Laia Alsina, alumna de la Magda a l’Institut del Teatre, comenta un dels vessants no estrictament creatius de la directora: la seva feina com a pedagoga.

 

Aixecar-se de la cadira

La Magda s’ha aixecat rabent de la cadira, no ha pogut evitar-ho. I quan la Magda s’aixeca de la cadira amb aquest ímpetu imprevisible, amb aquesta efervescència esbojarrada i amb aquesta ànsia per dir el que pensa com si ja no pogués retenir més temps les paraules dins la boca, tots ens mirem amb incertesa. Dissimulem. Al capdavall, som alumnes de segon de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre i se’ns pressuposa una certa maduresa, una seguretat en nosaltres mateixos que no pot desmuntar-se, només, per una opinió desfavorable d’un professor. O d’una professora. O de LA professora, en aquest cas. Al llarg del nostre pas per l’Institut, farem, sovint, paròdia d’aquest gest. D’aquest aixecar-se rabent de la cadira tan peculiar que té la Magda, prologat sempre per un picar de mans impetuós que interromp l’escena que l’alumne dirigeix i per un otkaz perfecte —que el mateix Meierhold aplaudiria— que fa que tot el seu cos es contragui cap enrere, abans que no s’aixequi de la cadira. Sabem que aquest gest ens parla de la Magda amb clarividència i potser per això ens fa tanta gràcia i potser per això, també, em fa gràcia ara que, escrivint aquest article, amb la carrera quasi acabada i amb una mica més de perspectiva, el comprenc amb més profunditat: la Magda és tot ella un aixecar-se de la cadira, és una dona d’acció. Perquè sí, perquè el teatre és l’equilibri just entre passió i sentit comú i quan, a escena, les coses cauen pel seu propi pes o apassionen, una, per més que ho vulgui, no pot estar-se asseguda a la cadira. És per aquest motiu que ara, ara que faig segon a l’Institut del Teatre i dirigeixo una escena a una classe de la Magda, ella s’ha aixecat rabent, apassionadament, i m’ha interromput l’escena. En aquest moment jo, que faig segon i que se’m pressuposa una certa maduresa, dissimulo. Miro els meus companys i dissimulo, però la veritat és que estic una mica cagada. L’ímpetu amb què s’ha aixecat la Magda, el seu no poder evitar aixecar-se de la cadira, tant pot ser un indicador que he fet una genialitat com que la ficada de pota és monumental. I l’últim cas es confirma. La Magda m’ho fa veure amb un to que frega la indignació i és que, és clar, n’hi ha per indignar-s’hi: a escena, a vegades, les coses cauen pel seu propi pes i hauria d’haver-me’n adonat. He de confessar que, en el moment, el to m’ofèn una mica, la veritat, al capdavall jo —per més que costi de creure— no m’he equivocat expressament. Al cap de poc temps, però, comprendré que la indignació de la Magda —una indignació que en cert moment m’ha semblat un pèl excessiva, fins i tot molesta— es justifica perquè la Magda té pressa perquè aprengui, una pressa rabent. Ho comprendré passat un temps, uns anys potser, just el dia que, amb la mateixa passió que en un passat m’ha fet adonar dels meus errors, la Magda celebri els meus encerts entrant impetuosament als camerinos del Teatre Estudi per abraçar els meus actors —mig despullats encara— i felicitar-los efusivament, de forma desmesurada —que allò mesurat és massa avorrit— per la bona feina que hem fet entre tots amb el meu treball final de carrera, del qual ella ha estat tutora. Ara que just fa un any d’aquest moment i escric aquest article, comprenc que hi ha dues coses que fan que la Magda no pugui evitar aixecar-se de la cadira: el propi teatre i l’ànsia perquè els seus alumnes aprenguem.

