Si hom vol caracteritzar en poques paraules la impressió que produeixen les anàlisis de la societat i de la cultura europees els darrers temps caldria utilitzar termes com “perplexitat”, “ambigüitat”, “incorrecció” o, fins i tot, “desconcert” i “confusió”.

Aquests són alguns dels mots que evoca una primera lectura de l’article publicat pel crític i dramaturg alemany Botho Strauss, fa ja uns mesos, a Der Spiegel, (8-II-1993) sota el provocador títol de “Anschwellender Bocksgesang” (“El cant creixent dels bocs”). El text és un assaig de reflexió socio-política i cultural de l’Alemanya d’avui i pretén ser una crítica radical al conformisme de l’esquerra actual i, en general, de tota una societat en la qual ja no és pensable cap alternativa, o almenys no és pensada, capaç de dibuixar futurs racionals. Els conflictes creixents que la societat europea, en aquest cas Alemanya, està vivint (ressorgiment de sentiments ultranacionalistes, xenofòbia creixent, racisme…) no tenen cap resposta assenyada des de la intel·lectualitat pública. En tot cas, només formes d’exorcisme “com si desitgessin, si més no per a ells mateixos i per al seu discurs, precisament aquesta autoritat màgica i sagrada que combaten amb totes les seves forces en tant que vigilants rectes i honrats” (el subratllat és meu). Els intel·lectuals i els polítics han captat, pensa Strauss, la remor d’una tragèdia, que ni poden ni saben evitar, víctimes del “terror del pressentiment”: “la modernitat no s’acabarà amb les seves suaus estribacions postmodernes, sinó que es trencarà de cop amb un xoc cultural (…) No sabem res de la forma de la tragèdia futura. Només sentim el clamor cada cop més fort dels misteris, el cant dels bocs en el fons dels nostres actes”.

Aquest és un llenguatge familiar pel dramaturg. Una societat a la qual no li queda cap capacitat de transformació, que només pot viure la inèrcia del seu procés d’autocorrecció, en la qual “només l’èxit econòmic forma, amalgama i il·lumina les masses”, és immensament feble davant la potència d’instàncies profundes de la psicologia humana, que emergeixen al nostre entorn com a amenaces patents del nostre “sistema de llibertats utilitàries”: l’onada de creixement del fonamentalisme islàmic, els conflictes ètnics a l’antiga Iugoslàvia i a altres indrets de l’Europa de l’est i Àsia, els brots de racisme i xenofòbia dins de les nostres mateixes societats. La tesi de Botho Strauss és típicament dramàtica: en la mesura de la por, i només de la por, governi les nostres conductes de resposta, exorcitzant aquests fenòmens des del discurs liberal-il·lustrat com a expressions del “primitivisme” pre-civilitzat i, per tant, convençuts de la seva inevitable eliminació pel predomini de la nostra “cultura”, estem inflant la rotllana dels dansaires del gran Boc, la tragon oidia, i fonamentant el pronòstic de la tragèdia inevitable.

No és difícil coincidir amb Botho Strauss en bona part del seu diagnòstic, quan hom el llegeix des de la seva trajectòria de crític radical de la societat, tant en les seves anàlisis del teatre d’avantguarda, a finals dels 60 —oh meravellós somni del maig del 68!— com en la seva mateixa producció teatral dels 70 i part dels 80. Hom pensaria encara que el nostre autor no fa més que prolongar la seva suposada fidelitat als ideals emancipadors de la seva joventut, ja fa 25 anys.

Però quelcom no lliga, d’aquesta tradició personal, amb l’actual profetisme de la tragèdia inevitable de la nostra cultura. Què ha passat?, què li ha Passat a la intel·lectualitat i home de teatre Botho Strauss per fer el bot des del somni de la revolució a la profecia de la tragèdia? Seria una simplificació injusta creure que, resolt el dilema de “la revolució o el caos” per la convicció de la impossibilitat de la primera, només queda com a conseqüència el segon terme. Seria injust, i probablement ingenu, explicar la reflexió actual de B. Strauss, des de la lògica del desencís. Seria, sens dubte, situar-nos en la mateixa lògica de la fatalitat que ell denuncia en els intel·lectuals del sistema.

