A partir d’una conversa amb el creador i d’una posterior reflexió, Maria Escobedo ens permet endinsar-nos en l’estil de vida gairebé anacoreta que duu actualment Albert Vidal per entendre quines són les sinergies que intervenen en els seus procediments i mètodes creatius.

 

El febrer de 2016, en una reunió amb Carles Batlle, em demanà: «Què fa l’Albert Vidal?». Jo venia de passar una estada de treball al seu estudi per fer unes gravacions de vídeo i la meva resposta no pogué ser més entusiasta. De la pregunta sorgí l’impuls d’escriure aquest article. Durant tots aquests mesos la pregunta ens ha assetjat, a mi i a Albert Vidal (qui d’immediat es feu còmplice de la comesa), gairebé amb un poder performatiu, i m’ha fet acumular notes de converses fins a considerar el límit del cicle creat i respondre amb aquest escrit reflexiu i testimonial del darrer treball de l’artista. En aquest context vaig registrar la següent conversa amb Vidal a la seva masia estudi al Ripollès l’agost de 2016.

Albert Vidal (AV): Tu, Maria, em demanes per preparar un article: «Què fa l’Albert Vidal?» Miraré de respondre’t al més consideradament possible.

Em venen a la ment alguns passatges del llibre de Laurent Vidal,[1] antropòleg francès, sobre les que per mi foren molt icòniques cerimònies de possessió d’esperits a Níger. El llibre parlava d’una zima, que era la conductora d’aquestes cerimònies i, com aquell que diu «vaig a veure si és veritat», me’n vaig anar al poble a Níger[2] i efectivament aquesta zima em va rebre. Em va tractar molt bé i vaig poder seguir el seu treball, un treball que m’ha semblat sempre una molt alta referència per al major significat que pot tenir l’art escènic. En les cerimònies bori dels hausa a Níger, a les zimes les anomenaven juments de génie, el que equivaldria a dir «les eugues dels esperits» perquè els esperits venen i les cavalquen. És a dir, en termes de possessió, les zimes es deixen cavalcar per l’esperit: l’esperit les porta, les condueix, les cavalca. Resulta, i aquí rau per què et comento això, que em va cridar molt l’atenció el fet que aquestes zimes –en la seva majoria dones– en el temps en el qual no estaven entregant el seu cos a la «canalització» –diguem-li així– estaven poc més que en un estat límbic, com absents i amb poca acció. Em ve a la ment un aforisme de Cioran del qual sento el ressò en la pròpia experiència. Recordo que deia: «A un colom missatger, si li dones classes de geografia, no arribarà mai al seu destí».

Potser intento lliurar-me, com en un mantra, en aquest pas enrere del no pretendre, del no voler, a aquell «omnipotent abandonament» de la Serp al Mite de l’adveniment del Príncep, en l’època en què vàrem treballant junts: «Omnipotente abandono, no me dejes en mi viaje y en mi buscar».[3] És curiós, tornant a les zimes, perquè les participants de les cerimònies bori dels hausa –que jo vaig veure ballar– per mi representaven quelcom sobrenatural. Aquelles senyores que havia vist arribar –perquè era una nit de celebració d’esperits– amb humilitat i una gran senzillesa, després que els músics comencessin a tocar es convertien en quelcom de molt superior a elles mateixes. I, com tot obeeix a la llei del pèndul, comprendràs que amb aquelles efusions, entre una i altra cerimònia, estiguessin en estat gairebé límbic… com m’atribueixo a mi mateix, sense voler-ho ni pensar-ho, pel que m’està passant ara.