 

Desaparèixer passadís enllà

La Magda ha desaparegut passadís enllà i, per frustració de les meves necessitats acadèmiques més urgents, s’ha esmunyit dins d’una aula abans que pogués atrapar-la. Jo, que ara faig segon a l’Institut, em desespero. Tinc preguntes urgentíssimes, dubtes existencials que no em deixen dormir —italiana o públic a banda i banda?—, i dilemes impossibles que, de no trobar una solució immediata, poden enfonsar no només el meu projecte d’escenificació de segon, sinó tota la meva carrera professional que, a hores d’ara, per cert, ni tan sols ha començat. Pel meu consol, però, som molts els alumnes que avui i cada dia perseguim la Magda amb desesperació i sempre ens queda el suport mutu. La solidaritat. Amb el temps, de fet, acabarem comprenent que allò que ens defineix com a generació, allò que realment ens fa partícips d’una mateixa època, no és tant la influència de Brook o dels textos de Schimmelpfennig, sinó el fet d’haver perseguit la Magda pels passadissos de l’Institut. Perquè sí, perquè la Magda és escorredissa i sempre va de pressa, com si algú, sense dir-li-ho, li estigués robant un parell de minuts als seus dies, obligant-la a córrer de forma irremeiable, o a fer dos minuts tard permanentment. I és clar, amb aquesta pressa, la Magda sempre se t’escapa i, com que la Magda t’apassiona i s’escapa, aquesta pressa fot. Fot un temps, és clar, però tampoc no gaire, perquè per exemple ara, ara que gairebé ja he acabat la carrera i que escric aquest article a altes hores de la matinada, m’adono que de les corregudes de la Magda pels passadissos, del seu desassossec frenètic, del seu anar de pressa inevitable he après molt més sobre el meu ofici, del que he après en moltes classes. L’any 78, un Ovidi Montllor amb una carrera musical ja consolidada afirmava en una entrevista a la revista Mundo: «la meua jornada laboral és de disset o divuit hores».[1] L’Ovidi era, per sobre de tot, un treballador de les cançons. La Magda ho és del teatre. Rebre aquesta lliçó, que t’expliquin que això del teatre poc té a veure amb el glamour o amb les catifes vermelles, sinó, més aviat, amb hores i hores feixugues de feina i amb dies als quals sempre els falten dos minuts, és el millor que et pot passar quan fas segon a l’Institut del Teatre i t’estàs preparant —segurament sense saber-ho, perquè, de saber-ho, et tiraries daltabaix de la sisena planta— per entrar a un món laboral precari basat en l’autoexplotació i en una explotació finançada sovint amb diners públics a través d’unes sales de teatre subvencionades que, a sobre que et donen l’oportunitat que els omplis el seu teatre, encara tenen el detall de cedir-te altruistament el 50% del taquillatge (descomptats els drets d’autor, tampoc cal abusar!). Però aquesta classe de lliçons, ara que faig segon a l’Institut del Teatre i visc amb frustració com la Magda s’esmuny dins d’una aula, encara no les comprenc. Com tampoc comprendré, al cap d’uns quants mesos en una de les seves classes, que quan la Magda ens diu «mengeu espaguetis cada dia si convé, però aneu al teatre» també ens està donant una lliçó. La lliçó d’algú que sap que això del teatre és una feina d’artesans, de precaris, de formiguetes que sempre van amb pressa i —per què no dir-ho?— també de matats. Una feina en què cada dia cal lluitar per fer-se un espai, per fer-se sentir i per guanyar-se el respecte en un món on ningú no et regalarà res —encara menys si ets dona, és clar— i on et caldrà menjar molts espaguetis.

Escriu Joan Brossa: «Si no pogués escriure, als moments d’eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses».[2] El poder prestidigitador i les dots d’escapisme de la Magda —algú que també escriu, però que ho fa sobre l’escenari— han quedat més que demostrats per la seva capacitat de desaparèixer al fons del passadís; la seva ànsia guerrillera la demostra cada dia. Perquè sí, perquè des de l’esforç, des de l’haver lluitat, és des d’on la injustícia enerva —la del propi sector, però també la del món i la de la societat que ens envolta—, i des d’on una sent el desig irreprimible d’alçar la veu, de posar el crit al cel, de cagar-se en tot o de fer teatre, que, al cap i a la fi, vindria a ser el mateix. I de cagar-se en tot, cal no deixar-ne escapar ni una sola oportunitat perquè, sincerament, n’hi ha ben bé per cagar-s’hi. És per això que ara, ara que, amb la carrera quasi acabada, m’han proposat d’escriure aquest article i m’he trobat per casualitat la Magda pels passadissos de l’Institut, ella, en saber la notícia, m’ha etzibat: «aprofita per fotre canya, que això no pot ser!» I just després, ha desaparegut passadís enllà per esmunyir-se dins d’una classe. Probablement, hi haurà arribat dos minuts tard.

