El matrimoni no és només la institució que possibilita la unió de dues persones per amor, sinó també una de les poques vies per a la migració legal. En aquesta ponència, Marc Villanueva Mir parteix de les tesis de J.L. Austin, Jacques Derrida i Judith Butler per reflexionar sobre la performativitat que connecta els conceptes de matrimoni i nacionalitat. El dramaturg i investigador català es fixa en la construcció social i política del concepte «matrimoni per papers» i en com aquest exigeix una certa performativitat als matrimonis entre una ciutadana de la Unió Europea i una ciutadana extracomunitària en obligar-les a representar la veracitat del seu amor.

[Aquest text és una transcripció de la ponència «Ehe, Performance und Aufenthaltsrecht», pronunciada en el marc del simposi Theôría de l’Institut für Angewandte Theaterwissenschaft de Gießen (19 de juliol de 2019). Ja que el text fa referència a la problemàtica dels matrimonis per conveniència a Alemanya i al marc legal alemany, s’ha optat per respectar la terminologia corresponent i oferir-ne una traducció o paràfrasi en els casos necessaris. (N. de l’e.)]

 

Quan John Langshaw Austin va formular, el 1955, les bases de la seva teoria dels actes de parla (speech act theory), el matrimoni va constituir uns dels seus exemples paradigmàtics per il·lustrar l’acte de parla il·locutiu, o performatiu. Com Austin observava des del punt de vista de la pragmàtica, el llenguatge no només serveix per transmetre determinats missatges o continguts, sinó que també disposa de la capacitat de realitzar certes accions a través de l’articulació d’un enunciat il·locutiu. Entre aquests enunciats hi trobem, per exemple, promeses, apostes, sentències judicials o discursos d’inauguració, és a dir, tots aquells enunciats en què s’acompleix l’acció en el mateix moment que s’enuncia. Aquest fenomen, que Austin anomena performance, tindria lloc cada cop que una jutge de pau declara dues persones com a cònjuges. Però si bé, en una representació teatral, una afirmació com «jo sóc el rei» s’entendria com a fictícia, una performance com la que trobem en el moment del casament té, socialment, un efecte real i vinculant. La performativitat social pot descriure’s, per tant, com una convenció sense ficció.

Si aquesta performance lingüística pot ser reeixida sense ser, al mateix temps, una citació, és la pregunta que Jacques Derrida es va plantejar el 1972. L’articulació oral d’una fórmula com «en vista de la manifestació lliure i espontània que heu fet, i per l’autoritat que m’ha estat conferida legalment, quedeu unides en matrimoni» només esdevé efectiva per la pròpia repetició d’aquesta mateixa fórmula a cada ritual matrimonial, és a dir, pel fet de ser, pròpiament, una citació. Cal remarcar, en aquest sentit, que una citació mai és una pura repetició de paraules, sinó que cada citació fa referència i interpel·la el seu context d’origen, i en comporta l’actualització. La posició de poder que la institució que possibilita la  performance  —en aquest cas, la institució del matrimoni— és reconeguda i reforçada cada cop que es pronuncia la fórmula «legalment» i «per l’autoritat que m’ha estat conferida». La referència explícita al Dret i a la Llei en la fórmula matrimonial no és només el mecanisme a través del qual el matrimoni és reconegut i admès per la Llei, sinó també el mecanisme pel qual la pròpia Llei és honorada i encarnada a través del matrimoni.

A partir d’Austin i Derrida, Judith Butler ha desenvolupat, al llarg de la seva obra, el seu propi concepte de performativitat. Així com Austin i Derrida havien analitzat exclusivament fenòmens lingüístics, Butler reprèn els conceptes de poder i discurs de Michel Foucault i els aplica a una idea de performativitat que va més enllà del llenguatge verbal. El que interessa a Butler són els efectes que la performativitat del discurs té sobre els cossos, així com les maneres en què els propis cossos executen aquesta performativitat. Evidentment, també les performances verbals disposen d’una funció institucionalitzadora, com apunta Derrida, i d’un determinat efecte sobre les vides i els cossos dels subjectes, com Butler defensa a  Excitable Speech (1997b). Que el llenguatge, com diu Austin, «faci alguna cosa» significa que aquests dos nivells s’hi troben sempre implicats. Però la interpel·lació a les estructures de poder i l’status quo que descriu Derrida no es refereix, en l’anàlisi de Butler, a un poder sobirà o a una Institució o Llei abstractes, sinó a un concepte foucaultià del poder: cada performance s’esdevé, segons Butler, en un espai heterogeni on diferents discursos, posicions i pràctiques materials se superposen. Aquesta heterogeneïtat, així com les seves interdependències i contradiccions, és el que determina les posicions de poder i configura pròpiament la xarxa que es veu implícitament interpel·lada en cada acte performatiu.