Així, doncs, «Què fa l’Albert Vidal?» Deixar que es vagi omplint l’embassament, que el riu vagi fluint i desemboqui en una no manifestació per, en un cert moment, obrir les comportes i lliurar-me al que anomeno darrerament «descàrrega». En els darrers mesos m’he anat entregant periòdicament a aquests estats i succeeix quelcom d’estrany que no vull jo mateix mistificar, però sí puc afirmar que és real: quan em lliuro a una descàrrega, sense buscar-ho i sense voler-ho, surten estructures amb un perfecte equilibri, jocs de gestos, paraules i manifestacions vocals de prellenguatge, el que en termes teatrals s’anomena grammelot,[4] però que jo no poso al servei d’una comèdia per fer riure sinó sabent que aquest llenguatge de vegades allibera sentiments i emocions que el subconscient no sabria formular amb paraules. Sento com en algunes ocasions les arrels tel·lúriques de la paraula em recorren tot el cos, em remouen totes les vísceres per alliberar aquella expressió sonora d’energia que en la seva darrera conseqüència pot arribar a ser paraula.

Els darrers mesos he treballat a intervals –a vegades de dues setmanes– en els quals em podia sorprendre jaient a terra sota un arbre, abandonat i al mateix temps totalment present. Deixar que el meu cos s’aixequi, camini, olori, miri, senti… passejant preferentment per llocs on no passa ningú, i això es nota. No sé què quedarà impregnat en les energies d’un camí, si hi han passat molts ignorant-ne el temps i l’espai, travessant-lo amb converses que no venen al cas, per no parlar de les curses; la sacralitat dels camins, si se sap respectar, et retorna fruits exquisits. I així es va apropant el dia de la descàrrega. La humanitat necessita éssers que sàpiguen entregar la seva vida i el seu temps a aquesta dedicació de canalitzar unes descàrregues que siguin com uns «diamants de l’enteniment» per no sucumbir a la decadència que ens envolta. Aleshores, en aquest sentit, potser ja t’he respost parcialment, crec, a «Què fa?» I com viu? Existencialment què sent? Existencialment em sento un refugiat que fuig de quelcom i es dirigeix cap a un altre quelcom del qual sempre estarà pensant com seguir fugint. I aquí el que és positiu, on és la llum de tot aquest discurs, és que en aquestes descàrregues em visita un ésser mig àngel mig dimoni, com tots nosaltres, que va presentant la llum i la foscor d’aquesta condició del viure.

[…]

Aquest concepte de que sí que és veritat, que realment em considero un outsider del món de l’espectacle, el tinc claríssim i com a tal accepto la meva condició i no pretenc que sigui una altra cosa.

Maria Escobedo (ME): Sí, però la teva referència és el món de l’espectacle.

AV: Un outsider del món de l’espectacle.[5] Sense aquest món de l’espectacle no tindria raó de ser un outsider.

ME: Perquè segueix sent la teva referència…

AV: És clar, perquè no he fet cap altra cosa en la meva vida…

ME: I no has volgut fer cap altra cosa en la teva vida…

AV: I no he volgut fer cap altra cosa «et je suis enfanté par le monde du spectacle»,[6] i com a tal em rebel·lo…

ME: Contínuament…

AV: Contínuament, aleshores em manifesto com a outsider d’aquest món. Per aquest motiu, allò de que «faig improvisacions o estic escrivint un text»… tot això em queda molt enrere. Jo li dic «descàrrega», no li dic «improvisació», que per mi és un terme ja caduc en els esquemes d’allò que podríem anomenar «artísticament correcte» –que equival a allò «políticament correcte» en el comportament social– i que pot comportar també «la transgressió artísticament correcta».

Aquestes descàrregues evidentment han de deixar una constància. En aquest cas, la mà que era portada pels déus en els llibres sagrats, ara és el sacrosant objectiu de la càmera, el que és objectiu. És a dir, m’adreço al que és objectiu que és captat per l’objectiu de la càmera: la càmera com a espectador neutre, il·luminat, no subjectiu, present, davant del qual s’ha d’escriure com si es tractés d’un mineral i en el qual s’han d’esculpir les paraules o expressions.

