Autor: Raimon Àvila

Títol: Mombassa.

Editorial (o forma de localització): Text inèdit. L’autor. Sala Beckett.

Any de publicació:

Traduccions:

Pàgines: 35 pàgines (mecanografiades a un espai).

Any de redacció: 1991

Personatges: Tres dones i quatre homes (una dona blanca i dues dones negres; dos homes blancs i dos homes negres). Una de les dones negres té divuit anys. L’altra dona negra també podria ser blanca. Un dels homes blancs és un simple figurant.

Temporalitat: Actual.

Temps representat: Uns quants dies estructurats en catorze escenes ordenades cronològicament.

Sinopsi: En una pensió de Mombassa, dues noies negres parlen. Són Susan i Night. Susan surt amb un espanyol que, després de fer l’amor, no vol quedar-se a dormir amb ella. Night li diu que desconfiï. Susan fa estalvis per algun motiu que desconeixem. Victor i Míriam són una parella catalana que passa uns dies de vacances a Mombassa. S’estan en un hotel per a turistes. Victor explica com ha conegut una noia -Susan-, com l’ha seguida i com s’hi ha enrotllat. Míriam endevina els detalls de la història.
(Temps)
Victor intenta explicar les seves sensacions a Míriam: la misèria aparent en què viu Susan, les seves respostes de vegades incomprensibles, la fascinació exòtica del seu cos, l’angúnia de la seva tos profunda. (Temps)
Asseguts al llit, a la pensió, Victor i Susan miren fotografies: Susan amb altres homes blancs. Victor s’enfada, inquireix, acusa… Susan no entén les preguntes de Victor, ell li pega, ella li torna la bufetada… El se’n va. Un cop a l’hotel, explica a Míriam el seu desconcert: és o no és una puta? A mitjanit, Victor es desvetlla i decideix tornar i demanar perdó. A la pensió, Susan és amb un altre home; no deixa entrar Victor. Un vigilant el fa fora. L’endemà, Night intenta convèncer Susan d’aprofitar-se de Victor abans que no marxi. L’estafaran amb l’ajut de dos amics, li proposaran la compra d’una casa que no els pertany. Susan no sembla convençuda del tot. Mentrestant, a l’hotel, Victor i Míriam enraonen. Míriam se’n va de safari. Ell explica l’aventura de la nit passada: no sap si es va equivocar d’habitació, si era ella, si estava amb un altre; no sap per què hi havia llum vermella… Vol tornar i aclarir-ho tot. Míriam pensa que està massa obsessionat: “enamorat del seu enamorament” -diu. No pot més. Esclata. Victor i Susan. Reconciliació. Susan proposa la compra de la casa. Ell hi accedeix: la casa, però serà per a ella. Sorpresa de Susan. No s’ho esperava això. (Temps) Susan vol deixar córrer el negoci: ara ja no cal, ell li comprarà una casa. Night li recorda que ja no es pot fer enrere. (Temps) Victor i Susan a l’hotel, esperen Jonson Alí, Robin i Night. Han de tancar el negoci. Victor regateja i el negoci se’n va en orris. Jonson Alí fa una nova oferta; Victor, mig begut, juga a regatejar. Finalment s’explica: ha descobert l’estafa, sap que la casa no és seva… Els insulta, intenta agredir Jonson Alí. Jonson reacciona, l’empeny, li crida: “Vosaltres els blancs vau robar TOT ÀFRICA als nostres pares.” Li prenen els diners i se’n van. Susan és l’última a sortir; li diu: “jo sempre t’he estimat…”. Arriba Míriam, Victor està ferit. Petita baralla. Petita reconciliació.

 

Anotacions: Com a Home perplex (comentat al darrer número de la revista), Raimon Àvila proposa un espai dramàtic engrescador: “Dues habitacions sobreposades”. Un joc que en la lectura perd força, pro que en la representació ha de poder violentar els esquemes lògics de percepció fins al límit de la incongruència i el desconcert. Recordo haver vist un experiment dramatúrgic similar en una obra (Blasted) del valencià Carles Alfaro presentada potser ja fa dos anys. En aquesta obra, la “superposició”, a més de potenciar un moviment escènic inquietant i divertit, familiaritzava l’espectador amb una noció que en podem dir d’”interferència”. A Mombassa, això és essencial. En cada canvi d’escena es substitueix un espai i al mateix temps es conserva. Cada escena, doncs, defineix un espai gràvid i un altre d’ingràvid; una relació objectual “real” i una relació objectual “immaterial”. De resultes d’això, la presència convencionalment invisible però materialment visible d’uns objectes  (tauleta, llit, sofà, radiocasset, penja-robes…) aporta de forma constant “veus” estranyes i confuses, el llast misteriós de tot un altre món; el pressentiment intangible de la dimensió -permeteu-me la broma- desconeguda.
Tot aquest joc, és clar, no és perquè sí. És la traducció espacial d’una determinada proposta temàtica: “som diferents, no ens podem entendre.” És a dir, l’afirmació punyent de les diferències i de les “interferències” culturals; la perplexitat -manllevo el mot a l’autor- que neix essencialment del fet de no partir dels mateixos valors, dels mateixos sobreentesos, dels mateixos prejudicis, dels mateixos noms, dels mateixos mots, de l’ús i del sentit dels mateixos mots, del mateix paisatge, que l’altre. L’home occidental  ha perdut la facultat de percebre raonablement les distàncies. No entén que la falsa proximitat que imposen els xàrters internacionals és incompatible amb l’encís aventurer d’una llunyania que, per més que es vulgui, ja no hi és. En aquest sentit, Victor –“enamorat del seu enamorament”- no pot entendre que Susan li ensenyi el seu àlbum de fotos ple d’imatges d’altres homes blancs: “és una puta!” -crida. El canvi de perspectiva l’assenyala Míriam: “Si t’ha ensenyat fotos dels tios amb qui ha anat, no és una puta”. Però, què vol dir “una puta” a Mombassa? Per què Victor, com tants i tants a Santo Domingo, o a Cuba, o a Tailàndia s’entesta a confondre turisme sexual i afecte? I, una mica més enllà, la mirada perplexa de Susan, que al seu torn, per una estranya por innata, confon amor i bogeria (“un blanc que té diners pot matar”) i davant de preguntes i reaccions que la desconcerten només sap dir: “I don’t understand you, I don’t understand you…”, o dir una mentida, perquè “si li expliques la teva vida de veritat es pensarà que l’enganyes perquè vols diners.” Al capdavall, però, quan la por deixa pas a l’afecte, la gelosia i el dubte han fet impossible l’amor.

Tot això, a més, tracat amb una tècnica molt més madura que la d’Home perplex. Ho comento més amunt en un article: perplexitat, realisme, petites incògnites sense resposta (per què estalvia diners Susan?), expectatives eficaçment contrariades, una solució gratificant venuda com a peripècia (“El pitjor és que abans d’anar-se’n em va dir que m’estimava. T’imagines?”) i, en darrer terme, una identificació productiva en un espai suggerent.

Per acabar, una nota personal: ha estat del tot sorprenent i, al mateix temps, gratificant comprovar com, des de dos realitats absolutament allunyades, Raimon Àvila i Harri Virtanen (Nyam-nyam) han tractat dramàticament i de forma semblant un mateix tema: l’estafa de la venda d’una casa. A Mombassa, el símbol és clar: a l’Àfrica, el negre ven la propietat que li ha venut un blanc que, anteriorment, havia robat al negre.