[Aquest text es va publicar per primer cop en anglès («Beyond the Time of the Right Care: A Letter to the Performance Artist») el 21 d’abril de 2020 dins la sèrie «Lockdown Theatre», una col·lecció d’experiments mentals teòrics sobre la crisi del coronavirus, comissariada i editada per Maximilian Haas i Joshua Wicke per a la revista del Schauspielhaus Zürich. (N. de l’E.)]

 

Traducció de Marc Villanueva Mir

 

 

Benvolguda companya imaginària[1],

Aquesta és una carta adreçada a les teves múltiples manifestacions i encarnacions, les quals trobava tant a faltar. Imaginar és una feina gratificant, però només si la fem juntes, col·lectivament, com un procés i una pràctica que surt de les entranyes i enmig de les diferències que hi ha entre nosaltres.

Coneixes bé aquesta mena de procés imaginatiu, tu que sempre et mous entre processos de treball amb persones, objectes, cossos, espais, sons, animals, amics i amigues, atmosferes, fenòmens meteorològics, plantes, etcètera. Cuides constantment tota mena de microrelacions, tot expandint la pràctica de la imaginació a través de la col·laboració, experimentant-hi, posant-les a prova, i dialogant i intercanviant-te amb tantes d’elles. Per això em pregunto de quina manera tu, en les teves diferents formes, i si tot ens va bé (esperem que sí), imagines el que ve després. Quines són les teves esperances, la teva imatge del futur, amb quins colors estàs pintant les pors que portes més endins? Podreu seguir endavant, tenint en compte que això ja era extremadament difícil i pràcticament impossible per a moltes de vosaltres?

M’agradaria compartir amb tu algunes reflexions sobre el moment que estem vivint, i sobre aquest esdeveniment que ens confronta amb la idea d’unes cures precises, correctes[2]. Ara mateix, la solidaritat es mesura pel respecte escrupolós de les normes i sembla que només podrem sentir-nos bé si actuem de la manera exacta, correcta, mesurable en metres de distància. Aquests dies estic rellegint el llibre Matters of Care de María Puig de la Bellacasa, viatjant a través de la seva densa i inspiradora xarxa de reflexions sobre el problema de les cures, recorrent la seva afirmació encoratjadora que, de vegades, tenir cura d’alguna cosa no passa per una fusió, sinó que també pot manifestar-se en l’adopció de la distància correcta. I tanmateix, penso que és un altre aspecte de les cures del qual també parla, el de les cures precises, el que ens està afectant ara mateix. Aquest és el significat de la paraula «cura», que ve d’accurare: preparar quelcom amb cura, ser exacte. En aquesta accepció, hi ha molts rastres de correcció, de ser correcte, d’estar a l’altura de la mesura. Però, al mateix temps, aquesta connotació tendeix a difuminar l’especificitat de cada situació i de cada vida; per exemple, donant per descomptat que tothom té una casa on confinar-se.

 

unnamed

Assentament d’emergència per a persones sense sostre a Las Vegas. ©Steve Marcus (Reuters)

Fa un parell de dies, vaig veure la foto d’un assentament per a persones sense sostre en un aparcament de Las Vegas, una ciutat actualment sotjada pel silenci i la buidor dels seus hotels. Les sense sostre poden anar a dormir a aquest assentament a la intempèrie, sempre i quan mantinguin dos metres de distància entre una i altra. Per aïllar-les de manera correcta, les autoritats municipals van dibuixar-hi línies blanques i quadrats de manera precisa, exacta. Però la mateixa mesura precisa de distància es va utilitzar també a Frankfurt a principis d’abril, quan un grup de persones en defensa de les refugiades van tractar de manifestar-se mantenint dos metres de distància entre elles. Algunes fins i tot van dibuixar a terra les línies que les separaven, però la policia no ho va considerar correcte, i les van dissoldre violentament. Aquí podem veure com «correcte» i «precís» canvien immediatament de significat segons la situació de poder i els cossos que s’hi troben involucrats. Les autores feministes que treballen sobre les cures coneixen molt bé aquest problema, i per això parlen de l’aspecte polític de les cures, de desigualtats, de jerarquies, i d’asimetries de poder inscrites al nucli del nostre ésser relacional.

