Autor: Antonio Onetti

Títol: Purasangre.

Editorial (o forma de localització): Text inèdit. Sala Beckett.

Any de publicació:

Traduccions:

Pàgines: 60 pàgines.

Any de redacció: 1993.

Personatges: Set homes d’edats diverses, una dona madura, una altra de molt jove.

Espais: Un espai únic: Una mena de bar o taverna amb berenador a l’aire lliure, en un indret agrest, d’alguna serralada del sud d’Espanya, a prop de la frontera de Portugal.

Temporalitat: Actual.

Temps representat: Potser unes setmanes.

Sinopsi: L’acció s’organitza en set seqüències. A la primera (“La partida”) coneixem els personatges: Miranda, una puta que viu i treballa a la taverna, i que està prenyada; Lucio, el cambrer i factòtum de negoci; Tuerto Rey, un vell ex boxejador cec, que ara entrena un nano jove al qual fa dir Purasangre; Curro Culebra, amo del xiringuito, jugador, contrabandista, ex boxejador i ex pupil de Tuerto Rey; el sergent Miranda, un guàrdia civil còmplice dels negocis bruts de Curro. En una partida de cartes han plomat un vell, don Cascales, que demana la revenja i es juga la filla. La perd. S’engega un tret al cap.
A la segona seqüència (“La nina canela”) es presenta la filla del mort i pretén pagar els deutes del seu pare amb la seva llibreta d’estalvis. Curro treu el “pagaré” del mort i l’obliga aquedar-se. A la tercera escena (“Los negocios”) Curro i el Sergent s’ensumen un parany en el qual els volen fer caure els seus proveïdors gallecs de cocaïna. La puta fa la seva feina amb un pagès vell. A la quarta (“El romance”) descobrim que Curro ha muntat un combat per a Purasangre. El xicot s’enamorisca de la segrestada. A l’escena següent la voldrà ajudar a fugir, malgrat que això signifiqui que els seus somnis de boxa se’n vagin a fer punyetes, i fracassarà.
A l’escena final la noia ja està prostituïda, Purasangre repta Curro a una baralla a cops de puny. Curro el mata d’un tret d’escopeta. Ordena que llencin el cos al riu. Aquí no ha passat res.

Anotacions: Onetti, en aquest text, posat a triar una tradició, és netament deutor del Valle Inclan del Retablo de la lujuria, la avaricia, y la muerte, molt més que no de les tragèdies rurals de Lorca. Es posa molt alt el llistó i el salta netament i amb elegància. El resultat és una peça ben escrita, molt ben escrita, amb personatges i conflictes molt sòlids, i d’una fortíssima teatralitat.