La primera escena de Nit de Reis serveix per mostrar-nos el Duc d’Il·líria, malalt d’un amor no correspost. L’escena és curta: té quaranta-dos versos; però ja són prou per fer-nos veure tres característiques en aquest personatge: és irremissiblement hiperestèsic (nodreix la seva passió de música), lúcid (s’adona que el desig insatisfet és la fantasia suprema a l’hora de crear figures que no són sinó incentius pel mateix desig), i crèdul (en el sentit que li és molt fàcil deixar-se enganyar interpretant la tristesa d’Olívia per la mort del seu germà com una potència amorosa que esclatarà quan s’enamori d’ell).

Poques vegades, en un escena tan curta, se’ns ha donat tanta informació. No solament sobre el Duc, sinó també  sobre l’atmosfera d’un país estrany. Efectivament: l’atmosfera d’Il·líria és pestilent, i la primera vegada que el Duc va veure Olívia -ens explica ell mateix- li va semblar que el seu alè purificava l’aire.

Quan Curi li pregunta si vol anar a la caça del cérvol (en anglès, hart), i li respon que ja ho fa, que va a la caça del cor més noble, és a dir: d’Olívia. I continuant amb el joc de mots, afegeix que enamorar-se d’ella el va convertir en un cérvol, perquè els seus desitjos, ferotges i afamats com llebrers de caça, no deixen de perseguir-lo.

A la segona escena, que té lloc després d’un naufragi, Viola té la primera rèplica. Pregunta als mariners: “Quin és aquest país, amics?”. És una pregunta que tots els espectadors ens haurem de fer tard o d’hora.

El teatre elisabetià no tenia decorats. La composició de lloc s’havia de fer a partir d’uns pocs elements, i amb l’ajut de la paraula. A Al vostre gust, quan Cèlia i Rosalina abandonen la cort per fugir de la crueltat del Duc, se’n van al bosc d’Arden. I a l’escena quarta del segon acte, Rosalina diu: “Bé, ja som al bosc d’Arden”. Aquesta és una de les maneres de dir a l’espectador on té lloc l’acció. De la mateixa manera, quan Viola, a Nit de Reis pregunta “Quin és aquest país, amics?”, el Capità del vaixell li respon: “Il·líria, senyora”. Una funció de la rèplica, doncs, és la composició de lloc; però l’altra és molt més pertinent a l’obra. Viola, en realitat, pensa: “A quina mena de país he anat a parar, i com és?”.

Els llocs, al teatre de Shakespeare, tant si són reals com imaginaris, són mons característics. Shakespeare converteix uns determinats comportaments de la vida real en un país (o lloc geogràfic concret). Amb altres mots: Il·líria és la quintaessencia d’unes conductes humanes concretes. Altra vegada, una comparació amb Al vostre gust ens ho pot reafirmar: la cort del Duc Frederic, l’usurpador, és un món ple d’enganys i de perills; el bosc d’Arden, en canvi, és un món de sentiments francs, de generositat, i de bondat.

Preguntem-nos, doncs, amb la Viola de Nit de Reis, com és Il·líria. A la primera escena ja hem vist com és el Duc. Més endavant coneixerem com són els altres habitants d’Il·líria: el senyor Tobies Rot, el senyor Andreu Caraeixut,  Malvolio, Fabià i Maria, tots ells elements de la casa de la comtessa Olívia. I finalment, Festa, el Bufó.

Antoni, Sebastià i Viola són estrangers, i, per tant, són un cas apart i, com ja veurem, s’hi adaptaran de maneres diferents.

Al meu entendre, hi ha dues característiques típiques d’Il·líria, i una característica comuna a tots els personatges de l’obra. Les dues d’Il·líria són (a) la naturalesa del desig amorós, i (b) la concepció de la bona vida. A l’escena tercera del segon acte, el Bufó pregunta al senyor Tobies i al senyor Andreu si volen que els canti una cançó d’amor, o una cançó sobre la bona vida, però ho fa amb un joc de paraules, perquè good life significa “bona vida”, però també “vida virtuosa”. La vida virtuosa no li importa gens, al senyor Andreu (que ha entès el segon sentit de good life), ni a ell ni a ningú d’Il·líria, i, per tant, demana una cançó d’amor. I, curiosament, el Bufó els canta un carpe diem.

El desig amorós d’Il·líria és una febre tirànica, contra l qual no hi ha remei possible, i que arrossega dos caràcters: el Duc (enamorat d’Olívia), i Olívia (enamorada de Cesari, que és la disfressa de Viola). L’amor de Viola pel Duc, i el d’Antonio per Sebastià són sentiments radicalment diferents. El desig del Duc i d’Olívia és un infern personal en un món d’aspecte paradisíac. El desig del senyor Andreu i de Malvolio per Olívia és ridícul i quimèric. I finalment el desig del senyor Tobies i Maria (recíproc) no és sinó el fruit de la follia del moment. Altrament no s’explicaria que no els hagués nascut més aviat. Aquests dos personatges no expressen mai el seu amor. Saben que al final es casen perquè ens ho diu Fabià, no ells. Són els més grans de la casa, i és divertit d’imaginar-se (i l’obra ho permet perfectament) que l’objectiu de Maria fos, des de sempre, el senyor Tobies; però l’objectiu d’aquest no havia estat res més que el vi i els diners, fins que descobreix les arteres capacitats venjatives de Maria contra Malvolio.