Això em porta a recuperar una de les fascinacions de la meva infància: el cinema de l’era silenciosa. Tot aquell espectacle de fira del cinema que era la imatge en moviment segueix sent per mi una gran referència. Darrerament en aquest refugi de la muntanya, on des de fa quaranta anys s’han creat totes les manifestacions del meu itinerari creatiu –que espero que voldrà dir alguna cosa a la humanitat i a la naturalesa, des del punt de llum i coneixement– estic molt abocat a visionar pel·lícules de les primeres dècades, algunes de la dècada dels trenta, fins a principis dels quaranta. Després ja comença a perdre interès. Com que hi ha quelcom de molt preuat en aquella objectivitat, aquells signes, aquells moviments subtils que dibuixen en l’espai tota una manifestació del sentir, sense ser excessivament enunciat: l’art dels corrents freàtics que travessen el cos i les emocions. Aquí recupero un terme topogràfic que es refereix a les aigües que circulen per sota la superfície de la terra. D’igual manera succeeix en el cos humà, on els corrents freàtics d’energia n’alimenten l’interior per fer emanar missatges electromagnètics que informen sobre dimensions de la realitat que l’actor tel·lúric està comunicant més enllà del gest i la paraula. Aquestes presències ressonen la miríada d’ADN energètics que és el món i que nosaltres tenim la capacitat de fer ressonar. Aquí, l’art de l’actor es refereix contínuament a un «zero intens» a partir del qual emanen les canalitzacions de les emocions humanes i que, arribat el moment, ja no són ni seves: són seves quant a ésser humà però no quant a subjecte, compte!

Les descàrregues davant de l’objectiu. Com es fan? Estic sol? Hi ha un grup d’amics? Hi ha públic? No. Aquestes descàrregues s’han fet totes en presència del meu amic i performer Joan Simó, artísticament incorrectíssim, al qual li demano, li prego i li exigeixo que no es mogui, que estigui present darrere la càmera, inclús que no n’observi la pantalleta. Aleshores, la seva presència es fa catalitzadora i facilita la descàrrega en el silenci i les memòries…

Ara cal parlar de l’espai on es fan les descàrregues. No hi ha electricitat, no hi ha canonades, no hi ha cables, no hi ha mobles, però té molta història. És un edifici del segle x amb espitlleres per a disparar a l’enemic. Allà dins els esperits sobrevolen afectivament el visitant respectuós que s’ofereix en carn i ossos a deixar-se cavalcar per manifestar l’absurd impregnat d’aquesta comicitat tràgica sobre la realitat social i política que ens envolta. [El to d’AV es va fent més emfàtic, com en la narració d’un noticiari antic com El Nodo.] Aquí les màscares se separen de la pell i al darrere veiem aquelles cares transfigurades, que crèiem que la llum mai descobriria. Aquests éssers humans que s’han traït a ells mateixos perquè han caigut [màxim èmfasi] víctimes de la bogeria del poder! [AV simula un col·lapse –però qui sap– i el seu cos queda estès rígid al sofà; silenci.]

ME: … I es va morir [riures].

Als vídeos de les descàrregues (com en aquesta mateixa conversa) estàs actuant, però per moments és molt real, i al mateix temps li dones la volta… El cabaret és l’únic gènere que té aquesta llibertat de trànsit amb la ficció, l’espai entre l’escenari i el pati de butaques, el tu a tu amb el públic; es tracta d’una comunicació molt real. Els vídeos que has anat creant i publicant aquests mesos a Internet els presentes com a «cabaret tel·lúric».

AV: Del cabaret en prenc l’ànima. Podem dir que canalitzo l’ànima del cabaret tel·lúricament per establir unes regles del joc que el públic coneix i a partir d’aquestes regles del joc expresso una visió del món.

ME: Regles del joc? La teva referència des de fa uns mesos és la zima.

AV: Sempre hi surt.

ME: D’aquest cabaret tel·lúric en destaques la llibertat de codis i que l’espectador sàpiga que està veient quelcom que no veurà un altre dia…

AV: Per part meva [fer una] descàrrega cada nit davant d’un públic diferent, com en el Charter.[7] En realitat el Charter és la única obra que no he assajat mai.

ME: No m’ho crec!

