Fragments escollits i traduïts per Maria Zaragoza

 

De la naturalesa dels contrastos

Els vestits negres fan que les persones que els porten semblin més blanques del que són en realitat. Els vestits blancs fan que les faccions s’enfosqueixin, els grocs els donen el mateix color i els vermells les fan semblar pàl·lides.

 

De la juxtaposició d’un color pròxim a un altre, de tal manera que l’un fa ressaltar l’altre

Si volem que la proximitat d’un color en faci atractiu un altre que hi toca, seguim la norma que s’observa als rajos de sol que formen l’arc de Sant Martí. Els colors són produïts pel moviment de la pluja, ja que cada goteta canvia en el trajecte de descens en cadascun dels colors de l’arc.

 

Com representar algú que parla entre un grup de gent

Quan vulguem representar una persona parlant en un grup, hem de tenir en compte la matèria de què parla i adaptar la seva acció al tema. Si el tema és persuasiu, fem que es noti en els gestos; si es tracta d’adduir arguments, que qui parli s’agafi amb els dits de la mà dreta un de l’esquerra i que mantingui els dos dits petits tancats, el rostre alerta i girat a la gent, amb la boca lleugerament oberta, per fer la impressió que parla; si està assegut, que aparegui com en el gest d’alçar-se, amb el cap endavant; si el representem dret, que inclini lleugerament el cap i doni l’esquena a la gent; la gent ha de semblar silenciosa, atenta, amb els ulls posats en l’orador, amb gestos d’admiració; els vells, absorts amb el que escolten, que ho expressin amb el gest de la boca, amb les celles alçades i els fronts encongits; alguns, asseguts, amb els dits arrapats als seus genolls cansats; alguns vells, arrupits, amb un genoll creuat per damunt de l’altre, una mà que hi descansi, el colze agafat i la barbeta acariciada amb la mà.

 

Per què s’ha d’evitar que les figures s’apilin les unes sobre les altres

La pràctica d’apilar unes figures sobre unes altres, que adopten molts pintors a les parets de les esglésies, és completament condemnable, ja que representen una escena a un nivell amb el seu paisatge i els seus edificis i a sobre d’aquesta escena en representen una altra, canviant així el punt de mira de la primera escena; després en fan una tercera i una quarta, de manera que en una mateixa paret hi ha quatre punts de mira, cosa summament detestable.

Sabem que el punt de mira és oposat a l’ull de qui contempla l’escena. Si em pregunten com s’hauria de representar la vida d’un sant, dividida en diverses escenes del final d’una única paret, jo respondria que s’ha de situar el primer pla amb el seu punt de mira al mateix nivell que l’ull de l’espectador. Sobre aquest pla s’ha de representar el primer episodi a gran escala. Després podem representar tots els esdeveniments de la història disminuint gradualment les figures i els edificis per sobre de diversos turons i plans. A la resta de la paret, i fins a la part més alta, posarem arbres de mida proporcionada a les figures, àngels, suposant que siguin apropiats per a la història, ocells, núvols, etc. De no fer-ho així, és millor no molestar-se en intentar-ho, perquè l’obra no seria artística.

No puc fer menys que mencionar entre aquests consells un mètode nou per a l’estudi que, encara que pugui semblar trivial i còmic, és summament pràctic per estimular la inventiva de l’esperit. És el següent: quan mirem una paret esquitxada de taques o amb pedres barrejades, si volem ideat alguna escena podrem veure-hi alguna semblança amb paisatges guarnits de muntanyes, rius, planes, valls amples i grups de turons. Podrem veure-hi, fins i tot, batalles i figures en acció, cares estranyes i infinitat de coses a les quals es pot donar forma. Tot això apareix a les parets de les quals podem imaginar qualsevol nom o paraula que ens vingui de gust.

 

La vida de l’artista

El pintor lluita i competeix amb la naturalesa.

El pintor ha d’estar sol i reflexionar sobre les coses que veu. Ha d’actuar com un mirall que es converteix en tants colors com els dels objectes que tingui davant seu. Ell, així, farà la impressió de ser una segona naturalesa.

 

La vida del pintor al seu estudi

El pintor o delineant han d’estar sols a fi que la bona vida donada al cos no deteriori la de la ment, i especialment quan estan ficats a l’estudi i reflexió de les coses que tenen davant dels ulls que constitueixen un material que s’ha de guardar fidelment a la memòria. Mentre s’està sol s’és enterament un mateix; si es té un company s’és la meitat d’un mateix, o potser menús, segons sigui la indiscreció de la seva conducta: si es tenen més companys, els inconvenients seran molt més grans. Encara que es digui “Jo seré el meu camí i em concentraré de la millor manera possible per estudiar els objectes de la naturalesa”, jo dic que això no donarà resultat, perquè no es pot sinó prestar atenció a la seva conversa; si no som capaços de servir dos amos, complirem amb deficiències el nostre paper de companys i encara farem pitjor els nostres estudis. I encara que afirmem: “Em concentraré talment que no senti ni em distreguin les seves paraules”, estic segur que els pensaments divagaran. Només fent el que he dit s’aconseguirà estar sol, i si es necessita la companyia, s’ha de provar de trobar-la en l’estudi… Pot ajudar a aconseguir avantatges derivats de mètodes diversos. Qualsevol altre companyia pot ser molt perjudicial.

