El text de Botho Strauss, “El cant creixent dels bocs”, publicat a Der Spiegel el 8 de febrer de 1993, va tenir un ressò ampli a Alemanya. Les reaccions no es van deixar esperar, com ho demostren les respostes a Wochenpost (25 de febrer)ia Die Zeit (12 d’abril), entre d’altres. També han arribat fins aquí les ressonàncies del seu escritihan penetrat sobretot a l’ambient teatral, cosa que fa la impressió com si en aquest àmbit Strauss fos el primer a dir coses que en d’altres ja fa anys que s’estan cuinant. El més trist del text de Strauss és precisament això: que no digui res de nou, que es rebaixi a ser un símptoma més de la ja instaurada hegemonia del pensament conservador que, alhora, obre les portes al radicalisme de la ultradreta. En aquests últims anys, l’esquerra ha deixat de pensar: la seva màxima preocupació sembla que siguin els alts tipus d’interès. Mentrestant, la dreta ja fa temps que prepara els canons,iel text de Strauss només és l’última canonada per ara. N’hi haurà més i, naturalment, pitjors. N’hi ha prou amb recordar els canvis de la concepció de la filosofia, de l’arquitecturaid’altres molts canvis, alguns silenciosos, uns altres més estridents. A Alemanya, concretament, hi va haver fa uns anys una forta discussió entre historiadors, alguns dels quals (Hillgruber, Nolte) pretenien revisar la visió, segons ells “oficials”, del període nazi, que consideraven una simple resposta al bolxevisme (el lema era, si fa no fa: “allò que va fer Hitler ja ho havia fet Stalin”),icrear un sentiment nacional alemany nou, més inflat d’optimisme, menys carregat de culpes. El 1988, el mateix ambaixador de Reagan a Bonn va instar els alemanys a reafirmar-se en la seva identitat nacional. També ha contribuït a tot això la caiguda del mur, és clar. El pensament polític no està deslligat del poderid’aquell atribut fonamental del poder que és la por. Durant anys, el pensament d’esquerra s’ha sentit emparat, conscient o inconscientment, pel poder de la Unió Sovièticaiper la por que inspirava. Ara, aquest recer ja no existeix. Ara, com a poder, només queda el poder pur del capital. Per altra banda, la reinstauració del conservadorisme als països de l’est no s’ha quedat ni es quedarà sense efecte a ala resta d’Europa. S’ha trencat la barrera del mur; Europa s’ha “reequilibrat”, no se sap si per a bé o per a mal. L’esquerra s’ha de retrobar, començar a pensar de nou sense un referent real, ser conscient de l’enorme canvi produït. No ha de caure en la vaga indignació ni en la temptació d’arremetre frívolament contra un Strauss perquè es presta com a víctima fàcil. No ho ha de fer, sobretot, perquè les paraules de Botho Strauss no cauen al buitireflecteixen la realitat.

Botho Strauss és, simplement, un portaveu més de tot aquest canvi, que comença el seu text atacant la democràcia actual perquè la considera una espècie de democratisme (Hitler, 1934: “La democràcia ha degenerat en parlamentarisme”)ique l’atacant amb un atacat, pobre en el fons, a la televisióials mitjans de comunicació general. Criden l’atenció diversos elements.

1. En primer lloc, tot el que diu ja s’ha dit abans. Fa la impressió com si tornéssim cinquanta, seixanta anys enrere. El seu desencant és el viscut per alguns sectors a l’Alemanya dels anys vint, per no anar més lluny. Botho Strauss sembla aquest noi que només s’ha separat dels seus pares per tornar a agafar, passat un període il·lusori breu d’enfrontament, el seu discurs, si pot ser amb més vehemència, com si el descobrís ell.