AV: Mai! En els divuit anys de funcionament del Charter, des de la seva creació fins al seu comiat a Mèxic, no em vaig parar a assajar el Charter… és la pura veritat. Però hi havia nits que… ah… ara allò no ho has fet, no ho sé… sí, però he descobert que feia així [gest amb el dit petit] i reia tothom. I així fins a la darrera funció a Mèxic, però mai ho vaig assajar. I m’estic plantejant que la pròxima entrega tingui alguna cosa de l’esperit del Charter. Perquè quan he intentat posar-me a assajar alguna cosa… ui, no, no… aquest no sóc jo. Llavors és tenir, com els actors de la commedia dell’arte, el canovaccio que penjaven entre bambolines amb les paraules clau que es miraven abans de sortir a l’escenari. Recordo que en revista quan improvisàvem hi havia coses que estaven formalitzades, però hi havia coses que eren al toro: en revista se li diu «salir al toro». [8] Aquestes descàrregues per a vídeo de cabaret tel·lúric, les faig al toro. Ja has vist La Sanitat: és com una catedral, no hi ha més pedres que les que calen per sostenir la volta. Com es fa això? Ah! Secret, secret… [en anglès]. Només faltaria ara que a l’Institut del Teatre donin classes de descàrrega, ja l’hem espifiat, tu! «L’Albert Vidal donarà un workshop sobre les descàrregues…» Ja he parlat massa… traïdora…! Has vingut aquí a fer parlar el sioux! [Albert Vidal s’aixeca del sofà iradament, surt de l’habitació simulant un cop de porta i tot seguit sento que crida el seu fill Noé per anar a fer una passejada pels boscos que envolten la casa.]

 

***

 

Aquesta broma d’Albert Vidal en la qual sobtadament m’atribueix el personatge d’espia de les tropes del general Custer, vinguda a ell per a recaptar informació de l’autèntic guerrer i cap de la tribu, és tot un clàssic de la nostra relació.[9] I he de dir que això sol passar o sorgir en el moment en què el meu to, o potser simplement la meva atenció, es torna més inquisidora o tal vegada més racionalitzadora.

I és que, per Albert Vidal, i ell sempre s’ha pronunciat així, el secret del coneixement s’ha de salvaguardar. Amb això es refereix al coneixement de l’ofici de l’actor com a «art sagrat» i transmès com a tal de mestre a deixeble.[10]

«Què fa l’Albert Vidal?» A finals de 2015 Albert Vidal començà a publicar vídeos a la xarxa de forma una mica aleatòria –«no soc estrateg», declarava– d’escenes que creava per a la càmera amb el títol de Telluric Cabaret. Tot això fins a finals de juny quan, sense previ avís, retirà totes les gravacions excepte Europa (en grammelot) i No hi ha entrades.[11] A No hi ha entrades, darrera d’una porta desmanegada l’actor s’adreça directament a la càmera-espectador xiuxiuejant en to impacient (perquè se suposa que ja ha començat la funció del suposat teatre): «No hi ha entrades, està tot ple. Sí, està ple. L’hem inaugurat en mig del bosc, es diu Teatre de l’Impossible. Nosaltres volíem que no vingués ningú però el contratemps és que està ple. I si té èxit alguna cosa no funciona, segur que no, segur que no… millor que no funcioni, el Teatre de l’Impossible…».

El desembre de 2016 Vidal em trucà per comunicar-me que tancava el cicle de gravacions per a càmera i que tornava a l’estudi de l’era per a la construcció escènica d’uns monòlegs.[12] Aleshores ja només quedava online No hi ha entrades del Teatre de l’Impossible.

Unes setmanes abans, en una trobada organitzada per l’AADPC al Teatre Lliure, a la qual Albert Vidal fou convidat per parlar de «L’art de l’actor vist des d’un franctirador del llenguatge»,[13] Vidal mostrava dos vídeos d’aquest cicle ja tancat. Els presentava en to parabòlic com un «diamant negre» trobat en una cova d’una muntanya molt apartada… però que en realitat era el resultat d’una clausura de dos anys i afirmava: «Estic convençut de que és un llenguatge al que no haureu vist mai res que s’hi assembli –home… és que això em fa recordar…– res! Per això en dic “diamant negre”», un «diamant negre» del llenguatge, del que ell ha anat denominant «teatre tel·lúric», «actor tel·lúric», «cant tel·lúric».