No cal amagar el fet que avui, si no volem caure en la pura retòrica dels tòpics, no hi ha una producció intel·lectual-cultura forta que hagi proporcionat una anàlisi de la nostra societat amb capacitat d’orientar una política realment alternativa. Els models de racionalitat il·lustrada, tant en la seva versió “dura”, com en les seves variants “light”, se’ns apareixen avui amb bigues ben corcades pels cucs de projectes vitals farcits de banalitats quotidianes, que, per tant, aguanten malament el sostre de la nostra tradició cultural. Com han assenyalat alguns autors, els grans desitjos i, per sobre de tots, el desig d’una societat racionalment construïda, és a dir més justa, lliure i igualitària, s’han esvaït i esmicolat en un repertori d’objectius a curt termini i en desitjos petits de coses petites. Ni tan sols el gran desig de “si mateix”, suposa una disgregació en mil bocins en el mirall trencat d’una cultura que ens identifica pels objectes.

Fins aquí, la reflexió no ha acabat de sortir d’una reformulació del tema de l’alienació de l’home contemporani en la cultura del benestar i del consum. La novetat (?) seria l’emergència de propostes de “recuperació” provinents del contagi amb altres cultures i l’aparició de reafirmacions d’identitat “cultural” fetes contra l’altre. Els brots creixents de racisme i xenofòbia no poden ser entesos com a una simple reacció víscera davant l’amenaça de la presència excessiva del foraster, que pot fer perdre una determinada hegemonia cultural i, per tant, diluir el sentiment tradicional d’identitat, ni tampoc per la por de perdre feina i avantatges econòmics. Hi ha probablement una motivació més profunda en el fet que Lodi a l’altre es fonamenta en alguna forma d’autoodi, d’incapacitat d’autoconeixement, que es basa en la mateixa estructura social alienadora.

Diu Botho Strauss: “Els intel·lectuals són amables amb l’estranger no per l’estranger en si mateix, sinó per odi a allò que és nostre i perquè saluden qualsevol cosa capaç de destruir-ho… Allà on s’observa aquesta perversitat afectiva, cosa que passa de forma latent a molts llocs, se la veu disposada i desitjosa d’encaixar amb la perversitat de dretes, amb l’afirmació brutal”. És clar que parla d’Alemanya, però…

És en aquest punt on la reflexió de Botho Strauss ens sorprèn amb un salt ideològic, més perillós que qualsevol salt mortal sense xarxa. La qüestió és: hi ha una alternativa col·lectiva a aquest mecanisme infernal de l’autoodi latent que alimenta l’odi de l’altre? Hi ha alguna vida per recuperar l’autorreconeixement? La resposta de Strauss representa la forma més paradoxal i inquietant de sortida: la marginació. Però no aquella marginació que hom podria assumir com a experiència de l’altre, feta de solidaritat en la vivència de la marginalitat de l’estranger, sinó d’alguna mena de marginació poètica, arrelada a la pròpia tradició cultural, en el sentit més convencional de l’expressió: “El canvi de models que ja fa temps que toca no es produirà mai. NO es produirà la caiguda de l’encant podrit de l’alliberament, de l’astracanada sentimental subversiva. Tot això passa per una prolongació infinita mitjançant la seva reelaboració tècnica. i havent-hi, com hi ha, tants poetes meravellosos per llegir, encara… tants materials i tants caràcters modèlics perquè un jove pugui ser un solitari.” Reafirmació cultural individual, solitud elitista en el pati interior de si mateix… “es faran necessàries formes més estrictes de la discrepància i de la interrupció; recordarem que als temps de la xerrameca, als temps de la impotència lingüística, la llengua precisa noves zones protegies: encara que només sigui al jardí dels amics, a l’hortus conclusus, només accessible a uns pocs, del qual no en surt res de valor per a la massa. Menyspreu tolerant de la majoria.”

Aquest tipus de llenguatge ens és conegut. Cal retornar al tronc de la Cultura, amb majúscula, que la societat actual ha transformat en cultureta per a entreteniment de les masses sense oblidar, és clar, els avantatges comercials. “La intel·ligència de les masses ha assolit el seu grau de saturació. És impossible que continuï progressant, que es transcendeixi ella mateixa i que els deu milions d’espectadors de la RTL es converteixin en heideggerians…”. Es tractava d’això, a la fi, d’una versió alemanya d’Ortega y Gasset? O més exactament d’una relectura actualitzada de Spengler? És a dir, d’una opció de dreta il·lustrada que espera, llegint Heidegger o Hölderlin, l’esclat de la tragèdia, amb serenitat estoica i spengleriana, la caiguda inevitable d’una civilització que ja ha cobert el seu cicle històric.

