Pertanyem a Europa o no hi pertanyem? Si existís una resposta fàcil i simple, seria poc probable que es provoquessin discussions ferotges a Rússia. Des d’un punt de vista geogràfic, tot sembla clar. Però en realitat Rússia pertany a Europa tan poc com Mèxic, Argentina o el Brasil. S’hi parla una llengua europea, es viu en un país cristià -malgrat que la tercera part dels habitants no tenen res a veure amb el cristianisme-, s’està lligat històricament amb els pobles d’Europa, i la seva cultura i la seva història han influït fortament sobre els països europeus. Però tot això no és suficient per a formar realment “part d’Europa”.

A Rússia, igual que a Amèrica Llatina, la similitud de la cultura pròpia amb les cultures europees generava il·lusions perillosíssimes. El qualificatiu “europeu” era sinònim de “bo”, “útil”, “necessari” i era entès com a model a cobeja. El miratge d’una coincidència, impossible però desitjada, entre la cultura pròpia i l’europea era sempre present en l’horitzó dels occidentalistes russos i dels modernitzadors llatinoamericans. Els semblava que fer un esforç, accelerar el desenvolupament, reproduir algunes paraules i imatges de moda faria desaparèixer la distància existent i que resulta tan desagradable. Però cada intent de copiar l’estil només aguditzava la crisi político-cultural.

El desenvolupament dinàmic de l’Europa capitalista al començament de “Tiempo Nuevo” lògicament va integrar a la seva òrbita els països i pobles a la perifèria del món europeu. Talment com Grècia al seu temps va impulsar l’aparició de les cultures hel·lèniques a Egipte i al Pròxim Orient, la nova Europa ha creat unes imatges i uns arquetips culturals sense els quals el desenvolupament de Rússia i d’Amèrica Llatina haurien estat impossible. Però pel fet d’aparèixer a la perifèria del món europeu, aquestes cultures mai no han arribat a formar-ne part. Encara més, la gran aportació de Rússia a la cultura europea s’explica per unes diferències globals entre les tradicions russes i les occidentals. En aquest sentit la diferència entre l’experiència cultural russa i francesa, per exemple, és molt més profunda que l’existent entre la francesa i la polonesa o entre la sueca i la portuguesa.

Rússia sempre havia estat Europa i no-Europa al mateix temps. Vet aquí el seu enigma, tant per als estrangers com per a nosaltres mateixos. Vet aquí la seva famosa naturalesa imprevisible i el secret del dramatisme incomparable de la història russa. Aquesta contradicció portava a un carreró sense sortida als occidentalistes i als eslavòfils, ja que la teoria de l’originalitat explica els esdeveniments tan poc com la teoria del “desenvolupament europeu retardat”. Seguint la qüestió sobre els paral·lelismes entre la experiència cultural russa i la llatina-americana hom reflexiona si hi ha alguna cosa en comú entre el nostre “eslavofilisme” i el diguem-ne “indianisme” peruà. Però aquest tema requeriria una discussió específica.

On rau l’enigma de la gran influència de la nova novel·la llatinoamericana a la cultura europea? Ningú no posa en dubte que es tracta d’una gran literatura. Però els xinesos i els japonesos també tenen coses bàrbares. Malgrat això aquesta literatura que provoca admiració no permet al lector europeu de superar la distància cultural. I la novel·la llatinoamericana al mateix temps es dibuixa en la tradició cultural europea i se’n distancia. Reconeixem unes imatges i quedem sorpresos d’altres. A fi de comptes, és el mateix idioma espanyol o portuguès que es parla a Europa, però entenem que no és el mateix.

Fa cent anys, però, la novel·la russa havia conquerit Europa de la mateixa manera. Contenia les imatges d’una societat incomprensible i rara pels europeus, on els símbols i els models de conducta coneguts es transformaven tremendament i produïen una realitat absolutament nova, grotesca i, de vegades, horrible.