Considero important referir-me a aquesta trobada on Vidal –amb el motiu final de presentar part d’aquests vídeos que conformen el nucli de «què fa l’Albert Vidal» en els dos últims anys– sintetitza les línies matricials de la seva creació. En primera instància, la seva fascinació pel cinema de l’època no sonora i la importància que per ell tenen els mestres: «Com en la tradició oriental, jo he pres el testimoni d’un que me’l va passar, i jo el vaig passant sempre que puc».

Per Albert Vidal, el primer dels seus mestres, Jacques Lecoq, li obre els ulls perquè li parla de la màscara, la presència, i en ell reconeix «la sort d’aprendre teatre mirant-se en els ulls del mestre; érem més deixebles que estudiants».[14] De Dario Fo, el seu segon mestre, i amb la companyia del qual treballà a principis dels setanta, recolliria «la membrana metamòrfica del gran comediant». En aquesta època Vidal crea Charter (1972), que formaria part d’El Bufó (1975). L’any 1978 al Festival de Nancy, on presenta L’Aperitiu, es troba amb el tercer dels seus grans mestres, Kazuo Ohno. Ohno, pare de la dansa butō, li revela la memòria: «moria i renaixia constantment, una experiència d’ascesi escènica, mística».[15] Vidal fa estades amb el mestre al Japó i junts assisteixen a les representacions dels onnagata del teatre kabuki, els actors que representen els rols femenins.

Tanmateix, al costat d’aquests tres «monstres» de l’art i la cultura del segle xx, Albert Vidal sempre té presents els altres mestres que el condueixen a les formes metafísiques del teatre antropològic, com els onnagata de la tradició kabuki. Com Gunkha, el mestre balinès de màscares topeng, qui «només destapava les màscares per ballar el moment significant, l’espiral ascendent».[16] Com la zima que l’introdueix a la màgia de les cerimònies bori de canalització d’esperits a Níger, on torna a tocar «la dimensió més catàrtica de l’actor que és la capacitat de ser un pur transmissor, l’estar en un estataltre”». Per Vidal la força metafísica vol dir «ser funàmbul exposant-se als abismes de l’ànima. Aquesta actitud espiritual de l’actor que no té res a veure amb el misticisme de les religions, és “la via sagrada de l’actor” que reivindico». I en aquesta via –que s’alimenta de les tradicions animistes, des de la zima de Níger als xamans de Mongòlia,[17] que és part d’aquell «fer ressonar l’ADN del món» que va aprendre de Lecoq– «no hi ha contradicció entre l’actitud de l’eremita i el referent contemporani».

Albert Vidal ha tornat a prendre el pols de la càmera, com va fer als setanta amb la creació i direcció de tres curtmetratges[18] i com va fer a principis de la dècada dels noranta quan el vaig acompanyar en el període d’emergència del llenguatge tel·lúric. I en el microscopi de la timeline del reproductor del vídeo digital hem tornat a mirar junts, videograma a videograma, allò que s’escapa a la representació, a la fixació, a la repetició, com la mise en abîme dels rituals animistes, allò que no té referència però que segueix passant per la metafísica del teatre i l’espiritualitat de l’actor. Perquè no oblidem que Albert Vidal sempre torna al teatre, al discurs escènic, encara que sigui per dir-nos amb sorna «no hi ha entrades».

El Teatre de l’Impossible torna a suggerir-nos «la gran negació», «la gran crisi» que en el seu itinerari com a creador l’ha anat conduint a un nou descobriment, a un «nou continent», com escrivia Xavier Fàbregas a Cant a la Mímica (1983).[19]

Fou arran de la gran crisi després de la creació d’El Bufó i el consegüent retir a la muntanya amb la instal·lació de la seva residència en una masia l’any 1977 que va néixer L’Aperitiu (1978). A partir del «qüestionar-se de zero tot el que havia après» s’obrí el discurs de l’energia: «comença un coneixement del moviment a partir de l’essència d’una col·locació del cos com a antena còsmica, interioritzant cada mil·límetre del gest en un “entregar-se a la imatge que estàs donant”, imatge metamòrfica perquè cada mil·límetre és una metamorfosi».