Retornem, però, a l’exemple del matrimoni. Austin hi fa referència insistentment, ja que la performativitat que trobem en la cerimònia nupcial sembla constituir un exemple cristal·lí: en primer lloc, hi trobem només un compromís entre dues persones i, a continuació, a través de les paraules formalitzades i gairebé màgiques d’una funcionària o autoritat religiosa, es realitza una unió. Així que es produeix el casament, les dues cònjuges queden compreses en un contracte teòricament vitalici, que les obliga a viure juntes i a assumir una sèrie de responsabilitats respectives[1]. Al mateix temps, aquest contracte és signat per l’Estat, el qual reconeix aquestes dues persones com a cònjuges i els ofereix una sèrie d’avantatges pel fet de ser-ho.

L’aparent senzillesa d’aquest exemple esdevé, però, ràpidament problemàtica quan allò que ens plantegem no és la unió entre dues persones sinó el dret a la ciutadania d’una d’elles. No podem oblidar que qualsevol casament entre una ciutadana de la Unió Europea i una persona extracomunitària, o entre una persona extracomunitària i una estrangera que disposi d’un permís de residència en un país de la Unió Europea, suposa, per a la persona extracomunitària, la possibilitat d’aconseguir un permís europeu de residència a través del matrimoni. Així és com el matrimoni no pot ser vist només com un acord voluntari i, suposadament, motivat per amor, entre dues persones, sinó també com una de les poques possibilitats actuals per a la migració legal (Schoenes i Jüschke, 2014: 46). L’existència de conceptes com  Aufenthaltsehe, el qual descriu un matrimoni establert amb la finalitat de facilitar a la cònjuge estrangera l’obtenció d’un permís de residència, o  Schutzehe, en què el matrimoni hauria de servir per evitar la seva deportació immediata, demostren la quantitat i diversitat d’aquestes pràctiques d’apropiació de la institució matrimonial, independentment de si es desprenen d’una motivació política o bé de motius emocionals o personals. Aquesta possibilitat legal té, però, un revers, igualment legal: sota la sospita d’un matrimoni de conveniència (Scheinehe), un matrimoni pot ser declarat nul, i tots els drets associats amb el contracte matrimonial, immediatament rescindits. L’acusació «matrimoni de conveniència» o «matrimoni per papers» és esgrimida per l’Estat com una arma contra l’abús de la institució del matrimoni. Tot i que aquest dret de rescissió es fonamenta teòricament en la necessitat de lluitar contra l’explotació de persones, especialment dones[2], a la pràctica s’utilitza com un instrument per limitar i restringir la immigració, consolida una imatge molt concreta del matrimoni i amenaça potencialment totes les parelles binacionals, fins i tot si s’han casat «per amor».

En aquesta exposició, prendré com a punt de referència teòric el concepte de performativitat desenvolupat per Austin, Derrida i Butler per examinar la peculiar cruïlla del discurs jurídic que connecta matrimoni i dret d’estrangeria. A falta de temps per a una anàlisi històrica minuciosa de la institució del matrimoni, emprendré en primer lloc una anàlisi dels aspectes legals que regulen les relacions entre matrimoni i dret de residència a Alemanya. En segon lloc, parlaré sobre la construcció social del concepte Scheinehe o «matrimoni per papers»[3]. El meu centre d’interès se situa en la proximitat entre performativitat i poder: en la intersecció i solapament de diferents discursos, i en el seu impacte en l’experiència corporal dels subjectes. Per últim, em referiré a la influència d’aquestes interseccions sobre la constitució del subjecte des d’un punt de vista performatiu. Ho faré recolzant-me en dos projectes artístics que han tractat directament el tema dels matrimonis per papers i el problema de la subjectivitat que n’emergeix: Looking for a Husband with EU Passport de Tanja Ostojić i  Ayuda humanitaria de Núria Güell.

«El matrimoni i la família es troben sota la protecció especial de l’ordre estatal.»

Així s’expressa l’article 6, paràgraf 1, de la Llei Fonamental alemanya (Grundgesetz). Aquest és l’article que fonamenta el dret a la reunificació familiar, i el qual obre, per tant, la porta a la intersecció entre pertinença familiar i nacional. Tot i que aquest article no estableix cap dret de residència, sí que obliga els serveis d’estrangeria (Ausländerbehörde) a prendre en consideració l’estat civil de les migrants i, per tant, els seus lligams matrimonials i familiars, de manera que puguin romandre al país de manera legal. Per tal de possibilitar la reunificació familiar, els serveis d’estrangeria estan legalment obligats a emetre un permís de residència (Aufenthaltserlaubnis) d’una durada mínima d’un any (§ 27 Abs. 4 AufenthG), que pot ser posteriorment prorrogat. Després de tres anys residint legalment al país, la persona migrant té la possibilitat de sol·licitar un permís de residència permanent (Niederlassungserlaubnis), el qual li permet romandre-hi amb independència de la seva unió matrimonial amb una persona europea, fins i tot en cas de divorci (§ 28 Abs. 2 AufenthG).

