Sobre la polèmica provocada per l’article de Botho Strauss vam fer arribar un breu qüestionari a les persones següents: Joan Anguera, Sergi Belbel, Josep Maria Benet i Jornet, Albert Boadella, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Francisco Fernández Buey, Rosa Victòria Gras, Joan Ollé, Carme Portaceli, Jorge Riechmann, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies i Manuel Vázquez Montalbán. Fins al moment de tancar aquest número només hem rebut les respostes dels senyors Joan Anguera, director Teatral, i Xavier Bru de Sala, escriptor i ex-Director General de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya, que amb molt de gust publiquem.

1. Quina opinió us mereixen els plantejaments de Botho Strauss que queden reflectits en aquests materials?

2. En quina mesura és símptoma d’un gir a la dreta perceptible també en la creació i la vida teatral i artística aquí?

 

Joan Anguera

1. No em considero prou informat per poder-ne fer una crítica objectiva. De tota manera, personalment, m’atrau més la incertesa de la utopia que no pas tornar a defensar valors vitals ja esgotats i que en aquest cas concret ni m’interessen.

Com a creador connecto més amb els qui creuen en un art en constant moviment cap endavant i que ajuda a avançar socialment que no pas amb els qui s’intenten de salvar individualment incorporant-se a les rèmores més conservadores per mor de moda o el mercantilisme.

2. Penso que la crisi que estem vivint és global, no només econòmica. Vull dir que crec que estem immersos també en una crisi creativa. Poca gent es pregunta per la utilitat ideològica del teatre, i la majoria està obligada a “jugar sobre segur”. No hi ha ajuda institucional, a llarg termini, a companyies o grups que avancen en un nivell de recerca coherent. S’ajuden puntualment treballs que no fan por perquè no tindran continuïtat. Es fa una política de dreta perquè la gent (el públic?) aquí vota la dreta. Així les coses, les companyies es veuen forçades a pensar el teatre com un fet mercantil, de qualitat si es vol, però que val assegurar que l’has de vendre a programadors que primen una suposada “rendibilitat” per damunt de qualsevol altra idea.

Xavier Bru de Sala

1. En primer lloc, si cal considerar saludable el pluralisme en la vida democràtica, no veig per què algú s’hauria d’escandalitzar per l’aparició pública d’intel·lectuals que no són d’esquerres. Respecte doncs per les idees de tothom. Si el senyor Strauss s’enyora dels valors de l’exèrcit, l’Església, la tradició i l’autoritat i vol defensar-los, que no se n’estigui. Fóra ben pitjor que intentés dissimular afalagant l’intel·lectualisme elitista que l’ha aplaudit i admirat, cal suposar no sense un cert escàndol que fins ara i no pas a partir d’ara.

Ara bé, com que la forma d’expressió de Strauss, exaltada i dogmàtica, no facilita el debat, han fet bé els seus antics companys de l’esquerra de no molestar-se a discutir amb ell. Les idees soles no acostumen a canviar el món, ni en bé ni en mal, i són per tant menys perilloses que la por, l’agressivitat i la voluntat de domini. Tot i això, em voldria referir a un punt especialment delicat. Més encara, molest, irritant: el nacionalisme xenòfob, sobrelluït amb impudícia. Strauss rebutja l’economicisme acusant-lo de motor de tolerància i acceptació de l’estranger. Hi oposa el nacionalisme, el sentit tribal, en aquest cas el germanisme, que els de fora haurien vingut a destorbar. La realitat és ben diferent. És justament en nom del mateix economicisme que els va obrir les portes, abans necessitat de mà d’obra i ara motivat per la recessió i l’atur, que Alemanya ha limitat els fluxos d’immigrants ni ha foragitat col·lectius del seu territori, amb l’aquiescència de l’esquerra. Ara que ja no hi ha feina per a tothom, sobren els estrangers, així de clar. A Alemanya i a tot Europa. És inútil intentar revestir el fenomen amb ideologies nacionalistes o d’extrema dreta perquè es queden a l’exterior dels motius del nou racisme europeu. D’altra banda, la pèrdua de cohesió nacional tradicional, l’adveniment de la impuresa i el mestissatge, no és producte de la presència física de treballadors estrangers, sinó de la internacionalització de la cultura, i els canvis en la mentalitat i les formes de vida, accentuats a l’Europa comunitària pel projecte d’unió. El principi de l’autonomia de l’individu i la crisi de les relacions interpersonals i de la família que comporta, són els enemics, vencedors des d’un principi, del tancament nacional preconitzat per Strauss.