La gran negació que va culminar la cosmogonia de L’Home Urbà (1983) el portà a Alma de Serpiente (1987) i allà s’inicià el discurs tel·lúric. D’un vídeo rescatat de L’Home Urbà a Holanda,[20] Albert Vidal comenta: «La reflexió és que no estàs obligat a fer teatre perquè estàs exposat al zoològic com un animal al costat d’altres animals. La zebra no està obligada a distreure. I, com la zebra, et pots enfonsar en el temps-espai i el públic viatja amb tu en aquesta absència». Per Vidal L’Home Urbà «com a codi de lectura fou un deu. El més interessant de l’Home Urbà, com a personatge arquetip, era la mirada: no estava obligat a respondre a cap codi de teatre, de lectura, d’actuació». Ni a cap codi de comportament social.

Però en aquest pols amb el teatre, amb la càmera i amb el mateix procés creatiu, Vidal manté el valor axial i matricial del cos.[21]

Què sorgirà d’aquest Teatre de l’Impossible? Albert Vidal m’explicava que Xavier Fàbregas solia dir-li que era com el riu Guadalquivir, perquè mai se sabia per on sortiria.

Las gravacions del «cos tel·lúric» que Vidal féu als noranta segueixen sent un material inèdit extraordinari, com els «diamants negres» que en aquest darrer període ha plasmat per a la càmera i que durant un temps, gairebé secretament, han estat accessibles a la xarxa. Esperem que aquest material trobi el seu canal per a una contemplació –com diu Vidal– amb la capacitat d’alliberar-se dels codis de lectura que ens continuen condicionant i conformant.

Hi ha, però, quelcom més per afegir a «Què fa l’Albert Vidal?» Quelcom d’extremadament important que en aquest escrit ja haureu pogut observar: en aquest temps Albert Vidal ha començat a bolcar arxius d’imatges, textos i vídeos de totes les seves obres i de tota la seva trajectòria professional al web http://www.albertvidalperformer.com.[22] En aquest recorregut que s’inicià l’any 1960, enfileu-vos per la muntanya més llunyana, arribeu a la cova… i us dic: no tinc favorits, vegeu-ho… TOT.

 

Post scriptum

«En tot instant el caos prossegueix el seu treball en el nostre esperit: conceptes, imatges, sentiments són fortuïtament juxtaposats, llençats, desordenats. D’aquesta manera es creen veïnatges que colpegen l’esperit: es recorda del semblant, ressent el sabor, reté i elabora l’un i l’altre segons el seu art i saber.
–– Aquí hi ha el darrer petit fragment del món on quelcom de nou es combina, tot almenys tan lluny com la mirada humana abasta. I per acabar, aquí encara es tractarà d’una nova combinació química que, en efecte, encara no té el seu parell en l’esdevenir del món.

Existeixen molts més llenguatges del que pensem: i l’home es traeix molt més sovint del que desitja. Quantes coses ens parlen! Però sempre hi ha pocs oients, tot i que l’home no fa sinó –per dir-ho així– parlotejar en el buit […] No és una llàstima que el buit no tingui orelles?
Hi ha formes de veure que fan que l’home senti: «només això és veritat i just, i veritablement humà; qui pensi altrament, va errat».[23]

 

C’est à nous… és a nosaltres, per a qui els llenguatges de la imaginació són part del vital existir, que ens correspon estar amb Albert Vidal, al seu costat. És a nosaltres que ens correspon ara ressonar amb les seves obres en la imaginació poètica i antropològica del cos, el gest i la veu. Per rebre amb les antenes de la percepció ben sintonitzades, la mà estesa, el testimoni del seu coneixement.

I seguir així recorrent, traçant, inventant, els camps de la nostra memòria expandida… c’est à nous… d’y jouer.