Aquí hi trobem una primera contradicció, o interferència, que es deriva de la posició no privilegiada de què disposa la persona migrant: a diferència del que passa entre dues alemanyes o dues europees, per a les parelles binacionals no n’hi ha prou amb haver passat per la cerimònia del casament per trobar-se «sota la protecció especial de l’ordre estatal». Contràriament, se’ls exigeix una «convivència conjugal» (eheliche Lebensgemeinschaft). La «convivència conjugal» és un dels deures associats a la definició alemanya del matrimoni, i apareix descrita al paràgraf 1353 apartat 1 del Codi Civil alemany. Aquest paràgraf té, per tant, una gran importància, i s’utilitza com a fonament per discriminar entre «autèntics» matrimonis (Ehen) i «matrimonis per papers» (Scheinehen):

«El matrimoni s’estableix de per vida entre dues persones de diferent o mateix sexe[4]. Les cònjuges tenen el deure mutu de la convivència conjugal; són responsables l’una de l’altra. (Die Ehegatten sind einander zur ehelichen Lebensgemeinschaft verpflichtet; sie tragen füreinander Verantwortung.)» (§ 1353 Abs. 1 BGB)

Juntament amb aquest paràgraf, cal prendre el 1314 en consideració, en el qual s’enumeren els diferents motius que podrien conduir a una declaració de nul·litat del matrimoni. Juntament amb la menció d’irregularitats com ara casaments amb menors d’edat, o en estat de falta de consciència o ignorància d’estar celebrant un casament, a l’apartat 2 número 5 pot llegir-se el següent:

«A més, un matrimoni pot ser anul·lat, quan […] ambdós cònjuges estaven d’acord, en el moment del casament, a no voler contreure els deures descrits al paràgraf 1353 apartat 1.» (§ 1314 Abs. 2 Nr. 5 BGB)

L’incompliment de la convivència conjugal és, consegüentment, la raó principal i el criteri decisiu per declarar nul un matrimoni altrament contret legalment. Aquest apartat fa referència, implícitament, als així anomenats matrimonis per papers, és a dir, matrimonis que s’han contret únicament per facilitar l’entrada d’una de les cònjuges al país o per possibilitar-ne l’estada, sense voler establir una convivència conjugal.

M’agradaria aturar-me en el concepte «matrimoni per papers». Val la pena ressaltar que aquest concepte no figura en cap punt de la llei alemanya, motiu pel qual els matrimonis per papers no són sancionables en si. El concepte «matrimoni per papers» és una construcció social, que apareix contínuament a mitjans de comunicació i discursos polítics, però ni un sol cop als textos legals. Aquest fet és significatiu. El concepte «matrimoni per papers» implica una criminalització de tots aquells matrimonis contrets amb la intenció d’obtenir o facilitar l’obtenció d’un permís de residència. En Dret matrimonial, però, la intenció de les cònjuges no compta per a la definició del matrimoni. Així que ambdues cònjuges han manifestat lliurement el seu desig de contreure matrimoni, la unió conjugal esdevé legal, independentment dels motius personals de cadascuna. Com sosté Ralph Göbel-Zimmermann,

«Fins i tot si una de les cònjuges admetés obertament que no s’ha casat per amor, sinó per impedir la deportació de l’altra cònjuge, no es produiria ni un abús ni una distorsió del matrimoni, sempre i quan ambdues visquin en convivència conjugal (83)».

Des d’un punt de vista jurídic no s’hauria de parlar, per tant, de «matrimonis per papers» sinó de matrimonis il·lícits o fraudulents (missbräuchliche Ehen), i això únicament quan el deure de la convivència conjugal no és respectat. Ara bé, ¿només els casos en què es pot sostenir jurídicament un abús del matrimoni són implicats en l’expressió «matrimoni per papers»? ¿No hi ha el perill que qualsevol matrimoni entre una ciutadana europea i una extracomunitària pugui ser potencialment vist com a sospitós d’un matrimoni per papers?

En aquest sentit, cal prendre en consideració que una expressió com «matrimoni per papers» no és mai una simple expressió. Una expressió com «matrimoni per papers» és sobretot una posició que edifica un discurs al seu voltant. Forma part dels aparells ideològics de l’Estat descrits per Louis Althusser (1970) i, per tant, la seva és una posició de poder. Té buits i ambigüitats, així com una certa indefinició conceptual. L’expressió «matrimoni per papers» se situa en la cruïlla entre llei, amor i política d’estrangeria, i aglutina una immensa quantitat d’actors i esferes d’acció. Fins i tot sense constar en cap text legal, l’expressió «matrimoni per papers» s’ubica al centre de múltiples pràctiques que poden tenir una forta repercussió sobre la vida dels subjectes. Voldria examinar de prop aquesta interconnexió.