L’experiència socioeconòmica dels països desenvolupats és tan contradictòria com l’experiència cultural. Des del punt de vista de la sociologia marxista, s’havia de comença des d’aquesta contradicció. L’endarreriment del desenvolupament provoca el desig constant de realitzar un “gran esforç”. Encara es creu una mica en l’atac decisiu i en fer el salt al món de la prosperitat europea, a un món que sembla existir només en la imaginació dels modernitzadors d’orientació occidental però que existeix realment ja que és un dels mites més poderosos i perillosos, propi de la societat “perifèrica”.

El darrer assalt a qualsevol preu”. Aquesta frase sona molt a russa, però tota Llatinoamèrica, en sentir-la, recordarà alguna cosa pròpia, terrible, que roman en l’experiència personal. Cada un d’aquests assalts significa uns dolorosos enfrontaments socials i culturals, sang i sofriment per a milions de persones que no s’integren al “model europeu” i acaba mb una desil·lusió inevitable. I sobre la base d’aquesta desil·lusió, creix ràpidament el radicalisme d’origen nacionalista o socialista. Per aquesta raó una part molt gran del potencial mundial revolucionari del segle XX pertany a Rússia i a Amèrica Llatina. Si algú avui, a través de la privatització, de la liberalització o a través d’una teoria europeo-occidental liberal, volgués tornar a intentar de trencar l’estructura socioeconòmica “endarrerida” és fàcil d’entendre quins serien els resultats i quines forces creixerien gracies a uns enfrontaments d’aquesta mena.

El fracàs de l’eslavofilisme que es repeteix sempre igual genera regularment la competència d’ideologies nacionalistes i socialistes, que proposen les alternatives culturalment acceptables. La diferència principal entre elles és que el socialisme es presenta com un model nou de la unió del seu país amb el món, de la mateixa manera com el nacionalisme es basa exclusivament en la contraposició de la seva cultura i la cultura occidental. En aquest sentit, les ideologies socialistes, que proposen a la societat la unió d’allò que és “europeu” i d’allò que és “antieuropeu” (“la solidaritat amb els treballadors occidentals”, “la lluita contra l’imperialisme occidental”) resulten força adequades per a les societats semblants i per a les necessitats del seu desenvolupament. Vet aquí un dels secrets de la força atractiva de les idees socialistes per als pobles de Rússia o Amèrica Llatina. Aquesta força atractiva es conserva malgrat els resultats de tots coneguts de la “construcció comunista” a la Unió Soviètica i Cuba.

El radicalisme rus i llatinoamericà crea unes imatges que influeixen molt a la vida europea. El bolxevisme o guevarisme, els dissidents russos o els sandinistes nicaragüencs pertanyen avui no només a la nostra història, sinó que formen part de la tradició política occidental. Malgrat això, a Occident totes aquestes imatges es transformen i comencen a viure una vida pròpia, a vegades inesperadament, igual com ho fan les imatges de violència estatal i social -Gulag, Pinochet, Stalin, etc.-

Podem enumerar més coincidències pujant al cim de l’art pur o baixant a un nivell quotidià, anant del caos llatinoamericà al nostre bardes o de la corrupció brasilera al bespredel rus. Però només en serien il·lustracions

És força representatiu que encara vull, en un món on s’han reduït les distàncies i és possible de fer un vol directe de Moscou a Rio de Janeiro sense visat, nosaltres encara ens comuniquem “a través d’Europa”. Això no només en un sentit directe sinó també en un sentit figurat. Les imatges russes penetren a la cultura llatinoamericana ja elaborades i transformades per la consciencia europea i nosaltres ens assabentem dels esdeveniments a Amèrica Llatina a través dels periòdics europeus. Aquesta dependència d’Europa ens uneix i remarca la nostra posició perifèrica i la nostra “marginalitat”. En cert sentit, és un tret d’un destí històric semblant o potser comú. Però no ens hem de doldre de la marginalitat de la nostra història i de la nostra cultura. En certa manera no només és una manifestació de dependència, sinó una demostració d’enormes possibilitats potencials. Les noves idees i les noves estructures estranyament apareixen al “centre” del sistema. La renovació, habitualment, ve de la perifèria. En aquest fet potser rau una predestinació històrica comú d’Amèrica Llatina i Rússia.