2. Si alguna cosa s’ha acabat per a tothom en els últims anys són les seguretats intel·lectuals i morals de l’esquerra, que la dreta no necessita tant. No existeixen respostes ni protestes amb capacitat d’oferir expectatives raonables de transformació del sistema en un de més just, ni a nivell nacional ni global. En conseqüència, l’anomenada esquerra revolucionària queda situada en una posició tan excèntrica com les sectes en relació al nucli del sistema, que desperta una adhesió implícita i explícita quasi total, més important que mai.

Ara bé, aquells qui considerin la possibilitat ideològica funcional —no retòrica— d’una esquerra dins el sistema, d’una esquerra de la dreta, n’hauríem de dir, capaç de gestionar amb eficiència i justícia, farien bé de tenir en compte les dades següents:

1. La construcció de l’estat de benestar ha estat l’objectiu històric de la dreta, la seva esperança de vèncer el comunisme a les urnes i en el consens, i se n’ha sortit, l’ha perfeccionat de manera extraordinària en els últims decennis amb l’ajuda inestimable de la socialdemocràcia.

2. Al mateix interior del sistema, s’ha acabat, la contraposició esquerra = redistribució de rendes = dèficit públic, dreta = concentració de capital = Estat mínim.

3. Tals són el grau de consens i l’escassedat de solucions i propostes elaborades pels partits —o la seva falta de valor per presentar-les a l’opinió— que el senyor ciutadà i el senyor tècnic s’estan convertint en els qui dirigeixen la vida política i econòmica dia a dia, els segons amb la seva fredor i la pretesa infal·libilitat i els primers massa sovint amb el seu egoisme curt de mires (al moment de redactar aquestes ratlles, l’única cosa que semblava clara en l’elaboració dels pressupostos de 1994 és la pràctica supressió del fons d’ajut al tercer món). Em penso que no cal dir més.

Queda la diversitat en les formes de vida i queda la solidaritat. És probable que la primera sigui un motor real de transformació, en tot cas no dirigible ni programable. La solidaritat, en canvi, és una bella acció que es constitueix en bàlsam de les consciències sensibles al sofriment dels altres, que solen ser les menys cíniques de la nostra societat. L’esquerra, si encara es pot parlar en aquests termes, ha quedat reduïda a la solidaritat efectiva amb els desvalguts que el sistema no atén u a la preocupació activa per l’entorn. En altres paraules, més precises, humanisme i prudència conservadora de la biosfera. i encara més com a sortides individuals que no com a projectes col·lectius. Ara s’ha fet evident la certesa ja Vella que mentre a Occident li quedi corda, la primera aspiració dels ciutadans serà mantenir en benestar de les societats avançades. i contra això no es pot lluitar, ni des de cap ideologia ni des de l’ètica.

Dit això, una consideració final: les obres de Botho Strauss no són ni més bones ni més dolentes a partir de la seva conversió a les seguretats de la dreta, tan imaginàries, tan idealistes, utòpiques i poc operatives com les que abans professava a l’esquerra. En conseqüència, rebutjar allò que Abans s’aplaudia, dictar anatema per raons ideològiques fóra indici clar d’estupidesa, a aquestes altures ja irreversible. Com negar-se a llegir Céline i Ezra Pound adduint el seu ideari feixistitzant. L’art no s’adreça en primer lloc a les idees sinó als sentiments i al fons de l’experiència humana. i posats a dir obvietats, podríem recordar que Horaci i Virgili, els dos poetes més grans de Roma i potser del món, reflecteixen als seus versos un ideari tremendament conservador i de dretes. Botho Strauss no va més enllà ni en l’aspecte ideològic, ni probablement en l’artístic.