1. L’única visita que el Théâtre du Radeau ha fet a Barce­lona va ser pel novembre de 1988. De Jeu de Faust, dins la programació de l’últim Memorial Xavier Regàs, en va donar quatre funcions caracteritzades per massives desercions de públic i una apassionada rebuda per part dels supervivents. Molts d’aquests ja sabien què anaven a veure, perquè l’any anterior havien tingut la fortuna de descobrir a Sitges el seu Mystère bouffe.
    El seu últim espectacle, estrenat al passat Festival d’Automne de París, pren com a punt de partida els manuscrits incomplets del Woyzeck de Büchner i es titula Frag­ments forains. És un signe d’es­plèndida maduresa, encara que només fos perquè la combinació del nom de la companyia amb el títol de l’espectacle és un autèntic manifest. Un manifest breu i pobre, adequat a l’època.
  1. DICCIONARI BÀSIC COMEN­TATRadeau: n.m. Tramada, embarcació de fortuna improvisada amb les restes d’un naufragi.
    Fragment: n.m Fragment.
    Forain: adj. Relatiu a la fira, veg. marchands forains (o simpl. forains “venedors de fira”, “firataires”; fête foraine, fira, festa major.).
    No hi pot haver síntesi millor: una estètica descrita amb tres paraules.
    Per analogia amb el cone­gut quadre de Géricault que es conserva al Louvre, Le radeau de la meduse, algun enginyós crític francès (perdó per la triple re­dundància) va fabricar el títol Ce radeau qui meduse, sobre méduser: vt fam “deixar de pedra”. Expressió que té la virtut de descriure bé la sorpresa del públic davant un espec­tacle del grup, peró que té el defecte d’allunyar l’accent del substantiu radeau i carregar-lo sobre la “cul­tura” que no en té cap culpa.
    El del teatre europeu, a l’últim quart del segle XX, és un nau­fragi ben real. La vella nau, llençada contra els esculls dels media i els diners, ha esclatat. La companyia de Le Mans ha construït l’àmbit del seu món imaginari amb els derelictes d’aquesta catàstrofe. El nom del grup no deu res a l’atzar.
    El fragment és, per tant, el seu material de construcció. Un frag­ment destenyit, empobrit per la permanència a l’aigua. Els habituals suports del sentit (formes, colors, llum, sons, llenguatge) s’han afeblit ex­traordinàriament, el seu agençament en una estructura significant ha es­clatat. L’activitat de posar en escena esdevé una forma de bricolage amb aquests materials febles.
    L’al·lusió a la fira fa refe­rència al concepte mateix de la representació. L’escenari és tractat com si fos el solar d’una zona mar­ginal on, efímerament, s’alça el món de la fira. La mirada que es reclama del públic és la mirada ingènua del nen, capaç de fascinació, àvida de joc. El temps de la representació és l’hora foscant, el primer tram de la nit.
  1. Molts crítics, davant l’exigència de donar al lector alguna descripció d’un objecte que es resis­tia saludablement a ser descrit, vam anar a parar a l’adjectiu oníric. Però, en realitat, què tenen a veure els espectacles del “Théâtre du Radeau” amb el món dels somnis? Examinats en la seva concreció, poca cosa. Però, en canvi, l’adjectiu oníric pot ser útil per descriure fenòmens que tenen lloc durant la seva recepció. El somni, producte de la nostra ima­ginació, és viscut per nosaltres com una realitat exterior, que fa possible que nosaltres mateixos en siguem personatges enfrontats a la nostra pròpia mirada nocturna. La impres­sió que François Tanguy i la seva colla “somien per (i “per a”) nosaltres” pot arribar a ser molt precisa. No trobaríem gens estrany veure, a l’escenari, la nostra pròpia aparició en la penombra, amb la cara dissimulada sota una màscara feta de benes de gasa i un nas de cartró. O potser ja som algun d’aquells per­sonatges, d’aquells clowns que ens miren amb ulls astorats mentre desgranen una lletania inintel·ligible. En qualsevol cas, rares vegades es produeix aquesta sensació inquie­tant al teatre: allò no és un producte que s’ofereix al nostre consum, allò és un artifici que la nostra imagi­nació pot habitar, és com si no vingués de fora, sinó de dintre de nosaltres mateixos. Un mecanisme projectiu, com les cartes del Tarot. Com el primer dels arcans majors del Tarot de Marsella: Le bateleur, és a dir, “el màgic de fira”.
  1. Repasso un feix de crítiques de treballs del grup i hi tro­bo, amb sorpresa, escasses re­ferències a la música. I tanmateix recordo bandes de so elaboradís­simes (he llegit en algun lloc que la del Mystère bouffe articulava frag­ments de més de vuitanta peces, des de barrocs anglesos a Webern, passant per valsos de Viena), recordo els actors cantant de sobte un ma­drigal, amb rara perfecció, recordo el tempo i l’estructura de l’espectacle com una impressió més musical que narrativa. Aquesta riquesa i elabora­ció del material sonor (fragmentari, com tot, però potser menys “des­tenyit” que la resta) és un punt de coincidència amb el teatre de Ta­deusz Kantor, per exemple. Una coincidència que només assenyalo per subratllar la importància de l’elaboració musical en uns espec­tacles fàcilment etiquetats de “visu­als”.
  1. La crítica no s’ha des­cuidat en canvi de parlar de refe­rents pictòrics. Hi ha coincidències a l’hora de parlar de Brueghel el Vell o de Delvaux. En la pintura flamenca de finals del Gòtic ens atrau i ens inquieta la proliferació d’imatges carregades d’un simbolisme del qual hem oblidat les claus. Delvaux proposa un món nocturn, som­nàmbul, on totes les trobades són possibles . Els paisatges de Del­vaux sovint evoquen l’espai inquie­tant de les estacions ferroviàries. El contrast entre el moviment aparent dels trens que arriben i se’n van amb un entorn on la sensació predomi­nant és que no passa res, fora del temps que oxida el ferro, esgro­gueeix el paper, resseca les fustes, escrosta les pintures. Aquest con­trast, aquesta inquietud, tenen molt a veure amb la pulsió original d’on neix el món imaginari del Théâtre du Radeau.
  1. Tot allò que podem escriure sobre aquest món teatral és perfectament superflu. No tan sols és dubtós que n’ajudi la comprensió, sinó que és molt possible que n’embruti la claredat. Allò que més sorprèn d’aquest univers imaginari és pre­cisament la seva nitidesa. Es com­plex, sí, perquè integra un gran nombre d’elements, però no és com­plicat. És ric, però la seva comprensió no exigeix pressuposicions estètiques ni coneixements culturals, sinó una mirada ingènua, voluntàriament empobrida, Pot ser enigmàtic, però de cap manera és esotèric, reservat a iniciats.
  1. Igual com a la música de Frederic Mompou -o d’Erik Sa­tie-, el silenci té un pes semblant o superior a la melodia, en el teatre d’aquest grup té tanta importància allò que veiem com allò que no acabem de veure -perquè la feble il·luminació no ens ho permet?-, allò que sentim com allò que no sentim -perquè els actors xiuxiuegen les paraules?-.
  1. El Théâtre du Radeau són els Encants Vells de la plaça de les Glòries, a l’hora foscant, quan les parades es tanquen. Un teatre que extreu la capacitat encantatòria de la seva condició d’encantista, si em permeteu el joc de paraules.