2. En segon lloc, hi ha aquest pas d’un començament amb xaranguesitimbals a un final que consisteix en un atac raquític als mitjans de comunicació de masses. Del gran al petit. L’enfonsament. Aquest procés intern del “Cant creixen dels bocs” sembla un paradigma de tot allò que li pot passar al pensament de la dreta. Anuncia amb trompetes la supremacia d’allò que és “nostre”, occidental, per acabar cansat, fart, buit al cap de ben poc. Va passar alguna cosa semblant el període anterior a la primera guerra. En aquella època també hi va haver el culte a l’hortus conclusus. Artistes, poetesipensadors es van endinsar al seu hortus conclusus, proclamant la supremacia de l’art, fins que l’entropiaiel fàstic els van tornar a expulsar,ivan acabar reclamant guerraiacció. Li va passar a molta gent,iKarl Klaus va ser el primer a denunciar-hoia denunciar els orígens dels qui s’havien convertit en pregoners de l’acció bèl·licaidel patriotisme: el primer de posar a la picota, per exemple, un escriptor com Hofmannsthal, que va lloar les excel·lències d’un art reclòsielitista per acabar recorreguent després els fronts de guerraifent propaganda bèl·lica. A Pensament en guerra, del 1914, Thomas Mann escriu: “Guerra! Ha estat la purificació, l’alliberament…iuna immensa esperança”. Sí, per als que s’havien retiratibuidat a l’hortus conclusus, per exemple.

3. S’afegeix a tot això, a més, la tradició apolítica d’Alemanya, a la qual també es suma Strauss. La tradició ve del romanticisme, època en què encara tenia alguns tons d’ingenuïtatifinsitot de llibertat. En un diàleg, El poetaiel compositor, E.T.A. Hoffmann pot dir al principi: “L’enemic és davant les portes de la ciutat”, referint-se a les tropes russo-alemanyes,ial final: “L’enemic se n’ha anat”, referint-se a les tropes franceses acantonades a l’interior de la ciutat; ho pot dir perquè no sent la necessitat de decantar-se ni per l’un ni per l’altre bàndol, perquè ell encara viu ancorat en una època, l’anterior a la revolució francesa, en què la societat no havia assolit el grau de politització que es comença a definir a partir de finals del segle XVIIIiInicis del XIX. El romanticisme és una reacció a aquest procés de politització. Però el seu caràcter “apolític” no té la càrrega que tindrà després, quan allò que és polític es converteix en la simple antesala dels fenòmens polítics més omnívorsidesastrosos del nostre segle. Hitler era apolític (vegeu a Hitler, de Joachim Fest, com la raó apolítica es va imposant a l’apolítica, influint de manera decisiva en la presa de decisionsiintensificantiaccelerant el desastre; Hitler mateix es considerava un artista, algú que “preferia servir l’art”, cosa que Thomas Mann, amb la seva increïble capacitat d’anàlisisiautoanàlisi, ja va veure el 1938, vegeu Bruder Hitler).

4. Però la cosa no s’acaba aquí. Allò que és apolític es revesteix de la cultura com a pretensió màximaial mateix temps, exigeix de l’art un paper que no li correspon. És la cultura qui ve a omplir l’espai de la política. Malgrat que afirma el contrari, això és allò que pretén Strauss. Per a la creació, l’abraçada de la “cultura” pot ser tant o més asfixiant que la de la “política”.iaixí com l’estat s’apropia dels poetesiartistes (gairebé sempre després de la seva mort, ja que mentres viuen els fa vida impossible, els enfonsa a la misèria o els obliga a anar-se’n per poder aprendreirespiraricrear), en el cas de Botho Strausside molts altres pregoners del pensament conservador, és la “cultura” qui se n’apodera, encara que, això sí, excloent-ne més d’un. Per tant, Strauss pot ser “Hölderlin!”i“Shakespeare!”, noms vacus, desproveïts de tot contingut, simples banderes de qui sap què. A més, molts dels grans alemanys a qui la “cultura alemanya” fa seus consideraven allò que és “nostre” asfixiantibuscaven “l’altre”, allò que és “diferent”, per nodrir-se, anaven a Itàlia (com Goethe, Nietzsche, Mozart) o miraven cap a Grècia (Hölderlin)ia Àsia (C. G. Jung, Hesse). Botho Strauss, capdavanter de l’“apoliticisme”, de retirada a l’hortus conclusus, pot posar els noms de HölderliniShakespeare a la seva bandera perquè no veu que Hölderlin era un poeta “polític” (vegeu la seva relació amb la revolució francesaiamb el jacobinisme)iShakespeare, un analista de l’experiència del poder (també polític, és clar).

