de 2011 (aleshores en mans de l’AKP, un partit de tendència islamista), el repertori d’aquesta institució, que sempre havia dirigit des de la seva fundació un actor o un director amb un repertori format pels artistes del seu equip a partir de llavors el va formar un comitè literari amb alguns buròcrates de l’Ajuntament com a membres. Aquesta decisió va provocar la dimissió d’Ayşenil Şamlıoğlu, directora general artística del Teatre Municipal. L’obligatorietat de crear un repertori sota la pressió d’una ideologia islamista que es va imposar a aquesta institució, una imposició que no havia patit ni tan sols durant l’Imperi Otomà, va originar un debat sobre «L’Art Conservador». Després d’aquesta decisió, tots els artistes es van reunir per primer cop per protestar i van organitzar, durant llargues setmanes, manifestacions contra el domini del poder polític en l’àmbit artístic. Tot i que aquesta institució encara la dirigeix un dramaturg i que encara inclou en el seu repertori obres de teatre «clàssic» aprovades per l’Ajuntament, les dimissions dels artistes cada dia són més nombroses. Es va produir una altra crisi en el Teatre Municipal el 2012-2013, amb la representació de l’obra, Zengin Mutfağı (La cuina dels rics), la qual criticava el feixisme i l’auge del nacionalisme. Com a conseqüència de les múltiples queixes rebudes a l’Ajuntament contra aquesta obra esbroncada per alguns espectadors fanàtics nacionalistes, es va suspendre la representació durant tot un mes. No obstant això, aquesta obra centrada en l’explotació laboral i escrita per Vasıf Öngören, un dels dramaturgs més importants de la dècada de 1970, es va continuar representant.

Durant aquest període de crisi dels teatres subvencionats per l’Estat, alguns artistes van deixar de banda la seva desesperació envers el teatre i van trencar el seu silenci mitjançant produccions artístiques a partir de la segona meitat de la primera dècada del s. XXI. La nova generació, cansada de l’estructura convencional de les institucions subvencionades per l’Estat que sempre representaven les mateixes obres, va començar a produir obres dins de la dinàmica actual. Mentre que els teatres privats ja existents representaven obres comercials i comèdies de bulevard, es van crear desenes de teatres de petita i gran escala, sobretot a Istanbul a partir de 2005. Aquests teatres nous van començar a estrenar gèneres diferents dels que fins a aleshores coneixia el públic turc. No hi ha dubte que el pioner d’aquests teatres és el DOT, que va revelar a un nou públic format obres de teatre contemporani anglès interpretades per actors famosos del cinema i la televisió turcs. El fundador de la companyia, Murat Daltaban, es va fixar com objectiu suscitar una dinàmica de qüestionament sobre temes actuals i sociològics en l’espectador mitjançant obres sobre la vida urbana de diversos dramaturgs com ara Mark Ravenhill, Philip Ridley, Simon Stephens, Joe Penhall, tots ells representants del corrent anomenat in-yer-face theatre.

També podem esmentar altres companyies joves influïdes per aquest corrent com ara İkinci Kat (Segon Pis), Kara Kutu (Caixa Negra), Yan Etki (Efecte Secundari), que representaven obres de dramaturgs anglosaxons i alemanys en sales de 50 a 60 persones. Aquestes companyies han tractat de provocar una reacció en l’espectador mitjançant obres que forcen els límits de la violència i la nuesa, produïdes sense cap ajuda financera institucional i, per tant, sense cap censura. No obstant això, la idea d’aquestes companyies de fer un teatre actual mitjançant obres que representen actes violents extrems i un argot excessiu de vegades pot comportar un hiperrealisme exagerat i llacunes en la forma dramàtica de les representacions. A aquests teatres se’ls pot criticar pel fet de destruir la teatralitat en confondre el realisme excessiu amb el joc natural de la televisió i pel fet d’adoptar un enfocament idèntic de posada en escena perquè les obres es representen en petites sales, lluny de l’estètica escènica i es basen únicament en la interpretació dels actors.