Andreas Kilb, en un comentari sobre l’article de Botho Strauss, aparegut a Die Zeit (2-4-93), ja assenyalava la profunda connexió del plantejament de Strauss amb el pensament de O. Spengler, si més no en l’aspecte formal que sembla assolir la concepció de la “tradició” com si la dinàmica de la cultura fos només reduïble a una certa visió de la civilització com a Cultura. Construir un imaginari cultural que enfila només algunes peces selectes, com a collaret de distinció de la nostra identitat col·lectiva, és ignorar que la cultura “real” és sedimentació històrica d’elements diversos, sovint contradictoris, en els quals l’aportació originària té procedències diverses. La puresa de la Tradició és un invent, que té connotacions ideològiques clares: el manteniment dels valors adequats als interessos dels grups dominants.

La marginació que defensa Botho Strauss com a alternativa —de dretes, of course— presenta la paradoxa de ser una de les opcions més clares de reafirmació de la societat que vol criticar. La marginació, entesa d’aquesta manera, és la manera més clara d’integració.

Molts altres aspectes podrien ésser subratllats de l’article de Botho Strauss. No seria el menys interessant la forma en què concep la “tragèdia” i la seva funció purificadora: “La tragèdia ens va donar una mesura per conèixer la desgràcia, així com per aprendre a suportar-la”. Sense entrar en matisacions més elaborades, em sembla que Strauss recull una concepció de la tragèdia que pertany a una lectura romàntica i, en part, simplista. El conflicte tràgic no és tant la necessitat d’afrontar una “desgràcia”, sinó la immersió en un conflicte en què hom no pot excloure cap dels elements que determinen, i, malgrat saber-ho, ha de prendre una opció que el conduirà, inevitablement, a alguna forma d’autodestrucció. LA fatalitat és un element central de tota tragèdia, però no es pot deslligar de l’imperatiu personal de fer allò que hom desitja o creu.

No menys interessant és la referència, lligada al tema anterior, a la interpretació de René Girard, sobre l’origen sacrificial de tot ritu, en el qual la víctima propiciatòria esdevé instrument de cohesió col·lectiva i, per tant, creador d’ordre. Aquesta idea porta Botho Strauss a una de les seves frases més provocadores i sorprenents: “El racisme i la xenofòbia són passions cúltiques “caigudes” que tenien, al seu origen, un sentit sagrat i creador d’ordre”. Allò que l’autor no diu, és que R. Girard també ha afirmat que “considero primitiva tota cultura en la qual perdura l’estructura sacrificial del boc expiatori com a eix de cohesió social”.

Afirmacions d’aquest tipus no deixen de provocar perplexitat, per allò que tenen de suggeriment de voluntat de “comprensió” d’aquests fenòmens. Perplexitat per allò que té d’ambigüitat i que, per altra banda, podria aplicar-se a tota la reflexió de l’autor. L’evolució de la seva posició té un notable interès per reflexionar sobre la deriva d’una boca part de la intel·lectualitat europea avui. Sovint hereva d’una època de somnis transformadors, despectiva i crítica amb una societat alienada en la lògica economicista, no ha aconseguit sortir de la perplexitat de l’evolució impensada i imprevista. En lloc de posar-se a repensar la realitat, hom té la impressió que s’acaba optant per la fugida de l’hort tranquil de la Cultura. Alguns, fins i tot, acaben demanant el micròfon per fer de la seva suposada solitud un cant tragicòmic sorollós.

I, malgrat tot, denunciar la confusionària deriva d’alguns intel·lectuals no dignifica haver d’amagar les febleses i mancances de la reflexió contemporània sobre les alternatives a una societat creixentment limitadora de les llibertats que amb tant d’èmfasi proclama i, per això mateix, empesa al ressorgiment d’irracionalismes derivats de la por. Pensar la realitat és sempre repensar-la en tota la seva complexitat, sense prejudicis limitadors. Actitud que no exclou saber parlar l’orella al “cant creixent dels bocs”, però que no significa amplificar la seva remor en una tragicomèdia de la confusió.