Opinions recollides i elaborades per Joan Castells, Carles Batlle i Joan Casas.

 

Volíem parlar amb tothom qui havia muntat alguna cosa de Joan Brossa. Amb alguns, dissortadament, ja no era possible perquè havien desaparegut. Era el cas de Mercedes de la Aldea[1] i de Fabià Puigserver[2]. D’altres van resultar difícils de localitzar, difícils en tot cas per una revista que té col·laboradors però no redactors. Vagi des d’aquí la nostra disculpa davant d’aquells que poden llegir aquest article i considerar, amb raó, que també els havíem d’haver consultat.

De totes maneres vam poder parlar amb una mostra prou variada, i ens sembla que també prou representativa, de persones que en un moment o altre de la seva vida artística han muntat Brosses. La llista és aquesta: Frederic Roda, Ricard Salvat, Lluís Solà, Herman Bonnín, Pau Monterde, Feliu Formosa, Guillem-Jordi Graells, Joan Bas, Joan Ollé, Jordi Mesalles, Quim Lecina i Jep Quintas[3].

Tot i que, per diverses raons, les converses van resultar ser d’una extensió molt diversa i d’unes característiques molt variades (vam recollir respostes orals, respostes enregistrades en contestadors automàtics, respostes escrites, transmeses en fax, i cintes de casset, de tot una mica), el punt de partida eren en tots els casos el mateix. Només tres preguntes:

  1. Per què va muntar un text de Joan Brossa?
  2. Li va agradar el muntatge al seu autor, volem dir al propi Brossa?
  3. Hi tornaria?

Les especials limitacions d’espai d’aquest número ens obliguen a agrupar les respostes i a sintetitzar-les, malgrat que d’aquesta manera es perden molts matisos, precisions i aportacions de gran interès que els interrogats van tenir la generositat de confiar-nos.

1. Part dels entrevistats suggereixen raons d’ordre cultural o institucional. En Ricard Salvat, per exemple, situa els muntatges de Brossa en el marc dels objectius generals de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que incloïen la construcció d’allò que hauria d’haver estat el repertori d’un teatre nacional, i diu que “immediatament va pensar en Brossa”, que calia treure’l dels cenacles reduïts que el coneixien i portar-lo al públic. En Guillem-Jordi Graells comença dient que en Fabià Puigserver i ell trobaven “escandalós que una obra de les dimensions i potencial de la de Brossa no tingués més presència en els nostres escenaris”, i també que Brossa era “un autor català i una persona clarament compromesa amb una visió de la societat i de la cultura que compartíem àmpliament”. És l’única referència al “compromís” de Brossa que apareix en les respostes, almenys d’una manera clarament positiva i compartida, perquè Jordi Mesalles, per exemple, prova de marcar distàncies amb la gauche divine dels seixanta “amb pretensions cosmopolites, que estava disposada a recolzar allò que Brossa representava de diferent. Pretensió històricament comprensible en el provincianisme que envolta la nostra Catalunya de l’espardenyeta”; i ja veurem després què en diu Frederic Roda. Hermann Bonnín, com a director que va ser del Centre Dramàtic de la Generalitat, precisa que va voler “introduir a la nostra programació un clàssic contemporani a través d’un Brossa. Es tractava, doncs, d’una raó institucional”. Jordi Mesalles, que ja hem citat, situa la seva tria de Brossa en el context de la primera presentació pública del “col·lectiu de directors” (format per ell mateix, Joan Ollé, Pere Planella i Joan Anguera), dient que “ens va semblar una manera emblemàtica de començar, una mena de manifest pràctic sobre les nostres intensions”. També hauríem d’apuntar aquí la resposta de Joan Bas que, com a responsable d’espais dramàtics de TVE-Catalunya, diu que Brossa corresponia molt bé als objectius de l’espai Taller de comèdies, que “s’alimentava d’obres que pels seus autors, formats o continguts formaven part d’una certa avantguarda davant del teatre tradicional.”

Hi ha un altre grup de respostes que fan pensar que l’amor per l’obra de Brossa no es dona tot sol, que és un amor induït, un amor amb alcavot. Bonnín, per exemple, afegeix als motius institucionals uns altres d’ordre privat, de la seva pròpia preferència, però precisant que “Xavier Fàbregas me’l va fer estimar a través del pròleg de la Poesia escènica”. Quim Lecina explica que els textos brossians eren “un material que fèiem servir amb en Santi Sans a l’escola de l’Orfeó de Sants. Després em vaig quedar parat de la quantitat de material que havia escrit.” És molt semblant al que diu Jep Quintas, que va descobrir Brossa “gràcies a Josep Ma. Casanovas quan estudiava direcció a l’Institut del Teatre”.