 

Nota final:

Aquest article i Post scriptum tanquen el llibre de Maria Escobedo Albert Vidal i l’art tel·lúric: cos | imatge | visió, que està previst que publiqui a finals de 2017 l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Es tracta d’un assaig documentat amb imatges, textos i entrevistes amb el propi Vidal, que analitza la trajectòria de l’artista focalitzant el treball del «cos tel·lúric» en el mitjà videogràfic i el pas «de la cosmogonia de l’Home Urbà a Monk of Chaos, vers… el Bufó Il·luminat».

 

Maria Escobedo Caparrós (nom artístic: Maria de Marias)
Performer, videoperformer, livestream videoperformer i artista visual.

 

 

[1] Vidal, Laurent. Rituels de possession dans le Sahel: exemples peul et zarma du Niger. Prefaci de Jean Rouch. París: L’Harmattan, 1990.

[2] Albert Vidal va fer aquest viatge el febrer de 1991.

[3] Albert Vidal inventa el Mite de l’adveniment del Príncep amb personatges arquetips i el transcriu com a narració poètica l’any 1991. Aquest text és la base dramatúrgica de l’espectacle Le Monde, Le Diable et la Chair (Festival de Baiona, 1991). De 1990 a 1995 treballo amb Vidal com a actriu, assessora dramatúrgica i operadora de càmera de vídeo quan ell actua.

[4] Dario Fo popularitza la tècnica del grammelot, un recurs escènic normalment d’ús satíric que es remunta a la commedia dell’arte i que consisteix en inventar o simular una llengua amb recursos fonètics i onomatopeics.

[5] Èmfasi d’Albert Vidal.

[6] I sóc nascut del món de l’espectacle. Enfanter (fr.): donar a llum, parir | fig. donar a llum, crear.

[7] El 1972 Albert Vidal estrena Charter al Festivale di Como, a Itàlia. Durant el període entre 1971 i 1973 Vidal forma part de la companyia de Dario Fo. L’any 1975 estrena Le Pitre al teatre Cyrano de París, una obra formada per Opera Solo i Charter, i que arriba com El Bufó al Teatre Romea de Barcelona el 1978. Aquesta obra ens va marcar a tots els que començàvem a estudiar teatre aquells anys i a diverses generacions de creadors com Pepe Rubianes o El Tricicle. L’any 2013 en el marc del Centenari de l’Institut del Teatre i de la Càtedra Xavier Fàbregas, Albert Vidal presenta una versió de Charter com a part de la conferència escènica La via sagrada de l’actor, i provoca una vegada més la catarsi del públic. L’esdeveniment va ser enregistrat en vídeo i és consultable a la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.

[8] Cal dir que l’any 1980, amb el sobrenom de Cachito, Albert Vidal formà part de la companyia estable de l’històric local de revista El Oasis de Saragossa.

[9] Aquesta relació s’inicia en 1990 quan començo a treballar amb Albert Vidal com a actriu, assessora dramatúrgica i operadora de càmera fins al 1995. En aquests anys Albert Vidal comença a enunciar la seva visió tel·lúrica de l’art i del llenguatge teatral. Des d’aleshores es manté viu un diàleg continu de col·laboració i complicitat creativa. Entre aquestes col·laboracions vull destacar la intervenció d’Albert Vidal en el cicle Teatre Virtual, Acte1 Liberació__hem de tenir pietat ara de l’espai real? (2003) [http://www.teatrevirtual.net/video09_en.html], la realització de Deconstruccions de mi mateix (2008) [http://www.albertvidalperformer.com/2008.-deconstruccions-info.html] i la col·laboració en l’escriptura i dramatúrgia de la conferència escènica La via sagrada de l’actor (Càtedra Xavier Fàbregas, Centenari de l’Institut del Teatre de Barcelona, Vic 2013).

[10] Així ho mostrà Vidal a la seva conferència escènica La via sagrada de l’actor (2013) que repassa tota la seva trajectòria artística. Produïda en el marc del Centenari de l’Institut del Teatre de Barcelona, el registre de vídeo realitzat pel mateix Institut és consultable a la seva biblioteca.

[11] Telluric Cabaret. Albert Vidal. No Hi ha entrades. 1,09 min. https://vimeo.com/158680762.

