La professió d’escenògraf és tan minoritària, tan minoritària com totes les relacionades amb el Teatre (i no voldria capficar-me en reflexions tan òbvies com desencoratjadores…); el cens d’escenògrafs que cada any publica el Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música a la seva Guía teatral de España amb prou feines ultrapassa el centenar, i si no la considerem una dada fidel, podem considerar-la, si més no, prou indicativa.

Al voltant de la vintena són els ingressos d’alumnat que registra cada any el Departament d’Escenografia de l’Institut del Teatre de Barcelona i el nombre anual de diplomats difícilment arriba a la desena. D’altra banda, si ens fixem en els resultats de les temporades teatrals i el nombre d’estrenes anuals arribarem a la trista conclusió que una bona part dels escenògrafs publicats a la Guía deuen trobar-se en atur o encara no han aconseguit estrenar-se com a professionals.

En aquesta situació, no és difícil explicar-se l’extraordinària manca de publicacions d’intercanvis en una professió com la nostra i això provoca un terrible buit (a mi em sembla terrible) en el camp de la reflexió teòrica, tècnica i professional, com la que té i en mereix qualsevol altra disciplina relacionada amb les arts plàstiques. Per posar un exemple, les anomenades “instal·lacions” que es produeixen a les galeries d’art i en alguns espais públics mereixen l’atenció d’una Crítica que sembla desconèixer l’existència d’una escenografia teatral: no estic segur si el Teatre és una galeria, però de segur que és un dels espais més rics i enriquidors de la nostra vella i malmesa cultura occidental. Sovint els mateixos crítics teatrals acostumen a despatxar el comentari sobre el treball de l’escenògraf amb un lacònic adjectiu, afalagador o pejoratiu (tant se val), que només demostra un tota desinterès o una lamentable manca d’arguments, o potser ambdues coses juntes. En aquest sentit, la Crítica sembla considerar la professió d’escenògraf com una mena d’artesanat anònim que no mereix ni demana la més mínima atenció. Abona un camp on poden donar-se impunement uns productes d’una pobresa compositiva, d’una frivolitat i d’una gratuïtat tals que en el cas que pertanyessin als àmbits de la pintura, l’escultura o l’arquitectura, no resistirien la crítica més benèvola. En un context cultural on el fenomen del design fa córrer rius de tinta en forma de paraules buides sobre paper couché de tantes revistes i dominicals de diari de gran tirada, sembla que fins i tot a les revistes teatrals, els reca donar un espai per a la disciplina que s’ocupa d’oferir, a l’abisme que s’obre als ulls de la realitat, els espais de la ficció i de fer-los quasi tangibles.

Per obrir una secció Sobre Escenografia a la revista Pausa no ens cal cap altra justificació que la necessitat que tenim d’escoltar i fer sentir la veu dels escenògrafs, de revelar el testimoni dels  professionals del teatre sobre un aspecte del llenguatge teatral que sembla condemnat a la incomunicació, d’obrir un debat i una reflexió, de demanar explicacions i de donar-les, d’abocar alguna llum sobre el com i el perquè d’una disciplina que tot i no tenir com a matèria prima les paraules, té en les paraules un motor i una raó de ser.