Les habitacions o sales petites concentren la ment; les grans, la distreuen.

 

A propòsit d’estudiar en despertar-se o abans d’anar a dormir a la nit

He descobert per experiència pròpia que mentre un és al llit a les fosques ajuda molt repassar amb la imaginació l’esbós de les figures que un ha estat estudiant o l’esquema d’altres coses dignes d’atenció, nascudes de la reflexió; aquest exercici és digne d’elogi i molt útil per fixar coses a la memòria.

La ment del pintor ha de ser com un mirall. El pintor s’ha de convèncer, per tant, que no pot arribar a ser bo si no arriba a mestre universal a l’hora de reproduir amb l’art tota classe de figures produïdes per la naturalesa, i això no ho sabrà fer si abans no les observa i les reté a la memòria. Així doncs, passejant pel camp, s’ha de prestar atenció a tots els objectes. Contempleu-ne ara un i després un altre, reunint així un conjunt seleccionat de fets escollits entre els de menys valor. No s’ha de fer com alguns pintors que, en sentir-se cansats, aparten els seus pensaments de la feina i fan exercici passejant per relaxar-se; així, mantenen la ment en una actitud tal d’avorriment que els impedeix comprendre els objectes que veuen; així, quan els saluden amics i parents que es trobem, encara que els vegin i els escoltin, no adquireixen més coneixement d’ells que si es trobessin amb el vent.

Què ens mou a apartar-nos de casa nostra a la ciutat, a deixar els parents i amics i a anar al camp, a les muntanyes i a les valls, si no és per la bellesa del món de la naturalesa, que, si jo pensem bé, només es pot gaudir per mitjà del sentit de la vista? Tenint en compte, a més, les pretensions que tenen els poetes de competir amb els pintors, per què no utilitzen les descripcions dels paisatges que fa el poeta i es queden a casa, sense exposar-se a l’excessiva escalfor del sol? No seria més fàcil i menys fatigós, ja que poden quedar-se en un lloc fresc sense necessitat de moure’s i sense exposar-se a malalties? En canvi, l’esperit no podria gaudir dels plaers que li venen a través dels ulls, que són com les finestres del seu cau. No podria rebre els reflexos dels llocs resplendents; no podria contemplar les valls ombrívoles regades per rius sinuosos, ni la gran varietat de flors que amb colors diversos composen conjunts harmònics per a la visita, ni tampoc totes les altres coses que se li presentin davant dels ulls. Però si un dia d’hivern entrat un pintor ensenya els seus quadres de qualsevol dels paisatges en els quals un dia va gaudir al costat d’una font i amb els quals pot sentir-se de nou entre prades florides com un amant al costat de la seva estimada sota les ombres suaus i fresques dels arbres, no provocaria això més plaer que el fet simple d’escoltar la descripció d’aquesta escena feta pel poeta?

 

A propòsit dels avantatges de dibuixar en companyia

Afirmo insistentment que dibuixar en companyia d’altra gent és molt millor que fer-ho en solitari, per moltes raons. En primer lloc, perquè si es té punt d’honor es tindrà vergonya de ser vist pels altres dibuixants, i aquest sentiment de vergonya portarà a estudiar bé. En segon lloc, una enveja sana estimularà a igualar els qui són més lloats que un mateix, ja que esperonarà la lloança feta als altres; sempre es pot aprendre dels qui dibuixen millor que tu, i si tu ho fas millor que els altres, et pots beneficiar dels seus defectes, fent servir la lloança dels altres com a estímul per posar-hi més constància.

 

A propòsit de com triar cares boniques

Al meu parer, no és poc important la gràcia del pintor per donar a les figures un aire agradable. Si no ha estat agraciat així per la naturalesa, la pot adquirir a base d’estudi, de la següent manera: ha de procurar mirar al seu voltant i retenir les millors parts de moltes cares pròximes, la bellesa de les quals és coneguda per l’opinió pública més que per la seva, creient que aquesta semblança ens agrada. D’aquesta forma, si ets lleig, pintaràs cares lletges com ho fan molts pintors. Freqüentment els models del mestre s’assemblen a ell mateix; per tant, seleccionem les belleses seguint el meu consell i retinguem-les a la ment.