[12] A la cabanya de l’era a la masia, Albert Vidal té un estudi amb un petit escenari on ha muntat la majoria de les seves obres des de 1977. Per ell aquesta ubicació és una manera de donar continuïtat a la funció i ús originaris d’aquest espai que era separar el gra de la palla, aplicat al procés de creació.

[13] Albert Vidal. «L’art de l’actor vist des d’un franctirador del llenguatge». Terceres Jornades de Direcció d’Escena, una trobada amb… organitzat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, Teatre Lliure, 21 de novembre de 2016.

[14] En relació amb el treball de màscara de Lecoq, comentat pel propi Albert Vidal, vegeu: Salvatierra Capdevila, Carmina. La Escuela Jacques Lecoq: una pedagogía para la creación dramática. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2006, p. 305-309.

[15] Recordem l’etimologia d’ascesi: del gr. bizant. ἄσκησις áskēsis; pròpiament ‘entrenament físic’.1. f. Regles i pràctiques encaminades a l’alliberació de l’esperit i l’assoliment de la virtut.

[16] De la seva estada amb el mestre Gunkha a Bali l’any 1976 es poden veure les fotografies fetes per Víctor Vidal a http://www.albertvidalperformer.com/foto-sessions.html

[17] Vegeu el documental Últims xamans dels Altai (Albert Vidal, 2006) a http://www.albertvidalperformer.com/2005.-ultims-chamans-info.html.

[18]La boda (1976. 35 mm, b/n. Producció: Diagonal Films, Antoni Irles i Niñana. Barcelona). El sopar. (1977. 35 mm, color. Producció: P. C. Teide, Josep Maria Forn. Barcelona). El consumidor. (1978. 35 mm, color. Producció: P. C. Teide, Josep Maria Forn. Barcelona).

[19] Albert Vidal. Albert Vidal. Cant a la Mímica. Fotografies de Leopold Samsó. Barcelona: Àncora, 1983.

[20] Vegeu el vídeo de 1987 a: http://www.albertvidalperformer.com/1983.-l-home-urb%c3%a0-info.html

[21] Aquí em faig ressò de les paraules de Carles Batlle (2016) quan escriu sobre «un valor axial o matricial del texto» en relació amb «el impulso creativo postdramático» del seu article «Modelo, partitura y material en la escritura dramática contemporánea: una solución». Pausa 37: http://www.revistapausa.cat/modelo-partitura-y-material-en-la-escritura-dramatica-contemporanea-una-solucion/.

[22] Un treball impensable sense l’ajuda i el suport d’Ogherel Ochir, responsable de tota la tasca de digitalització de materials documentals, disseny i edició online.

[23] «À tout instant le Chaos poursuit encore son travail dans notre esprit: concepts, images, sentiments, y sont fortuitement juxtaposés, jetés, pêle-mêle. De la sorte se créent des voisinages qui étonnent l’esprit: il se ressouvient du semblable, il y ressent de la saveur, il retient et il élabore l’un et l’autre selon son art et son savoir. ––Ici est le dernier petit fragment du monde où quelque chose de nouveau se combine, tout au moins aussi loin que porte le regard humain. Et pour finir, là encore il s’agira d’une nouvelle combinaison chimique qui, en effet, n’a pas encore sa pareille dans le devenir du monde. […] Il existe beaucoup plus de langages qu’on ne pense: et l’homme se trahit beaucoup plus souvent qu’il ne le désire. Que de choses ne parlent! – mais il est toujours peu d’auditeurs, si bien que l’homme ne fait pour ainsi dire que bavarder dans le vide […] ––Est-ce assez dommage que le vide n’ait point d’oreilles. Il y a des façons de voir qui font que l’homme éprouve: “voilà qui seul est vrai et juste, et véritablement humain; qui pense autrement fait erreur”.»

Fragments pòstums de Nietzsche (1878-1888) traduïts i recollits als capítols «Introduction» (p. 1) i «Le Combat contre la culture» (p. 20). A: Klossowski, Pierre. Nietzsche et le cercle vicieux, París: Mercure de France, 1969.