L’interès o la curiositat personals són la raó adduïda per la major part de respostes. Lluís Solà diu que, ja en els anys seixanta, va trobar que Brossa “introduïa una òptica de renovació, i sobretot una òptica poètica dins el teatre català, extraordinàriament fascinant, dificultosa, plena d’imaginació”. La paraula “fascinació” apareix també en la declaració de motius de Quim Lecina. Joan Ollé diu que el va muntar “per curiositat, com quasi sempre: per veure què hi havia a dins.” Mesalles, en un sentit similar, parla de “separar el gra de la brossa, indagar en la teatralitat brossiana, anar més enllà del que semblava ser el mite de Joan Brossa i buscar l’interès que podia tenir”, parla també de la “saviesa poètica” de Brossa, una expressió que, amb els mateixos termes, també fa servir Hermann Bonnín. Frederic Roda insisteix en l’aspecte lúdic del teatre brossià com a raó de fons de la seva decisió de muntar Or i sal, una decisió que anava a repèl de gairebé tothom, fins i tot a l’interior de l’ADB, perquè Brossa “per a uns, per als conservadors, era un tipus boig i guillat que feia unes coses raríssimes que no les entenia ningú, i per a l’esquerra, per dir-ho d’una forma genèrica, era un senyor que feia un teatre d’evasió, que no feia poesia social”. Allò que dèiem del compromís.

Només Pau Monterde i Feliu Formosa donen com a motiu del seu muntatge de RRRPRRR, entrada de clowns, el mer i simple encàrrec per part de l’Institut Alemany. A l’altra resposta on surt l’encàrrec -el muntatge de Jep Quintas, encomanat pel teatre Malic-, resulta que la proposta coincideix amb unes ganes que ja venien de lluny.

2. Circula l’espècie que a Joan Brossa no li agraden mai els muntatges que es fan de les seves obres. Ho vam voler confirmar. Les respostes dels entrevistats, però, no són taxatives sobre aquest particular. Si bé Ricard Salvat, efectivament, no recorda haver sentit que a en Brossa li hagi agradat mai cap dels espectacles que s’han fet d’ell, Lluís Solà, en canvi, diu que l’autor es va declarar molt satisfet dels seus muntatges, sobretot del primer. Roda matisa, en recorda discrepàncies, sobre aspectes del decorat i de les solucions escèniques d’Or i sal. Graells no es mulla, però recorda que Brossa va assistir a la majoria de representacions i hi va fer amics i fidels, de manera que “cal suposar que li va agradar”. Bonnín admet que va introduir modificacions al seu treball a suggeriment de Brossa, però no que li desagradés. Ollé és ben sintètic: “Li va agradar, ens va dir. En Joan és amable i educat.” Mesalles fuig d’estudi. Monterde i Formosa no recorden ni que Brossa veiés el seu espectacle. Quim Lecina declara que Brossa no entenia perquè havia fet un collage de materials seus, en lloc d’una obra concreta, que va trobar que hi havia cises magnífiques i d’altres que no li van agradar gens. Joan Bas el recorda al plató, durant el rodatge, mirant molt, i pensa que li va agradar el que es feia amb la seva obra. Però només l’opinió de Jep Quintas, segurament el més jove de tots els consultats, obre una perspectiva diferent: “Joan Brossa és sens dubte un dels autors maleits del país -diu-. És tan difícil que un espectacle seu agradi al públic com a ell mateix. De tal manera que vaig despreocupar-me de si el que jo estava muntant era un Brossa fidel o un pur divertiment sobre unes idees del poeta que havíem fet a la nostra mida. (…) La sorpresa va venir quan el propi autor ho va interpretar com un treball fidel i acurat sobre la seva obra”. Els camins de la fidelitat són inescrutables.

3. Tots es declaren interessats en la reincidència, i alguns ja la preparen, com és el cas de Bonnín, que quan aquest número surti al carrer haurà estrenat El Sarau dins el marc del Festival Olímpic de les Arts. Alguns ja han reincidit, com Joan Ollé, que va muntar l’any passat un treball basat en els Accions espectacle a Santa Cruz de Tenerife, al Primer Festival de Teatro de Calle: “De carrer, res. Això passava a unes dependències de Cultura de l’Ajuntament: despatxos, patis, passadissos, jardins i galeries. Vam comptar amb una trentena d’actors, molts d’ells poc experts i, algun, gens. I tres gallines. Vam assajar cinc o sis dies. Tot un èxit“.

 

[1] Va dirigir Esquerdes, parracs, enderrocs esberlant la figura a les Galeries Laietanes de Barcelona el novembre de 1951.

[2] Va dirigir, amb G-J Graells, Quiriquibú i Teatre Irregular a l’Aliança del Poble Nou de Barcelona, el febrer de 1976. L’armari en el mar al Teatre Lliure, l’octubre del 1978.

[3] F. Roda, Or i sal, amb l’Agrupació dramàtica de Barcelona, l’any 1961; R. Salvat, Gran guinyol, amb l’EDAG, maig del 62 (L’escola, que Salvat dirigia, ja havia presentat uns altres dos espectacles Brossa. Durant l’etapa que Salvat va dirigir el Festival de Sitges, s’hi van presentar els treballs d’Ollé i de Mesalles); L. Solà, Poemes civils, 1963, Suite bufa, 1966, H. Bonnín, La pregunta perduda o el corral del lleó, 1985; P. Monterde i F. Formosa, RRRPRRR, entrada de clowns, 1973; P. Monterde, Espectacle Joan Brossa, 1974; J. Bas presenta La jugada -dirigida per Josep Montanyès- a Taller de comèdies, RTVE2, 1977; J. Ollé, Accions espectacle, 1982; J. Mesalles, Brossàrium, 1982; Q. Lecina, Sense corbata, 1986; J. Quintas, Strip-teases de butxaca, 1991.