Podem citar Özen Yula, Civan Canova o Behiç Ak entre els actors més prolífics durant la dècada de 1990, les obres dels quals es van representar, en general, en teatres subvencionats per l’Estat. En la primera dècada del s.XXI aquests autors van deixar pas a autors-directors que van produir amb èxit les seves obres en teatres oberts per ells mateixos. Aquests artistes, que treballen des de fa més de deu anys, han signat obres que han tingut un èxit notable en festivals nacionals i internacionals. L’autor-director de la companyia Krek, Berkin Oya, és reconegut per les seves obres originals, no només entre el públic d’Istanbul, sinó també entre els lectors de diversos països en els quals s’han traduït les seves obres. En el seu teatre inaugurat el 2011, totes les seves obres es representen darrere d’una finestra de vidre i els espectadors escolten els actors mitjançant uns auriculars que se’ls reparteix prèviament. Berkun Oya, artista polifacètic (actor, realitzador i director) encara continua qüestionant els límits de la forma cinematogràfica al teatre. L’autor i director Yiğit Sertdemir ha sabut convertir el teatre Kumbaraci 50, inaugurat el 2010 i del qual n’és un dels fundadors, en un dels espais alternatius més importants d’Istanbul. Mentre que les obres originals escrites i protagonitzades per Yiğit Sertdemir atrauen l’atenció de l’espectador d’Istanbul des de fa dos anys, el teatre també és conegut per les seves col·laboracions amb algunes companyies alemanyes per tal de realitzar projectes en comú. El projecte original «6 Üstü Oyen»[1], que es va iniciar durant la temporada 2012-2013 a Kumabaracı 50, va reunir 6 autors amb 6 de les actrius més famoses del país. L’obra «Kimsenin Ölmediği Bir Günün Ertesiydi » (“És l’endemà d’un dia en què ningú no va morir»), escrita en el marc d’aquest projecte, la qual narra la vida d’un transsexual, va ser una de les més polèmiques de la temporada. Les obres «Yüzyılın Aski» (“L’amor del segle») i «Yola Çıktığım Bir Gün Sakin Serin Sabahtı» (“El dia que vaig marxar feia un matí fresc i tranquil), que combinen la política amb una escenografia contemporània i una representació interdisciplinària, figuren entre les obres més famoses de Yeşim Özsoy Gulan, autora i directora del Teatre GalataPerform, inaugurat el 2003. A més, gràcies al projecte «Text Nou Teatre nou», GalataPerform va esdevenir un pioner en l’emancipació de l’escriptura dramàtica contemporània, reunint autors turcs amb autors estrangers convidats de diversos països, com ara l’Iran, Espanya, Romania, Portugal, Itàlia, Grècia, Escòcia i França, per tal d’organitzar lectures o tallers d’escriptura dramàtica. Aquest projecte, creat i executat per GalataPerform des de 2006, el qual ofereix un espai per donar a conèixer les obres d’autors nous, organitza el seu propi festival des de 2011 i anima a escriure noves obres originals.

8 teatres diferents amb sales per a 100 espectadors o menys es van reunir durant la temporada 2010-2011 per crear una plataforma d’«Escenes Alternatives». A banda de les diferents activitats que organitza, aquesta plataforma va ser l’octubre de 2013 la precursora d’un nou festival amb l’objectiu d’emancipar la dramatúrgia contemporània: «Altfest ‘13». Entre aquests teatres, no hi ha dubte que la companyia Destar Tiyatro, la qual només representa obres en kurd, és una de les més interessants. Aquesta companyia, que va inaugurar el seu escenari Şermola performans, crea una nova tendència en presentar a l’espectador les obres escrites en la seva pròpia llengua amb sobretítols en turc. La seva obra Annex «Disko No 5», creada a partir de testimonis, investigacions i documentals sobre la presó número 5 de Diyarbakir[2], la qual denuncia la por i la violència a les presons, ha estat nominada a diversos premis durant 2011-2012 i ha rebut grans elogis de la crítica.

Caldria plantejar-se les llacunes del Teatre Nacional i el Teatre Municipal, que són les dues grans artèries de la nostra vida cultural, per reestructurar-los segons les necessitats de la nostra vida actual. El Govern i els ajuntaments han de continuar finançant aquests teatres sense imposar cap censura ni pressió ideològica al seu repertori per tal de deixar la direcció únicament als artistes. Un cas diferent dels teatres subvencionats per l’Estat són els més de setanta teatres creats sense cap mena d’ajuda financera. Aquests teatres obren les portes a Istanbul per presentar les seves pròpies obres o les de les companyies convidades. No seria un error dir que, més enllà dels teatres subvencionats per l’Estat que estan patint una crisi, aquests teatres independents, els quals intenten desmarcar-se de qualsevol tipus de censures, pressions i pors i miren de sobreviure a pesar de tenir molts problemes econòmics, continuaran proposant obres originals i emocionants.

[1] El nom d’aquest projecte és un joc de paraules: en turc, la paraula «sis» també vol dir «sota». En aquesta frase, «sota-sota una obra» significa «només és una obra».

[2] La presó de Diyarbakır situada en una regió considerada «kurda» és una presó militar coneguda a la història de Turquia pels seus actes de tortura posterior al cop d’Estat de 1980. Entre 1981 i 1984 en aquesta presó van morir 34 persones, de les quals 25 a causa de les tortures patides, 5 a causa d’una vaga de fam i 4 per suïcidi.