Pànic escènic: Visions íntimes de la crisi de reproducció. Amb aquest títol el col·lectiu La Zurda, dirigit per Daniel Naranjo, va presentar a la Nau Ivanow un dels textos més esfereïdors de l’excel·lent dramaturga suïssa Mirjam Neidhart. Amb la intenció de qüestionar el rol de la família, Neidhart practica un autèntic treball de dissecció entomològica en crear un collage d’entrevistes reals a persones que han viscut paternitats i maternitats extremes. Gràcies a la seva experiència amb gèneres que constantment juguen amb la idea de realitat, Neidhart esdevé un testimoni ben oportú d’aquest dossier.

 

A Pànic escènic utilitzes un estil documental. Per què?

L’obra es basa en entrevistes reals. Volia dir al públic: «Això és real. Aquestes frases, aquests pensaments, aquestes pors, aquestes esperances… no són inventats».

 

Els testimonis reals proporcionen una credibilitat especial al teatre? Penses que els testimonis reals són més efectius que els de ficció?

No ho crec. En el meu cas es tractava de reflectir aquesta idea: «Mira, tu et penses que això és impossible i si m’ho inventés, no em creuries, però vaig conèixer una persona que m’ho va explicar, que ho va experimentar…». Prefereixo treballar amb material real perquè aprecio les vides individuals de les persones del nostre entorn, perquè crec que mereixen ser explicades. Que siguin reals no implica que siguin millors, són diferents, però suposa certificar l’autenticitat dels fets encara que algú no se’ls cregui.

 

Com vas escollir els participants? Els vas trobar tots tu mateixa o simplement vas treballar amb entrevistes enregistrades?

Els vaig triar i entrevistar jo mateixa a tots. Inicialment vaig entrevistar-los com a part d’una recerca per a una obra de ficció. Però el meu mentor John von Düffel, que és escriptor i exercia de dramaturg al Thalia Theater, va veure les meves transcripcions i em va encoratjar a treballar amb la puresa del material real. Entrevistant aquella gent cara a cara era evident que les transcripcions també reflectien tot allò que no deien i que era molt més interessant que el que deien. Crec que això fa veritablement diferent el gènere documental.

 

Com vas tallar les seves rèpliques? Quina era l’estructura dramàtica i emocional que seguies a l’obra?

Em vaig preguntar què era el més interessant de cada persona, tant per a mi com per a la resta del grup. Només vaig fer la tria amb la voluntat de condensar el material.

 

Vas respectar les seves rèpliques o hi vas introduir alguna creació dramàtica?
La meva intenció era no canviar res, però en el muntatge acabes generant una influència, simplement pel fet de relacionar els textos entre si. Per exemple, això ja va passar quan vaig entrevistar una parella per separat i vaig unir el resultat perquè semblés un diàleg. En la redacció dels seus testimonis, vaig afegir-hi amb molta cura tot tipus d’elements que ajudessin a donar una impressió més exhaustiva de com era cada persona, de com exposava la seva història; com, per exemple, en el cas d’expressar alguna broma. En la meva darrera obra, Illegal, he interferit molt més amb la intenció de condensar els testimonis, però en el futur intentaré ser tan pura com vaig ser a Pànic escènic.

 

En la teva obra no hi ha cap acotació per al lector o el director. Esperaves una direcció realista o una que fos imaginativa i lliure?

Esperava que el director escoltés amb el cor aquestes històries. Si ho aconsegueix, llavors pot fer el que vulgui. Potser hi hauria d’escriure: «Sisplau, llegeix-ho amb el cor i després amb la creativitat». He vist versions molt diferents de l’obra i afortunadament cap d’elles ha sigut realista.

 

En la teva obra parles de la crisi de la reproducció humana, una qüestió molt personal. Com va afectar el treball la teva vida personal? I la vida personal l’obra?

Estava tipa d’una discussió molt estesa a Alemanya sobre per què les dones del país no volen tenir fills. Aquest va ser el punt de partida. En la meva vida personal aquesta decisió ja l’havia presa. Volia buscar-ne les raons individuals, més enllà de les hipòtesis que es discutien als diaris i a la televisió. Primer de tot, vaig trobar en els entrevistats una gran necessitat de parlar-ne amb persones que estiguessin allunyades del seu entorn habitual.

 

Quina reacció vas rebre del públic? Hi ha cap relació entre aquesta reacció i l’ús d’un estil «realista»?

Molta gent em va dir que havia vist la seva pròpia vida a l’escenari, però no crec que tingui res a veure amb l’ús d’un estil realista. Els actors no actuaven de manera realista. Ells havien de transmetre les històries reals d’altres, però fer-ho amb la consciència de què és identificació i què és distància.

 

Creus que la «realitat» és més vigent en el teatre en aquest moment que en el passat? Com a mínim en el teatre alemany i suís que coneixes.

No crec que sigui més vigent, però sí que ha evolucionat amb el temps. Crec que l’estil documental s’ha tornat cada cop més i més artificiós i proper a la ficció, mentre que les obres de ficció han aprofitat tècniques documentals.

 

Has utilitzat aquest estil documental en altres obres? Planeges fer-ho en el futur?

L’he utilitzat en moltes obres, especialment en aquelles en què també he exercit de directora. Estic interessada en aquest tipus d’estil, tot i que presenta molts límits. En aquest moment em sento molt atreta pel fals documental i la ficció.