El 4 de desembre de 1997 es va aprovar una Resolució del Consell de la Unió Europea que presentava una llista de «mesures per combatre els matrimonis de conveniència» (97/C 382/01). En aquesta resolució es poden trobar les pautes que segueixen els diversos serveis d’estrangeria de la Unió Europea, incloent-hi, per descomptat, els alemanys. El que cal ressaltar és que la resolució preveu una inspecció del matrimoni «si existeix una sospita fonamentada». I no només la preveu; les inspeccions «han» (sollen) de ser realitzades davant l’existència d’una sospita. Consegüentment, el 1998 es va aprovar una modificació de la llei matrimonial alemanya, segons la qual les jutges de pau no només disposarien del dret, sinó també del deure, de negar-se a oficiar un casament «en cas que sigui evident (offenkundig) que el matrimoni seria anul·lable segons el paràgraf 1314 apartat 2» (§ 1310 Abs. 1 BGB). Potser no calgui dir que la incommensurabilitat d’expressions com «fonamentada» o «evident» és altament problemàtica. Per aquest motiu, una sospita només pot sostenir-se en una sèrie d’indicis. La resolució del Consell presenta, en aquest sentit, una llista de factors «que podrien fer pensar que un matrimoni és un matrimoni de conveniència»: la manca d’un idioma comú entre les dues cònjuges, l’existència d’una transferència econòmica per accedir al casament, la connexió d’una de les cònjuges amb experiències prèvies amb matrimonis de conveniència, o el fet que les cònjuges no s’haguessin vist mai abans del casament. Altres factors semblen més dubtosos, com ara «l’absència d’una contribució adequada a les obligacions del matrimoni», mentre que altres, com una diferència d’edat significativa entre les cònjuges o una situació de residència incerta per part de la cònjuge extracomunitària, no s’esmenten, tot i constituir alguns dels factors de sospita més habituals[5].

Valorar i decidir què és «evident», «fonamentat» i «adequat» correspon a la tasca dels respectius serveis d’estrangeria. Un instrument d’inspecció habitual per part d’aquests serveis d’estrangeria és la realització d’entrevistes amb les cònjuges per separat, en què s’intenta discernir l’existència o no d’una «adequada» convivència conjugal. Les preguntes més freqüents es refereixen a com es van conèixer les cònjuges, com està organitzat el seu domicili o a experiències conjuntes com ara unes vacances. L’objectiu immediat d’aquestes preguntes és la detecció de contradiccions entre ambdues entrevistades que apuntin a un intent d’engany. També pot passar, però, que les preguntes facin referència a un àmbit més íntim. Amb quina freqüència les cònjuges parlen per telèfon, si tenen fotos de parella al seu habitatge o a casa de qui van passar les darreres festes de Nadal són preguntes més dubtoses, no només perquè comprometen la protecció de la privacitat i la intimitat de les interrogades, sinó també perquè poden esdevenir ràpidament valoratives, tot prenent com a referència implícita una determinada imatge d’una relació interpersonal.

La inspecció dels serveis d’estrangeria no està, però, limitada al moment previ al casament. Ja que la llei no permet una sospita generalitzada envers totes les parelles binacionals, i ja que un matrimoni fraudulent gairebé mai és «evident» en el moment del casament, la negació d’una jutge de pau a oficiar la cerimònia és un fet molt poc habitual. En conseqüència, les sospites dels serveis d’estrangeria acostumen a originar-se sempre un cop el contracte matrimonial ja està segellat. En la pràctica, això significa que els serveis d’estrangeria poden generar una sospita en qualsevol moment, mentre el matrimoni perduri.

Tornem al nostre punt d’inici: Austin i la teoria dels actes de parla. Potser no cal dir que la seva formulació del contracte matrimonial com a acte de parla que produeix, d’un sol cop, una unió conjugal no es correspon amb l’experiència de les parelles binacionals que s’enfronten amb la sospita d’un matrimoni per papers. A diferència de les parelles europees, a la parella binacional se li exigeix, a la pràctica, disposar de la capacitat de demostrar en qualsevol moment l’autenticitat del seu matrimoni. Se li demana, si ho puc formular així, una representació constant (eine ständige Darstellung). La conseqüència de la projecció temporal de la performance del matrimoni, la qual, en el cas de les parelles europees, és suficient per realitzar l’acte de parla esperat, és el desenvolupament d’una determinada performativitat que només pot assegurar la realització de la unió conjugal a través d’una convivència conjugal quotidiana. A diferència de la performance del matrimoni entre ciutadanes europees, la unicitat i el caràcter estrictament puntual de la qual queden perfectament plasmats en l’expressió alemanya Hochzeit («casament»; literalment, «moment àlgid»), la  performance del matrimoni binacional esdevé una  durational performance, una  performance estesa en el temps, la dependència de la qual amb l’administració estatal no es pot passar mai per alt.