5. Aquesta és, precisament, una de les característiques del pensament conservador: la seva insistència en els “grans noms” convertits en marquesietiquetes, la seva insistència en allò que és “gran”. Allò que és “gran”, que és on va Strauss, és una simple discriminació; només és capaç de generar un exèrcit de fracassatside parir mig geni. La seva boca, que és petita, és incapaç d’empassar-se l’heterodòxiaila seva mirada, cega, de veure l’heterodòxia necessària en els grans creadors. Perquè és incapaç de llegir. Perd la relació pacient amb la paraulainomés en manté una amb les “idees”, Va de cim a cim fins que cau a terra. Hi ha una enorme mandra intel·lectual en tot això, poques o gens de ganes de buscar més (finsitot dins del mateix), d’indagar més, de descobrir altres formes de pensaride crear, sens dubte existents: només queden noms convertits en banderes. Però no es tracta aquí d’un simple afany de novetat, de descobriment, d’expansió. Es tracta de parar l’orellaidonar veu a qui no és escoltat. És una qüestió social. Les reflexions de Strauss són perilloses… precisament per a l’art que vol defensar.

6. És clar que Botho Strauss diu coses velles que, fa uns anys, en canvi, no es podien dir. S’ha produït una ruptura, un tall, que permet un canvi radical del discurs dominant.itambé s’ha produït una ruptura a Alemanya. L’antiga Alemanya de l’est no només ha desaparegut oficialment, sinó que els seus habitants han estat silenciats; per mitjà d’un procés d’intimidació, d’una campanya ferotge, els seus últims quaranta anys de vida han estat convertits en un no-res. El passat no només ha estat declarat nefast en allò que tenia d’oficials, sinó també nul, menyspreable, en allò que té d’individual. Finsitot els objectes que envolten les vides dels habitants de l’ex-República Democràtica són “lletjos”, repudiables, llestos per llençar les escombrariesiser substituïts per productes de la República Federal.ien el pla de l’existència, és això allò que també li passa a Botho Strauss. Ell no diu qui era abans, no incorpora el passat al seu present, no assumeix la seva vida, encara que sempre quedin, com és natural, zones fosques que només s’orbenirevelen alguns moments. Fa la impressió d’atacar-se ell mateix, sense dir-ho. Aquesta negativa a assumir es palpa en el text, un text pesat, solemne, mancat de la lleugeresaide l’alegria que preconitzava Nietzsche. Botho Strauss fa la impressió de no ser a la seva vida. No sé gaire qui era ni què pensava. Però, queda clar, no era del tot allò que era, no és del tot allò que és,ihaurà viscut sense haver estat del tot.

7. Sigui com sigui, no és un escriptor inofensiu. Strauss es declara de dretesiconservadoripretés desmarcar-se dels neo-nazis. Però el seu llenguatgeil’ideari estant totalment amarats d’un missatge feixista. Des dels seus atacs contra la democràcia fins a la seva referència a la “substància desgastada de la joventut” (que recorda tristament algunes teories relatives a la degeneració racial), passant per la “reserva espiritual”, la justificació dels atacs xenòfobs, la defensa d’allò que és “nostre”ide la comunitat “ètnica” (falta ben poc perquè faci servir la paraula völkisch, tan decisiva per als nazis), tot això són elements bàsics per a la construcció de la ideologia feixista. Tan si ho vol com si no, Strauss hi participa.