Aquest llibre de Joan Brossa reuneix les primeres passes de l’autor en el sentit de realitzar una poesia més amplament humana. Més amplament humana, és a dir: amb l’enorme tema dels homes. I no estrictament humana, amb els temes d’un home, individual, per bé que siguin els temes del seu menjador, del seu dormitori, dels seus alcohols, de les seves màquines de fugir de la realitat.

Aquesta distinció és molt important. Potser el problema essencial de l’art actual -la recerca d’un camí de que el porti a una altra cosa, la recerca d’una porta de sortida-, la superació del seu formalisme es redueix a això: el retrobament dels homes. La cosa primordial no consisteix a abandonar la deformació i l’estilització ni, simplement, a retornar a una representació clara de l’objecte. El fet primordial és saber quin objecte es va a pintar, quin objecte és digne de pintar-se. És fer retornar a l’art el tema dels homes.

Hi ha un gran nombre d’artistes enutjats contra la falsa profunditat d’un balbuceig, contra el món fals de les sobrerealitats en què varen trobar, instal·lada, la poesia, i el qual havien començat a prendre seriosament (és interessant de fer notar la diferència de to entre un Apollinaire o un Max Jacob i un jove poeta d’avui; allò que per als primers era “humor” per als poetes d’avui esdevé solemnitat. Els primers “fingiren” creure, els joves d’avui creuen realment -d’aquí llur to místic, solemne o desesperat-, que lluiten avui per trobar una nova forma més pròxima a les realitats. Més, com diuen ells: realista.

La tendència és molt més generalitzada que no sembla, i aquesta obsessió arrela fins en alguns dels qui, amb més intensitat -baratada en desesper-, segueixen exercitant-se en tots els trucs coneguts per a crear aquesta falsa dimensió arbitrària de la realitat.

Amb tot, no sempre aquests joves artistes situen la qüestió sobre els seus peus correctes. El realisme no és una qüestió de forma. És essencialment una qüestió de substància, d’assumpte. Una poma en una safata, pintada amb el trompe-l’oeil, no serà realisme en el veritable sentit, sinó academicisme. Aconseguir, altra vegada, la còpia exacta d’un objecte no ens condueix pas a cap sortida definitiva: retornem al punt de partida. Varen ésser les pomes pintades -o sigui la limitació de la realitat a allò que té de més restringit, com aquesta poma-, el que va conduir al formalisme actual. De la poma als senzills cercles grocs i vermells d’un quadre abstracte, el pont és mínim. Va ésser l’abandó de la dignitat, és a dir, de la importància humana (per als homes) dels assumptes, el camí que a la llarga va fer desembocar els artistes en un art que nega radicalment l’assumpte. De fet, la importància, per als homes, d’un quadre amb una safata de pomes i d’un quadre amb cercles de color és absolutament la mateixa. En cert sentit, quant la pintura va descendir fins a la natura morta, al nu, al paisatge d’envà, va començar a esdevenir abstracta.

Perfectament conscient de tot això, Joan Brossa va emprendre la seva reacció per l’altre extrem de la corda. Ell ja havia explorat anteriorment totes les varietats del formalisme i tots els racons dels gabinets de màgia. Des del balbucejar minuciosament orquestrat dels Sonets de Caruixa, fina a L’òpera de quatre sous de Dragolí, alternats, sempre, amb les proses i el teatre d’al·lucinació sistemàtica, amb els quals ha cercat el cinquè peu del gat i la setena cara al dau. Ell havia esdevingut fort en aquesta retòrica, tan fort que, per si, l’havia augmentada amb nous capítols de la seva invenció. Enutjat també contra tota aquesta màgia, que havia arribat a creure “més real que el real”, Brossa, contràriament a molts d’aquests joves que es debaten en l’actual recerca de la “forma realista”, va seguir el camí oposat: contra el “real” amb la forma que disposava.

Ell, malgrat tot, ja semblava conèixer la força d’aquest “real” mateix i endevinava que acabaria, fatalment, per fer explotar la seva retòrica, eliminant-ne tot allò que té de fals i artificial i donant nou sentit -saturant de contingut- a allò que en ella pot construir enriquiment per a l’home en la tècnica de comunicar-se amb els altres homes.

Per què Joan Brossa ha pogut arribar això (converses amb amics; senzills atzars, fàstic, simplement) és quasi impossible d’investigar i definir. Tanmateix, si observem ben bé allò que anteriorment escrivia, aquesta evolució se’ns mostra amb una lògica interna evidentíssima. Potser perquè no era una de les seves originalitats el seu repertori, profusament quotidià i popular? Contràriament a quasi tota la poesia catalana actual, preocupada sempre pel vocable noble, poc corrent, erudit o arcaic, eren a la realitat més humil, en el lèxic de cuina, de fira de plaça i de fons de taller, les seves complicades mitologies. Per això és comprensible que, en pressentir la falsedat de tota la seva temàtica anterior, s’hagi posat cara a cara amb aquest vocabulari concret seu i, per ell, amb la realitat de cuina, de fira i de fons de taller, on l’havia reclutat.

Ara bé, la realitat de cuina, de fira i de fons de taller no és gaire propícia a la degustació de la naturalesa morta, ociosa. La poma existeix allí, quan existeix, per ésser menjada, o per ésser disputada. La realitat que Brossa va descobrir de bell nou no era el goig ociós d’un objecte. Aquella realitat estava ritmada per una lluita encesa, on cap abandó no era possible. Cap abandó, cap somni no és possible. Allí el sofriment no és una horta per a ésser conreada, ni una cosa per a elevar a la dignitat, sinó, per contra, una cosa que cerca d’ésser superada. Aquella lluita està alerta; és essencialment viril i, en el fons, ja que no s’estronca ni sotmet, optimista.

Aquest llibre reuneix les primeres passes que va fer Brossa fora de l’atmosfera impregnada de màgia de cartó-pasta. L’evolució d’aquesta nova tendència de la seva poesia, tendència de la qual assistim al naixement en aquest llibre, fràgil com la font d’on brolla un riu, hauria de prosseguir posteriorment; prossegueix posteriorment. Jo sento que cada dia és robust i enfortit allò que aquí és encara vacil·lant i solament apunta. En conseqüència, el llibre guanya el nou interès psicològic, ja que mostra al descobert el procés absolutament exemplar seguit per Joan Brossa i que m’enorgulleixo d’haver pogut acompanyar.

 

***

 

Pròleg dins: Brossa, Joan. Em va fer Joan Brossa. Edicions Cobalto, Barcelona. 1951.