A més de les ja esmentades entrevistes per separat, els serveis d’estrangeria disposen d’altres mètodes d’inspecció, com ara realitzar visites domiciliàries o demanar declaracions jurades de persones de l’entorn de les cònjuges. És interessant remarcar, en aquest sentit, que aquests mètodes només poden ser exercits amb el consentiment explícit de les persones investigades. Tot i que l’onus probandi recau, legalment, en els serveis d’estrangeria, a la pràctica té lloc sovint una inversió de la càrrega de la prova, de manera que és la parella investigada qui acaba aportant la prova legal davant l’acusació. Aquesta inversió, molt habitual en aquest tipus de processos, es desprèn del fet que, molt sovint, resulta favorable a les cònjuges assumir voluntàriament aquesta càrrega i aportar personalment les proves que puguin  representar la seva relació de manera que s’apropi tant com sigui possible a la imatge d’una convivència conjugal «típica». Per altra banda, tot i que negar-se a rebre una visita domiciliària constitueix un dret inalienable, la majoria de parelles investigades saben que, a la llarga, els serà més favorable obrir les portes als serveis d’estrangeria i no córrer el risc de fomentar encara més la seva sospita.

Una de les persones que vaig poder entrevistar durant aquesta recerca em va relatar la següent experiència: ella havia contret matrimoni, com a ciutadana extracomunitària, amb una ciutadana anglesa a Dinamarca. Tot i que el matrimoni va ser legalment reconegut i degudament inscrit tant a Dinamarca com a Anglaterra, el seu visat a Anglaterra va ser rebutjat al seu país d’origen. Segons l’administració local, una diferència en el nivell educatiu de les dues cònjuges havia despertat la sospita d’un possible matrimoni per papers. Quan ella va contractar una advocada per interposar un recurs, el primer que aquesta li va demanar va ser que reunís, en una carpeta, tantes fotografies de parella com fos possible (del dia a dia, de vacances, etc.), juntament amb correus electrònics que s’haguessin escrit l’una a l’altra i cartes d’amigues o familiars que poguessin parlar sobre la seva relació, i que adjuntés tots aquests materials al recurs. En altres paraules, que aportés les proves d’una «autèntica» relació: que representés una història d’amor.

Novament, potser no cal dir que aquelles opcions vitals que s’allunyen de la imatge tradicional del matrimoni es troben, davant els serveis d’estrangeria, en una posició molt més precària. Com més s’allunya l’opció vital de les cònjuges de la imatge tradicional del matrimoni, més difícil se’ls fa defensar-se com a «autèntiques» cònjuges. No deixa de ser impactant constatar com el discurs que es construeix al voltant del concepte «matrimoni per papers» aconsegueix exercir el rol normatiu i normativitzador del matrimoni sobre aquests subjectes precaris. Fins i tot encara que la institució normativa del matrimoni hagi estat, per dir-ho així, «hackejada», per aconseguir, per exemple, un permís de residència, altres drets i llibertats, l’exercici dels quals no es correspon amb les expectatives de l’Estat, queden parcialment limitats i restringits. En aquest sentit, podríem parlar del «matrimoni per papers» no com una desviació de l’«autèntic» matrimoni, sinó com un aparell disciplinari autònom, guiat pel propòsit d’homologar formes de sentir i de viure indesitjables per a l’ordre estatal.

Al seu assaig «Ideologia i aparells ideològics de l’Estat» Louis Althusser qüestiona la divisió ontològica de la doctrina marxista entre infraestructura i superestructura.

«Une idéologie existe toujours dans un appareil, et sa pratique, ou ses pratiques. Cette existence est matérielle.» (Althusser 1970: 137).

El concepte d’«interpel·lació» d’Althusser descriu com el subjecte sempre és constituït dins una ideologia i a través de les seves pràctiques materials. Al seu famós exemple, exposat a «Ideologia i aparells ideològics de l’Estat», algú camina pel carrer i és interpel·lat per un policia. En girar-se, aquest algú es transforma en subjecte, ja que s’ha deixat interpel·lar i, per tant, identificar, per part de l’autoritat estatal. Val la pena recordar que, en francès,  sujet  també funciona com a adjectiu, i que significa «lligat» o «sotmès».

Segons Judith Butler (1997a), la dialèctica entre la submissió a les normes estatals i el domini i encarnació d’aquestes mateixes normes es troba al nucli de la constitució del subjecte. Aquesta observació és rellevant per al problema sobre el qual ens estem interrogant, perquè subratlla la constitució del subjecte com a fenomen performatiu. Seguint Butler, podem examinar l’exigència de la representació que les parelles binacionals es veuen obligades a assumir des d’una nova perspectiva.