 

Carregar-se unes vacances de Nadal

La Magda ha entrat a classe, carpeta en mà, i ens ha carregat de feina pocs dies abans de vacances de Nadal, quan, il·lusos de nosaltres, encara auguràvem uns dies relaxats de llargues sobretaules amb la família que havien de ser la recompensa a l’últim treball que ens havia encarregat la pròpia Magda i que vam acabar tot just fa dues nits a les quatre de la matinada. Però no. Res més lluny de la realitat. Ara que som alumnes de segon de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre acabem de rebre un últim toc de gràcia en forma d’un treball desmesurat —un treball desmesurat que succeeix el que just vam acabar fa dues nits— que ens amargarà, segur, les dolces vetllades de torrons i moscatell. En aquest moment sentirem odi, però ningú no dirà res. Al capdavall, som alumnes de segon de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre i se’ns pressuposa una capacitat de sacrifici que no voldríem contradir. Ens limitarem, doncs, a mossegar-nos el llavi inferior, a assentir amb el cap i a dictaminar en silenci que el treball en qüestió més que desmesurat —que allò amb mesura és avorrit— és una autèntica putada. Amb el temps, però, i a mesura que avanci la carrera i els treballs excessius de la Magda es vagin esponjant a favor d’assignatures més laxes amb professors més compassius, començarem a trobar a faltar —en un atac de masoquisme en tota regla— aquells dies en què, poc abans de Nadal, la Magda ens amargava les vacances. Comprendrem, aleshores, o potser ho comprendrem al cap dels anys, o potser —qui sap— ho comprenc ara que, amb la carrera gairebé acabada, escric aquest article a altes hores de la matinada, que darrere els treballs desmesurats de la Magda, s’ amaga un respecte profund per la professió. I, sobretot pels nostres estudis. A la «Declaració d’intencions» del seu La direcció dels actors: Diccionari Mínim, Melendres cita Leonardo da Vinci i escriu: «aquells que es dediquen a la pràctica sense ciència són com els pilots que s’embarquen sense ni timó ni brúixola, perquè mai no coneixeran la magnitud de la seva derrota».[3] L’aprenentatge d’una ciència –o d’una tècnica- però, vol temps, constància i dedicació i això la Magda ho sap molt bé. És per aquest motiu que ara, ara que, passats els anys, escric aquest article amb els ulls que ja comencen a tancar-se’m, m’adono que la Magda és d’aquelles persones que justifiquen la nostra carrera, que la dignifiquen, que li donen sentit de ser. Perquè sí, perquè si això d’escenificar, això de dirigir actors depengués només de la gràcia divina o d’estar tocat pels déus, amb gust m’hagués estalviat la morterada que, curs rere curs, he anat pagant religiosament. O me l’hauria gastat en drogues. O en ciris a la Moreneta. Potser aquesta reflexió noctàmbula producte de la manca d’hores de son pot semblar una tonteria, però en uns estudis artístics com els nostres són molts els que en lloc de tècnica pretenen ensenyar-te inspiració. O intuïció. O no sé ben bé com dir-ne. Però tot això ara, ara que faig segon a l’Institut del Teatre i que la Magda ha entrat a classe, carpeta en mà, per deixar-me sense vacances de Nadal, no m’importa gaire i, tot i que em mossego el llavi tan fort com puc, no aconsegueixo estar menys enfadada. No serà l’última vegada, al llarg de la carrera, que m’enfadi amb la Magda. M’hi enfadaré, per exemple, el dia que, després d’haver acabat dues vegades el cartutx de tinta negra de la meva impressora, descobreixi que el conjunt de treballs teòrics que li he presentat només valen un 2,1% de la nota.

Escrivia altre cop Melendres aquesta vegada a un dels seus articles: «baste decir que no hay aprendizaje si no hay herramienta».[4] D’eines, la Magda, ens les ha donat totes. Però, més enllà d’això, ha estat, precisament, del seu entrar a classe, carpeta en mà, i carregar-nos de feina pocs dies abans de Nadal d’on hem tret el més gran de tots els aprenentatges: el respecte absolut que ara sentim per la nostra feina. Una feina difícil, que —lluny dels cops de gràcia i les inspiracions divines— requereix rigor i constància. És per aquest motiu —i només per aquest motiu— que jo, a la Magda, ja fa temps que li he perdonat tots els torrons que m’he deixat de menjar.

