Per al Dossier sobre «Llengua i Teatre» de l’últim número de (Pausa.), se’m demanaren unes línies sobre la situació de l’ús del català en l’àmbit de les arts escèniques, que jo veig un pèl preocupant pel que fa a la qualitat i pertinença lingüística. Els correctors, però, em van jugar una mala passada, perquè allà on jo deia «la degradació gradual d’aquests idiomes preterits» canviaren l’últim mot en «pretèrits». Preterir és «ometre, deixar d’anomenar o de prendre en consideració», que és el que fa amb el català l’Estat, recolzat no només per la Brunete mediàtica amb el seu mendaç «Manifiesto» i tota la tropa juridicopolicial amb la seva pràctica diària, ans per la complicitat silent dels que saben la veritat i miren cap a una altra banda. La correcció (i consegüent traducció) va afegir un accent a la paraula. Ara bé, pretèrit és «passat, anterior al temps present». Això em recorda aquella doctoranda napolitana en filologia romànica que en el seu currículum havia posat els seus coneixements de català com a «lingue antiche», entre els de llatí i grec. Una mica de paciència, si us plau! Potser sí que el pas següent a l’arraconament sigui l’ancoratge en l’antigor. Ja sabem que els del «Manifiesto» voldrien la llatinització del català; però cal plantar cara, particularment des dels escenaris (i els platós televisius). Potser ens en sortirem!