«“Submission” to the rules of the dominant ideology might then be understood as a submission to the necessity to prove innocence in the face of accusation, a submission to the demand for proof, an execution of that proof, and acquisition of the status of the subject in and through compliance with the terms of the interrogative law. To become a “subject” is thus to have been presumed guilty, then tried and declared innocent. Because this declaration is not a single act but a status incessantly reproduced, to become a “subject” is to be continuously in the process of acquitting oneself to the accusation of guilt.» (Butler 1997a: 118)

Des de la perspectiva butleriana, es pot dir que aquestes pràctiques performatives no només contribueixen a la producció d’un subjecte, sinó també d’una subjectivitat, d’una experiència vital corpòria. La vida que l’aparell discursiu del «matrimoni per papers» produeix és una vida desigual, en què una de les cònjuges és constituïda com a subjecte privilegiat amb una nacionalitat europea, mentre que l’altra queda adscrita a una vida fràgil i precària. Aquesta desigualtat es manté fins i tot encara que ambdues cònjuges hagin de sotmetre’s a l’exigència de la representació d’una imatge conjugal.

La constitució del subjecte dins l’aparell del matrimoni per papers esdevé el tema i l’experiència de dos projectes artístics que s’ubiquen a la frontera entre arts visuals, performance i experimentació biopolítica. Al primer projecte, Looking for a Husband with EU Passport (2000-2005), l’artista sèrbia Tanja Ostojić penjà un anunci de si mateixa en un blog d’Internet, en què s’oferia per casar-se amb un home de nacionalitat europea, per tal de guanyar més llibertat de moviment. En aquest projecte, Ostojić se situa a si mateixa en la intersecció de diversos nivells que modelen la seva experiència com a extracomunitària: com a migrant, com a dona, com a artista i com a ciutadana originària d’un país, Iugoslàvia, que ja no existeix. Com ella mateixa explica al text que acompanyava la presentació pública del seu projecte:

«In August 2000, I started the project Looking for Husband with EU Passport. After publishing an “ad” with this title, I exchanged over 500 letters with numerous applicants from around the world. Following correspondence over six months with a German man, Klemens G., I arranged our first meeting as a public performance in the field in front of the Museum of Contemporary Art in Belgrade in 2001. One month later, we officially married in New Belgrade. With the international marriage certificate and other required documents, I applied for a visa. After two months, I got a single-entry family unification visa for Germany, limited to three months, so I moved to Düsseldorf, where, on the basis of my next visa, I lived officially for three and a half years. In spring of 2005, my three-year permit expired, and instead of granting me a permanent residence permit, the authorities granted me only a two-year visa, since I did not have a family tax declaration. Subsequently, K.G. and I got divorced, and on the occasion of the opening of my Integration Project Office installation at Project Room Gallery 35 in Berlin, on 1 July 2005, I organised Divorce Party.» (Ostojić 2009: 42)

Looking for a Husband with EU Passport [Foto: Borut Krajnc (Copyright i cortesia de Tanja Ostojić)]

The “Ad” from Looking for a Husband with EU Passport, 2000-05. Participatory web project / combined media installation. [Foto: Borut Krajnc (Copyright i cortesia de Tanja Ostojić)]

Des de l’anunci originari, en què l’artista es presenta nua, totalment depilada i amb el cap afaitat, i amb l’adreça de contacte hottanja@hotmail.com, Ostojić llima qualsevol element estètic que pugui relacionar matrimoni i amor, i situa el seu cos, exposat com una mercaderia, al centre d’una sèrie de moviments, o tràfics: correus electrònics i fotografies enviats per homes i dones que respongueren a l’anunci, visats i permisos de residència, fotos d’actes i rituals celebrats a diferents països. El projecte d’Ostojić evidencia la interrelació entre matrimoni i fronteres des d’una perspectiva biopolítica, però sobretot mostra com aquesta interrelació repercuteix sobre el cos d’una dona migrant, i com el constitueix en un cert tipus de subjecte.

Ayuda humanitaria de Núria Güell (2008-2013) ens ofereix una mena d’imatge inversa. En aquest cas, l’artista s’oferí a casar-se amb un home cubà com a ciutadana europea, amb l’objectiu de facilitar-li una migració legal i segura a Espanya. A diferència d’Ostojić, Güell es percep com a subjecte privilegiat, i decideix tematitzar aquest privilegi tot encarnant i parodiant el llenguatge de la institució artística, des de la qual ella pot enunciar-se com a artista europea. En aquest cas, parodiant el gènere de la convocatòria oberta:

«El 2 de noviembre de 2008 empecé a repartir tarjetas en Ciudad Habana con el siguiente reclamo: “Chica española se ofrece como esposa al cubano que le escriba la carta de amor más bonita del mundo.” En el interior del díptico se podían leer las bases del concurso:

  1. Podrán participar los cubanos residentes en el país que tengan entre 25 y 35 años y con certificado de soltería o divorcio vigentes.
  2. La carta deberá ser escrita por el interesado de su puño y letra.
  3. Ésta deberá incluir sólo el nombre del remitente y un teléfono de contacto.
  4. Deberá ser enviada a través del correo postal a la siguiente dirección: Galería Wilfredo Lam Ave. 51 s/n, entre 120 y 122, Marianao, Ciudad Habana.
  5. El plazo de admisión cerrará el 30 de noviembre del presente año. El fallo será inapelable y se dará a conocer al elegido en diciembre del 2008.
  6. La destinataria denominará un jurado para que seleccione entre las cartas recibidas la que considere más bonita.
  7. El autor seleccionado será su futuro esposo.
  8. Los gastos de la boda y el pasaje de ida a Barcelona serán asumidos por ella.
  9. El matrimonio durará el tiempo estipulado por el gobierno de España para la obtención de la nacionalidad española vía matrimonial.
  10. Durante este tiempo, la destinataria se compromete a colaborar en las gestiones legales necesarias para la obtención de la nacionalidad. A cambio, el seleccionado deberá estar a su disposición para cualquier petición que ella le haga.
  11. Una vez recibidas las cartas pasarán a ser propiedad de la destinataria.
  12. La participación en el concurso implica la aceptación de estas bases en su totalidad.» (Güell 2008)

Ayuda Humanitaria [Foto: Yunior Aguilar]

Ayuda Humanitaria [Foto: Yunior Aguilar (Cortesia de Núria Güell)]

Aquesta paròdia fa evident l’artificialitat de la performance matrimonial, però sobretot subratlla i problematitza el privilegi des del qual Güell pot contreure un matrimoni i representar-lo com a projecte artístic. Com és habitual en el seu treball, Ayuda humanitaria (el títol del qual no passa per alt les seves connotacions colonialistes) planteja, per una banda, una volguda instrumentalització de l’art a favor d’una causa social, però també esdevé un qüestionament conscient dels privilegis associats amb aquesta mena d’instrumentalització; un qüestionament, en definitiva, sobre l’apropiació artística d’una pràctica que no és artística, tot i estar travessada per un alt grau de performativitat.

Ayuda Humanitaria [Foto: Levi Orta]

Ayuda Humanitaria [Foto: Levi Orta (Cortesia de Núria Güell)]

Arribem, finalment, a la conclusió, i novament als plantejaments de la teoria dels actes de parla, a través de la qual voldria referir-me a una darrera complexitat. Segons Austin, l’èxit (o, en els seus termes, la felicitat) de tota performance depèn del fet que la parlant tingui la veritable intenció de fer el que afirma estar fent (Austin 1962: 14-16). Com hem vist, però, la «intenció» no disposa de cap paper legal en el dret matrimonial, mentre hi hagi un acord sobre la voluntat de crear una convivència conjugal —o de representar-la. En aquest punt, el llenguatge teatral, que Austin descriu com a «parasitari» i exclou de les seves reflexions, entra en escena per apropiar-se de la performance del matrimoni. En els matrimonis per papers (Aufenthaltsehen Schutzehen) no hi trobem cap intenció de signar un contracte vitalici per amor, però sí la disposició a assumir la responsabilitat que una operació així comporta, davant la situació de vulnerabilitat que l’aparell discursiu del «matrimoni per papers» produeix. La performativitat que aquest subjecte precari i sospitós, atrapat gairebé en un estat d’excepció permanent, ha d’assumir en la seva constitució, és a la vegada una debilitat i una fortalesa. Ja que aquesta performativitat és simultàniament possibilitada i requerida per part dels aparells estatals, aquest subjecte es veu investit amb la possibilitat d’exercir una paròdia o subversió des de dins. Els projectes artístics de Tanja Ostojić i Núria Güell fan evident la dimensió performativa del discurs que uneix matrimoni i nacionalitat, en què es fa possible la representació d’una ficció que no es percebrà de manera fictícia. Però una segona conseqüència de la naturalesa performativa del discurs, i potser encara més significativa, és el fet que, com assenyala Judith Butler (1993:19), el concepte de performativitat sempre apunta a la historicitat del discurs i, per tant, al seu caràcter temporal. La major subversió a l’abast d’aquests subjectes potser ragui, per tant, en la desestabilització o el desplaçament que, a través de les seves accions, poden provocar en conceptes com amor, convivència o comunitat (Lebensgemeinschaft). Noves i inesperades formes i estructures de parentesc i afiliació, de  kinship, es desenvolupen a través seu, i d’aquí emergeix potser la possibilitat de sostreure amor, convivència o comunitat de la ideologia estatal, i de repensar aquests conceptes i afectes sense aquesta càrrega.