 

unnamed (1)

Cadena humana a Frankfurt contra la vulnerabilitat de les persones refugiades als camps de Grècia, mantenint la distància de seguretat reglamentària per evitar la propagació del coronavirus. ©Regina Müller-Schebe (hr)

No creus que, d’alguna manera, i especialment al Nord global, estàvem preparades per a aquest esdeveniment de les cures precises, correctes, per a la situació en què ens trobem ara mateix?

Molt abans de la propagació del virus, ja ho havíem prefigurat, com les persones que sempre tenen a punt una motxilla per quan arribi el cataclisme, amb la reorganització de les nostres vides, feines, relacions i xarxes comunitàries. No estàvem preparades per al virus ni ontològicament ni ètica, però sí que ho estàvem per executar el gest de la cura correcta, per confinar-nos i per desplaçar la nostra feina a l’àmbit del teletreball i les nostres relacions al món de la videotrucada, i per oferir com a mínim la sensació d’una productivitat ininterrompuda (tant a la feina com en l’oci).

I, mentre posàvem en pràctica les habilitats de les cures correctes, també hem abandonat radicalment una altra dimensió de les cures, la pràctica de tenir cura amb. Tenir cura amb en la nostra atenció als altres, amb totes les asimetries possibles de tacte, sentits i olors, tenir cura amb en situacions desiguals, caòtiques i agitades, tenir cura amb cossos, animals, plantes, objectes, embrutant-nos les mans i el cos; aquesta mena de cures radicals ja fa temps que va col·lapsar. Els seus signes de col·lapse es troben als nostres sistemes públics de sanitat (formes públiques de solidaritat), en la precarietat de les treballadores immigrants que es dediquen a les cures i al treball afectiu, a les nostres fronteres i camps de refugiats. En trobem els rastres al nostre entorn natural exhaurit, en les nostres solucions polítiques i econòmiques, però també en les nostres microrelacions precàries, en les quals el temps de què podem disposar per tenir cura amb és escàs, perquè dediquem hores i hores a treballar per un futur calculadament possible. Perdona, benvolguda, m’he deixat arrossegar i he començat a parlar a gran escala. T’asseguro que no vull escriure una altra autoacusació retòrica. Em fa por que, des de la posició des de la qual parlo, des de la comoditat de casa meva, amb prou espai i relacions afectives al meu voltant, la meva carta no faci més que produir una nova forma de cures correctes.