 

…i pixar-se de riure!

La Magda ha vinclat el cos i ha esclafit a riure. Ho ha fet d’una forma una mica extravagant. Fins i tot un pèl descontextualitzada. O almenys això ens ha semblat a nosaltres que som alumnes de segon de l’Institut i ens havien dit que això de la direcció i la dramatúrgia era per a gent seriosa. O almenys això ens ha semblat a nosaltres que no acabem d’entendre que L’anàlisi d’espectacles de Patrice Pavis pugui arribar a fer tanta gràcia. Però la Magda ha vinclat el cos i ha esclafit a riure i ho ha fet amb una llibertat total, sense demanar permís, proferint un breu xiscle agut i sorollós que ha ressonat a l’aula i que, probablement, també s’ha fet sentir a les classes del costat. Nosaltres, que som alumnes de segon de Direcció i Dramatúrgia i se’ns pressuposa —com hem dit— certa seriositat, però també certes habilitats socials (les justes per no convertir-nos ens uns frikis que només saben parlar de Deleuze o de Foucault per lligar a la discoteca) ens mirem descol·locats, però procurem somriure. Per allò de l’empatia i aquestes coses. El que encara no sabem, però, és que, per molts esforços que fem, per molt que intentem empatitzar, la Magda no deixarà mai de descol·locar-nos una mica. Perquè ella té, al cap i a la fi i deliberadament, una forma descontextualitzada de fer les coses. Per això fa el que no es pot fer, diu el que ningú vol sentir i, a vegades, també riu quan se suposa que no toca. Perquè la Magda transgredeix sempre que cal, sense demanar permís, i això, a vegades, descol·loca. Podríem dir, de fet, que la Magda és, tota ella, transgressió. És, tota ella, un pixar-se de riure fora de context. Me n’adono ara. Me n’adono justament ara que, amb la carrera quasi acabada, escric aquest article i ella és directora de l’Institut del Teatre. Perquè en un món —el teatral— que es vanta de progressista i transformador, però que és molt més patriarcal i conservador del que ens agradaria, un món en què parlar de paritat sembla un acudit de mal gust i en què pràcticament tot els càrrecs importants són ocupats per homes sense que ningú no hi faci res (i mira que si passés en qualsevol altre àmbit —en la política o en l’esport, per exemple— seríem els primers a arrugar el front i fins i tot n’escriuríem obres de teatre!), una dona amb responsabilitats encara està —per a indignitat de tots— descontextualitzada. Però la Magda no s’arruga i serà, un cop més, una glopada d’aire fresc, un esclafir a riure en un món —el teatral— al qual, ens agradi o no ens agradi, encara no hem obert prou les finestres per ventilar-ne aquest conservadorisme seriós i aquesta pudor de resclosit i de passat. I ho serà, desacomplexadament, sense demanar permís, amb una alegria subversiva i descontextualitzada, vestint-se de colors llampants i cridaners que contrastaran amb les parets grises de l’Institut del Teatre. I ens farà a tots una mica més dignes. Me n’adono ara. Me n’adono ara que, gairebé a punt d’acabar aquest article, comprenc per què la Magda no ha estat per a mi només una professora, sinó LA professora. Me n’adono perquè comprenc que el que ens cal —a mi i a totes les dones de teatre— és precisament això: pixar-nos descontextualitzadament de riure en un món —el teatral—que encara no ens hem fet prou nostre. I fer-ho desacomplexadament, de forma extravagant, amb xiscles aguts i sorollosos que ressonin per totes les platees i, sobretot, damunt de tots els escenaris. Perquè com deia Maria Mercè Marçal, «juntes farem nostra la nit». O almenys aquelles nits en què es faci teatre.

 

[1] TORNERO, J., Ovidi Monitor, un obrer de la paraula. Carcaixent: Sembra Llibres, 2015, p. 21.

[2] BROSSA, J., Vivàrium. Barcelona: Edicions 62, p. 108.

[3] MELENDRES, J., La direcció dels’actors: Diccionari mínim. Barcelona: Institut del Teatre, p. 19.

[4] MELENDRES, J., «Cómo enseñar a amantes y jinetes», Ade, núm. 19, 1990, p. 17.