En tot cas l’amor de Maria i el senyor Tobies no té les característiques de la passió devoradora dels altres; és un amor pràctic, fins i tot funcionalment: per afegir una altra parella als altres dos casaments.

Els habitants d’Il·líria són fools of Fortune, joguines de la Fortuna. “Tot és Fortuna” -diu Malvolio enganyat. També aquest majordom s’enamora per error de la comtessa, com el Senyor Andreu. Tant l’un com l’altre ho fan per un desconeixement total de la pròpia condició. A més a més d’enganyar-se a si mateixos, es deixen enganyar pels altres. Però l’error moral de Malvolio és més greu que el del senyor Andreu Caraeixut; per això és el que ho paga més car.

La bona vida, pels habitants d’Il·líria, és la irresponsabilitat. L’única excepció és Malvolio, que la substitueix per la falsa responsabilitat. El xoc entre aquestes dues concepcions ja esclata d’una manera exhilarant a l’escena de la borratxera (la tercera del segon acte). Olívia i el Duc són irresponsables d’una manera més aviat passiva. Ella està massa ocupada amb els seus sentiments per poder prestar una atenció real als altres. Per això es confon d’enamorat per poder prestar una atenció real a l’amor de Viola.

Els forasters d’Il·líria no participen de les tempestes a flor de pell d’aquestes passions. L’amor de Viola pel Duc, i el d’Antonio per Sebastià són molt més fondos I ambdós el saben expressar amb uns versos de primer ordre. Amb altres mots: Shakespeare ha donat a aquests dos caràcters l’expressió poètica més alta de totes les que sentim en aquesta obra. Malauradament tots dos s’enamoren de la persona equivocada. I naturalment, només Viola es casa, perquè Antonio no es pot pas casar amb Sebastià. Però em sembla que tots dos hauran d’acceptar allò que el destí els ha preparat: fer-se més forts després de les experiències que han tingut a Il·líria.

Antoni estima Sebastià; i seria incorrecte -em sembla- que interpretéssim aquest amor com el resultat d’una mera compulsió que tingués un origen homosexual. L’amor que Antoni sent per Sebastià és en primer lloc un amor personal (és impossible imaginar-se un Antoni promiscu), i només es pot descriure com un amor homosexual com a fruit d’un atzar que els ha donat a tots dos un mateix sexe.

Sebastià -ens ho diu ell mateix tan bon punt apareix a escena- està governat per uns astres que brillen amb un claror molt negra. És el típic aprofitat: usa les persones que estimen la seva bellesa, i ni tan sols és capaç de mostrar una espurna de cordialitat amb ningú. La felicitat que comporta la trobada dels dos bessons és tota per Viola. Després de saber que Cesari és Viola, l’única cosa que fa Sebastià és adreçar-se a Olívia per retreure-li la confusió de què ella ha estat víctima. I, a Viola, ja no li dirigeix més la paraula. El que realment l’importa és que ha fet un bon casament, un casament que, segons el seu codi moral, li ha solucionat la vida.

Per acabar de saber quin és aquest país d’Il·líria, hem de parlar de Festa, el Bufó. L’obra ens diu que viu amb una dona. El senyor Andreu li dona una propineta per ella. És l’únic, doncs, que té una vida amorosa i sexual estable. Tot i que el Bufó es habitant d’Il·líria, no en comparteix pas les follies. Les eròtiques, segur que no. Les referents a la bona vida, les comparteix a distància, per més que contribueixi (i potser més que ningú) a la venjança contra Malvolio. El Bufó té talent i recursos verbals, i viu les peripècies d’Il·líria veient-s’hi a si mateix objectivat. Una de les seves funcions, com a personatge de l’obre, és fer de filtre, possibilitar a l’espectador la contemplació dels altres personatges a través del vidre de la seva saviesa. I convida a la reflexió el fet que sigui amic de Maria i del senyor Tobies.

Il·líria és, doncs, un país fet d’un espectre de comportaments humans, que, convertits en un país imaginari, es presten a ser observats sense destorbs, i que sobretot estan destinats a objectivar conductes humanes ben nostres, entre les quals hi ha l’origen de tota infelicitat: la facilitat que tenim els humans a caure en l’autoengany, a crear figuracions i convertir-les en un parapet per fer invisible allò que som als ulls dels altres. Però compte! Sempre hi ha un Bufó per qui el parapet és de cristall transparent.