Tanmateix, benvolguda companya, hi ha un motiu per pensar una mica més en les paradoxes de les cures correctes, el qual té molt a veure amb les nostres microrelacions en el món de l’escena, i amb l’elaboració d’espectacles. Paradoxalment, moltes de les professions precaritzades i de les estructures institucionals precàries del sector de les arts provenen d’aquest desplaçament del concepte i l’experiència de les cures. Les artistes s’han convertit, d’alguna manera, en treballadores afectives, dedicades a les cures, tot i que potser des d’un vessant més poètic, des del qual inventen expressions, coreografies i situacions de cura amb un gran compromís afectiu. També ho podríem descriure com un desplaçament de la crítica a les cures, com a conseqüència d’una abolició de la distància. Hi ha molts bons motius per justificar l’abolició d’una distància, però això no vol dir que les jerarquies, desigualtats i relacions de poder violentes no continuïn reproduint-se en aquesta manera, més compromesa, curosa i afectiva de fer art. Potser només passi que, ara, les conseqüències de la violència són tangibles d’una altra manera. Moltes treballadores artístiques tenen cura intensament, tenen de cura de la manera correcta, totes ens preocupem i ens comprometem molt per la situació del món, per la seva política, racisme, desigualtats, poder, etcètera. D’alguna manera, ens podem posar totes d’acord, a gran escala, sobre quins són els problemes pels quals ens hem de preocupar, i això és positiu, especialment en un món extremadament propens a caure en l’odi i el populisme. De manera que no hauria d’haver-hi cap obstacle per a la nostra imaginació, si les arts escèniques són un espai per imaginar un món millor i millors maneres de viure-hi, una pràctica poètica, rica i inesperada basada en la reciprocitat i els lligams comuns. Al mateix temps, moltes de vosaltres treballeu de manera flexible i inestable, i formeu part de totes aquelles formes de vida precària enfrontades a la incertesa i la preocupació davant el futur. Esteu carregades d’angoixa sobre com continuarà tot, i aquestes angoixes ja eren aquí molt abans d’aquest esdeveniment de les cures precises i correctes. Coneixeu bé les jerarquies, exclusions i relacions de poder, exercint tota la seva pressió dins la vostra crida a la imaginació. Aquest poder prové de l’accelerada professionalització del treball artístic, de la inestabilitat de les estructures institucionals dins les quals treballeu, de la desigualtat radical entre els espais i les condicions dels quals procediu i que coneixeu, de la violència de les polítiques populistes, el racisme i les noves formes de feixisme al vostre voltant.

Per això, benvolguda companya, em pregunto, especulativament, com podem reunir aquests diferents aspectes de la vida, com podem teixir-los en el tramat de tenir cura amb? Moltes de vosaltres esteu resistint contínuament el sentiment d’incapacitat i confirmant el que diu Puig de la Bellacasa: que la depressió, l’ansietat, etcètera, no han de ser l’únic resultat de les nostres cures. Hi ha molt de plaer en l’experimentació i la cerca d’altres maneres de treballar, desplaçant i redistribuint el valor del treball d’una altra manera, tot col·laborant i construint una pràctica juntes, enllaçant-nos en un entorn de relacions múltiples i diverses; hi ha plaer en el fet d’escriure i pensar d’una manera que tingui més cura amb. Hi ha plaer en la dissolució de l’egoisme.

En el futur, haurem d’enfrontar-nos a un xoc entre diferents maneres de viure i teixir relacions, quelcom del que ens alerta Michael Marder, un altre autor que estic rellegint aquests dies. En un text breu sobre cures i plantes, Marder descriu un xoc entre la infinitat de coses que ens preocupen i per les quals podríem tenir cura i l’escassa realitat d’allò pel que tenim cura finalment. No ens hauríem de deixar paralitzar per les possibilitats, sinó més aviat sentir-nos alliberades per actuar gràcies a elles, i no permetre que les cures existeixin només com una potencialitat virtual, perquè el fet de tenir cura ja és un signe de quelcom vegetal en nosaltres, com diu Marder. Això ens aproxima encara a un altre significat dins el tramat de les cures, el qual té molt a veure amb la idea d’atendre.

I aquí estem un altre cop, benvolguda companya, juntes al teatre, amb les arts escèniques. L’atenció, i el fet d’atendre, també formen part de les cures, però, com la mateixa idea de les cures, es poden entendre de moltes maneres. Marder descriu la diferència entre diverses formes d’atendre, des d’atendre com a mera presència (anant a un esdeveniment, observant a distància, etcètera) fins a atendre algú, oferir a algú la nostra presència. Aquesta presència que depèn de l’altre és, ho saps molt bé, crucial per al teatre, sigui quina sigui la forma que adopti. Això és quelcom del que hauríem de parlar, però potser no com s’ha fet fins ara. Com canviaria un espectacle (per a totes) si l’atenguéssim com un ric tramat de pràctiques? L’espectacle com un aiguabarreig d’entorns i processos, correspondències ecològiques, un aiguabarreig d’articulacions i projeccions de la imaginació, capaç d’infondre vida a tots els seus actors, un camp definit per la pràctica de tenir cura amb. Cap projecte ni interès particular, sinó el teixit d’entorns i correspondències, un tramat de supervivència conjunta i suport, una continuació a través del temps com la d’un cabdell de llana.