 

Bibliografia

 

Althusser, Louis (1970): «Idéologie et appareils idéologiques d’État (Notes pour une recherche)»,  Positions (1964-1975)  (1976). París: Les Éditions Sociales, 67-125.

Austin, John Langshaw (1962): How To Do Things With Words. The William James Lectures Delivered at Harvard University in 1955.  Oxford: Oxford University Press.

Butler, Judith (1993): «Critically Queer»,  GLQ, 1 (1), 17-32.

Butler, Judith (1997a): «“Conscience Doth Make Subjects of Us All”. Althusser’s Subjection», The Psychic Life of Power. Stanford: Stanford University Press, 106-131.

Butler, Judith (1997b):  Excitable Speech. A Politics of the Performative. Nova York: Routledge.

Derrida, Jacques (1972): «Signature, événement, contexte»,  Marges de la philosophie. París: Les Éditions de Minuit, 365-393.

Göbel-Zimmermann, Ralph (2006): «“Scheinehen”, “Scheinlebenspartnerschaften” und “Scheinväter” im Spannungsfeld von Verfassunngs-, Zivil- und Migrationsrecht»,  Zeitschrift für Ausländerrecht und Ausländerpolitik, 3/2006, 81-120.

Güell, Núria (2008): «Ayuda humanitaria»,  http://www.nuriaguell.net/projects/10.html  (última consulta: 8 de juliol de 2019).

Hartmann, Kathi-Alexandra (2008):  Scheinehen mit deutschen Staatsangehörigen. Struktur, Politik, (deutsch-) deutsches Ehebild. Berlín: WVB.

Lloyd, Moya (2015): «Performativity and Performance», dins Disch, Lisa; Hawkesworth, Mary (eds.),  The Oxford Handbook of Feminist Theory. Oxford: Oxford University Press, 572-592.

Mar Varela, María do Castro; Dhawan, Nikita (2011): «Normative Dilemmas and the Hegemony of Counter-Hegemony», dins Mar Varela, María do Castro; Dhawan, Nikita; Engel, Antke (eds.),  Hegemony and Heteronormativity. Revisiting “The Political” in Queer Politics. Farnham, Surrey i Burlington, VT: Ashgate, 91-119.

Müller, Andreas (2012):  Missbrauch des Rechts auf Familiennachzug. Scheinehen und missbräuchliche Vaterschaftserkennungen, Berlín: Bundesamt für Migration und Flüchtlinge.

Ostojić, Tanja (2009):  Integration Impossible? The Politics of Migration in the Artwork of Tanja Ostojić. Berlín: Argobooks.

Popescu, Xandra (2013): «Interview// Tanja Ostojić: The Eurosceptic», Berlin Art Link,  http://www.berlinartlink.com/2013/12/10/interview-tanja-ostojic-the-eurosceptic/  (última consulta: 18 de juliol de 2019).

Schoenes, Katharina; Jüschke, Anna (2014): «Vorwurf “Scheinehe”. Die Kehrseite des Rechts auf Familiennachzug»,  Forum Recht, 02/14, 46-49.

 

 

[1] He optat, al llarg de l’article, per utilitzar una marca de gènere femenina, independentment del gènere dels subjectes al·ludits. (N. de l’a.)

[2] Una de les justificacions més freqüents per defensar la lluita contra els matrimonis de conveniència té a veure amb la necessitat de combatre el tràfic de blanques. Tot i així, el marc legal actual i el corresponent funcionament dels serveis d’estrangeria condemna les dones que es troben en aquesta situació a una situació de vulnerabilitat absoluta. Com denuncien associacions com Ban Ying, el fet que qualsevol contacte amb les autoritats públiques pugui generar sospites sobre el seu matrimoni i la legalitat de la seva residència al país fa que les dones afectades no disposin de cap possibilitat real de denunciar els abusos o maltractaments que pateixen, ja que, en fer-ho, s’arriscarien a una deportació immediata.

[3] Scheinehe es pot traduir, genèricament, com a «matrimoni de conveniència». Tanmateix, en aquest cas he optat per traduir-ho majoritàriament utilitzant l’expressió, més específica, de «matrimoni per papers».

[4] El dret al matrimoni homosexual a Alemanya no va ser aprovat i instaurat fins l’any 2017, data d’aquesta versió modificada.

[5] A través d’entrevistes, hem pogut saber també que les conviccions i activitats polítiques de la cònjuge europea poden jugar un paper com a indicadors de possible abús legal davant els serveis d’estrangeria. En aquest sentit, diverses activistes d’esquerres han confessat sentir-se especialment vigilades pels serveis d’estrangeria, i han descrit els seus matrimonis amb ciutadanes extracomunitàries com un objecte de sospita immediata únicament a causa de les seves conviccions polítiques.