Al final, benvolguda companya, ja m’he passat molt per sobre del nombre de paraules que em van donar per escriure aquesta carta. Així que només afegiré una cosa. Fixa’t en les plantes, benvolguda. Les plantes, com diu Marder, estan plenes de sensibilitat per una gran quantitat de factors ambientals i, a diferència de nosaltres, els humans, els quals ens preocupem sobre, elles es preocupen per. Però de nou, hauríem de polititzar i no romantitzar. La temporalitat i la vida de les plantes no ens és accessible, i precisament perquè viuen en l’atenció, atenent qualsevol canvi o variació del seu entorn, les sotmetem radicalment a la violència i la jerarquització. Un altre motiu pel qual, després d’aquest esdeveniment que ens urgeix a executar una cura precisa, correcta, caldria que ens replantegéssim les desigualtats presents en tots els àmbits de la vida d’una manera profunda, a través de les nostres maneres de treballar i d’atendre. Imaginar el plaer d’experimentar, d’atendre i de crear juntes, però tenint cura amb les condicions de vida per a totes.

 

Els llibres rellegits:

Irigaray, Luce i Michael Marder (2016). Through Vegetal Being. Two Philosophical Perspectives. Nova York: Columbia University Press.

Marder, Michael (2019). «We Couln’t Care More». Dins Joke Brouwer i Sjoerd van Tuinen (eds.), To Mind Is To Care. Rotterdam: V_2 Publishing, pp. 128-173.

Puig de la Bellacasa, María (2017). Matters of Care. Speculative Ethics in More Than Human Worlds. Minneapolis: University of Minnesota.

 

[1] Seguint la voluntat de l’autora de despatriarcalitzar el llenguatge, he optat per l’ús d’un femení inclusiu. (N. del T.)

[2] La difícil traducció de care, una paraula elàstica i polisèmica en anglès, ens obliga a replantejar-nos constantment el seu significat. En molts casos, he optat per traduir care com a «cures», enteses com a treball afectiu, sovint no reconegut o precaritzat, però altres vegades he trobat més escaient utilitzar l’expressió en singular, quan l’autora fa referència a una determinada manera de posicionar-se davant el món, des de la cura i tenint cura. En els casos en què care actua com a verb, he tractat de diferenciar encara «tenir cura de» de «cuidar» i «preocupar-se». Care, en el sentit que quelcom sigui important per a algú, és un component habitual de jocs de paraules en anglès entre «preocupar-se per quelcom» i «ocupar-se’n» o «cuidar-ho»; és a dir, care encapsula al mateix temps la disjuntiva i la possibilitat de passar de la virtualitat de la preocupació a la realitat de l’acció, quelcom que l’autora subratlla en referir-se als textos de Michael Marder. Allí on ha calgut, he optat per la paràfrasi d’aquests jocs de paraules per conservar-ne el sentit. Pel que fa a les expressions específiques que l’autora utilitza amb més freqüència, la més complexa és «accurate, right care» (en cursiva al text original), la qual he traduït com a «les cures precises, correctes», on cal llegir un fort accent crític sobre la correcció d’aquestes cures, unes cures imposades sobre la població de manera vertical i autoritària, les quals l’autora identifica amb les mesures de contenció de la pandèmia del SARS-CoV-2, en oposició a unes altres cures o teixits afectius (les metàfores tèxtils són abundants al llarg del text) que es construeixen de manera horitzontal i recíproca. En aquest sentit, he traduït l’expressió caring with com a tenir cura amb, entenent-la com una invitació a desenvolupar una actitud política que tingui cura de la resta d’éssers vius i del seu entorn des d’una posició de col·laboració i no d’autoritat o paternalisme. (N. del T.)